Set sermons als morts (en llatí: Septem Sermons ad Mortuos) és un opuscle de Carl Gustav Jung escrit al 1916 per a una edició privada. Jung el regalava a vegades als seus amics i afins, i no es podia pas comprar en llibreries. Més endavant considerà aquesta obra com un «pecat de joventut» i se'n va retractar i desdir.
Introducció Per a poder arribar a entendre la necessitat d'escriure aquest text cal conéixer els antecedents en què se situa la biografia de l'autor, partint des del 1913, any en què es produirà la seua ruptura amb Sigmund Freud, fins al 1916, data en què escriu l'opuscle. En aquests tres anys es generarà una etapa de descobriment i transformació personal i l'evolució de tota la seua obra.
L'anàlisi de l'inconscient: anotació biogràfica Dol i renaixement Després de la separació de Freud el 1913 comença en Jung una època d'inseguretat i desorientació. Se centra a trobar una nova actitud enfront dels pacients; realitza una recapitulació de si mateix, i arriba a formular la pregunta: «Quin és, doncs, el teu mite, en el qual vius?». És en aquest punt quan considera que «havia arribat al límit».
A la infructuosa anàlisi inicial dels seus somnis i fantasies diürnes des d'una perspectiva psicoanalítica, segueix l'acceptació del desconeixement sobre el que feia i del que li ocorria. Decideix llavors «abandonar-se conscientment als impulsos de l'inconscient». D'ací deriva la necessitat del joc, la construcció i edificació infantils com a elements preliminars en la troballa del seu propi mite. Salva la distància existent entre l'adult i el xiquet d'onze anys replet d'una vida fecunda que a ell li mancava: el vehicle en fou la repetició dels seus jocs infantils evocats en les fantasies emergides del seu inconscient.
Tot això continuà existint en la seua vida posterior. Sempre que se li embussava recorria a la pintura o a l'escultura com «un ritu d'entrada per a les idees i treballs subsegüents».Ibídem, 207-209.
Cap a tardor d'aquest mateix any, Jung al·ludeix a una transposició de la seua simptomatologia interna de caràcter psíquic, cap a fora, com si es tractàs d'una realitat concreta. És quan té al·lucinacions, la primera, durant un viatge, arribaria a durar una hora; i s'anirien repetint-se al llarg del temps. La conclusió inicial a la qual arriba és la de l'inici d'una psicosi. Durant la primavera i començament de l'estiu del 1914 li tornarien a succeir episodis semblants, aquesta vegada en forma de tres somnis successius. El caràcter en continuava sent de tipus catastrofista. L'1 d'agost esclataria la Primera Guerra Mundial i la confirmació del caràcter premonitori dels seus somnis i visions, que arraconà les seues primeres temptatives diagnòstiques.
Davant aquestes circumstàncies, intenta esbrinar què li succeïa i per què la seua vida depenia ara de la col·lectivitat.Ibídem, 209-211.
Els arquetips de l'inconscient col·lectiu El caràcter d'experiment científic implícit en la confrontació amb el seu inconscient acabà sent també «un experiment que tingué lloc en mi». El contingut d'aquesta experimentació consistia a «traduir les meues emocions en imatges, és a dir, trobar aquelles imatges que s'amagaven darrere de les emocions». Després anotava les fantasies emergides que donaven expressió a les condicions psíquiques implícites amb un llenguatge poètic, perquè aquest és el llenguatge dels arquetips i de l'inconscient. És a partir d'ara quan començaria a albirar les esperades respostes a les preguntes formulades en el buit, i amb això a l'edificació del seu corpus teòric i psicoterapèutic.
L'heroi i l'ombra Fou el 12 de setembre del 1913 quan «em vaig decidir a fer el primer pas». Després d'una primera visió, amb al·lusions al mite de l'heroi i del sol, «un drama de mort i renovació», sis dies més tard tingué un somni en què es mostraven l'arquetip de l'ombra i de nou l'arquetip de l'heroi, aquesta volta representat per Sigurd, al qual calia assassinar. Aquest representava la voluntat conscient del jo, la imposició heroica de la pròpia voluntat; tanmateix, «calia donar fi a aquesta identitat amb l'ideal de l'heroi; perquè hi ha una cosa més alta que la voluntat del jo, a la qual calia sotmetre's». Jung havia de sacrificar el seu ideal i la seua actitud conscient.Ibídem, 213-216.
El vell savi, l'ànima i l'heroi A fi d'agilitar el seu experiment amb l'inconscient recorrerà a representar-se mentalment un pendent per tal de captar millor les seues fantasies i descendir als estrats més profunds de la psique. D'ací sorgirà l'episodi en què albira tres noves figures: Elies, arquetip del vell savi, encarnació del logos, l'element racional; Salomé III, arquetip de l'ànima, o arquetip de la força femenina, representada cega, encarnació d'Eros, l'element eròtic; i una serp negra, que anunciava novament el mite de l'heroi.Ibídem, 216-217.
Filemó En acabant, i des d'aquesta tríade, eixirà una nova figura que prové de l'arquetip del Vell Savi a la qual anomenarà Filemó, i la descriurà com «un pagà que aportava una influència egipciohel·lenística amb un matís gnòstic», «un guru», «un esperit», «un mestre de l'ànima».Filemó és la figura desitjada per Jung en aqueixos moments de confusió, «una saviesa i un poder suprems que em desembullassen les espontànies creacions de la meua fantasia». D'una banda, comença a representar la motivació subjacent en l'elaboració dels Set Sermons i, de l'altra, dona lloc a una recapitulació teòrica i a una validació en l'existència autònoma dels arquetips, més enllà dels complexos, estenent «ad infinitum» la conceptualització limitant de l'inconscient freudià.
Ka Més endavant, Filemó restaria condicionat a una altra figura que entraria en escena i a la qual Jung associaria amb el Ka egipci. Amb el temps integrà totes dues figures gràcies a l'alquímia. Filemó representava el món espiritual, el sentit; Ka, un esperit de la natura, una espècie de dimoni terrestre o metàl·lic.Ibídem, 220.
L'ambivalència de l'ànima Davant la disjuntiva entre si el que estava experimentant era art i no pas ciència, va poder afrontar i aprehendre de nou l'ambivalent arquetip de l'ànima, l'ànima en el sentit primitiu, o el femení en l'inconscient col·lectiu d'un ésser humà masculí (el masculí en l'inconscient col·lectiu d'una dona el denominà ànimus).
Al principi impressionat per l'aspecte negatiu de l'ànima, arribaria a descriure-la per la seua capacitat per a «generar timidesa davant la seua presència», per la seua «influència funesta sobre les persones», pel seu «caràcter persuasiu i insinuatiu», per la «força temptadora i astúcia fonda amb què s'expressa», pel seu «plec, altaveu de l'inconscient, capacitat d'anihilació sobre una persona». Tot això, però, permeté a Jung comprendre com era de decisiva en darrera instància la consciència a l'hora d'equilibrar les manifestacions arquetípiques de l'inconscient, recordant que l'ordre d'importància no raïa en cap sistema preferent sinó en una articulació de contraris psíquics que es presentava en forma de conflictes, compensacions i complementarietats. El fi darrer consistia a apropiar-se d'una totalitat integradora des d'una immadura unilateralitat dissociativa. Com a pas previ a l'establiment d'una comunicació amb l'inconscient, i per tal de no veure'ns a mercé de l'arquetip, era ineludible arribar a diferenciar entre la consciència i el contingut de l'inconscient. Això s'aconseguia aïllant aquest darrer per un procés de personificació.
L'ànima, però, té el seu aspecte positiu també, perquè «és la que facilita a la consciència les imatges de l'inconscient».
Individuació: meta vital i terapèutica Del contingut del procés biogràfic relatat per Jung en les seues memòries es dedueix una interrelació recíproca entre subjecte i objecte, i es redescobreix un coneixement que s'autovalida al seu torn en l'experimentador. És l'ésser humà com a microcosmos del macrocosmos.
La psicologia analítica creada per Jung parteix d'una estructuració psíquica constituïda per un inconscient col·lectiu en la psique de cada individu, de manera que la consciència centralitzada en el jo ja no establirà relacions exclusives de reciprocitat amb els complexos de l'inconscient personal, sinó que es trobarà també amb els constituents transpersonals de l'inconscient col·lectiu: els arquetips.
Al procés d'interrelació consciència-inconscient col·lectiu al llarg de la biografia de l'individu, Jung el denominà procés d'individuació. En cada moment d'aquest procés vital emergeix a poc a poc el caràcter de l'individu o individualitat psíquica, personificada per l'arquetip del si mateix, jo nuclear tant del conscient com de l'inconscient col·lectiu, a diferència del jo nominatiu, subjecte unilateral de la consciència.
L'objectiu darrer de la psicologia dels complexos o psicologia analítica rau en el desplegament d'aquest arquetip central al llarg de l'ininterromput corrent sobre el qual navega «aqueix procés que crea un individu psicològic, és a dir, una unitat a part, indivisible, un tot», en la constitució, diferenciació i consciència relativa dels arquetips, un diàleg entre conscient i inconscient.
Tres seran les vies per al procés d'«arribar a ser un individu», «arribar a ser un mateix»:
El desenvolupament vital ineludible. La interpretació dels somnis. I la imaginació activa, o mètode estudiat per Jung per a establir un diàleg actiu en estat de vigília amb l'inconscient. Estant relaxat, com en trànsit, se centra l'atenció en una imatge (com ara, provinent d'un somni), i se'n qüestiona l'origen, significat, etc., com si es tractàs d'una altra persona.
Schwarzes Buch i Rotes Buch
miniatura|A més del manuscrit dels Set sermons als morts elaborat el 1916, Jung transcrigué les seues experiències entre el 1914 i el 1930 en el seu famós Llibre roig Les fantasies que en aquells dies se li presentaven a Jung les escrivia de primer en els Schwarzes Buchern (Llibres negres) i posteriorment les transcrivia al Rotes Buch (Llibre roig), ampliat amb il·lustracions, i una n'era la de Filemó.
Aniela Jaffé explica que "els Schwarzes Buchern comprenen sis volums enquadernats en pell negra; el Rotes Buch, un infoli enquadernat en pell roja, conté les mateixes fantasies, però en una forma i llenguatge retocats i en escriptura gòtica cal·ligràfica, a la manera dels manuscrits medievals".
Afegeix Jung en l'ocàs de la seua vida l'intent de traduir les seues fantasies estèticament al llarg del Llibre roig. Albirant la seua incapacitat per a «utilitzar el llenguatge adequat», renunciaria al factor estètic en favor de la comprensió científica, tot i reconeixent el seu deute respecte al primer, perquè sense aquesta dedicació no hagués entès «la seua obligació moral respecte a les imatges».Davant l'autonomia de l'inconscient recomana complir amb una obligació intel·lectual i moral. Davant l'imaginal hauria d'insistir-se en l'enteniment sense renunciar-ne a la comprensió; sempre, però, amb el deure moral d'aprehendre que el calidoscòpic món que ens ofereix l'ànima no pot ser pas substituït pel logos. Eros i Logos, vida i raó, són dos principis diferents, oposats i complementaris, i n'és infructuosa la mútua substitució. Cal a més de comprensió, la realització en vida de les imatges, vivenciar el que es manifesta. El contrari seria limitar-se a un motiu de sorpresa que comportaria efectes negatius de l'inconscient, s'arrabassaria a l'existència la integritat, i s'atorgaria a la individualitat la fragmentació.
Jung inserirà en les seues memòries dos escrits independents del Schwarzes Buch i Rotes Buch:
D'una banda, un Complement al Rotes Buch (1959).Ibídem, pàg. 446-447. I d'altra, després de dubtar i només «en ares de l'honradesa», els Septem Sermons ad Mortuos (1916), i no permeté que es revelàs el significat de l'anagrama del final de l'opuscle:Ibídem, pàg. 447-460.