La National Gallery o Galeria Nacional és un museu d'art a Trafalgar Square a la ciutat de Westminster, al centre de Londres, Anglaterra. Fundat el 1824, acull una col·lecció de més de 2.300 pintures que daten des de mitjan segle XIII fins al 1900. L'actual director de la National Gallery és Gabriele Finaldi.
La National Gallery és una organització benèfica exempta d'impostos i un organisme públic no departamental del Departament de Cultura, Mitjans de Comunicació i Esports. La seva col·lecció pertany al govern en nom del públic britànic, i l'entrada a la col·lecció principal és gratuïta.
A diferència dels museus similars d'Europa continental, la National Gallery no es va formar nacionalitzant una col·lecció d'art reial existent. Va néixer quan el govern britànic va comprar 38 quadres als hereus de John Julius Angerstein el 1824. Després d'aquesta compra inicial, la galeria es va formar principalment amb els seus primers directors, especialment Charles Lock Eastlake, i per donacions privades, que ara representen dos terços de la col·lecció. La col·lecció és més petita que moltes galeries nacionals europees, però d'abast enciclopèdic. La majoria dels desenvolupaments importants de la pintura occidental "de Giotto a Cézanne"Chilvers, Ian (2003). estan representats amb obres importants. Durant un temps va ser una de les poques galeries nacionals que tenia totes les seves obres en exposició permanent, però ja no és així.
L'edifici actual de la National Gallery, que ha deixat enrere les dues seus precedents, va ser dissenyat per William Wilkins. La construcció va començar el 1832 i es va obrir al públic el 1838. Només la façana que dona a Trafalgar Square es manté pràcticament inalterada des d'aquesta època, ja que l'edifici s'ha ampliat a poc a poc al llarg de la seva història. L'edifici de Wilkins va ser criticat per les debilitats percebudes del seu disseny i per la seva manca d'espai; aquest darrer problema va portar a fer la Tate Gallery d'art britànic el 1897, que conté art contemporani. L'ala de Sainsbury, una extensió de 1991 a l'oest per Robert Venturi i Denise Scott Brown, és un exemple significatiu de l'arquitectura postmodernista a Gran Bretanya.
Història miniatura|Interior de la National Gallery des de la seva entrada principal.
Convocatòria d'una Galeria Nacional A finals del segle XVIII es van nacionalitzar col·leccions d'art reials a l'Europa continental. La col·lecció reial bavaresa (ara a l'Alte Pinakothek, Munic) es va obrir al públic el 1779, la dels Mèdici a Florència cap al 1789 (com la Galeria dels Uffizi), i la col·lecció de 1793 del Museu Francès del Louvre es va formar a partir de l'antiga col·lecció reial francesa. La Gran Bretanya, però, no va seguir altres països europeus, i la Col·lecció Reial Britànica encara roman en poder del sobirà. El 1777, el govern britànic va tenir l'oportunitat de comprar una col·lecció d'art rellevant, quan els descendents de Robert Walpole van posar la seva col·lecció a la venda. El diputat John Wilkes va defensar que el govern havia de comprar aquest "tresor inestimable" i va suggerir que s'allotgés en "una galeria noble... que es construirà a l'ampli jardí del Museu Britànic". No es van concretar en res les paraules de Wilkes i vint anys més tard la col·lecció va ser comprada íntegrament per Caterina la Gran; al segle XXI es troba al Museu Estatal de l'Ermitage de Sant Petersburg.
Es va fer un pla per adquirir 150 quadres de la col·lecció d'Orleans, que s'havien portat a la venda a Londres el 1798, però també va fracassar, malgrat l'interès tant del rei com del primer ministre, Pitt el Jove. Els vint-i-cinc quadres d'aquella col·lecció que ara es troben a la galeria, inclòs "NG1", van arribar més tard per diferents vies. El 1799, el comerciant Noël Desenfans va oferir una col·lecció nacional ja feta al govern britànic; ell i el seu soci Francis Bourgeois l'havien reunit per al rei de Polònia, abans que la Tercera Partició el 1795 abolís la independència polonesa. Aquesta oferta va ser declinada i Bourgeois va llegar la col·lecció a la seva antiga escola, el Dulwich College, a la seva mort. La col·lecció es va obrir l'any 1814 a la primera galeria pública de Gran Bretanya construïda específicament, la Dulwich Picture Gallery. El comerciant escocès William Buchanan i el col·leccionista Joseph Count Truchsess van formar col·leccions d'art expressament com a base per a una futura col·lecció nacional, però les seves respectives ofertes, ambdues fetes el 1803, també van ser declinades.
Després de la venda de Walpole, molts artistes, inclosos James Barry i John Flaxman, havien fet noves crides per a l'establiment d'una National Gallery, argumentant que una escola de pintura britànica només podria prosperar si tenia accés al cànon de la pintura europea. La British Institution, fundada el 1805 per un grup d'aristocràtics, va intentar abordar aquesta situació. Els membres van cedir obres a exposicions que canviaven anualment, mentre que els mesos d'estiu es feia una escola d'art. No obstant això, com que les pintures que es prestaven eren sovint mediocres,Fullerton, Peter (1979). Some aspects of the early years of the British Institution for Promoting the Fine Arts in the United Kingdom 1805–1825. MA dissertation, Courtauld Institute of Art., p. 37 alguns artistes es van ressentir de la Institució i ho van veure com una estafa per a la noblesa augmentar els preus de venda de les seves pintures de Vells Mestres. Un dels membres fundadors de la Institució, George Beaumont, finalment tindria un paper important en la fundació de la National Gallery oferint 16 pintures sense demanar-ne res a canvi.
El 1823, va sortir al mercat una altra col·lecció d'art important, que havia estat reunida per John Julius Angerstein, que havia mort. Angerstein era un banquer emigrat nascut a Rússia amb seu a Londres; la seva col·lecció comptava amb 38 pintures, incloses obres de Raffaello i la sèrie Marriage A-la-Mode de Hogarth. L'1 de juliol de 1823, George Agar-Ellis, un polític whig, va proposar a la Cambra dels Comuns que comprés la col·lecció. L'apel·lació va rebre un impuls afegit gràcies a l'oferta de Beaumont, que presentava dues condicions: que el govern comprés la col·lecció Angerstein i que es trobés un edifici adequat. El reemborsament inesperat d'un deute de guerra per part d'Àustria va motivar finalment el govern a comprar la col·lecció d'Angerstein, per 57.000 lliures.
Fundació i primers anys alt=Engraving of a three-storey building, seen from the street. Women in long dresses date the picture.|miniatura|100 Pall Mall, la seu de la National Gallery de 1824 a 1834 La National Gallery es va obrir el 1824 a l'antiga casa d'Angerstein al número 100 Pall Mall. Les pintures d'Angerstein es van unir el 1826 amb les de la col·lecció de Beaumont, i el 1831 pel llegat de 35 pintures del reverend William Holwell Carr. Inicialment l'encarregat de vetllar per les pintures, William Seguier, va assumir la càrrega de la gestió de la galeria, però el juliol de 1824 una part d'aquesta responsabilitat va recaure en el nou patronat.
La National Gallery del Pall Mall sovint tenia massa gent i la temperatura era elevada, i les seves dimensions discretes en comparació amb el Louvre de París va ser una causa de vergonya nacional. Però Agar-Ellis, aleshores síndic de la galeria, defensava el lloc per la seva ubicació, dient que es trobava "a la mateixa passarel·la de Londres"; el que considerava necessari perquè la galeria complís la seva finalitat social. Problemes en el terreny van provocar l'enfonsament del número 100, el que va fer que la galeria s'hagués de traslladar breument al número 105 Pall Mall, un espai que el novel·lista Anthony Trollope va descriure com una "casa lúgubre, avorrida, estreta, mal adaptada per a l'exposició dels tresors que contenia". Aquest al seu torn va haver de ser enderrocat per a l'obertura d'una carretera a Carlton House Terrace.'Trafalgar Square and the National Gallery', Survey of London: volume 20: St Martin-in-the-Fields, pt III: Trafalgar Square & Neighbourhood (1940), p. 15–18. Date accessed: 15 December 2009.
El 1832, es va iniciar la construcció d'un nou edifici de William Wilkins a la meitat nord del lloc de l'antic Royal Mews a Charing Cross, després de la transformació de la seva meitat sud en Trafalgar Square a finals de la dècada de 1820. La ubicació era significativa, entre el West End ric i les zones més pobres de l'est. L'argument que la col·lecció podia ser accessible per persones de totes les classes socials va ser més rellevant que el plantejament d'altres preocupacions, com la contaminació del centre de Londres o les deficiències de l'edifici de Wilkins, quan es va plantejar la perspectiva d'un trasllat a South Kensington a la dècada de 1850. Segons la Comissió Parlamentaria de 1857, "L'existència de les representacions no és l'objectiu final de la col·lecció, sinó només el mitjà per donar al poble un gaudi ennoblidor".Esmentat a
Creixement miniatura|El baptisme de Crist de Piero della Francesca, una de les compres d'Eastlake Les pintures italianes dels segles XV i XVI van ser el nucli de la National Gallery i durant els primers 30 anys de la seva existència les adquisicions independents es van limitar principalment a obres de mestres de l'Alt Renaixement. Els seus gustos conservadors van donar com a resultat diverses oportunitats perdudes i la gestió de la galeria va caure més tard en un desordre total, sense que es fes cap adquisició entre 1847 i 1850.Robertson, David (2004). "Eastlake, Sir Charles Lock (1793–1865)", Oxford Dictionary of National Biography, Oxford: Oxford University Press. Un informe crític de la Cambra dels Comuns el 1851 demanava el nomenament d'un director, l'autoritat del qual estaria per sobre de la dels síndics. Molts pensaven que el càrrec aniria a parar a l'historiador de l'art alemany Gustav Friedrich Waagen, a qui la galeria havia consultat en ocasions anteriors sobre la il·luminació i l'exposició de les col·leccions. No obstant això, l'home preferit per assumir aquest càrrec per la reina Victòria, el príncep Albert i el primer ministre, Lord John Russell, va ser el guardià de les pintures de la galeria, Charles Lock Eastlake. Eastlake, que era president de la Royal Academy, va tenir un paper essencial en la fundació de la Arundel Society i va acabar coneixent la majoria dels principals experts en art de Londres.
El gust del nou director era pels mestres o "primitius" del Renaixement italià del nord, que havien estat descuidats per la política d'adquisicions de la galeria però que poc a poc anaven guanyant el reconeixement dels experts. Feia gires anuals pel continent i, en particular, per Itàlia, buscant quadres adequats per comprar per a la galeria. En total, va comprar 148 quadres a l'estranger i 46 a la Gran Bretanya,Grove Dictionary of Art, Vol. 9, p. 683 entre aquests obres fonamentals com La batalla de San Romano de Paolo Uccello. Eastlake també va acumular una col·lecció d'art privada durant aquest període, que consistia en pintures que sabia que no interessaven als administradors. El seu objectiu final, però, era que entréssin a la National Gallery; el que va ser degudament arranjat a la seva mort pel seu amic i successor com a director, William Boxall, i la seva vídua Elizabeth Eastlake.