miniatura|Una peça de metall fos, lligadura llarga s /i d'estil Garamond. Vegeu també: tipus mòbils.L'article Història de la tipografia occidental ofereix una visió cronològica del desenvolupament de la tipografia de l'escriptura llatina. L'alfabet llatí s'utilitza a la majoria de països del món, només a Àsia dominen altres escriptures. Els tipògrafs moderns consideren la tipografia com un ofici amb una llarga història que remunta els seus orígens als primers punxons i matrius utilitzats per fer segells i moneda en l'antiguitat. Els elements bàsics de la tipografia són com a mínim tan antics com la civilització i els primers sistemes d'escriptura — una sèrie de desenvolupaments clau que finalment es van unir en un ofici sistemàtic. Mentre que la xilografia i els tipus mòbils tenien precedents a l'Àsia oriental, la tipografia al món occidental es va desenvolupar després de la invenció de la impremta per Johannes Gutenberg a mitjans del segle XV. La difusió inicial de la impressió per Alemanya i Itàlia va conduir al llegat perdurable i a l'ús continuat de les tipografies gòtica, rodona i cursiva.
Arrels del disseny medieval miniatura|Primera pàgina del primer volum de la Bíblia de Gutenberg, impresa amb una tipografia texturitzada antiga cap al 1455. En aquesta còpia, les inicials decoratives de colors van ser escrites a mà per separat per un escribà . La tipografia, la foneria de tipus i el disseny tipogràfic van començar com a oficis estretament relacionats a mitjans del segle XV a Europa amb la introducció de la impressió de tipus mòbils a la cruïlla de l'època medieval i el Renaixement. Les formes de lletra manuscrites de la cal·ligrafia de mitjans del segle XV eren els models naturals per a les formes de lletra en la tipografia sistematitzada. La lletra d'escribà coneguda com a textur o textualis, produïda pel fort esperit gòtic de la lletra negra de les mans dels escribans alemanys de la zona, va servir de model per als primers tipus de text.
Johannes Gutenberg, cap al 1450, va inventar un tipus de motlle de mà per fer tipus de plom, el va aplicar a un alfabet d'uns 24 caràcters i va utilitzar l'antiga tecnologia d'una premsa de vi per imprimir amb tinta sobre paper. La impressió anterior s'havia fet amb blocs de fusta, però era impossible fer tipus mòbils de fusta per raó de la fragilitat de la fusta en tipus de mides petites. Gutenberg va contractar l'escribà Peter Schöffer per ajudar a dissenyar i tallar els punxons de la tipografia primerenca — el tipus DK de 202 caràcters utilitzat per imprimir els primers llibres impresos a Europa. Una segona tipografia d'uns 300 caràcters dissenyada per a la Bíblia de 42 línies c. 1455 probablement va ser tallada per l'orfebre Hans Dunne amb l'ajuda de dos més — Götz von Shlettstadt i Hans von Speyer.
La tradició cultural va garantir que la tipografia i el disseny tipogràfic alemanys es mantinguessin fidels a l'esperit gòtic/de lletra negra; però la influència paral·lela de la tipografia humanista i neoclàssica a Itàlia (el primer país fora d'Alemanya amb una impremta) va catalitzar la textura en quatre subestils addicionals que eren diferents, estructuralment rics i altament disciplinats: Bastarda, Fraktur, Rotunda i Schwabacher. Cal destacar que els primers llibres impresos coincidien amb l'estil dels manuscrits manuscrits i no contenien pàgines de títol, números de pàgina ni encapçalaments.
La ràpida difusió de la impressió de tipus mòbils per Europa va produir més tipus gòtics, semigòtics i de transició del gòtic al romà. El Schwabacher d'Augsburg de Johann Bämler va aparèixer el 1474. El tipus de rotonda mig gòtica d'Erhard Ratdolt c. 1486 va ser tallat per adaptar-se al gust venecià. El 1476, William Caxton, havent après l'ofici al continent, va imprimir els primers llibres a Anglaterra amb un tipus anomenat Bâtarde (un disseny primerenc de Schwabacher), però aviat el va abandonar.
Els primers impressors a la península ibèrica van ser alemanys que van començar a imprimir amb tipus romans contemporanis, però aviat els van abandonar i van adoptar tipus gòtics basats en les formes de les lletres dels manuscrits de la península de Barcelona i València, a la Corona catalano-aragonesa, va ser la ubicació de la primera impremta, establerta el 1473. Des d'allà els impressors es van traslladar a altres ciutats per instal·lar-hi premses. Els impressors de Salamanca feien servir tipus romans per a les seves edicions d'autors clàssics. La impressió en portuguès va començar a Lisboa el 1495 (el primer llibre imprès a Portugal va ser un llibre hebreu imprès el 1489). center|miniatura|650x650px|Inscripció amb majúscules quadrades de l'Arc de Titus, pels volts de l'any 81 (nota: hi ha petits forats a l'interior de les lletres, que era on anaven clavades les lletres de metall perquè ressaltessin sobre el fons blanc)
Renaixement clàssic A Itàlia, els estils gòtics pesants van ser aviat desplaçats pels tipus llatins venecians o "d'estil antic", també anomenats antiqua. Els capitells inscripcionals dels edificis i monuments romans s'estructuraven segons un esquema geomètric euclidià i el model de l'arquitectura clàssica basat en components discrets. El seu disseny estructuralment perfecte, l'execució gairebé perfecta en pedra, l'accentuació angular equilibrada, el contrast de traços gruixuts i prims i els serifs incises es van convertir en l'ideal tipogràfic de la civilització occidental. L'exemple més conegut de majúscules inscripcionals romanes existeix a la base de la Columna de Trajà, inscrita c. 113. center|miniatura|Majúscules inscripcionals romanes En el seu entusiasta renaixement de la cultura clàssica, els escribans i els erudits humanistes italians de principis del segle XV van buscar lletres minúscules antigues que coincidissin amb les majúscules inscripcionals romanes. Pràcticament tots els manuscrits disponibles d'escriptors clàssics havien estat reescrits durant el Renaixement carolingi, i amb un lapse de tres-cents anys des de l'ús generalitzat d'aquest estil, els escribans humanistes van confondre la minúscula carolíngia amb l'estil d'escriptura autèntic dels antics (a diferència de la lletra negra, vista incorrectament com la lletra dels gots que van conquerir Roma). Anomenant- la lettera antica, van començar copiant la lletra minúscula gairebé exactament, combinant-la amb majúscules romanes de la mateixa manera que els manuscrits que copiaven.Nesbitt, Alexander The History and Technique of Lettering (c) 1957, Dover Publications, Inc. . The Dover edition is an abridged and corrected republication of the work originally published in 1950 by Prentice-Hall, Inc. under the title Lettering: The History and Technique of Lettering as Design. center|miniatura|Mostra d'escriptura carolíngia de l'Evangeli carolingi produït entre el 820 i el 830 dC En adonar-se de la discrepància estilística entre aquestes dues lletres tan diferents, els escribans van redissenyar la lletra carolíngia petita, allargant els ascendents i els descendents, i afegint-hi serifs incises i traços finals per integrar-les amb les majúscules romanes. Quan tipus mòbils van arribar a Itàlia diverses dècades més tard, l'escriptura humanística havia evolucionat cap a un model consistent conegut com a minúscula humanística, que va servir de base per a l'estil tipogràfic que avui coneixem com a venecià.Nesbitt, Alexander The History and Technique of Lettering (c) 1957, Dover Publications, Inc. ISBN 0-486-20427-8 OCLC 654540. The Dover edition is an abridged and corrected republication of the work originally published in 1950 by Prentice-Hall, Inc. under the title Lettering: The History and Technique of Lettering as Design.
Transició de la minúscula humanística a la tipografia romana La ciutat de Roma, dotada d'art clàssic, va atreure els primers impressors que se sap que es van establir fora d'Alemanya, Arnold Pannartz i Konrad Sweynheim, seguits de prop pels germans Johann i Wendelin de Speyer (de Spira), i el francès Nicolas Jenson. La seqüència d'aparició i les dates de producció dels tipus utilitzats per aquests impressors encara no s'han establert amb certesa; se sap que tots quatre van imprimir amb tipus que anaven des del gòtic de textura fins a romans completament desenvolupats inspirats en l'escriptura humanística anterior, i en pocs anys el centre de la impressió a Itàlia es va traslladar de Roma a Venècia.
Una mica abans de 1472 a Venècia, Johann i Wendelin van publicar material imprès amb un tipus meitat gòtic i meitat romà conegut com a "Gotico-antiqua". Aquest disseny combinava majúscules gòtiques simplificades amb un conjunt de lletres minúscules humanístiques racionalitzades, combinant formes minúscules gòtiques amb elements carolíngis, en una barreja d'estils d'un pas endavant i mig pas enrere.
Més o menys al mateix temps (1468) a Roma, Pannartz i Sweynheim utilitzaven una altra tipografia que imitava de prop la minúscula humanística, coneguda com a "Lactantius". A diferència de les formes rígides i fracturades del mig gòtic de Speyer, el Lactanci es caracteritza per unes lletres suaus amb un acabat orgànic contingut. El Lactanci es va allunyar tant dels models carolingi com gòtic; un dors vertical i una part superior en angle recte van substituir l'estructura carolíngia diagonal, i un traç corbat continu va substituir l'element de bol gòtic fracturat.
Per a més detalls sobre l'evolució de les minúscules a partir de les majúscules llatines, vegeu Alfabet llatí.
Desenvolupament dels tipus romans Nicolas Jenson va començar a imprimir a Venècia amb la seva pòlissa romana original a partir del 1470. El disseny de Jenson i els tipus romans molt similars tallats per Francesco Griffo c. 1499 i Erhard Ratdolt c. 1486 es reconeixen com les cares romanes definitives i arquetípiques que van establir el patró per a la majoria de les cares de text occidentals que van seguir.
La lletra romana de Jenson era una lletra explícitament tipogràfica dissenyada amb els seus propis termes que es negava a imitar l'aspecte de la lletra manuscrita. El seu efecte és el d'un tot cohesionat unificat, una fusió perfecta d'estil amb estructura i la convergència reeixida de la llarga progressió d'estils de lletres precedents. Jenson va adaptar la unitat estructural i la integració modular basada en components de les majúscules romanes a formes minúscules humanístiques mitjançant una estilització abstracta magistral. Els serifs, acuradament modelades, segueixen una lògica artística d'asimetria. La relació entre la longitud dels extensors i els cossos de les lletres i la distància entre línies dona com a resultat un cos tipogràfic equilibrat i harmoniós. Jenson també reflecteix l'ideal expressat en la pintura renaixentista de dividir l'espai ("espai blanc" tipogràfic) amb figures (lletres) per articular la relació entre els dos i fer que l'espai blanc sigui dinàmic. center|miniatura|600x600px| Tipus romà de Nicolas Jenson utilitzat a Venècia cap al 1470. Els romans de llibres venecians o d'"estil antic" posteriors, com ara Aldines, i molt més tard Bembo, es basaven estretament en Jenson. El nom "romà" s'acostuma a aplicar sense majúscules per distingir els tipus derivats de Jenson i Aldine de les lletres romanes clàssiques de l'antiguitat. Algunes parts d'Europa anomenen l'escriptura romana "antiqua" per la seva connexió amb la humanística "lettera antica"; "medieval" i "d'estil antic" també s'utilitzen per indicar tipus romans que daten de finals del , especialment els utilitzats per Ald Manuci (italià: Manuzio). Les cares romanes basades en les de Speyer i Jenson també s'anomenen venecianes.
Tipus cursiu