Teòfil d'Edessa (en àrab: ثوافل ابن توما, Thāwafil ibn Tūmā; 695-785) fou un erudit sirià del . Tot i que cristià convençut, treballà en la cort del califa Al-Mahdí de Bagdad com a astròleg i erudit. Teòfil era molt culte i tenia bon coneixement de la literatura grega. Sembla que estava familiaritzat amb escrits astrològics perses i tal vegada indis. Va escriure moltes obres, incloses traduccions d'escrits grecs al siríac, tractats astrològics i una crònica, que arribà fins a mitjan . La seua activitat se centrà en l'animat entorn intel·lectual dels cristians sirians, fins i tot sota domini islàmic. Les seues obres foren consultades per autors posteriors, però no s'han conservat pas íntegrament.
S'ha confirmat que la seua crònica, ara perduda, la va utilitzar el bisbe sirià Dionís de Tell Mahre i altres historiadors i és una font important per a la història del segle VII i començament del VIII en l'Orient Pròxim. És molt probable que part del seu material estigués també a disposició del cronista romà d'Orient Teófanes el Confessor, mitjançant una font intermèdia.
Biografia miniatura|250x250px|L'expansió islàmica fins al 945 (segons el Handatlas de Gustav Droysen, 1886) Se sap molt poc sobre la vida de Teòfil.Siehe allgemein die aufgeführte Literatur mit weiteren Hinweisen. Knapper Überblick zur Vita mit Literatur in: Robert Hoyland (Hrsg.): Theophilus of Edessa’s Chronicle and the Circulation of Historical Knowledge in Late Antiquity and Early Islam. Liverpool 2011, S. 6f.; Prosopographie der mittelbyzantinischen Zeit. 1. Abteilung. Band 4, 2001, S. 640. Era fill d'un tal Tomàs (d'ací prové el nom àrab Thawafil ibn Tuma) i procedia de la important ciutat siriana d'Edessa (ara Sanliurfa), que era sota la influència del califat. Ja en la tercera i quarta dècada del , els àrabs musulmans havien conquerit les províncies orientals de l'Imperi Romà d'Orient i fins i tot havien aixafat la segona gran potència de l'antiguitat tardana, l'Imperi persa sassànida. Fins a començaments del el nord d'Àfrica i la península Ibèrica foren conquistats a l'oest, mentre que la frontera de l'Índia es va aconseguir a l'est. Assetjada simultàniament per àvars, eslaus i búlgars del nord, i àrabs del sud-est, Constantinoble es va retirar a les franges costaneres dels Balcans i defensà Àsia Menor. Del 674 al 678 i novament del 717 al 718, la capital fou assetjada pels àrabs, abans que s'estabilitzàs la situació entre l'imperi i el califat, en què des de mitjan governaven els abàssides.
La gran majoria de la població de l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica encara era cristiana en aqueix moment. Com molts altres cristians de l'imperi califal, Teòfil sembla haver-se adaptat a la situació política, sobretot perquè l'Imperi Romà d'Orient havia perdut el control de l'àrea de Síria i Mesopotàmia del Nord molt abans que ell nasqués. Teòfil era un erudit i, a més del seu siríac nadiu, parlava grec amb fluïdesa. Fou considerat un excel·lent astrònom, però potser això es dega més aviat a les seues activitats astrològiques. Es veu en les seues obres que era un cristià convençut. Segons informes posteriors, es va dir que havia estat maronita, però no és clar si és cert. A causa de la seua bona reputació, estigué actiu en la cort del califa a Bagdad en l'època d'Al-Mansur (754-775). Teòfil aparentment no va veure el seu treball per a un governant musulmà com una contradicció amb les seues creences personals, sobretot perquè els erudits cristians no eren estranys en la cort del califa i fins i tot els bisbes cristians mantenien bons contactes amb les autoritats musulmanes. Amb el califa Al-Mahdí (775–785), Teòfil arribà a ser astròleg de la cort i va comptar amb el favor especial del califa. Una carta al seu fill Deukalion mostra que fins i tot va acompanyar el califa en una campanya a l'est de Pèrsia. Teòfil degué morir al juliol de 785 a l'edat de 90 anys.
Obres Traduccions Teòfil fou actiu com a traductor, i formà part de la tradició dels erudits sirians -ja existent en l'Antiguitat tardana- que s'ocupaven de la cultura i la ciència gregues. Les obres siríaques tingueren un paper important en la recepció del coneixement grec per part dels àrabs. Les traduccions de Teòfil no s'han conservat pas, només es coneixen per esments d'altres autors. Teòfil va estudiar, entre d'altres, d'Aristòtil, les Refutacions sofístiques, que va traduir al siríac. La seua versió siríaca formà la base per a una traducció àrab posterior. Entre les obres gregues que va traduir al siríac hi ha el tractat d'higiene De tuenda sanitate ('Sobre la preservació de la salut') del famós metge grec Galé, que sembla haver despertat un interés particular entre els erudits sirians durant aquest període. L'erudit i traductor cristià àrab Hunayn ibn Ishaq (Johannitius), actiu en el , jutjà, però, durament a Teòfil: «Teòfil ar-Ruhawi va traduir aquest llibre al siríac, i fou patètic i dolent».Deutsche Übersetzung nach Gotthelf Bergsträsser (Hrsg.): Hunain b. Ishäq. Über die syrischen und arabischen Galenübersetzungen. Leipzig 1925, S. 32 (dort auch der arabische Originaltext).
L'important erudit sirià Gregori Bar informava en el que Teòfil, a qui descrigué com un erudit famós, havia traduït «els dos llibres d'Homer sobre la conquesta de la ciutat d'Ílion». En conseqüència, Teòfil sembla haver traduït si més no parts de la Ilíada i potser també de l'Odissea al siríac, però res d'això sobreviu hui. Alguns estudiosos també assenyalen que la interpretació de la informació de Gregori Bar no és pas clara: ¿Teòfil edità la Ilíada completa, només els dos primers cants, o potser una escriptura fosca que circula només sota el nom d'Homer? Tot això continua obert, almenys aquest escrit no sembla haver estat rebut.
Obres astrològiques Teòfil deu molt a la seua reputació com a astrònom erudit, tot i que sembla que va utilitzar el seu coneixement astronòmic sobretot per al seu treball astrològic. Va escriure quatre tractats astrològics, una part significativa dels quals ens ha pervingut. Aquests incloïen un tractat de 30 capítols sobre "efectes astrològics" dedicat al seu fill Deucalió, en el qual sembla haver-se inspirat en els astròlegs indis, entre d'altres. Un altre treball descriu les regles a les quals cal atenir-se en relació amb les dotze cases astrològiques; Doroteu de Sidó i Hefestió de Tebes li serviren com a fonts importants (segle IV).Vgl. dazu David Pingree: From Alexandria to Baghdad to Byzantium. The Transmission of Astrology. In: International Journal of the Classical Tradition 8, 2001, S. 3–37, hier S. 14; Viktor Stegemann: Dorotheos von Sidon. In: Rheinisches Museum für Philologie, 91, 1942, S. 326–349, hier S. 338f. Aquest treball va ser citat per erudits en Harran en el . Teòfil també va escriure un tractat sobre prediccions mensuals i anuals i les definicions del començament de l'any entre egipcis, grecs, perses i àrabs.
El quart i sembla que més influent tractat, Peri katarchon (Sobre els començaments) en 41 capítols, del qual hi havia dues versions, fou popular entre els autors musulmans posteriors. Aquesta obra també li la dedica al seu fill. Va ser escrita després de la fundació de Bagdad el 762 i tractava de presagis de rellevància militar. Com probablement totes les seues obres astrològiques, el tractat fou escrit en grec. En la introducció, Teòfil explica que es poden assignar certes propietats als respectius planetes per l'energia que n'emana: Mart està associat a la guerra, Mercuri a la parla, Saturn a l'agricultura i Venus a l'amor; les seues energies són variades i tenen diferents efectes. Ell mateix hauria consultat escrits i feia observacions sobre les implicacions astrològiques de l'acció militar, sobretot pel que feia al començament de les campanyes. És l'únic text grec conegut de l'edat mitjana que tracta de l'ús de l'astrologia amb finalitats militars. L'obra fou traduïda a l'àrab i sembla que també es coneixia en l'Imperi romà d'Orient, en què va atraure l'atenció de l'astròleg de la cort romana d'Orient, Pancraci, a la fi del .
S'ha demostrat que Teòfil no sols va utilitzar obres gregues per als seus escrits astrològics, sinó que també va recórrer a fonts sassànides ara perdudes. Les consideracions dels astròlegs indis, als quals degué conéixer per fonts sassànides intermèdies, també semblen haver-lo influenciat. Teòfil no fou pas un autor innovador; va resumir, però, els coneixements de diferents obres. Hagué de justificar les seues idees teològiques cristianes per escrit contra els atacs d'altres cristians. Això degué va succeir pels seus treballs astrològics, en què mostrà els seus interessos filosòfics i s'esforçà per harmonitzar les seues creences cristianes i les astrològiques.
La transmissió de les obres astrològiques de Teòfil és prou complexa i es divideix bàsicament en tres branques. La primera consta del manuscrit "L" (Biblioteca Medicea Laurenziana Gr. 28, 34), copiat cap a l'any 1000, i el manuscrit "W" (Viena, Biblioteca Nacional d'Àustria, Phil. gr. 115) del . Tots dos segueixen una plantilla comuna ara perduda, i inclouen parts de les obres esmentades abans. La segona branca, composta per "A" (París, Biblioteca Nacional de França, supl. gr. 1241) i "I" (Vaticà, Biblioteca Vaticana, Vaticanus graecus, 212), fou copiada cap al 1400 i inclou un índex amb part de l'escriptura militar i de l'obra sobre regles de vida. Parts de totes dues obres, sobretot la major part del treball militar i parts dels escrits sobre efectes astrològics, també estan contingudes en la tercera branca, que es troba en el molt mal conservat manuscrit "P" (París, Biblioteca Nacional de França, gr. 2417) del .
Teòfil fou un important estudiós de l'astrologia de la seua època, i els seus treballs i d'altres en aquest camp foren més tard rebuts i van influir en els autors àrabs. Entre els seus deixebles hi havia un tal Stephanos, que venia de Pèrsia i després va treballar a Constantinoble. A la ciutat, Stephanos degué transmetre els pensaments del seu mestre.
La crònica perduda de Teòfil De les obres de Teòfil, la seua crònica, que degué escriure en siríac, és d'interés per a la recerca històrica. Tot i que l'obra no s'ha conservat, sembla que fou utilitzada (directament o indirecta) per historiadors posteriors, com ara, per Dionís de Tell Mahre en la seua obra històrica escrita del c. 845. El treball de Dionís també es va perdre; Teòfil, però, s'esmenta com a font en els fragments supervivents. Dionís comentà que havia utilitzat les parts de les cròniques que li semblaven de confiança. El més probable, tanmateix, és que Teòfil fos la seua principal font fins a mitjan . Transmesa per Dionís, la crònica va servir a Miquel el Sirià a la fi del , que es basà en ell, així com en l'autor anònim de la Crònica de 1234. Això també està provat per diverses concordances parcialment literals. En el l'àrab cristià Agapius de Hieràpolis també consultà la crònica: esmenta expressament Teòfil com una font important.Alexander Vasiliev (Hrsg.): Kitab al-’unvan = Histoire universelle. In: Patrologia Orientalis. Bd. 5. Paris 1910; Bd. 7. París, 1911; Bd. 8. París, 1912; Bd. 11. París, 1915 (mit französischer Übersetzung). A més, Bar-Hebraeus va escriure sobre Teòfil i les seues cròniques: «En aquest temps era famós Teòfil d'Edessa, fill de Tomàs. […] Va escriure un meravellós llibre sobre cronologia en siríac, tot i que hi va insultar i va acusar els ortodoxos».
Teòfanes i els cronistes sirians. Teòfil com a font comuna En la dècada dels 1990, Lawrence Conrad presentà per primera volta la tesi que la Crònica de Teòfil no sols havia estat utilitzada pels autors que ja eren coneguts, sinó que el seu material també havia influït en la historiografia romana d'Orient. La crònica de Teòfanes el Confessor, escrita cap al 815, i la seua anomenada “font oriental” hi juguen un paper central.