Les guerres romano-amazigues van ser una sèrie de guerres lliurades entre l'Imperi Romà d'Orient i els diversos regnes amazics que es van formar després del col·lapse de l'Àfrica romana després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i la invasió vàndala. La guerra també va incloure usurpacions militars com la d'Estotzes i la de Guntaric. La guerra va acabar amb la derrota dels rebels amazics a la batalla dels Camps de Cató. Una victòria que va consolidar el domini imperial a l'Àfrica, però que, alhora, la debilitat de l'exèrcit romà a la zona va impedir que es pogués ampliar aquest domini conquerint els regnes recent formats com ara el d'Altava o el Regne de l'Aurès.
Fonts Les dues fonts d'aquesta guerra al nord d'Àfrica del segle VI són Corip i Procopi. Totes dues són fonts primàries importants. Procopi va acompanyar l'exèrcit romà durant la conquesta del regne vàndal i va estar en contacte directe amb Belisari. Corip va ser un poeta romà que va acompanyar a Joan Troglita i va presenciar les guerres. Tots dos ofereixen una cronologia relativament similar dels esdeveniments a l'Àfrica. Tanmateix, sembla que Corip va escriure un panegíric que volia lloar les gestes de Joan Troglita i per tant va excusar la política romana a l'Àfrica. Així, minimitza els errors imperials i fa responsable de la guerra al líder amazic Antales, però també reconeix de fet la culpa de Salomó en matar el germà d'Antales, i tallant el subsidi d'Annona, que és un tribut per la pau i, per tant, trencant tots els acords de foedus, inclòs el pacte de no agressió que va permetre a Antales i als amazics buscar venjança. També reconeix que per culpa de Sergi, els laguatans i moltes altres tribus procedents de Líbia i fins i tot Iaudes, rei del Regne de l'Aurès, es van unir a la revolta, fet que, va amenaçar l'estabilitat de la sobirania imperial a l'Àfrica i la seguretat dels seus habitants afiliats a l'autoritat i les ciutats fidels a ella.
Antecedents miniatura|Reconquestes de Justinià I de territoris de l'Imperi Romà d'Occident (en taronja pàl·lid) a la seva mort cap al 565. Des de mitjans del , la província del Nord d'Àfrica va ser ocupada pels vàndals. No obstant això, existia una pau, com a mínim des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident el 476, entre l'Imperi Romà d'Orient i els vàndals. Tanmateix, l'emperador Justinià I tenia la gran ambició de restaurar l'Imperi Romà d'Occident. El nord d'Àfrica va ser el primer objectiu abans d'una invasió d'Itàlia.
L'expedició del general Belisari va derrotar ràpidament i sense gaire resistència els vàndals, que estaven molt debilitats per les guerres amb la població nativa. El 533, la capital, Cartago, va ser capturada, menys d'un any després de l'inici de l'expedició. Justinià volia restaurar l'Àfrica romana a l'estat que havia estat abans de la conquesta vàndala, de manera que les antigues províncies van ser restaurades amb l'única diferència que ara depenien de la prefectura d'Àfrica en lloc de la d'Itàlia. La frontera va tornar a ser fixada sobre el vell limes. És a dir, aquells anteriors a la conquesta i Justinià va anunciar que volia expulsar tots els pobles "bàrbars", és a dir, els diversos regnes i tribus amazics que s'havien format a través de guerres amb els vàndals o després del col·lapse del regne vàndal.
Mauri o moro era el nom que es donava als amazics que habiten el nord d'Àfrica des de l'Atlàntic fins a la serralada sírtica a Tripolitana i que vivien en estructures tribals. Des de la mort del rei Genseric, l'any 477, les tribus amazics havien estat en constant revolta contra els vàndals. El que havien estat comunitats tribals "modestes" van créixer fins a convertir-se en pobles molt més grans i organitzats. Avui dia es barallen diverses hipòtesis per explicar-ho. Principalment es teoritza que podria haver-ho ocasionat un èxode de camperols imperfectament romanitzats que fugien del poder vàndal o a causa de grups nòmades del Sàhara que s'hi haurien unit. El 530, el cap Guenfan i el seu fill Antales van infligir una severa derrota a l'exèrcit del rei vàndal Hilderic a Bizacena, a la batalla de la Gran Dorsal. Les tribus van poder amenaçar directament i permanentment l'interior del territori.
Cada província imperial recentment establerta a l'Àfrica estava amenaçada per diversos pobles amazics, però els principals regnes i entitats polítiques que l'amenaçaven incloïen:
El Regne de l'Aurès, liderat pel rei Iaudes, que es va independitzar el 484 després de derrotar els vàndals El Regne d'Altava, liderat pel rei Massones, també conegut com el regne mauroromà, un regne amazic romanitzat que es va independitzar a la dècada del 470 després de la mort de Genseric i després es va expandir ràpidament per l'oest d'Algèria, conquerint gairebé tota la província de Mauretània Caesariense, excepte la ciutat de Cesarea l'any 533. El Regne de Hodna, liderat pel rei Ortees, situat dins i fora de les muntanyes Hodna i governant ciutats importants com Sitifis El Regne de Gran Dorsal, liderat pel cací Guarizila, va ser un regne establert per la tribu dels Frexenses El regne dels Laguatan establert pel rei Cabaó, amenaçant els romans de Tripolitana.
Durant la Guerra Vandàlica, els amazics van romandre neutrals i després es van sotmetre declarant-se "servents de l'emperador" davant Belisari. Aquest ritual practicat a l'època vàndala sembla que es remunta potser fins i tot a l'Alt Imperi. És similar al fœdus, és a dir, una aliança entre Roma i un poble bàrbar definit per tractat. A canvi, els amazics rebien regals i insígnies de poder dels romans. Tanmateix, cal tenir en compte que, segons Christian Courtois [], que durant aquesta cerimònia, les dues parts es comprometien, i que la neutralitat dels amazics que "esperen, sense prendre partit per l'un o l'altre, el resultat dels combats", els allunya de la condició d'"servents de l'emperador".
Pacificació d'Àfrica per Salomó i la primera insurrecció amazic (534-536) El general Salomó, antic lloctinent de Belisari, que era un general enèrgic, competent i valent, va esdevenir el nou governador. Es va enfrontar a una insurrecció nativa i a un motí de l'exèrcit liderat per Estotzes. La situació a l'Àfrica era tan precària que Justinià I li va concedir els poders civils i militars que tradicionalment estaven dividits sota el sistema administratiu romà des de Dioclecià. Va ser tanmateix magister militum i prefecte del pretori.
Salomó no va poder fer complir els decrets d'expulsió de l'emperador. Poc després del seu nomenament, certes tribus amazics, incloses les de Iaudes i Cutzines, es van revoltar i van començar a saquejar el territori, sens dubte animades per la partida de Belisari. Semblava que els romans no tenien la mateixa visió del ritual de submissió que els amazics van concloure amb Belisari. Per a l'historiador romà Procopi, els amazics es van revoltar sense motiu. Procopi tenia els mateixos prejudicis que altres romans del seu temps. Els amazics eren considerats bàrbars com qualsevol altre que no fos grec o romà. No es va entretenir intentant entendre'ls; no tenien cap motiu per revoltar-se, perquè s'havien declarat servents. Per als amazics, aquest ritual representava, tanmateix, el reconeixement del seu dret a residir als territoris que ocupaven, i també la promesa d'aliment. Els amazics, en la seva negociació amb Roma, esmentaran que van ser maltractats pel poder romà malgrat els seus acords passats amb Belisari.
La rebel·lió amazic va començar l'any 534 amb alguns èxits, com ara la derrota i mort de Rufí i Aigan a mans del cabdill Medisinises. L'any següent, però, les coses van canviar i Salomó va obtenir una gran victòria batalla de Burgaó. Tot i la derrota, les forces amazics van romandre relativament intactes.El 536, les campanyes del general van sotmetre parcialment els rebels. Es va pagar pensions als caps amazics, cosa que va fer que ells i els seus pobles no fossin expulsats dels seus territoris.
La infanteria i la cavalleria pesada romanes no eren adequades per a una guerra lliurada contra una tribu seminòmada equipada amb tropes armades molt lleugerament. Els soldats romans anaven equipats amb arcs, cosa que feia que els amazics tinguessin por a la confrontació directa. Les tropes amazics van preferir lluitar una guerra de guerrilles i van poder evitar grans enfrontaments armats evitant patir pèrdues massa grans. Els amazics van lliurar essencialment una guerra d'emboscades. L'enemic era molt mòbil i podia amagar-se i retirar-se a casa seva a les muntanyes i al desert. Només un comandant persistent i hàbil podria neutralitzar permanentment les seves forces.
L'exèrcit romà d'Àfrica, ben equipat i entrenat, era indisciplinat, força petit i mancat de lleialtat. Les seves tropes estaven ansioses de saquejar i els civils es van queixar dels abusos dels soldats. El general Salomó era impopular, ja que es considerava massa sever i, per tant, no tenia el mateix respecte que Belisari a l'Àfrica. El 536, un complot per assassinar-lo a Cartago va fracassar. L'exèrcit es va amotinar, proclamant a Estotzes com al seu nou líder i Salomó va haver de fugir a Sicília. Estotzes va posar setge a Cartago, reforçat amb la deserció de les tropes del dux de Numídia, Marcel, que va ser executat juntament amb el seu oficial Barbat. Aquest setge va obligar a Belisari a desembarcar a Àfrica i derrotar-lo a la batalla del riu Bàgrades. L'emperador aleshores va enviar al general Germà, cosí de Justinià, a restablir l'ordre. Germà va tornar a derrotar a l'exèrcit sublevat a la batalla de les Escales Velles, obligant-lo a refugiar-se a la Mauritània. Salomó no va reprendre les seves funcions fins al 539. Poc després Germà ha de fer front a un nou intent de sublevació militar protagonitzada per un oficial, anomenat Maximí, que va acabar empalat per ordre de Germà.
L'esclat de la segona insurrecció amazic miniatura|Veiem aquí la carretera Théveste (actual Tebessa, a Algèria)-Cartago. Sufètula (actual Sbeïtla, a Tunísia) es troba al sud-est, a la dorsal tunisiana. La capital de l'Àfrica proconsular (i la prefectura pretoriana d'Àfrica), Cartago, i Bizacena, Hadrumet, són visibles en aquest mapa. Entre el 539 i el 541, el governador Salomó va construir fortificacions al voltant de les regions ocupades pels amazics. Segons el poeta romà Corip, el territori semblava haver experimentat una veritable pau i prosperitat. Tanmateix, un conflicte diplomàtic a Leptis Magna va desencadenar una segona insurrecció amazic. Sergi, nebot de Salomó i governador de Tripolitana, va rebre una delegació considerable de líders amazics que es queixaven del saqueig de les seves collites per part dels romans.
Durant la reunió un dels líders va subjectar el governador per les espatlles perquè no pogués retirar-se. Sergi aleshores va ordenar l'assassinat dels líders, cosa que va provocar l'aixecament dels laguatan i la invasió de la regió. Potser l'incident no va ser degut només a la incompetència i l'arrogància del governador, sinó a la pressió exercida sobre el governador per les elits romanes locals. Volien mantenir els amazics allunyats de les seves terres i cases. Tanmateix, més o menys al mateix temps, el 543, Salomó va ofendre el cap Antales, retirant-li el subsidi i assassinant el seu germà per haver causar problemes. En lloc d'anar directament amunt per la carretera prop de la costa que puja cap a Bizacena i Cartago, els Laguatan s'uneixen a Antales a les muntanyes de Bizacena, prop de la carretera Tebessa-Cartago. Es considerava una via estratègica, perquè permetia la comunicació entre les fortificacions romanes de les dorsals que protegien les ciutats romanes a les planes properes a les costes.
Desenvolupament