La Batalla de les Bardisses és el nom que es dona a una fase de la batalla de Normandia en què va participar principalment l'exèrcit estatunidenc enfrontant-se a les tropes alemanyes, des del 13 de juny, pocs dies després del desembarcament, fins al 24 de juliol de 1944, inici de l'operació Cobra. Aquesta batalla va tenir lloc a la campinya de Normandia marcada per les seves innombrables bardisses, d'aquí el nom que els historiadors li van donar després de la guerra.
Té tres parts: l'avanç a La Haye-du-Puits (batalla de La Haye-du-Puits); al sector de Saint-Lô (batalla de Saint-Lô); a la regió al sud de Carentan, en direcció a Sainteny i Périers.
La batalla de les Bardisses és una guerra d'infanteria que es pot comparar en alguns dels seus aspectes amb la guerra de selva.
L'avanç americà va ser molt lent i molt costós en vides humanes. De vegades calien diverses desenes de morts aliades per capturar un prat o una bardissa.La moral de les tropes americanes es va veure afectada en aquesta guerra de desgast, on una tanca presa amb dificultat s'assemblava terriblement a la tanca anterior, fins al punt que el bocage de Normandia va ser sobrenomenat Hedgerow Hell ("l'infern de les bardisses").
Context estratègic i ambiental
Davant del bloqueig de la situació a l'est del front i la impossibilitat que les tropes anglocanadenques prenguessin Caen (vegeu batalla de Caen), les tropes aliades, principalment estatunidenques, es van veure obligades a avançar cap al sud-oest en una zona de bocage, una zona molt favorable a la defensa i que les tropes alemanyes més experimentades van saber aprofitar.
Des d'un punt de vista operatiu, aquesta successió de prats i bardisses impedia l'alineació del front d'atac americà i facilitava els atacs de flanqueig. Des d'un punt de vista tàctic, cada bardissa presentava una nova trinxera per conquerir, exposant els defensors, la infanteria i els blindats aliats a curta distància de tir, com una successió d'emboscades. Tanmateix, l'estat major americà no havia previst combats intensos en aquesta zona i va subestimar les dificultats de la configuració del terreny, dificultant qualsevol moviment de tancs o l'avanç d'homes amb poca visibilitat.
Les tanques afavorien les posicions defensives alemanyes i el seu camuflatge. Les tropes de la Wehrmacht a les quals s'enfrontaven els aliats tenien més experiència que les tropes estacionades a les costes del desembarcament. Això era particularment cert en el cas dels Fallschirmjäger, que sabien com aprofitar aquests petits prats tancats per terraplens i tanques altes. Es camuflaven fàcilment, fent que la supremacia aèria aliada fos menys decisiva i l'artilleria americana menys efectiva. Els alemanys van establir un sistema en què cada punt defensiu d'un prat podia donar suport al del prat veí.
Històric Sector de La Haye-du-Puits miniatura|Mapa d'operacions al voltant de La Haye du Puits del 3 al 14 de juliol L'avanç del VIII Cos del Primer Exèrcit estatunidenc després de la captura de Cherbourg cap al sector de La Haye-du-Puits, del 3 al 14 de juliol de 1944, és una de les grans batalles de la guerra de les bardisses i constitueix una de les últimes ofensives al nord del Cotentin abans del llançament de l'operació Cobra el 25 de juliol de 1944..
Els combats a la zona que envoltava la ciutat i durant la seva captura van ser molt violents i costosos en vides humanes. Aproximadament 10.000 soldats estatunidencs van perdre la vida per tal de fer avançar el seu front només 12 km .
El context: l'obertura del front i els combats al juny Després del desembarcament del 6 de juny de les forces estatunidenques a Utah Beach i consolidació del cap de platja al voltant de Sainte-Mère-Église, l'exèrcit estatunidenc va creuar la península entre Carentan i Barneville, i va marcar, el 18 de juny, el tall del Cotentin, és a dir, un front que anava des de la costa est fins a la costa oest i separa les forces alemanyes. Després, mentre consolidaven aquest front per evitar que arribessin reforços del sud, els estatunidencs es van precipitar cap a Cherbourg i van prendre la ciutat el 26 de juny.
Mentrestant, el front entre Carentan i Portbail es mantenia ferm, però, per la seva banda, els alemanys del front oposat ho aprofitaven per reforçar una mena de "mur de Cotentin"Bataille de Normandie, récits de témoins - éditions de notre temps. p.58 curosament camuflat , els primers elements del qual s'havien instal·lat el 1942: la Línia Mahlmann, ara amb gairebé 10.000 homes, de l'existència de la qual els estatunidencs encara desconeixien a principis de juliol de 1944.
Confiant tot el nord del Cotentin, els estatunidencs havien d'avançar cap al sud per aconseguir l'avanç d'Avranches, que seria dirigit pel general George Patton i que consistiria a obrir el camí cap a Bretanya trencant les línies de defensa alemanyes prop del Mont Saint-Michel. Abans d'això, havien de prendre les ciutats de Coutances i Saint-Lô.
El VIII Cos, liderat pel general Troy Middleton, va tenir la tasca de trencar la Línia Mahlmann, que s'estenia des de Bretteville-sur-Ay a l'oest fins al sud de Carentan a l'est. La seva missió era arribar a Coutances i Saint-Lô després de creuar els aiguamolls i els turons fortificats al voltant de La Haye-du-Puits. Michel Pinel, La Guerre des Haies et la Bataille de La Haye-du-puits, Michel Pinel, Mai 2004.
L'ofensiva de La Haye-du-Puits: divisió per divisió 280px|miniatura|La ciutat de La Haye-du-Puits després dels combats Al sud-oest del front estatunidenc, quatre carreteres convergeixen des de la ciutat de La Haye-du-Puits, que esdevingué una cruïlla important per als estatunidencs. La ciutat estava ocupada pels alemanys. A més, estava envoltada per quatre muntanyes que oscil·len entre els 110 i els 130 metres d'altitud. L'exèrcit alemany hi ha establert posicions fortificades: els monts Étenclin i Doville al nord, Castre al sud i Montgardon a l'oest.
El 3 de juliol, el VIII Cos va llançar l'ofensiva. Com a exploradors, a primera hora del matí, una patrulla americana de set soldats comandada pel tinent Stanley Weinberg, guiada per un jove francès, va penetrar les línies alemanyes i va capturar la tripulació d'una metralladora, així com alguns mapes. Entre ells hi havia un oficial alemany. Escorcollant el presoner, els soldats van trobar una fotografia seva nu i envoltat de prostitutes a la butxaca. Va ser sota l'amenaça de veure com la fotografia acabava a les mans de la seva dona, va revelar les disposicions de la Línia Mahlmann al tinent Weinberg. L'assalt podia començar definitivament per a les quatre divisions del VIII Cos .
L' última operació de la 82a Aerotransportada a Normandia miniatura|Soldats estatunidencs lluitant al bocage.
La 82a Divisió Aerotransportada, comandada pel general de divisió Matthew Ridgway, ja coneixia bé l'enemic i tenia experiència sobre el terreny. Va començar a lluitar a la Segona Guerra Mundial el 10 de maig de 1943 durant el desembarcament al nord d'Àfrica. Unes setmanes després d'aquest bateig de foc, alguns d'aquests regiments van saltar a Sicília (505è) i al golf de Salern com a part de les operacions Husky i Alau. Finalment, aquests homes van estar lluitant des del seu salt a Sainte-Mère-Église la nit del 5 al 6 de juny de 1944. Després de prendre la ciutat i les posicions del Merderet a principis de juny, van prendre successivament Montebourg, Valognes i finalment Cherbourg el 25 de juliol.
Després d'aquestes fets d'armes, esperaven la seva propera operació a Saint-Sauveur-le-Vicomte i als boscos de Limors. Aquesta començà el 3 de juliol de 1944Cap a les 3 de la matinada, 4 regiments del 82è van desplaçar-se cap al sud per a aquesta missió des de les seves posicions: el 505è de Saint-Sauveur-le-Vicomte, el 508è i el 325è del bosc de Limors i el 507è de Picauville. miniatura|Fallschirmjäger en posició en un matoll, amb una MG-42. Per a la seva tercera i última operació a la batalla de Normandia, l'objectiu principal de la 82a divisió era l'altura 131: el mont Étenclin. A causa de la pluja que caigué sobre el sector aquell matí, l'aviació americana quedà immobilitzada i no pogué donar suport als soldats. La seva progressió va ser ràpida al principi contra un regiment d'Osttruppen, voluntaris de l'Est, que oposaren poca resistència. Però aviat, els paracaigudistes arribaren a la línia Mahlmann, entre el mont Castre (al sud) i el mont Étenclin (al nord), i així s'enfrontaren als dos turons de La Poterie i Sainte-Catherine. Al llogaret de La Poterie (situat davant del turó del mateix nom), els estatunidencs no es van adonar de la presència de soldats alemanys i es van trobar cara a cara amb ells. Sorpresos per ambdós bàndols, la captura del llogaret es va dur a terme amb ganivets.
Mentrestant, aquell mateix matí, el general von Choltitz, qui comandava part del front alemany, va ordenar a la 77a divisió d'infanteria que abandonés l'ala occidental del dispositiu (on el Generalleutnant Mahlmann col·locaria la 243a divisió unes hores més tard) per reforçar les posicions al flanc oriental del Mont Castre. En particular, una antiga torre medieval situada a Le Plessis-Lastelle des d'on es podia veure la zona de desembarcament de Utah Beach i, sobretot, que oferia una vista sense obstacles dels moviments dels estatunidencs i una posició de tir prefortificada. Els fallschirmjäger van anar a donar-los un cop de mà.
L'endemà, 4 de juliol, els soldats del 505è van atacar i després van prendre els dos turons de La Poterie i Sainte-Catherine.
El 5 de juliol, la 82a va eliminar els darrers punts de resistència al voltant de la ciutat de Lithaire. Un cop alliberada, la 82a Divisió Aerotransportada es va retirar a l'abadia de Blanchelande, situada a l'est de La Haye-Du-Puits, i va esperar el seu relleu. Va tornar al Regne Unit els dies següents. Les pèrdues de la 82a Divisió des del 6 de juny van ser importants: un terç dels seus efectius.
La 90a divisió d'infanteria davant del Mont Castre Comandat pel major general Eugene M. Landrum, la 90a divisió va desplegar tres regiments d'infanteria per a l'operació: el 357è, el 358è i el 359è, així com el 712è Batalló de Tancs. L'objectiu de la divisió era avançar d'est a oest des del sector Baupte, perpendicular a la 82a, trencar la Línia Mahlmann i capturar el Mont Castre, un gran punt fortificat des del qual els alemanys vigilaven Utah Beach.
Des del matí del 3 de juliol, el terreny era difícil: una densa xarxa de bardisses servida per camins enfonsats amb l'amenaça del Mont Castre dominant-ho tot. Cap a les 8:30 del matí, després d'haver avançat dolorosament durant dues hores, va arribar a la Línia Mahlmann, ocupada en aquest punt per molts Fallschirmjäger. Aquests últims van resistir hàbilment i violentament tot el dia. Els alemanys també atacarien per sorpresa el bivac del 90è al vespre. miniatura|Els tancs trenquen les bardisses per a les tropes L'endemà, 4 de juliol, el 90% de les morts dels soldats aquell dia van ser causades per obusos de morter i artilleria. Tot el matí, bateries i canons mòbils van colpejar a banda i banda. A mitja tarda, amb reforços del 712è Batalló de Tancs al flanc oriental del Mont Castre, el 90è va aconseguir avançar cap a la muntanya. Un primer llogaret prop de Plessis-Latelle , Les Belles Croix, va ser pres, i després un segon al final del dia, La Butte.
El mateix dia, el 357è Regiment , que havia quedat en reserva fins aleshores, va entrar al llogaret de Beau Coudray , situat al mont Castre. Les pèrdues de vides van ser encara més elevades que el dia anterior per a la divisió: 800 homes, principalment del 358è Regiment.