miniatura|300x300px| Una rèplica moderna d'un vaixell viking. Aquest vaixell és del tipus Bjarke Els vaixells vikings eren vaixells marins d'estructura única, utilitzats a Escandinàvia durant tota l'edat mitjana. Els tipus d'embarcacions eren força variats, depenent de la destinació del vaixell, però generalment es caracteritzaven per ser embarcacions esveltes i flexibles, amb extrems simètrics amb quilla real. Van ser construïts amb clinker, que és la superposició de taulons reblats entre si. Alguns podrien haver tingut un cap de drac o un altre objecte circular que sobresurt de la proa i la popa per dissenyar, encara que això només es dedueix de fonts històriques. Els vaixells vikings s'utilitzaven tant per a finalitats militars com per al comerç, l'exploració i la colonització de llarga distància. miniatura|Vaixell viking representat a l'escut del comtat de Saare, Estònia A la literatura, els vaixells vikings solen veure's dividits en dues grans categories: vaixells mercants i vaixells de guerra, aquests últims s'assemblen a "canoes de guerra" estretes amb menys capacitat de càrrega, però més velocitat. Tanmateix, aquestes categories es superposen; alguns vaixells de transport també formarien part de les flotes de guerra. Per regla general, els carrils de vaixells a Escandinàvia seguien les aigües costaneres, per tant, la majoria dels vaixells tenien un disseny més lleuger, mentre que alguns tipus, com el knarr, podien navegar per l'oceà obert. Els vaixells vikings anaven des del mar Bàltic fins lluny de les pàtries escandinaves, passant per Islàndia, les illes Fèroe, Groenlàndia, Terranova, el Mediterrani, el mar Negre i Àfrica.
El poc calat del vaixell permetia la navegació en aigües a només un metre de profunditat i permetia l'aterratge a la platja, mentre que el seu pes lleuger permetia transportar-lo per portatges.
Desenvolupament miniatura|300x300px| Una rèplica moderna d'un vaixell viking. Aquest vaixell és dels tipus de vaixell llarg. El vaixell ha estat funcionant com a peça central de la cultura escandinava des de fa mil·lennis, servint tant per a propòsits pragmàtics com religiosos, i la seva importància ja estava profundament arrelada a la cultura escandinava quan va començar l'era dels vikings. Escandinàvia és una regió amb serralades interiors relativament altes i boscos densos, cosa que fa que els viatges a l'interior siguin perillosos i feixucs. En canvi, la majoria de comunitats tenien fàcil accés als ports naturals ia les vies marítimes costaneres; en conseqüència, el comerç es va dur a terme principalment com a navegació costanera. Molts gravats en pedra de l'edat de pedra nòrdica i, en particular, de l'edat de bronze nòrdica, representen vaixells en diverses situacions, i els vaixells valuosos van ser sacrificats com a part d'exvots cerimonials des d'almenys l'edat de ferro nòrdica, com ho demostren els vaixells Hjortspring i Nydam.
L'era dels vikings va veure els primers desenvolupaments locals de ports comercials cap a forts i ciutats costaneres, tots els quals depenien profundament del mar del Nord i del mar Bàltic per a la supervivència i el creixement. El control de les vies fluvials era de gran importància econòmica i política i, en conseqüència, els vaixells tenien una gran demanda. Les monedes de Hedeby, una de les primeres monedes daneses conegudes, tenen impressions de vaixells com a emblemes, que mostren la importància dels vaixells navals a la zona.
Knarr Knarr és el terme nòrdic per als vaixells que es van construir per al transport de càrrega. Una longitud d'uns i una biga de no són atípics, i el casc podria ser capaç de transportar fins a 24 tones.Peter Sawyer, (1975) The Oxford Illustrated History of the Vikings. Oxford University Press Desplaçament total: 50 tones. Aquest és més curt que el tipus Gokstad de vaixells llargs, però els knarrs eren més robusts per disseny i depenien principalment de la potència de la vela, només utilitzant els rems com a auxiliars si no hi havia vent a l'aigua oberta. Per això, el knarr es va utilitzar per a viatges més llargs, transports oceànics i viatges més perillosos que el tipus Gokstad. Va ser capaç de navegar en un dia, i tenia una tripulació d'uns 20-30. Knarrs travessava habitualment l'Atlàntic Nord a l'època dels vikings, transportant bestiar i mercaderies cap a i des de Groenlàndia i les illes de l'Atlàntic Nord. El disseny del knarr va influir més tard en el disseny de l'engranatge, utilitzat al mar Bàltic per la Lliga Hanseàtica. Exemples de knarr de l'època vikinga són Skuldelev 1, que es va excavar a Dinamarca el 1962 i es creu que data d'aproximadament l'any 1030 dC, i el Äskekärrskeppet, que es va trobar a Suècia l'any 1933 i es creu que data del 930 dC aproximadament.
Drakar
miniatura|El vaixell Gokstad, exposat al Museu de Vaixells Vikings d'Oslo, Noruega Els Drakars eren vaixells navals fabricats i utilitzats pels vikings d'Escandinàvia i Islàndia per al comerç, l'exploració i la guerra durant l'era dels vikings. El disseny del vaixell llarg va evolucionar al llarg de molts anys, tal com es veu als vaixells Nydam i Kvalsund. El caràcter i l'aspecte d'aquests vaixells s'han reflectit en les tradicions de construcció d'embarcacions escandinaves fins avui. La velocitat mitjana dels vaixells vikings variava d'un vaixell a un altre, però estava entre , i la velocitat màxima d'un vaixell llarg en condicions favorables era d'uns .
El vaixell llarg és com un vaixell llarg, estret, lleuger i de fusta amb un casc de calat poc profund dissenyat per a la velocitat. El poc calat del vaixell permetia la navegació en aigües a només un metre de profunditat i permetia l'aterratge a la platja, mentre que el seu pes lleuger permetia transportar-lo per portatges. Els vaixells llargs també eren de doble extrem, la proa i la popa simètriques permetien al vaixell invertir la direcció ràpidament sense haver de girar-se. Els vaixells llargs estaven equipats amb rems al llarg de gairebé tota la longitud del mateix vaixell. Les versions posteriors lluïen una vela rectangular en un sol pal que s'utilitzava per substituir o augmentar l'esforç dels remers, especialment durant els llargs viatges.
Els vaixells llargs es poden classificar en diversos tipus, segons la mida, els detalls de construcció i el prestigi. La forma més habitual de classificar els vaixells llargs és pel nombre de posicions de rem a bord. Els tipus van des del Karvi, amb 13 bancs de rem, fins al Busse, un dels quals s'ha trobat amb aproximadament 34 posicions de rem.
Els vaixells llargs eren l'epítom del poder naval escandinau en aquell moment i eren possessions molt valorades. Eren propietat de pagesos costaners i reunits pel rei per formar el leidang en temps de conflicte, per tal de tenir una poderosa força naval a la seva disposició. Tot i que els nòrdics van desplegar vaixells llargs en la guerra, no hi ha descripcions de tàctiques navals com ara embestir, etc. En canvi, de vegades els vaixells s'assotaven en la batalla per formar una plataforma estable per a la guerra d'infanteria. Els francs els anomenaven dragonships ( drakuskippan) perquè tenien una proa en forma de drac.
Karve El Karve era un petit tipus de vaixell viking llarg, amb un casc ample una mica semblant al knarr. S'utilitzaven tant per a la guerra com per al transport ordinari, transportant persones, càrrega o bestiar. Com que eren capaços de navegar en aigües molt poc profundes, també s'utilitzaven per a la costa. Els karves normalment tenien bigues amples d'aproximadament .
Construcció Els vaixells vikings variaven d'altres vaixells contemporanis, sent generalment més navegables i lleugers. Això es va aconseguir mitjançant l'ús de la construcció de buc tinglat (lapstrake). Els taulons dels vaixells vikings es van dividir d'arbres grans i vells, especialment roure, ja que un tauló trencat és més fort que el tauló serrat que es va trobar a les embarcacions posteriors. Un sol traç (tauló) podria ser tan prim com una polzada (2,5 cm), donant lloc a un casc fort però flexible.Lapstrake hull schematic A partir d'una robusta quilla i costelles de roure, els constructors de vaixells reblonssin les taules amb reblons i reblocs de ferro forjat, reforçats amb costelles de suport i barres addicionals. Cada nivell de taulons es superposava al de sota, i es va utilitzar un calafatejat de pèl de vaca asfaltat entre taulons per crear un casc impermeable. A més d'això, els vaixells es van reforçar amb una combinació de fustes d'un pis i bigues transversals, afegint-se a la resistència estructural dels vaixells. El pal estava recolzat per una quilla, un bloc de fusta pesat col·locat a la part superior de la quilla.
Es podrien construir vaixells notablement grans utilitzant la construcció tradicional de clínquer. Els vaixells drac que transportaven 100 guerrers no eren estranys. A més, durant l'època vikinga, els ports de rem van substituir els rems, permetent que els rems s'emmagatzemen mentre el vaixell navegava i per oferir millors angles per rem. Els vaixells més grans de l'època podien viatjar de cinc a sis nusos amb la força del rem i fins a deu nusos a vela.
Els vaixells vikings es fabricaven amb tècniques que asseguraven la durabilitat i l'agilitat dels vaixells, especialment pel que fa als vaixells utilitzats en la guerra. Vaixells de guerra com el 'Skeid'i el 'Snekka'presenten un calat poc profund que els va permetre aterrar a les platges i navegar pels rius.
L'artesania dels vaixells vikings era sens dubte de primer nivell per a la seva època. La construcció d'aquest vaixell requeria artesans altament qualificats i una quantitat important de temps, amb materials i elements decoratius sovint costosos. Per tant, aquests vaixells simbolitzaven l'honor i la prosperitat d'una família.
Navegació miniatura|La paleta de Söderala, presumiblement utilitzada una vegada en un vaixell viking Amb aquestes millores tecnològiques, els vikings van començar a fer cada vegada més viatges oceànics, ja que els seus vaixells eren més aptes per al mar. Tanmateix, per navegar en aigües oceàniques, els vikings necessitaven desenvolupar mètodes de navegació relativament precisos. Amb més freqüència, el pilot d'un vaixell es basava en els coneixements tradicionals per establir el rumb del vaixell. Essencialment, els vikings simplement utilitzaven una familiaritat prèvia amb les marees, els temps de navegació i les fites per tal de fer ruta. Per exemple, els estudiosos afirmen que l'observació d'una balena va permetre als vikings determinar la direcció d'un vaixell. Com que les balenes s'alimenten en aigües molt nutritives, que es troben habitualment a les regions on les masses terrestres han empès els corrents d'aigües profundes cap a zones menys profundes, l'albirament d'una balena va funcionar com un senyal que la terra era a prop.
Les sagues vikings parlen habitualment de viatges en què els vikings van patir de ser "hafvilla" (desconcertats): viatges assetjats per la boira o el mal temps, on van perdre completament el sentit de la direcció. Aquesta descripció suggereix que no utilitzaven una pedra solar quan el sol estava enfosquit. A més, el fet que aquest mateix desconcert pogués sorgir quan van morir els vents suggereix que els vikings confiaven en els vents dominants per navegar, com era d'esperar si les seves habilitats depenguessin principalment dels coneixements tradicionals.Hafvilla: "A Note on Norse Navigation", G. J. Marcus, Speculum, Vol. 30, No. 4 (Oct. 1955), pp. 601–605, Published by: Medieval Academy of America, (accessed 2 November 2011).