Aradia or the Gospel of the Witches (en català: Aradia o l'Evangeli de les bruixes) és un llibre escrit pel folklorista estatunidenc Charles Leland i publicat el 1899. Descriu els credos i ritus d'un moviment religiós ocult relacionat amb la bruixeria de la regió italiana de Toscana. Leland assegura que aquest moviment existia des de feia segles en el moment en què ell el va descobrir, en la dècada dels 1890. Els crítics han discutit si hi té raó o no. Tot i això, el llibre esdevingué un dels textos fonamentals del neopaganisme.
Aquest assaig té fonts molt barrejades. En part és d'una traducció a l'anglés, feta per Leland, del manuscrit en italià Vangelo (evangeli). Leland va dir que el manuscrit l'havia rebut del seu principal contacte sobre bruixeria italiana, una dona a la qual anomena Maddalena. La resta de capítols provenen dels estudis de Leland sobre folklore i tradicions italianes, a més a més d'altres elements que li envià Maddalena. Leland coneixia l'existència del Vangelo des del 1886, però Maddalena no li n'envià un exemplar fins al 1897. Després de traduir el text, esperà dos anys més per a publicar-lo. L'emblema central d'aquest culte és la dea Aradia, que s'encarna per a instruir en les arts de la bruixeria els pagesos perquè tinguessen capacitat de defensar-se dels senyors feudals i de l'Església catòlica.
L'obra de Charles Leland fou relativament desconeguda fins a la dècada dels 1950, quan es comencen a discutir altres teories sobre el paganisme i la seua possible supervivència fins al . Aradia fou novament estudiada sobre la base d'hipòtesis modernes i el desacord entre els que n'han investigat el tema continua fins hui. Alguns rebutgen les afirmacions de Leland sobre l'origen del manuscrit mentre que altres veuen el Vangelo i la seua traducció com un document incomparable sobre creences populars. A més a més de l'interés que suscità entre els acadèmics, Aradia tingué importància també en la història de la wicca de Gardner i el seu ideari perquè l'assaig es va fer servir per a demostrar que els ritus de bruixeria pagana havien sobreviscut a Europa. Per l'interés creixent que havia despertat en el públic, Aradia es donà a conèixer àmpliament en moltes reedicions, incloent-ne una edició crítica el 1999, que contenia una nova traducció de Mario i Dina Pazzaglini.
Origen miniatura|282x282px|Maddalena quan era una jove vident Charles Godfrey Leland fou un escriptor i folklorista estatunidenc que va estudiar en profunditat el folklore italià a Florència. Aradia és el resultat de les seues recerques allí. Encara que el llibre se sol associar amb Leland, el descobriment del manuscrit originari és en part atribuïble a una misteriosa dona italiana, a qui Leland i la seua neta i biògrafa, Elizabeth Robins Pennell, anomenaven Maddalena. Segons la folklorista Roma Lister, amiga de Leland, el veritable nom de Maddalena era Margherita, i provenia de Florència. Maddalena afirmava pertànyer a un antiquíssim llinatge oriünd dels etruscos.Cita: per Lister, Roma (1926). Reminiscences — Social & Political. Londres: Hutchinson & Co., p. 123–24. Por Mathiesen, Robert (1998) en "Charles G. Leland and the Witches of Italy: The Origin of Aradia". Per Mario Pazzaglini en "Aradia, or the Gospel of the Witches, A New Translation", Blaine, Washington: Phoenix Publishing, Inc., p. 25. ISBN 0-919345-34-4. Quan ella escrivia una carta a Leland, sempre signava Maddalena Talenti. Cita: per Mathiesen, Robert (1998) en "Charles G. Leland and the Witches of Italy: The Origin of Aradia". Per Mario Pazzaglini en "Aradia, or the Gospel of the Witches, A New Translation". Blaine, Washington: Phoenix Publishing, Inc., p. 32. ISBN 0-919345-34-4.
Leland deia que havia trobat Maddalena el 1886: ella esdevingué la principal font de l'obra sobre folklore italià durant els anys següents. Leland pensava que ella pertanyia a una antiga tradició de bruixeria ja desapareguda. Hi escrigué: "després d'un llarg aprenentatge, hui sap tot allò que vull i sap com traure informació de la seua gent".Leland, Charles Godfrey (1899). Prefaci d'"Aradia, or the Gospel of the Witches". David Nutt. Va rebre uns centenars de pàgines de Maddalena, que va revisar i arranjar per a incloure-les en els seus assaigs: Etruscan Roman Remains in Popular Tradition (Vestigis etruscoromans en la tradició popular), Legends of Florence Collected From the People (Llegendes de Florència recollides del poble), i Aradia or the Gospel of the Witches. El 1886, Leland diu que havia esbrinat que existia un manuscrit que descrivia la doctrina de la bruixeria italiana, i demana a Maddalena que li n'aconseguisca un exemplar aviat.Leland, Charles Godfrey (1899)."Appendix", Aradia, or the Gospel of the Witches. David Nutt. Onze anys després, l'1 de gener de 1897, Leland va rebre per correu el manuscrit Vangelo. Per com havia estat escrit, era evident que el text havia eixit de la mà de la mateixa Maddalena. Leland el considerà des del primer moment un document autèntic sobre la "Religió Antiga" de les bruixes, però no va ser capaç de determinar si el text provenia de fonts orals o escrites.Mathiesen, pàg. 35. Les cartes següents que van bescanviar Maddalena i Charles Leland mostren que ella pretenia contraure matrimoni i emigrar als Estats Units d'Amèrica: el Vangelo seria el darrer document que Leland en va rebre.
Leland acabà la traducció i composició del text a començament del 1897 i l'envià a David Nutt per a publicar-lo. Però Nutt en posposava una vegada i una altra l'edició. Dos anys després, Leland escrigué a David Nutt demanant-li que li tornàs el manuscrit per a donar-li'l a un altre editor. Aquesta petició provocà un sobtat canvi d'actitud en Nutt que per fi publicà una petita quantitat d'exemplars del llibre al juliol del 1899.Clifton, Chas (1998). "The Significance of Aradia" (La importància d'Aradia), en Mario Pazzaglini: Aradia, or the Gospel of the Witches, A New Translation. Blaine, Washington: Phoenix Publishing, Inc., p. 73. ISBN 0-919345-34-4.
L'escriptor wiccà Raymond Buckland afirmava ser el primer a reeditar el llibre el 1968 en la seua editorial "Buckland Museum of Witchcraft" (Museu de Bruixeria Buckland).Buckland, Raymond, citat en Clifton, p. 75. En realitat, ja n'hi havia una reedició anterior de "Wiccens "sic" Charles Rex Nemorensis" i Mary Cardell a la primeria de la dècada dels 1960.Hutton, Ronald (2000). El triomf de la Lluna. Oxford University Press, p. 298. ISBN 0-500-27242-5. De llavors ençà, l'obra ha estat reeditada en moltes ocasions.
Contingut cap|37x37px|WikisourceEn Wikisource es pot llegir la versió en anglés d'Aradia Com que aleshores ell ja havia estudiat durant onze anys l'especialitat, deia no estar sorprés pel contingut del Vangelo. En la major part contenia el que esperava, tret d'uns fragments semipoètics. "Jo també crec", escriu Leland en l'obra, "que en aquest Evangeli de les bruixes tenim si més no una fidedigna descripció de la doctrina i dels rituals durant els aquelarres. Retien culte a deïtats prohibides i practicaven actes prohibits, inspirats tant en la rebel·lió contra la societat com en les seues pròpies passions".
Del treball de Leland veié la llum un llibre prou prim. Organitzà el text en quinze capítols, als quals afegí un breu pròleg i un apèndix. La versió editada contenia notes i extractes del text original italià que Leland havia traduït. Aradia consta sobretot d'encanteris, benediccions i rituals, però el text també inclou algunes històries i mites evidenciant així la influència de la mitologia romana i del catolicisme. Els personatges més esmentats són la dea Diana, un déu del sol anomenat Llucifer, el Caín bíblic presentat com un déu de la lluna i Aradia, en un paper de tipus messiànic. La bruixeria descrita en l'obra és alhora un mètode pràctic de bruixeria i una "contrareligió" totalment contrària a la jerarquia i al catolicisme.Mathiesen, p. 50.
Temes esquerra|miniatura|250x250px|Diana eixint del bany, François Boucher, 1742, 57cm x 73 cm, Louvre, París. La dea duu una corona, amb forma de lluna creixent Alguns capítols de l'obra es dediquen a rituals i conjurs màgics. El capítol sisé inclou la descripció de conjurs, amb l'objectiu d'enamorar la persona estimada. El text esclareix el conjur a practicar, quan es troba una pedra redona o foradada, per a transformar-la en un amulet i assolir així el favor de Diana (quart capítol). El segon capítol descriu la festa ritual en honor a Diana, Aradia i Caín. Els relats són la part de l'obra més petita, i consten d'algunes històries breus i llegendes, sobre el naixement del paganisme i els fets dels seus déus. Leland resumeix els mites presentats quan diu: "Diana és la reina de les bruixes; s'associa amb Heròdies (Aradia) per la bruixeria; va parir el fill del seu germà el Sol (Llucifer); com a dea lunar es relaciona amb Caín, que viu en la lluna captiu; les antigues bruixes eren persones oprimides pel feudalisme que es revelaven com i quan podien, i organitzaven orgies en honor a Diana, les quals eren vistes per l'Església catòlica com un culte a Satanàs". Diana no sols és la dea de les bruixes, també és presentada com la creadora de l'univers sencer en el tercer capítol, que es divideix en llum i ombra. Després del naixement del seu fill Llucifer, Diana es transforma en gata i el sedueix, per a concebre així Aradia, la seua filla. El primer capítol presenta les primeres bruixes com a esclaves, que arriben a escapar-se dels seus amos i comencen noves vides com a "lladres i males gents". Diana els envia la seua filla Aradia, per a ensenyar aquelles exserventes bruixeria, que puguen usar el seu poder a partir de llavors per a "destruir els malvats" (esclavistes). Els deixebles d'Aradia són els primers bruixots i continuen el culte a Diana. Charles Leland estava molt impressionat per aquella cosmogonia: "En tots els altres escrits de cada ètnia humana (…) va ser creat l'univers, mentre en la bruixeria l'origen primigeni és la dona".
Estructura miniatura|353x353px|Representació de dues bruixes volant en una granera. De la sèrie de gravats Els capritxos, de Francisco Goya (1799) Aradia es divideix en quinze capítols. Els deu primers es presenten com la traducció de Leland del manuscrit Vangelo, que rebé de Maddalena. Aquesta secció, tot i que conté sobretot les descripcions de conjurs o rituals, és també la font de la majoria dels mites i contes populars de l'obra. El final del primer capítol és el fragment en què Aradia ensenya als seus deixebles com practicar bruixeria.
Els deu primers capítols no són pas totalment una traducció directa del Vangelo. Leland també proposa els seus comentaris i notes en algunes parts del text. A més, el seté capítol conté altres relats populars que no provenen del manuscrit principal. El medievalista Robert Mathiesen opina que el Vangelo constitueix fins i tot una part més petita dAradia. Mathiesen afirma que sols els capítols primer i segon i la primera meitat del quart corresponen a la descripció que Leland havia fet abans del contingut del manuscrit. Per a Mathiesen, la resta del text s'origina en altres textos replegats per Leland gràcies a Maddalena.Mathiesen, pàg. 37.