Ayerbe és un municipi aragonès a la província d'Osca i enquadrat a la comarca de la Foia d'Osca. Per aquesta població hi passa la línia de ferrocarril entre Osca i Canfranc.
Geografia Situació El poble és en una depressió erosiva excavada a la fàcies margosa terciària, a l'esquerra del riu Gàllego, i gaudeix d'un cel alegre i d'un clima agradable. Es troba a la carretera autonòmica A-132 direcció Pamplona. Té una estació de ferrocarril a la línia de Madrid a Jaca i Canfranc.
El territori té 6.329 ha. Limita al nord amb el terme de Las Peñas de Riglos i Loarre, a l'est, amb Loarre i Os Corrals, al sud, amb Lupiñén-Ortilla i a l'oest, amb Biscarrués i Morillo de Galligo. El terreny és apte per al regadiu, en general és de secà, fluix i pedregós, i està format per extensos plans esquitxats de petits tossals aïllats. L'alzina, l'ametller, la vinya i l'olivera ocupen gran part de la terra, que també està poblada per romaní, argelaga i altres arbustos, a més de les herbes de pastura.
Nucli urbà El nucli urbà gira al voltant de dues sumptuoses places quadrangulars custodiades pel que antigament era el palau dels marquesos d'Ayerbe (Segle XVI), declarat Monument Històric Artístic el 3 de juny de 1931, i que aplega una arquitectura domèstica atractiva annexa a altres edificis arquitectònicament distingits que fan que la visita a Ayerbe desperti una atracció especial.
Els habitants d'Ayerbe són orgullosos d'haver compartit, temps enrere, deu anys de la vida del premi nobel de medicina Santiago Ramón y Cajal, i en promocionen el record amb un museu i un centre d'interpretació dedicat a la seva memòria, a més de tenir a la Biblioteca Pública de Ayerbe una secció "Cajal" amb més de 250 obres i documents a l'abast de qualsevol que n'estigui interessat.
Demografia Evolució demogràfica 1900 1910 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1986 1992 1999 2004 2005 2007 2008 2.546 2.523 2.480 2.430 2.409 2.180 1.895 1.356 1.328 1.198 1.111 1.092 1.097 1.111 1.126
Heràldica Escut quadrangular amb base circular, amb el fons blau, un castell d'or de tres torres i amb la torre central més elevada que les altres dues, aclarit de gules i maçonat de sable, surmuntat d'una flor de llis d'or. Al timbre, una corona tancada que consisteix en un cèrcol d'or encastat de pedres precioses, sumat de vuit flors de fulles d'api, amb perles intercalades, i sumat d'altres tantes diademes carregades de perles, tancades a la part de dalt i sumat, a la part on s'ajunten, un globus central i creuat d'una creu plana.
Bandera Es representa en una tela d'una llargària equivalent a tres meitats de l'amplada. La tela és groga, amb una flor de llis blava i horitzontal que comença al pal de la bandera. Aquesta flor ocupa dos terços de la llargària de la tela i té al mig un castell groc de tres torres, amb la torre central més elevada que les altres dues, aclarit de vermell i maçonat de negre.
Entitats de població Fontellas, llogaret situat a 550 metres sobre el nivell de la mar. Losanglis. L'any 1991 el llogaret tenia 69 habitants. Està situat a 520 metres d'altitud.
Idioma Fins a principis del , a Ayerbe es parlava l'aragonès o, concretament, un dialecte, l'aragonès meridional. Aquest dialecte era comú a la comarca d'Ayerbe, la Sotonera i els peus de mont d'Osca i Barbastre.
A principis del , després de la generalització de l'escolarització dels nens, l'idioma es va començar a castellanitzar. Des de l'escola, els mestres titllaven l'aragonès de vulgar i d'idioma d'analfabets i rudes.
Un mestre va passar per Ayerbe i va deixar gravada una lliçó als nens que avui tenen 95 anys:
«"O Ferrero de Lobarre a feito un fuso de fierro" eso sólo lo diría así un zoquete. La persona que quiere mostrarse culta dirá: "El herrero de Loarre ha hecho un huso de hierro"».
Avui, la comarca de la Foia d'Osca/Plana de Uesca és bilingüe per llei però a Ayerbe el cent per cent de la població parla el castellà. L'ús de l'aragonès està quasi extingit i només en queden algunes expressions i girs de l'idioma antic.
Història No hi ha dades objectives que permetin suposar l'antiguitat d'Ayerbe. L'emplaçament del nucli urbà, al vèrtex del mont de Sant Miquel, no es correspon amb les característiques comunes dels assentaments primitius. Tampoc és cert que sigui l'antiga mansió romana anomenada Ebellino, ja que per aquí no va passar mai la via romana Caesaraugusta-Benearnum. Els orígens s'han de buscar al voltant del castell musulmà del cim del tossal.
Quan a Saragossa governava el musulmà Yahyà b. Mundir al-Muzaffar (1022-1036) va ser indispensable, davant de l'assetjament del rei cristià de Navarra Sanç el Gran (1000-1035), aixecar una fortalesa per defensar les terres planes. Al costat del castell naixeria un petit poblat dedicat al seu abastament.
L'any 1083, el rei aragonès Sanç I d'Aragó i Pamplona conquereix Ayerbe i ordena repoblar el lloc. Després de la mort de Pere I, Ayerbe, que va formar part del dot de la seva segona esposa, la reina Berta d'Aragó, va estar governat per ella durant uns anys. Entre els anys 1118 i 1122, el rei d'Aragó Alfons I el Bataller va crear un burg en un altiplà més al sud del tossal.
Des del principi va ser del Regne d'Aragó, ja que tenia tinents, i el 1276, el rei Jaume I el Conqueridor va deixar al seu fill Pere el castell i la vila d'Ayerbe. El 8 de maig de 1366, Pere el Cerimoniós va donar a Pedro Jordán de Urriés el castell, la vila d'Ayerbe i els seus terminis.
Ayerbe es va convertir en una baronia i més de vint Urriés van presidir, com a senyors, la sort dels seus habitants. D'entre tots destaca Hugo de Urriés, que, al , va construir el magnífic Palau que avui presideix les places.
El 26 de juny de 1709, el rei Felip V va concedir a la vila els títols de «noble i fidelíssima» per la seva col·laboració en la Guerra de Successió.
A la Guerra de la Independència i altres guerres civils, Ayerbe va saber suportar els atropellaments i saquejos que van acabar amb la victòria dels veïns.
A finals del , l'arribada del ferrocarril va fer que Ayerbe es convertís en un centre mercantil de primer ordre i que es desencadenés una activitat comercial descomunal. La dècada dels 70 i el tancament de l'estació internacional de Canfranc van provocar que Ayerbe perdés molts llocs de treball i, en conseqüència, molts habitants.
Avui, la majoria dels seus residents es dediquen a l'agricultura i d'altres, que es resisteixen a sortir-ne, consideren que el poble és una ciutat dormitori. El comerç és escàs i hi ha una progressiva indústria de serveis que intenta donar-li un enfocament turístic.
Patrimoni artístic Palau dels Marquesos d'Ayerbe Aquest gran edifici del , que també es coneix amb el nom Palau dels Marquesos d'Urriés, té elements gòtics i les restes d'un pati interior renaixentista. Està situat al centre del poble i n'és el símbol d'identitat. És una construcció de carreus tallats amb molta cura, amb entrada sota arc de dovelles i escut d'armes.
Va ser acabat en temps de l'emperador Carles I d'Espanya pel senyor de la baronia d'Ayerbe, Hugo de Urriés, i la seva esposa, Greyda de Lanuza.
Durant la Guerra de la Independència, va ser una fortificació pels francesos. A principis del va passar a ser propietat de la família Coiduras. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 3 de juny de 1931 i es va transformar en un comerç molt pròsper fins a la dècada dels 70. A principis del , María José i Marta Coiduras van vendre el palau a José María Romero i la seva dona, Carmen Ruiz. Després de gairebé quatre anys condicionant-lo, al juliol del 2004 va tornar a obrir les portes en forma d'escola privada de música anomenada Palacio de la Música "El Pilar".
Torre del rellotge Aquest edifici, que es va aixecar l'any 1798, és exempt i està situat a la plaça, al costat del Palau. És una construcció única en totes les comarques dels voltants i el seu estil és diferent del de l'església i l'ajuntament. Fàbrica de carreus de cos llis amb una porta de llinda senzilla.
Aquesta torre és obra de Tomás Gállego i es va aixecar amb les restes de la torre de la parròquia de Santa María de la Cuesta, que va desaparèixer entre els anys 1750 i 1798, amb la finalitat de substituir aquesta primera torre, ja que tenia, des del 1563, un rellotge i una campana horària.
Església de Sant Pere És una construcció de carreuat, carreuó, maó i tàpia, i ofereix l'obra de diverses èpoques. La nau és de cinc trams i té una capella major poligonal. La decoració de l'interior del temple és de concepció neoclàssica. La façana, amb una decoració programada, és de pedra i concentra la decoració a la portalada. La portalada està protegida, a l'interior, per un bastidor de fusta de taulers llisos. L'església, actualment, no té torre. La seva fàbrica és del i conserva obres de diverses èpoques. Conté un important museu religiós i un orgue de trompeteria vertical i horitzontal que data de mitjans del .
Aquesta església era la del convent de l'Orde dels Predicadors, advocació de Nuestra Señora del Remedio, fundat per Hugo de Urriés i Ximénez de Cerdán, VIII Senyor de la Baronia d'Ayerbe, i la seva dona, Greyda de Lanuza. El 1543 es va col·locar la primera pedra i es va acabar l'any 1548, després de la mort d'Hugo. Tomás Esquibel, prior dels Predicadors de Saragossa i vicari general de la Corona d'Aragó, va prendre la possessió del convent i va portar onze religiosos. La consagració va ser oficiada per Francisco de Urriés, bisbe d'Urgell, que va dedicar el temple en honor de l'Anunciació de Nostra Senyora, amb el títol de Remedio.
Al presbiteri de l'església es va construir el panteó per a la família Urriés. L'església es comunicava amb el palau per un llarg camí cobert.
A conseqüència de la Desamortització, el convent va ser abandonat pels religiosos de l'Orde dels Predicadors i va esdevenir una posada. La biblioteca i altres objectes de valor van desaparèixer.
Durant la Guerra de la Independència, els francesos es van atrinxerar a l'església i a la torre campanar d'aquest edifici. El 1810, les tropes nacionals no van tenir cap més remei que calar-li foc perquè les tropes napoleòniques el desallotgessin.
L'11 d'abril de 1855 es va inaugurar amb el nom de Parròquia de Sant Pere, després de reparar-se i condicionar-se sota la vigilància de l'arquitecte Ramón Villanueva, amb una subvenció del Govern de la reina Isabel II d'Espanya gràcies a les actives gestions del llavors rector Jaime Borra i les diligències practicades per l'ayerbense Mariano Soler, que en aquell temps era Magistrat de Pamplona.
El 25 de febrer de 1861, un incendi va destruir el retaule de l'altar major, regal del marquès d'Ayerbe. Des del 26 de maig fins al 10 d'octubre de 1866, es va fer el retaule actual, obra de l'escultor Eugenio Serrano, les imatges del qual va realitzar José Pueyo.
A la dècada dels 80 del , van desmuntar la torre de l'església i, al maig de 1968, van inaugurar la nova configuració de l'altar major, després de la reforma que li va donar el seu aspecte actual.
Torre de Sant Pere Edifici adossat a les restes de l'antiga col·legiata que va desaparèixer al . Té una fàbrica de carreus i conserva marques dels pedraires tant a l'exterior com a l'interior. Té tres cossos, dels quals els dos últims són el campanar. L'edifici de la torre és romànic, data del i va ser declarat monument arquitectònic i artístic el 14 de juliol de 1924.
La col·legiata de Sant Pere, per acord afirmatiu del Consell de Castella, va haver de ser demolida perquè estava a punt de quedar-se en ruïnes. A principis del , la cúpula va començar a ressentir-se i a obrir-se, ja que els seus punts de suport no resistien l'empenta de l'edifici. Va començar a esquerdar-se i el cabildo eclesiàstic intentava passar totes les celebracions que podia a l'església del convent de l'Orde dels Predicadors.
Hospital vell Edifici senzill, de construcció de carreus i tapiera amb arc de mig punt de dovella a l'entrada i tres finestres coronades amb un frontó extremadament senzill.