El saltiri és un instrument musical cordòfon de la família de les cítares, sense trasts. Consisteix en una peça de fusta o, més sovint, una caixa de fusta amb forats de ressonància, i sense coll; pot ser rectangular, triangular o de forma trapezoïdal; en alguns exemplars, alguns costats d'aquesta forma són corbats. L'instrument pot ser d'ordres simples o múltiples. Les cordes estan tensades i formant un pla paral·lel al de la superfície de la caixa de ressonància, passant per sobre d'un o més ponts i lligades d'alguna manera a ambdós extrems de la caixa de ressonància.
Normalment les cordes són pinçades, ja sigui amb els dits o amb un plectre.
En tractar-se d'una tipologia d'instruments que forma part del folklore de cultures molt diverses, cada tipologia d'instruments sovint té el seu nom específics, a vegades lligats amb altres instruments semblants i culturalment propers (com per exemple santur i santouri). L'abast del terme en català és controvertit, especialment per si inclou sols els instruments polsats o també els percudits. L'IEC el conceptualitza com un instrument antic (sic); l'instrument encara és en ús en molts països) de corda, anàleg a la cítara, que es toca amb un plectre o amb martell. De manera molt semblant, el Termcat el descriu com un Instrument de corda anàleg a la cítara que es tocava (sic?) amb un plectre o martell. Per la seva banda, la GEC el descriu com un instrument medieval (sic) del grup dels cordòfons, amb teclat (sic), en el qual les cordes són indistintament colpides o pinçades. Finalment, la Gran Enciclopèdia de la Música el descriu com un instrument medieval de corda pinçada, de manera que els que són accionats per percussió no entren dins d'aquest camp semàntic segons aquesta font.
Aquest article tracta dels saltiris polsats amb els dits o amb plectres, i dels percudits amb martellets, amb un abast cronològic i geogràfic general, i exclou els instruments que tradicionalment es coneixen com a cítares
Els termes grec i llatí antics El terme llatí psalterium (grec psaltērion) es va aplicar a diversos instruments antics i medievals. Pertany a la categoria de mots (com organum o antífona) que requereix un estudi especial per resseguir els seus canvis de sentit al llarg dels temps. Es poden determinar tres estadis en aquesta història: l'ús original, en la seva forma grega, com un terme per a l'arpa; com un terme important en la literatura eclesiàstica en referència al Llibre dels Salms; i la seva eventual aplicació als instruments en qüestió.
El terme deriva del grec psallein (pinçar amb diversos dits); el mot psaltria que s'hi relaciona podria referir-se a les dones que tocaven la cítara o la lira, però psalterion es reservava per a l'arpa, força menys freqüent.
El terme entra en la literatura cristiana a través de Septuagint, en la traducció de l'Antic Testament al grec feta al que serví com a base per a les primeres versions cristianes de la Bíblia. El Septuagint en la majoria de casos traduïa nebel, l'arpa de l'Antic Testament, per nabla o bé per psaltērion, aquest darrer especialment en la traducció dels salms. Al mateix temps traduïa l'hebreu mizmor, que apareix en 57 dels salms, com a paslmos, és a dir, un himne cantat amb arpa; això portà els jueus de parla grega a adoptar per a la totalitat del llibre el nom de biblos psalmon, és a dir llibre dels salms, i eventualment, només psaltērion (saltiri). Sant Jeroni corrobora aquests usos a la Vulgata traduint nebel per psalterium encara de forma més consistent del que ho havia fet Septuagint.
El fet que el llibre dels salms i un dels instruments que hi és esmentat amb més freqüència rebin el mateix nom (psalterium) assegurà al mot una rica existència en la literatura cristiana. Els centenars de vegades que apareix en la patrística i en els comentaris als salms que apareixen en la literatura medieval serveixen especialment com a punt de partida per a exegesis al·legòriques, però com a mínim un cert nombre de passatges tenen, si més, no un cert significat organològic. Eusebi de Cesarea establí en el pròleg del seu Saltiri la noció que David està per sobre els quatre músics levites subordinats, Asaph, Ethan, Heman i Idithun, aguantant el psalterium. Més tard Isidor de Sevilla va descriure l'instrument amb una forma triangular com de la lletra grega delta, una referència que posteriorment es troba en altres pròlegs al llibre dels salms.
Per la seva banda, el comentari al salm 32.2, seguint a Basili normalment acusava el contrast entre la kithara amb la caixa de ressonància al fons de l'instrument, mentre que el psalterium la tindria al capdamunt, una característica corroborada per antigues descripcions d'arpes. Però aquestes referències afegeixen poc al coneixement organològic actual i en canvi suggereixen una unanimitat general entre les fonts gregues, jueves i cristianes en la seva identificació dels psalterium amb l'arpa triangular. A més, les fonts cristianes afegeixen que l'instrument tenia deu cordes a imitació dels Deu manaments, un concepte que deriva de frases ocasionals de Septuagint com 'en decachordō psaltēriō'.
En el període carolingi va sorgir una tradició contradictòria amb aquesta quan es va dir que el psalterium era quadratum, és a dir rectangular. La font més antiga conservada per a aquest concepte, el De Universo de Hrabanus Maurus, l'esmenta com a quadratum en el mateix passatge en el qual diu “mentre altres el prefereixen en la forma de la lletra delta”. Els dos conceptes sobre la forma van coexistir, el triangular en els comentaris més convencionals sobre els salms (Honori d'Autun, per exemple), i el rectangular en el grup de textos associats amb la curiosa carta de Pseudo-Jeroni a Dardanus. El primer apareix sobretot en representacions de David aguantant una gran varietat d'instruments, molts dels quals tenen semblances amb instruments reals (tant contemporanis com clàssics), mentre que el segon es representa de manera esquemàtica per un rectangle travessat per deu línies, suggerint una mena de pseudo-instrument inspirat pel text, malgrat que alguns hi arriben a veure algun tipus de relació amb una kithara rectangular utilitzada a la Magna Grècia; i és aquest el que alguns organòlegs han identificat com a psalterium decachordum.
Els passos concrets que porten al darrer estadi de la història d'aquest terme –la seva aplicació a les cítares de caixa que arribaren a Occident a través dels musulmans de la península Ibèrica i de l'Imperi Romà d'Orient- no han estat objecte d'un estudi definitiu. La raó subjacent per al canvi de significat del terme podria haver estat una semblança a grans trets de les il·lustracions bidimensionals de l'instrument en les dues formes –triangular i rectangular- en la il·luminació de manuscrits de principis de l'edat mitjana i en l'escultura, amb la forma igualment plana però més complexa de cítares contemporànies. Sovint sembla que l'artista hagi convertit una arpa en una cítara en donar la impressió d'una caixa de ressonància sòlida sota de les cordes. Això, i l'absència de coll o mànec en cap dels dos instruments i la facilitat de transvasament terminològic entre instruments a l'alta edat mitjana fan que aquesta aplicació contradictòria del terme que es dona finalment no sigui gaire sorprenent.
L'instrument a l'edat mitjana i al Renaixement miniatura|Retaule provinent de Sant Cugat del Vallès, obra de Pere Serra (Segle XIV; Museu Nacional d'Art de Catalunya). L'àngel música a dalt a la dreta toca un saltiri en forma de mig cap de porc miniatura|esquerra|Retaule de la Mare de Déu dels Àngels, obra de Pere Serra i provinent de la Catedral de Tortosa, avui al Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'àngel situat a dalt a la dreta toca un saltiri del tipus anomenat de cap de porc Els primers estadis en la història del saltiri són foscos, i, a més, la coincidència entre els testimonis visuals i verbals són insuficients. Els saltiris triangulars i rectangulars esmentats en la carta de Pseudo-Jeroni a Dardanus podrien haver existit o no quan té lloc tot aquest embolic, vers el , però d'aquell moment ençà apareixen cada vegada de forma més sovintejada a les arts plàstiques, tocats sobretot per David i els seus músics, o bé pels ancians de l'Apocalipsi. Alguns exemples són fantasies que no haurien funcionat de cap manera, mentre que altres mostren un coneixement de llur fabricació que fa pensat que estiguin basats en fets reals. Els mots rote, rota i rotta, associats sobretot amb instruments de la família de la lira, a voltes també es van aplicar al saltiri triangular. En una escultura al claustre de l'abadia de Moissac, data del , un músic que aguanta un saltiri triangular, apareix acompanyat de la inscripció que designa l'instrument com a rota. Aquest relleu és un dels molts que també podria ser pres per una arpa triangular, però altres exemples, sobretot en il·lustracions de manuscrits, es mostra com les cordes discorren paral·leles a la caixa de ressonància. L'absència de forats de ressonància en moltes d'aquestes representacions pot indicar que aquests saltiris eren, bàsicament, taules de fusta sobreelevades més que no pas veritables caixes de ressonància. Però a partir del apareixen els forats de ressonància més sovint, cosa que suggereix que ja es tracta de caixes, al mateix temps que la caixa queda flanquejada per grups de cordes a cada costat, de manera que el resultat és un doble saltiri.
A l'edat mitjana, els recursos instrumentals es van veure notablement incrementats per les importacions d'Orient, via l'Imperi Romà d'Orient (entre els segles i ) i a través de la península Ibèrica que havia estat començada a envair pels àrabs l'any 711. Aviat Andalusia va esdevenir el melting pot de les cultures occidental i oriental, i els instruments arabo-perses es van difondre cap al nord a través de Catalunya cap a França i la resta d'Europa. El santur oriental, un saltiri en forma de trapezi isòsceles que es tocava picant les seves cordes amb martellets (per tant era un tipus de dulcimer) ja era conegut pels musulmans de la península Ibèrica al . L'instrument hi va ser portat o bé des del que avui és Turquia, o bé va ser disseminat en el sentit contrari des d'Europa cap a l'est. A la península Ibèrica, dos segles més tard, a més de la rota i la cítara, llavors tan populars, també existien dos tipus de saltiris coneguts com a canon entero i medio canon. Es troben representats a la Cantigas de Santa Maria d'Alfons X el Savi, rei de Castella i Lleó (1252-1284). El nom de canon va ser, més tard, adoptat per altres llengües. El canon entero i el medio canon corresponen, respectivament, a dos instruments arabo-perses com són el nuzha (saltiri rectangular) i el Qanun (de forma trapezoïdal, amb un angle recte). Durant l'edat mitjana, el tipus de saltiri amb els costats corbats (en italià istrumento di porco; en alemany Schweinekopff) va esdevenir molt popular. Normalment tenia cordes simples o bé ordres dobles. Els noms de procedència llatina ala i ala entera a vegades s'aplicaven a instruments amb una caixa de ressonància que tenia aquesta forma. El saltiri ibèric de costats corbats anomenat ala entera apareix en tres miniatures del Cancioneiro da Ajuda. Un saltiri en forma de mitja ala era força emprat a Europa oriental i es coneixia amb el nom dala bohèmia; també hi era força conegut l'instrument que avui es coneix com a saltiri-arpa, que combina les característiques essencials d'ambdós instruments, i que –per tant- tenia una doble caixa de ressonància. Exemples d'altres saltiris trobats més al nord són el kantele de Finlàndia (hi ha instruments estretament relacionats a Lituània, Estònia i Letònia) i el gusli de Rússia. miniatura|Representació d'un saltiri del tipus anomenat cap de porc provinent d'un manuscrit del que conté De Arythmetica, De Musica, per M. Servinius Boetius miniatura|esquerra|Àngel músic tocant un saltiri en forma de mig cap de porc, provinent de la tomba de Rencon de Montclar,