Les comunitats de pràctica son grups socials constituïts amb la finalitat de desenvolupar un coneixement especialitzat, compartint aprenentatges basats en la reflexió compartida sobre experiències pràctiques. Etienne Wenger ha estudiat les Comunitats de pràctica i les ha definit com un "grup de persones que comparteixen un interès, un conjunt de problemes, o una passió sobre un tema, i que aprofundeixen el seu coneixement i la seva experiència en l'àrea a través d'una interacció que enforteix les seves relacions".
El terme ha estat estudiat per Etienne Wenger (1998), Wenger i Snyder (2000), Pablo Peña (2001) i Antoni Garrido (2003). Observant el coneixement que es difon des d'una comunitat científica i buscant potenciar aquest fet a nivell corporatiu com una institucionalització de la vella 'tempesta d'idees', es recreen les comunitats de pràctica. En algunes, és el mateix grup qui estableix els objectius d'aprenentatge i aquests al seu torn són seleccionats en el context de la 'pràctica del treball en la corporació'.
Comunitat de pràctica Una comunitat de pràctica torna explícita la transferència informal de coneixement dins de xarxes i grups socials oferint una estructura formal que permet adquirir més coneixement a través de les experiències compartides dins del grup. Finalment, la pròpia identitat del grup es reforça l'aprenentatge com un procés de 'participació' i 'lideratge' compartit. El lideratge informal és bàsic en les organitzacions i té un paper de difusió de la tasca del grup i d'observació de la implantació del seu treball en la pràctica. El seu paper sociològic va ser estudiat en els 70 per Pinilla de las Heras i d'altres. Aquesta gestió del coneixement, al seu torn, pot ser presencial o virtual (Cibercultura); però sempre cooperatiu en un procés continu d'establir estratègies de participació, lideratge, identitat, captura i aprofitament del coneixement.
Des de la visió d'Etienne Wenger les comunitats cobren sentit en la mesura que permeten construir coneixement i al seu torn multiplicar-lo, aquest concep l'aprenentatge com un procés de participació i construcció social; des d'aquesta mirada les comunitats de pràctica comparteixen interessos, experiències o conjunts de problemes, es nodreixen de les interaccions socials, del xoc cultural i de la identitat pròpia i es caracteritzen per posseir domini, comunitat i pràctica. El domini fa referència al camp d'estudi de la comunitat; la pràctica al camp d'aplicació dels sabers des del qual es nodreix l'experiència i finalment la comunitat està relacionada amb la interacció i l'intercanvi de sabers que es donen a l'interior de la comunitat i que es troben articulats per interacció que nodreixen la identitat, la confiança i la col·laboració de la mateixa permetent que el coneixement de la comunitat al seu torn es mantingui, desenvolupi o comparteixi.
Aspectes sociològics en una comunitat de pràctica L'ésser humà és un subjecte social per excel·lència i per establir-se com a tal, ha viabilizado les relacions amb altres éssers i contextos per mitjà de la comunicació, arribant així a ser part d'un grup, reunió o conglomerat de gent que té els mateixos interessos o simplement comparteix un lloc d'assentament.
Una comunitat per la seva banda, va més enllà de ser una reunió de persones, ja que no podria existir sense la interacció dels seus membres. Garber (2004), afirma que una comunitat comprèn un grup de persones que comparteixen alguna cosa en comú, que interactuen entre si en un espai físic o recorrent a algun mitjà, que estan compromeses amb la comunitat a través de la participació regular i que mostren reciprocitat i confiança en les altres persones que la conformen.
L'aprenentatge al seu torn, és un procés social, d'acord amb el postulat per Lev Vigotsky (1978), l'ésser humà aprèn a través de les interaccions que estableix amb aquells que pertanyen al seu grup social, entenent i internalitzant els símbols i signes de la cultura d'aquest grup. Això és possible gràcies a la interacció amb altres membres més experimentats de la seva comunitat, fent que d'una part hi hagi una negociació mútua de significats i d'una altra es doni una construcció conjunta de sabers.
A les comunitats de pràctica, la socialització i la construcció cooperativa d'aprenentatge es desenvolupa al voltant d'una pràctica comuna que porta als seus membres a definir certs rituals, rols i interaccions que determinen el seu llenguatge i identitat, que les porta a comprometre, consolidar-se i evolucionar en el temps. En aquest sentit, Poole (2002) citat per Galvis i Leal (2004) planteja set elements determinants per viure en comunitat: les experiències compartides, la responsabilitat compartida, la identitat compartida, el temps social, els rituals de entrada i sortida, les relacions significatives i la participació.
Rols i Interaccions Contrari al que se solia pensar, no tots els membres d'una comunitat han de participar de forma equitativa. Les persones tenen diferents nivells d'interès en l'activitat que exerceixen a l'interior de les seves comunitats. Pel que resulta irrealista esperar que tots tinguin els mateixos rols i interactuïn de la mateixa manera.
Per al disseny d'una comunitat de pràctica, Wenger i els seus col·laboradors proposen en Cultivating Communities of Practice els següents rols o nivells de participació:
Coordinador: És qui organitza esdeveniments i connecta als membres de la comunitat. És el membre que contribueix al fet que la comunitat estigui enfocada en el seu domini, mantingui relacions entre els seus membres i altres comunitats, i desenvolupi la seva pràctica. La dedicació d'aquesta persona com a coordinador es troba típicament entre el 20 i el 50% del seu temps, i és usualment finançada per aquest propòsit. Entre les seves funcions principals es troben: Identificar qüestions o temes importants en el domini de la comunitat. Planejar i facilitar esdeveniments a la comunitat. Sent aquest l'aspecte més visible del paper d'un coordinador. Relacionar informalment membres de la comunitat. Contribuir en la construcció de la pràctica. Això inclou treballar en l'administració del coneixement en la comunitat, lliçons apreses, millors pràctiques i mètodes per a l'aprenentatge. Avaluar la salut de la comunitat i la contribució d'aquesta als seus membres. El Nucli: És un grup petit de membres que participen activament en discussions, debats i projectes. S'encarreguen d'identificar temes que s'hagin de tractar en la comunitat i guiar a través d'una agenda d'activitats. A mesura que la comunitat madura, els membres del nucli prenen bona part del lideratge i es tornen assistents del coordinador. En general, es tracta d'un grup petit que només té del 10 al 15% de la comunitat.
Membres actius: Són aquells que atenen reunions amb regularitat i que participen ocasionalment en els fòrums o activitats de la comunitat sense el nivell d'intensitat dels del nucli. També es tracta d'un grup relativament petit que comprèn del 15 al 20% de la comunitat.
Membres perifèrics: Participen en escasses ocasions i són part majoritària de la comunitat. Les seves activitats se centren en observar les interaccions dels membres actius i del nucli. Alguns integrants d'aquest nivell consideren que les seves participacions no són apropiades per a la comunitat o que no compten amb l'autoritat suficient perquè els sigui tinguda en compte. D'altres, consideren que no compten amb el temps suficient per participar de forma més activa. Malgrat això, les seves activitats perifèriques són de vital importància per a la comunitat, ja que gràcies a la seva observació del que passa a l'interior d'aquesta, aconsegueixen obtenir una gran varietat de coneixements que posen en pràctica a la seva manera.
Participants externs: No són membres de la comunitat però tenen un interès en aquesta, ja sigui com a clients, proveïdors o perquè comparteixen temes d'interès.
Els membres d'una comunitat es mouen entre aquests nivells de participació depenent de diversos factors. Quan es tracta un tema que sigui d'interès per a alguns, aquests poden assumir el rol de participants actius o del mateix nucli per un temps mentre es desenvolupen activitats al voltant d'aquest tema, i després tornar a ser de la perifèria. Aquest moviment entre nivells permet mantenir els membres interessats en la comunitat i és un element que cal tenir en compte per a sostenir l'evolució d'una comunitat.
Disseny d'una comunitat de pràctica Set principis fonamentals Wenger et al (2002) han considerat uns principis que ells consideren fonamentals perquè una comunitat de pràctica es desenvolupi de manera sana. Aquests principis són els següents: Dissenyar la comunitat perquè evolucioni: Segons aquest autor les comunitats de pràctica no es desenvolupen des de zero, es desenvolupen des de xarxes socials ja existents. Les comunitats de pràctica s'han de considerar com a "organismes vius". Els elements que es dissenyin han de servir com a catalitzadors. Com textualment manifesta Wenger així com les estructures físiques com les carreteres i parcs faciliten el desenvolupament d'una població, les estructures socials i organitzacionals d'una comunitat com són el coordinador o trobades per resoldre problemes poden estimular el desenvolupament d'una comunitat. Obrir diàlegs entre perspectives internes i externes a la comunitat: Les comunitats de pràctica s'enriqueixen amb l'opinió o perspectiva que tinguin els seus membres, perquè això dona sentit a la comunitat, però és fonamental enriquir-la de la mateixa manera amb la perspectiva d'idees externes a la comunitat. Aquest intercanvi d'idees genera discussió que fa créixer a la comunitat. Convidar diferents nivells de participació: Imaginem una coca rodona, que la podem dividir en tres cercles concèntrics, cadascun contenint l'altre. El cercle del centre és molt petit i es diu "nucli del grup", allà hi ha el coordinador de la comunitat, i un grup petit de membres que lideren les activitats de la comunitat i l'agenda d'aprenentatge. Constitueix el 10-15% dels membres. El segon cercle es diu "grup actiu", amb un 15-20% dels membres, on es troba el grup de persones que participen de manera activa en les discussions, però no de la mateixa manera que els del primer grup. En el tercer grup que es diu "grup perifèric" hi ha el 80-85% dels membres, i són persones que gairebé mai hi participen, però que freqüentment observen el que es fa a l'interior de la comunitat. Aquest grup no és menys important que els altres, perquè si bé els altres grups tenen més participació, aquest grup aprèn des de la perifèria i freqüentment aplica allò après en els seus entorns laborals. Hi ha un quart grup, que està per fora de la coca que es diuen "outsiders", que són externes a la comunitat però que els interessa el que passa. Poden ser externs de tipus intel·lectual que aporten idees a la comunitat. Cadascun dels grups té un diferent grau d'interès i això s'ha d'acceptar i entendre, però llavors l'èxit d'una comunitat serà que s'aconsegueixin mecanismes que permetin que es generin diàlegs entre membres dels diferents grups, i que es construeixin activitats que puguin interessar a persones dels diferents grups, de fet un membre pot estar en un moment determinat en el centre i passar al grup actiu d'acord amb l'interès que tingui en aquell moment.