El model de propaganda és un model conceptual en economia política creat per Edward Said Herman i Noam Chomsky per a explicar com la propaganda i els biaixos sistèmics funcionen en els mitjans de comunicació. El modelo procura explicar com les poblacions són manipulades i com el consentiment de polítiques econòmiques, socials i polítiques es "fabrica" en la ment del públic per aquesta propaganda. La teoria planteja que la manera amb què els mitjans corporatius s'estructuren (com ara, amb publicitat, concentració de propietat, compra governamental) crea un conflicte d'interessos inherent que actua com a propaganda de les forces no democràtiques.
Presentat per primera volta en el seu assaig del 1988, Manufacturing Consent: The Political Economy of the Mass Media, el model de propaganda considera els mitjans de comunicació privats com empreses interessades en la venda d'un producte —lectors i audiències— per a altres empreses (anunciants), i no pas en notícies de qualitat per al públic. Tot descrivint l'"objectiu social" dels mitjans, Chomsky diu: "... l'estudi de les institucions i com funcionen ha de ser escrupolosament ignorat, a més dels elements marginals o d'una literatura acadèmica relativament obscura". La teoria proposa cinc classes generals de "filtres" que determinen el tipus de notícia que es presenta en el mitjà: propietat del mitjà de premsa, fonts de finançament, font periodística, blindatge o artilleria crítica negativa (flak) i anticomunisme o "ideologia de la por".
Els tres primers filtres són considerats pels autors com els més importants. En les versions publicades després dels atemptats de l'11 de setembre als Estats Units el 2001, Chomsky i Herman actualitzaren el cinqué filtre per a referir-se a la "Guerra contra el terrorisme" i a l'"antiterrorisme", que ells afirmen que actuen de la mateixa manera.
Tot i que el model es basa principalment en els mitjans dels Estats Units, Chomsky e Herman pensen que la teoria és igualment aplicable a qualsevol estat que compartisca l'estructura econòmica i els principis organitzadors que el model planteja com a causa de biaixos mediàtics. La seua avaluació, la confirmaren alguns estudiosos i el rol de propaganda dels mitjans de llavors ençà es confirmà empíricament a Europa occidental i a Amèrica Llatina.
Filtres Propietat La grandària i la necessitat d'obtenir lucre de les empreses dels mitjans de comunicació dominants creen un biaix. Els autors assenyalen com, a començament del segle XIX, sorgí una premsa radical britànica que tractava sobre les preocupacions dels obrers, però els impostos del segell excessius, destinats a restringir la propietat de diaris per als rics "respectables", feren canviar la cara de la premsa. Tanmateix, n'hi havia un grau de diversitat. Després de la Segona Guerra Mundial, a la Gran Bretanya, els diaris radicals o afins als treballadors, com ara el Daily Herald, News Chronicle, Sunday Citizen (tots des de llavors feren fallida o foren absorbits per altres publicacions) i el Daily Mirror (si més no fins a la fi de la dècada dels 1970) publicaven regularment articles qüestionant el sistema capitalista. Els autors afirmen que aquests documents radicals anteriors no eren limitats per la propietat corporativa i, per això, eren lliures de criticar el sistema capitalista. miniatura|Una taula de sis grans conglomerats de mitjans de comunicació dels Estats Units el 2014, amb algunes subsidiàries seues Herman i Chomsky argumenten que, com els principals mitjans de comunicació són actualment grans empreses o part de grups (com ara, Westinghouse o General Electric), les informacions presentades al públic seran tendencioses en relació amb aquests interessos. Aquests grups sovint s'estenen a més dels àmbits del mitjà de comunicació tradicional i, per açò, tenen interessos financers extensos que poden ser amenaçats quan determinades informacions es divulguen. En conseqüència, les notícies que més posen en risc els interessos financers corporatius dels propietaris del mitjà de comunicació es trobaran prejutjades i censurades.
Es conclou, doncs, que si maximitzar el lucre significa sacrificar l'objectivitat de les notícies, les fonts de notícies que sobreviuen han de ser tendencioses en relació amb les notícies amb què tenen un conflicte d'interessos.
Publicitat El segon filtre del model de propaganda és el finançament que prové de la publicitat. La majoria de diaris necessiten atraure publicitat per a cobrir els costos de producció; sense aquesta, haurien d'augmentar el preu del periòdic. Hi ha competència en tots els mitjans per a atraure anunciants; un diari que rep menys publicitat que la competència està en desavantatge. La falta d'èxit en l'augment de la publicitat fou un altre factor de la fi dels "periòdics populars" dels segles XIX i XX.
El producte es compon dels lectors que compren el periòdic —que també componen el sector de presa de decisions educat de la població— mentre la clientela real atesa pel periòdic inclou les empreses que paguen per a anunciar-hi productes. D'acord amb això, les notícies són "farciment" perquè els lectors privilegiats vegen els anuncis que componen el contingut i, per tant, prenguen la forma que siga més adequada per a atraure els instruïts del sector de presa de decisions. S'hi argumenta que les històries que s'enfronten amb el seu "humor de compra" tendeixen a ser marginades o excloses, juntament amb informacions que presenten una imatge del món que xoca amb els interessos dels anunciants. La teoria argumenta que les persones que compren el diari són el producte venut a les empreses que compren espai publicitari; les notícies hi tenen sols un paper marginal com a producte.
Fonts El tercer dels cinc filtres de Herman i Chomsky es refereix a les fonts del subministrament de notícies del mitjà de comunicació: "Els mitjans de comunicació són atrets per una relació simbiòtica amb fonts poderoses d'informació per necessitat econòmica i reciprocitat d'interés". Grans empreses de comunicació com ara la BBC no es poden permetre col·locar reporters a tot arreu. Concentren els seus recursos on és probable que les notícies ocorren: La Casa Blanca, El Pentàgon, 10 Downing Street i altres "terminals" centrals de notícies. Tot i que els periòdics britànics puguen ocasionalment reclamar l'"spin doctor" del New Labour, per exemple, depenen dels pronunciaments del "portaveu personal del primer ministre" per a rebre notícies governamentals. Les empreses comercials també són fonts d'històries considerades dignes d'importància. Els editors i periodistes que ofenen aquestes poderoses fonts de notícies, qüestionant la veracitat o parcialitat del material subministrat, poden ser amenaçats amb la negació a l'accés del mitjà de comunicació, les notícies recents. Així, el mitjà de comunicació rebutja publicar articles que perjudicarien els interessos corporatius que els subministrarien els recursos dels quals depenen.
Aquesta relació també dona origen a una "divisió moral del treball", en què "els funcionaris tenen i donen els fets" i "els reporters sols els reben". Els periodistes s'obliguen a adoptar una actitud acrítica que els permeta acceptar valors corporatius sense patir dissonància cognitiva.
Flak El quart filtre n'és el flak (que no s'ha de confondre amb flack, que significa 'fiscals' o 'agents de publicitat'), descrit per Herman i Chomsky com a "respostes negatives a una declaració del mitjà de comunicació o programa de TV o ràdio. Pot assumir la forma de cartes, telegrames, telefonemes, peticions, accions judicials, discursos i projectes de llei davant el Congrés i altres maneres de reclamació, amenaça i acció punitiva". Les empreses es reuneixen regularment per a formar bateries de crítiques negatives. N'és un exemple la Global Climate Coalition (GCC), amb seu als Estats Units, que enclou empreses de combustibles fòssils i automòbils, com ara Exxon, Texaco i Ford. El GCC fou fundat per Burson-Marsteller, una de les principals empreses de relacions públiques del món, per a atacar la credibilitat dels científics climàtics i "històries atemoridores" sobre l'escalfament global.
Per a Chomsky i Herman, flak es refereix a respostes negatives a una declaració o programa del mitjà de comunicació. El terme flak s'emprà per a descriure el que Chomsky i Herman veuen com a esforços per a desacreditar organitzacions o individus que dissenteixen o tenen dubtes sobre les suposicions que hi prevalen, que Chomsky i Herman veuen com a favorables al poder establert (per exemple, el sistema) . Diferentment dels tres primers mecanismes de "filtratge" -que deriven de l'anàlisi de mecanismes de mercat- aquesta persecució es caracteritza pels esforços conjunts per a dirigir informacions públiques.
Anticomunisme i por Aleshores, pense que quan parlem sobre el "cinqué filtre", hauríem d'haver introduït totes aquestes coses: la manera com es creen les pors artificials amb un doble propòsit... en part per desfer-se de la gent que no t'agrada, però en part també per a espantar-ne la resta. Perquè si la gent té por, acceptarà l'autoritat.Understanding Power, Footnote 35. El cinqué i darrer filtre de notícies que Herman i Chomsky identifiquen és l'"anticomunisme". Manufacturing Consent el van escriure durant la Guerra Freda. Chomsky actualitzà el model com a "por", sovint com a "l'enemic" o el "dictador del mal", com ara Moammar al-Gaddafi, Paul Biya, Saddam Hussein, Slobodan Milosevic o Vladímir Putin. Açò s'exemplifica en els tabloides britànics de Smash Saddam! i Clobba Slobba!. Es diu que el mateix s'estén en l'informe convencional d'ecologistes com a ecoterroristes. The Sunday Times va publicar una sèrie d'articles el 1999 que acusaven activistes del grup no violent d'acció directa Reclaim The Streets d'emmagatzemar gas i armes de xoc.
Les antiideologies exploren la por i l'odi públic de grups que representen una amenaça potencial, real, exagerada o imaginada. El comunisme representà la principal amenaça, seguint aquest model. El comunisme i el socialisme eren retratats pels seus detractors com llibertats de discurs amenaçadores, el moviment i la premsa. Argumentaven que aquest retrat era sovint utilitzat com un mitjà per silenciar veus crítiques als interessos de l'elit. Chomsky argumenta que des del final de la Guerra Freda (1991), l'anticomunisme es va substituir per la "Guerra al Terror", com el principal mecanisme de control social: "L'anticomunisme va retrocedir com un factor ideològic en els mitjans de comunicació occidentals, però no és pas mort... La "guerra al terror" subministrà un substitut útil per a l'amenaça soviètica". Després dels fets de l'11 de setembre del 2001, alguns estudiosos concorden que la islamofòbia està substituint l'anticomunisme com una nova font de por pública.
Exemples de casos Seguint l'exposició teòrica del model de la propaganda, la Fabricació del Consentiment conté una gran secció en què els autors tempten de provar les seues hipòtesis. Si el model de propaganda fos correcte i els filtres influencien el contingut del mitjà de comunicació, s'esperaria una forma específica de biaix -una que sistemàticament afavorís els interessos corporatius.
També hi analitzen el que percebien com a "grups de control històrics" naturals en els fets, semblants en les seues propietats, però diferents en l'actitud esperada del mitjà de comunicació en relació amb ells: es contrasten utilitzant mesures objectives, com la cobertura de fets importants (mesurada en polzades de la columna) o editorials afavorint una qüestió específica (mesurats en nombre).
Cobertura de països "enemics" La recerca mostra que tots els partits d'oposició de Nicaragua combinats tingueren el suport de sols el 9% de la població, però tenen el 100% de Stephen Kinzer. —Noam Chomsky