Les Habits neufs du président Mao. Chronique de la Révolution culturelle (La roba nova del president Mao. Crònica de la revolució cultural) és un llibre de Simon Leys, pseudònim de Pierre Ryckmans, publicat el 1971. Forma part de la seua sèrie d'assaigs sobre la Xina. El títol fa referència al conte de Hans Christian Andersen, El vestit nou de l'emperador.
La crònica tracta dels fets que succeïren en la República Popular de la Xina del febrer del 1967 a l'octubre del 1969, en l'auge de la Revolució Cultural, mentre Simon Leys era a Hong Kong, llavors encara colònia britànica.
Contraposat a la tendència del maoisme de l'estat francés, aquest text proposava, per a explicar la revolució cultural, les lluites de poder entre faccions, i més en concret el desig de Mao Zedong de destruir el Partit Comunista de la Xina per a recuperar el poder que se li havia eludit durant anys.
Presentació El títol és una referència al conte de Hans Christian Andersen, El vestit nou de l'emperador, en què un xiquet explica amb sinceritat el que veu quan passa el Gran Duc amb la seua famosa roba nova: "Però si està completament nu!"D'une manière générale, la formule Le Roi est nu ou L'Empereur est nu est passée dans le langage courant pour souligner des apparences trompeuses ou un manque de pouvoir inavoué. Il y a de longues années vivait un empereur qui aimait par-dessus tout être bien habillé. Il avait un habit pour chaque heure du jour. Un beau jour, deux escrocs arrivèrent dans la grande ville de l'empereur. Ils prétendirent savoir tisser une étoffe que seules les personnes sottes et incapables dans leurs fonctions ne pouvaient pas voir et proposèrent au souverain de lui confectionner des vêtements. L'empereur pensa que ce serait un habit exceptionnel et qu’il pourrait ainsi repérer les personnes intelligentes de son royaume. Les deux charlatans se mirent alors au travail. Quelques jours plus tard, l'empereur, curieux, vint voir où en était le tissage de ce fameux tissu. Il ne vit rien car il n’y avait rien. Troublé, il décida de n’en parler à personne, car personne ne voulait d'un empereur sot. Il envoya plusieurs ministres inspecter l'avancement des travaux. Ils ne virent pas plus que le souverain, mais n’osèrent pas non plus l'avouer, de peur de paraître pour un imbécile.Tout le royaume parlait de cette étoffe extraordinaire. Le jour où les deux escrocs décidèrent que l'habit était achevé, ils aidèrent l'empereur à l'enfiler. Ainsi «vêtu» et accompagné de ses ministres, le souverain se présenta à son peuple qui, lui aussi, prétendit voir et admirer ses vêtements. Seul un petit garçon osa dire la vérité: [ou dans une traduction plus habituelle: «le roi est nu!»]. Et tout le monde lui donna raison. L'empereur comprit que son peuple avait raison, mais continua sa marche sans dire un mot. (En termes generals, la frase "El rei està nu" o "L'emperador està nu" ha entrat en el llenguatge quotidià per a emfasitzar les aparences enganyoses o una manca de poder no reconeguda. Fa molts anys hi vivia un emperador a qui li agradava anar ben vestit per sobre de tot. Tenia un vestit per a cada hora del dia. Un dia, dos estafadors van arribar a la gran ciutat de l'emperador. Afirmaven saber teixir una tela que només els ximples i incompetents no podien veure i es van oferir a fer roba per al governant. L'emperador va pensar que seria un vestit excepcional i que seria capaç de detectar les persones intel·ligents del seu regne. Aleshores els dos xarlatans es van posar a treballar. Uns dies després, el curiós emperador va venir a veure com avançava aquest famós teixit. No va veure res perquè no hi havia res. Preocupat, va decidir no dir-ho a ningú, perquè ningú volia un emperador ximple. Va enviar ministres a inspeccionar l'evolució de l'obra. No van veure més que el sobirà, però tampoc no van gosar admetre-ho, per por de semblar insensats. Tot el regne parlava d'aquest teixit extraordinari. El dia en què els dos estafadors van decidir que el vestit estava acabat, van ajudar l'emperador a posar-se'l. Així, "vestit" i acompanyat dels ministres, el sobirà es va presentar al seu poble, que també va afirmar veure i admirar la seva roba. Només un xiquet menut es va atrevir a dir la veritat: [o en una traducció més habitual: "el rei està nu!"]. I tothom estava d'acord amb ell. L'emperador va entendre que el seu poble tenia raó, però va continuar la seva marxa sense dir ni un mot.
Per a Simon Leys: "De generació en generació, Occident ha ignorat sistemàticament les forces revolucionàries sorgides a la Xina, i ha preferit cada vegada donar suport a l'ordre podrit contra el qual es van rebel·lar aquestes forces". Presenta situacions que mostren que el món occidental ha expressat la seua hostilitat als moviments de protesta xinesos de mitjan segle XIX a principis de la dècada dels 1970; ha mostrat constantment la seua hostilitat als moviments de protesta xinesos. A partir d'aquesta data, Mao Zedong en revelar "el seu caràcter essencialment arcaic i reaccionari", el veneraven.
Per al periodista David Caviglioli, Simon Leys "mostra la Revolució Cultural com el final sagnant i patètic d'un cop d'estat fallit, i Mao Zedong com un vell en pànic, incapaç de construir el gran estat modern que va prometre al poble, amb por de ser destituït per l'elit competent de l'estat, i per tant decidit a massacrar-los". Per a Simon Leys, "la Revolució Cultural, que només va ser revolucionària de nom, i cultural només en el seu pretext tàctic inicial, fou una lluita pel poder lliurada en l'elit d'un grapat d'individus darrere la cortina de fum d'un moviment de masses fictici".Michael Scott Christofferson, French Intellectuals Against the Left: The Antitotalitarian Moment of the 1970s, Berghahn Books, 2004, 294 p., p. 64.
Carta oberta a Mao Zedong De Peng Dehuai el 14 de juliol del 1959
En aquesta carta, tot i que pretén reconéixer l'èxit del Gran Salt Endavant del 1958, Peng Dehuai hi destaca els seus fracassos. També pretén acusar només els camarades, utilitzant la paraula nosaltres per a designar els culpables l'experiència dels quals és incompleta i la comprensió dels quals és superficial. I sobretot,Simon Leys, basat en l'edició de Ding Wang: Peng Duhai Wenti Zhuan ji-Zhongong bored da geming zilia huitain, vol. 3, Hong Kong, 1969.
Carta de disculpes a Mao Zedong De Peng Dehuai després de la seua desgràcia el 9 de setembre del 1959.
Sembrant l'emperador per Hai Rui. Article de Wu Han.Aparegut en el Diari del Poble Renmin ribao del 16 de juny del 1959 amb el pseudònim de Liu Mianzhi.
L'article, escrit en forma de conte moral, és una al·lusió directa a la desgràcia injusta que va patir Peng Dehuai. Més tard s'adaptarà a una òpera clàssica: Hai Rui cessat del seu càrrec, una obra que seria l'origen de la desgràcia de Wu Han.Simon Leys, Essais sur la Chine, pàg. 221. La història té lloc amb l'emperador Ming Jiajing (1507 – Pequín, 1567), l'onzé emperador de la dinastia Ming. Aquest emperador "gaudia d'una inviolabilitat absoluta, el seu mateix nom (嘉靖) era tabú, qualsevol caràcter que es trobàs en la composició del seu nom s'havia d'escriure amb un o altre descendent desaparegut". Així, aquest home inaccessible rep una severa reprimenda d'un dels seus súbdits que l'acusa d'esprémer el seu poble fins al darrer cèntim i de perdre el temps escrivint cartes als esperits. Hai Rui acompanya la carta amb un memoràndum sobre la situació política del país, i convoca el sobirà perquè responga a aquesta pregunta: "Ets millor que l'emperador Wen de Han?". Furiós, Jiajing es prepara per castigar l'home insolent, però l'eunuc Huang Jin li informa que Hai Rui està esperant en silenci morir a casa seua. I Jiajing exclama: "Aquest home és realment del calibre de Bi Gan".Simon Leys, Essais sur la Chine, pàg. 204: Bi Gan havia gosat criticar el darrer sobirà de la dinastia Shang, Zhouxin, que li havia fet arrancar el cor. La reputació d'Hai Rui li va valer una gran simpatia popular, i quan el van calumniar davant l'emperador, els erudits el defensaren. En acabant, Hai Rui és adorat per les masses: s'oposa a la corrupció i al malbaratament, ajuda als pobres, suprimeix els privilegis, lluita contra les forces de reacció obscurantistes. I Wu Han (també conegut com a Liu Mianzhi) pensa caldria imitar-lo.
Fragments del testimoni de Peng Dehuai durant el seu judici 28 de desembre del 1966 - 5 de gener del 1967
Interrogatori de Pu Anxiu L'esposa de Peng Dehuai, Pu Anxiu, és interrogada en el judici de l'acusat.
Fonts de l'obra Simon Leys només indicà les seues fonts l'any 1972, després de la publicació de la primera edició de l'assaig. En la premsa comunista xinesa, aquestes eren: Renmin ribao (Diari del Poble), Hong qi (bandera vermella), Jiefang jun bao (diari de l'Exèrcit Popular d'Alliberament), i Wenhui bao. Simon Leys també fa servir les publicacions de la Guàrdia Roja. Per a la premsa de Hong Kong, llig Da gong bao, el diari oficial del règim comunista, Ming bao (esquerra independent), Xingdao ribao (dreta)... Simon Leys cita les fonts dels apèndixs, amb molts documents sobre l'afer Peng Dehuai. Per a les biografies, Simon Leys empra el Diccionari biogràfic de la Xina republicana de Boorman, Who's Who in Communist China, Huang Zhenxia, Zhonggong junren zhi i China News Analysis, un butlletí escrit i publicat a Hong Kong pel jesuïta László Ladány a qui Leys elogia: "Gràcies a viatgers habituals, immigrants il·legals, antics guàrdies vermells que van escapar de la repressió, residents que van mantenir el contacte amb les famílies, periodistes i investigadors com el pare Ladany, el jesuïta de coneixement extraordinari que publicà la revista periòdica China News Analysis, a Hong Kong, teníem realment dades precises i variades sobre la realitat xinesa".Simon Leys, Essais sur la Chine, pàg. 223 i següents.
Sobre aquest període, dirà Simon Leys: "Le Monde m'acusà de difondre mentides fabricades per la CIA". En la seua obra Libération, un moment d'ivresse: 1973-1981, el periodista Alain Dugrand, un dels fundadors de Libération, considera que aquestes acusacions provenen dels "Maos de l'esquerra proletària".