Danny Kaye (nascut David Daniel Kaminsky; yiddish: דוד־דניאל קאַמינסקי ; e 18 degener de 1911 - 3 de març de 1987) va ser un actor, còmic, cantant i ballarí nord-americà. Les seves actuacions van incloure comèdia física, pantomimes idiosincràtiques i cançons novedoses de foc ràpid .
Kaye va protagonitzar 23 pel·lícules, sobretot Un home fenomen (1945), The Kid from Brooklyn (1946), La vida secreta de Walter Mitty (1947), The Inspector General (1949), El fabulós Andersen (1952), Nadal blanc (1954), i The Court Jester (1955). Les seves pel·lícules van ser populars, especialment per les seves interpretacions de cançons patter i favorites com "Inchworm" i "The Ugly Duckling".
Va ser el primer ambaixador en general d'UNICEF el 1954 i va rebre la Legió d'Honor francesa el 1986 pels seus anys de treball amb l'organització.
Biografia David Daniel Kaminsky va néixer a Brooklyn, Nova York, el 18 de gener de 1911 (encara que més tard diria 1913),FBI records and SSDI show 1911. fill dels immigrants jueus ucraïnesos Jacob i Clara (de soltera Nemerovsky) Kaminsky. Era el petit de tres fills. Els seus pares i els seus germans grans Larry i Mac van deixar Iekaterinoslav (aleshores part de Novorossia a l'Imperi Rus) dos anys abans del naixement de Danny; era el seu únic fill nascut als Estats Units.
Va assistir a l'escola pública 149 a l'est de Nova York, Brooklyn (finalment rebatejada per honorar-lo) —on va començar a entretenir els seus companys amb cançons i acudits. Va assistir a Thomas Jefferson High School a Brooklyn, però no es va graduar.
La seva mare va morir quan ell era molt jove. Poc després, Kaye i el seu amic Louis van marxar a Florida. Kaye va cantar mentre Louis tocava la guitarra i la parella es va guanyar la vida durant un temps. Quan Kaye va tornar a Nova York, el seu pare no el va pressionar perquè tornés a l'escola o a la feina, donant al seu fill l'oportunitat de madurar i descobrir les seves habilitats. Kaye va dir que quan era un nen, havia volgut ser cirurgià, però la família no es podia permetre l'educació mèdica.
Després de deixar l'escola, va ocupar una successió de treballs com a soda jerk, investigador d'assegurances d'automòbils i empleat d'oficina. La majoria va acabar amb l'acomiadament. Va perdre la feina d'assegurança quan va cometre un error que va costar a la companyia d'assegurances 40.000 dòlars (600.000 dòlars el 2019 ajustats per la inflació). Un dentista que el va contractar per cuidar la seva oficina durant el dinar i fer encàrrecs el va acomiadar quan va trobar Kaye fent servir el seu trepant dental a la fusta de l'oficina. El 1939, Kaye va conèixer la filla del mateix dentista, Sylvia Fine , en una audició, i el 1940 es van fugir. Va aprendre el seu ofici en els seus anys d'adolescència als Catskills com a Mestre de Cerimònies al Borscht Belt.
El primer descans de Kaye va arribar el 1933 quan es va unir als Three Terpsichoreans, un acte de dansa de vodevil. Van obrir a Utica, Nova York, on va utilitzar el nom artístic de Danny Kaye per primera . L' espectacle va fer una gira pels Estats Units i a Àsia amb l' espectacle La Vie Paree. La companyia va marxar per una gira de sis mesos per Àsia el 8 de febrer de 1934. Durant la seva estada a Osaka, Japó, un tifó va colpejar la ciutat. L'hotel de la comparsa va patir greus danys. El fort vent va llançar un tros de la cornisa de l'hotel a l'habitació de Kaye. A l'hora de l'actuació del vespre, la ciutat estava en plena tempesta. Sense poder, el públic es va posar inquiet i nerviós. Per calmar-los, Kaye va pujar a l'escenari amb una llanterna per il·luminar-li la cara i va cantar totes les cançons que recordava tan fort com va poder.
L'experiència d'intentar entretenir un públic que no parlava anglès el va inspirar a fer els gestos de pantomima, cançons i expressions facials que finalment van fer la seva reputació. De vegades, els considerava necessaris a l'hora de demanar un àpat. La filla de Kaye, Dena, explica una història que el seu pare va explicar sobre estar en un restaurant de la Xina i intentar demanar pollastre. Kaye va batejar els braços i va caclear, donant al cambrer una imitació d'un pollastre. El cambrer va assentir en comprensió i li va portar dos ous a Kaye. El seu interès per la cuina va començar a la gira.
Els llocs de treball eren escasses quan Kaye va tornar als Estats Units i va lluitar per les reserves. Una feina era treballar en una revista burlesca amb la ballarina Sally Rand. Després que la ballarina deixés caure un ventall mentre intentava perseguir una mosca, Kaye va ser contractat per vigilar els aficionats, de manera que sempre es mantenien davant d'ella.
Carrera El 1937, el debut cinematogràfic de Kaye va venir d'un contracte amb Educational Pictures, amb seu a Nova York, per a una sèrie de comèdies de dos rodets. Normalment interpretava un rus maníac, pèl fosc i parlant ràpid en aquests curts de baix pressupost, enfront dels joves aspirants June Allyson i Imogene Coca. La sèrie Kaye va acabar bruscament quan l'estudi va tancar el 1938. El 1937 treballava als Catskills amb el nom de Danny Kolbin.
La seva següent aventura va ser un espectacle de Broadway de curta durada amb Sylvia Fine com a pianista, lletrista i compositora. The Straw Hat Revue es va obrir el 29 de setembre de 1939 i va tancar al cap de 10 setmanes, però els crítics van notar el treball de Kaye. Les crítiques van portar una oferta tant per a Kaye com per a la seva núvia Sylvia per treballar a La Martinique, una discoteca de la ciutat de Nova York. Kaye va actuar amb Sylvia com a acompanyant. A La Martinica, el dramaturg Moss Hart va veure a Danny actuar, i això va fer que Hart el fes servir per a la seva exitosa comèdia de Broadway Lady in the Dark.
El 1941, als 30 anys, Kaye va aconseguir un triomf interpretant a Russell Paxton a Lady in the Dark, protagonitzada per Gertrude Lawrence. El seu número que va aturar l'espectacle va ser "Tschaikowsky (and Other Russians)" de Kurt Weill i Ira Gershwin en què cantava els noms d'una sèrie de compositors russos a una velocitat vertiginosa, aparentment sense respirar. A la temporada següent de Broadway, va ser l'estrella d'un programa sobre un jove que està redactat anomenat Let's Face It!.
El seu debut al llargmetratge va ser a la comèdia Technicolor del productor Samuel Goldwyn de 1944 Up in Arms, un remake de la comèdia d'Eddie Cantor de Goldwyn Whoopee! (1930). El productor rival Robert M. Savini va treure profit recopilant tres dels curtmetratges Educational Pictures de Kaye en una funció de mosaic titulada The Birth of a Star (1945). El magnat de l'estudi Goldwyn volia arreglar el nas prominent de Kaye per semblar menys jueu; Kaye es va negar, però sí que va permetre que els seus cabells vermells fossin ros decolorats, pel que sembla perquè es veia millor en Technicolor.
miniatura|esquerra|Trailer de Nadal blanc, amb Bing Crosby Kaye va protagonitzar un programa de ràdio, The Danny Kaye Show, on a la CBS de 1945 a 1946. La popularitat del programa va augmentar ràpidament. En un any, va empatar amb Jimmy Durante al cinquè lloc a l' enquesta de popularitat de Radio Daily popularity. A Kaye se li va demanar que participés en una gira USO després del final de la Segona Guerra Mundial. Això significava que estaria absent del seu programa de ràdio durant gairebé dos mesos al començament de la temporada. Els amics de Kaye es van omplir amb un hoste convidat diferent cada setmana. Kaye va ser el primer actor nord-americà a visitar Tòquio de postguerra. Hi havia girat uns deu anys abans amb la companyia de vodevil. Quan Kaye va demanar ser alliberat del seu contracte de ràdio a mitjans de 1946, va acceptar no acceptar un programa de ràdio regular durant un any i només va limitar les aparicions de convidat en altres programes de ràdio. Molts dels episodis del programa sobreviuen avui dia, destacant-se per la signatura inicial de Kaye ("Git gat gittle, giddle-di-ap, giddle-de-tommy, riddle de biddle de roop, da-reep, fa-san, skeedle de woo-da, fiddle de wada, reep!").
Kaye va protagonitzar diverses pel·lícules amb l'actriu Virginia Mayo a la dècada de 1940, i és coneguda per pel·lícules com The Secret Life of Walter Mitty (1947), The Inspector General (1949), On the Riviera (1951) co-protagonitzada per Knock on Wood (1954), White Christmas (1954), The Court Jester (1956), Me and the Colonel (1958), i Merry Andrew (1958). Kaye va protagonitzar dues pel·lícules basades en biografies, Hans Christian Andersen (1952), el narrador danès i The Five Pennies (1959) sobre el pioner del jazz Red Nichols. La seva dona, l'escriptora i lletrista Sylvia Fine, va escriure moltes cançons que es van torçar la llengua per les quals Kaye es va fer famosa. També va ser productora de cinema associada. Algunes de les pel·lícules de Kaye incloïen el tema dels dobles, dues persones que semblen idèntiques (ambdós Danny Kaye) es van confondre l'una amb l'altra amb efectes còmics. miniatura|Danny Kaye de gira USO a Sasebo, Japó, 25 d'octubre de 1945. Kaye i el seu amic, l'entrenador dels Dodgers Leo Durocher, van fer el viatge.. Tot i que la seva dona va escriure la major part del material de Kaye, ell va crear gran part d'ell mateix, sovint mentre actuava. Kaye tenia un personatge que mai va compartir amb el públic; Kaplan, el propietari d'una empresa de cautxú, va cobrar vida només per a la família i els amics. La seva dona, Sylvia, va descriure el personatge de Kaplan:
Quan va aparèixer al London Palladium el 1948, "va fer riure a la família reial i va ser el primer de molts intèrprets que han convertit les varietats britàniquesen una conserva americana". Life va descriure la seva recepció com una "histèria venerativa" i va assenyalar que la família reial, per primera vegada, va abandonar la llotja reial per mirar des de la primera fila de l'orquestra. Va relatar que no tenia ni idea de les connexions familiars quan el marquès de Milford Haven es va presentar després d'un espectacle i va dir que li agradaria que els seus cosins veiessin actuar en Kaye. Kaye va declarar que no va tornar mai al lloc perquè no existia cap manera de recrear la màgia d'aquell moment. Kaye va tenir una invitació per tornar a Londres per a participar al Royal Variety Performance al novembre del mateix any. Quan va arribar la invitació, Kaye estava ocupada amb The Inspector General (que tenia un títol provisional de Happy Times ). Warner Bros. va aturar la pel·lícula per permetre que la seva estrella hi assistís. Quan els seus companys del segell de Decca The Andrews Sisters van començar el seu compromís al London Palladium després de l'èxit de l'aparició de Kaye el 1948 allà, el trio va ser ben rebut i David Lewin del Daily Express va declarar: "El públic va donar a les Andrews Sisters el rugit de Danny Kaye!"
Va ser l'amfitrió dels 24ns Premis Oscar l'any 1952. El programa es va emetre per ràdio; les retransmissions de la cerimònia de l'Oscar van arribar més tard. Durant la dècada de 1950, Kaye va visitar Austràlia, on va interpretar a Buttons en una producció de Cinderella a Sydney. El 1953, Kaye va iniciar una productora, Dena Pictures, anomenada així per la seva filla. Knock on Wood va ser la primera pel·lícula produïda per la seva firma. L'empresa es va expandir a la televisió el 1960 sota el nom de Belmont Television.
Kaye va entrar a la televisió el 1956, al programa See It Now de la CBS amb Edward R. Murrow. The Secret Life of Danny Kaye va combinar la seva gira de 50.000 milles i deu països com a ambaixador d'UNICEF amb música i humor. El seu primer esforç en solitari va ser el 1960 amb un especial d'una hora produït per Sylvia i patrocinat per General Motors, amb especials similars el 1961 i el 1962.
miniatura|esquerra|Kaye a Schiphol el 5 d'octubre de 1955 Va acollir The Danny Kaye Show de 1963 a 1967; va guanyar quatre premis Emmy i un premi Peabody. El seu últim paper protagonista cinematogràfic va ser a 1963 The Man from the Diners' Club de 1963 .