LAlfredo Oriani va ser el vaixell principal de la seva classe de quatre destructors construïts per a la Regia Marina italiana a mitjans de la dècada del 1930. Acabat el 1937, va servir a la Segona Guerra Mundial.
Disseny i descripció Els destructors de la classe Oriani eren versions lleugerament millorades de la classe Maestrale anterior.Brescia, p. 127 Tenien una longitud entre perpendiculars de 101,6 metres i una longitud total de 106,7 metres. Feien 10,15 metres de mànega i el calat mitjà era de 3,15 metres i de 4,3 metres amb càrrega profunda.Whitley, p. 168 Desplaçaven de 1.700 a 1.750 tones mètriques amb càrrega normal, i de 2.400 a 2.450 tones mètriques amb càrrega profunda.Brescia, p. 121 La seva dotació durant la guerra era de 7 oficials i 176 sotsoficials i marineria.Roberts, p. 300
Els Oriani eren propulsats per dues turbines de vapor Parsons, cadascuna impulsava un eix de l'hèlix utilitzant vapor subministrat per tres calderes Thornycroft. Dissenyats per a una potència màxima de 48.000 cavalls de potència (36.000 kW) i una velocitat de 32-33 nusos (59-61 km/h) en servei, els vaixells van assolir velocitats de 38-39 nusos (70–72 km/h) durant les seves proves de mar amb una càrrega lleugera. Portaven prou fuel per donar-los una autonomia de 2.600 a 2.800 milles nàutiques (4.800–5.200 km) a una velocitat de 18 nusos (33 km/h) i 690 milles nàutiques (1.280 km) a una velocitat de 33 nusos (61 km/h).
La seva bateria principal estava formada per quatre canons de 120 mil·límetres de calibre 50 en dues torretes de dos canons, una per davant i per darrere de la superestructura.Fraccaroli, p. 55 Al mig del vaixell hi havia un parell de canons lumínics de 120 mil·límetres. La defensa antiaèria (AA) per als vaixells de la classe Oriani estava proporcionada per quatre metralladores de 13,2 mil·límetres. Els vaixells estaven equipats amb sis tubs de torpedes de 533 mil·límetres en dos muntatges triples al mig del vaixell. Encara que no tenien un sistema de sonar per a recerca antisubmarina, estaven equipats amb un parell de llançadors de càrregues de profunditat. Els vaixells podien portar 56 mines.
Història En el moment de l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial, pertanyia al IX Esquadró de Destructors, juntament amb els seus germans Alfieri, Gioberti i Carducci.
A les dues de la matinada del 12 de juny de 1940 va sortir de Tàrent amb els seus bessons, la I Divisió (creuers pesants Zara, Fiume i Gorizia), la VIII Divisió (creuers lleugers Duca degli Abruzzi i Garibaldi) i el XVI Esquadró de Destructors (da Recco, Pessagno, Usodimare) per patrullar el mar Jònic.
El 2 de juliol, juntament amb els bessons, va ser assignat a la I Divisió (Zara, Fiume, Gorizia), als creuers lleugers Bande Nere i Colleoni i al X Esquadró de Destructors (Maestrale, Grecale, Libeccio, Scirocco) per a l'escorta indirecta de un comboi de tornada des de Líbia (estava format pels transports de tropes Esperia i Victoria, que eren escortats per les torpedineres Procione, Orsa, Orione i Pegaso en la ruta de Trípoli a Nàpols).
La tarda del 7 de juliol va salpar juntament amb els bessons i la resta del II Esquadró Naval: creuer pesat Pola, Creuers Divisions I, II, III i VII per a 11 unitats en total i esquadrons de destructors X, XI, XII i XIII. – que després es va unir al 1r Esquadró, participant a la batalla de Punta Stilo el 9 de juliol: durant la retirada de la flota italiana durant l'enfrontament, el IX Esquadró va ser la primera formació de destructors, entre els enviats a contraatacar amb torpedes, per dur a terme el llançament de les seves pròpies armes –cinc en total, des de 13.500 metres–, però sense aconseguir cap impacte.Giorgerini, p. 172-185
Entre el 30 de juliol i l'1 d'agost va formar part dels creuers Pola, Zara, Fiume, Gorizia, Trento, da Barbiano, Alberto di Giussano, Eugenio di Savoia, Duca degli Abruzzi, Attendolo, Montecuccoli i els Esquadrons de Destructors XII, XIII i XV per a un total d'11 unitats – de l'escorta indirecta de dos combois dirigits a Líbia, que van veure l'ús d'un total de 10 vaixells mercants, 4 destructors i 12 torpediners.
Cap al migdia del 27 de novembre va sortir de Nàpols juntament amb el Pola, la I Divisió (Fiume i Gorizia) i les altres unitats de la IX Esquadra, participant així en la batalla inconclusa del cap Teulada.Giorgerini, p. 231-236
A les onze del 26 de març va sortir de Tàrent (sota les ordres del capità de fragata Vittorio Chinigò) juntament amb els bessons i la I Divisió (Zara, Pola, Fiume), per després unir-se a l'esquadra naval – cuirassat Vittorio Veneto, III Divisió de creuers (Trento, Trieste, Bolzano) i VIII (Garibaldi i Duca degli Abruzzi), i esquadrilles de destructors XIII (Granatiere, Bersagliere, Fuciliere, Alpino), XVI (Da Recco, Pessagno), XII (Corazziere, Carabiniere, Ascari) – destinat a l'operació «Gaudo», que posteriorment va donar lloc a la batalla del Cap MatapanGiorgerini, p. 286-313
Durant la batalla, al vespre del 28 de març, el Pola va ser immobilitzat per un torpediner. L'almirall Angelo Iachino, comandant de l'esquadró italià, va enviar tota la I Divisió i el IX Esquadró al rescat del creuer avariat, però quan, a les 22.27, els vaixells van arribar a les proximitats del Pola, van ser sorpresos pels cuirassats britànics Barham, Valiant i Warspite, que els bombardejaven amb la seva artilleria: el Zara, el Fiume, l'Alfieri, el Carducci van ser enfonsats i, més tard, també el Pola (torpedinat pels destructors anglesos)Gianni Rocca, p. 126-137 Al començament de la batalla, l'Oriani era l'última unitat en línia, precedida pel Carducci; tot i que va patir greus danys, va aconseguir retirar-se i allunyar-se juntament amb l'il·lès Gioberti, gràcies també al sacrifici del Carducci, que s'havia dirigit contra els vaixells anglesos cobrint la retirada de les unitats seccionals amb cortines de fum.
Del 16 al 18 de juliol va formar part (juntament amb els destructors Lanciere, Geniere, Gioberti i la torpedinera Centauro) de l'escorta d'un comboi format pel transport de tropes Marco Polo, Neptúnia i Oceania a la ruta Tàrent-Trípoli (amb un Escorta indirecta addicional proporcionada pels creuers Trieste i Bolzano i els destructors Carabiniere, Ascari i Corazziere): tot el comboi va arribar amb seguretat al port, eludint també un atac del submarí HMS Unbeaten dirigit contra l'Oceania.
El 4 d'agost va sortir de Nàpols, escortant un comboi format pels vaixells de vapor Nita, Aquitania, Ernesto, Nirvo i Castelverde (la resta de l'escorta estava formada pels destructors Aviere, Geniere, Gioberti i Camicia Nera i la torpedinera Calliope), que es va unir aleshores el petrolier Pozarica; el 6 d'agost el Nita, atropellat per avions del 830è Esquadró britànic, es va enfonsar al punt , fent vans els intents del Camicia Nera i del Calliope per salvar-la, mentre que els altres vaixells de el comboi va arribar al port l'endemà.
El 19 d'agost, juntament amb els destructors Vivaldi, Da Recco, Gioberti i la torpedinera Dezza, al qual es va unir més tard l'Esquadró X (Maestrale, Grecale, Libeccio, Scirocco), formava part de l'escorta d'un comboi que navegava des de Nàpols. a Trípoli (transport de tropes de Oceania, Neptúnia, Esperia, Marco Polo); el 20 d'agost, quan els transports ja havien posat rumb cap a Trípoli (fins i tot escapant d'un atac del submarí HMS Unbeaten), el submarí britànic Unique va torpedinar l'Esperia, que es va enfonsar a la posició ; va ser possible salvar 1139 homes, mentre que les víctimes eren 31.
Els dies 26 i 29 d'agost va formar part, juntament amb el destructor Euro i les torpedineres Procione, Orsa i Clio, de l'escorta d'un comboi format pels vapors Ernesto i Aquitania, el motor Col di Lana i el petroler Pozarica, navegant de Nàpols a Trípoli. el dia 27 el comboi va ser atacat dues vegades pel submarí HMS Urge, que va perdre el Pozarica però va danyar l'Aquitania (que va haver de tornar a Trapani assistit per l' Orsa), eludint aleshores la reacció del Clio; els altres vaixells van arribar al seu destí el 29.
També al setembre va formar part de l'escorta del comboi "Tembien", que va ser atacat pels bombarders Vickers Wellington: els vaixells de vapor Nicolò Odero i Caffaro van ser incendiats per les bombes i van explotar.
El 24 de setembre va escortar (juntament amb els destructors Lampo, Fulmine i Strale) un comboi compost pels transports Amsterdam, Castelverde i Perla; el comboi potser va ser atacat per un submarí davant de Pantelleria, però no hi ha confirmació britànica.
Del 16 al 19 d'octubre va formar part de l'escorta (destructors Oriani, Folgore, Fulmine, Usodimare, Da Recco, Sebenico) d'un comboi que navegava de Nàpols a Trípoli (transports Beppe, Marin Sanudo, Probitas, Paolina i Caterina), que era es van unir aleshores al vaixell d'arrossegament Amba Aradam i la torpedinera torpediniera Cascino; el Beppe va ser torpedinat el dia 18 pel submarí HMS Ursula, havent de ser agafat a remolc pel remolcador Max Barendt i assistit pel Da Recco i la torpedinera Calliope (va arribar a Trípoli el 21), mentre que el Caterina s'enfonsava en un punt. 62 milles de distància a 350° de Trípoli després dels danys patits en un atac aeri; la resta del comboi va arribar a Trípoli el 19.
El matí del 8 de novembre de 1941 l' Oriani (encara sota el comandament del capità de fragata Vittorio Chinigò)Gianni Rocca|p. 167 va sortir de Nàpols per incorporar-se a l'escorta del comboi "Duisburg": aquest comboi, compost pels vaixells mercants Duisburg, San Marco, Sagitta, Maria, Rina Corrado, Conte di Misurata i Minatitlan (amb una càrrega de 34.473 tones de subministraments, 389 vehicles, 243 homes) es va dirigir a Trípoli amb l'escorta, a més de l'Oriani, dels destructors Maestrale, Grecale, Fulmine i Euro (al qual els creuers pesats Trento i Trieste i 4 destructors.Giorgerini, p. 483 i ss.}} La nit següent el comboi va ser atacat i destruït per la Força K britànica (creuers lleugers Aurora i Penelope i destructors Lance i Lively): tots els mercants i el Fulmine van ser enfonsats, mentre que el Grecale patia greus danys. Durant la batalla –a l'inici de la qual el Maestrale avançava a babord del comboi–, el destructor va intentar cobrir els mercants amb cortines de fum i va fer alguns trets, però sense èxit. Entre les unitats de l'escorta indirecta, l'Oriani va ser l'únic que va sortir completament il·lès de l'enfrontament. Un cop acabada la batalla, l'Oriani va agafar a remolc el Grecale, que havia quedat immobilitzat pels danys que havia patit, i el va remolcar fins a Trapani.
El 19 de novembre, juntament amb el Gioberti i Maestrale, va escortar el comboi "Alpha" (Ankara i Venier) que tornava de Trípoli a Nàpols (els vaixells van ser desviats a Tàrent a causa de la presència aèria naval britànica a l'estret de Sicília).
A les 18.40 del 13 de desembre va sortir de Tàrent juntament amb un esquadró naval –cuirassat Duilio, el creuer pesant Gorizia, els destructors Gioberti i Maestrale– per a l'escorta indirecta de l'operació "M 41" (tres combois dirigits a Bengasi amb sortida de Tàrent i Argostoli, amb l'ús general dels transports Fabio Filzi, Carlo del Greco, Monginevro, Napoli, Ankara, Capo Orso, i, per a l'escorta, els destructors Da Recco, Usodimare, Pessagno, Saetta i Malocello i la torpedinera Pegaso, així com tres grups de suport); l'operació va ser, però, víctima dels atacs dels submarins anglesos Upright i Urge, que van enfonsar el Filzi i el Del Greco i van danyar greument el cuirassat Littorio, mentre que l' Iseo i el Capo Orso van patir greus danys després d'una col·lisió.Giorgerini|p. 510 i ss.}}