El Patronato de Protección a la Mujer (1931-1985), va ser una institució pública espanyola dependent del Ministeri de Justícia que disposava de centres d'internament per a dones, generalment dirigits per diversos ordes religiosos femenins, com ara les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, Germanes Oblates del Santíssim Redemptor, Auxiliars del Bon Pastor (Villa Teresita), Germanes Trinitàries, Salesianes, Institució Xaveriana, Instituto Secular Cruzada Evangélica (Cruzadas Evangélicas), Instituto Secular Hogar de Nazaret, Instituto Secular Obreras de la Cruz, Germanes de Nostra Senyora de la Caritat del Bon Pastor, Religiosas Esclavas de la Virgen Dolorosa, Religiosas del Amor Misericordioso, Religiosas María Ianua Coeli, entre d'altres.
Formalment creat l'any 1931 segons el Decret de l'11 de setembre de 1931 i dissolt el 1985 mitjançant el Reial decret 1449/1985, de l'1 d'agost, el Patronato va passar per diferents etapes històriques que van anar modificant la seva organització, funcions i objectius, i va quedar inactiu durant els últims mesos de la II República Espanyola (1931-1936), la Guerra Civil (1936-1939) i més d'un any i mig a l'inici de la Dictadura franquista (1939-1975).
El Patronato va ser dissolt per decret el juny de 1931, moment en què es va crear una Comissió Provisional Central, encarregada de dur a terme de manera transitòria les funcions que fins aleshores havia exercit el Patronato Real.
Abans de la creació d'aquest organisme, havia existit el Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, fundat l'any 1902 mitjançant un Reial decret de l'11 de juliol i adscrit al Ministeri de Justícia, aleshores anomenat Ministerio de Gracia y Justicia, durant el període de la Restauració, sota el regnat d'Alfons XIII i el govern del Partit Liberal.
En aquest marc, la funció del Patronato espanyol va ser aplicar les mesures internacionals derivades de l'interès internacional per combatre el tràfic de dones que ja s'havia començat a organitzar uns anys abans, en particular l'acord signat a Londres el 21 de juny de 1899 en el primer congrés internacional per combatre el «tràfic d'esclaus blancs”, és a dir, la «trata de blanques». L'objectiu era prevenir i abolir la compravenda de dones joves destinades a la prostitució.Reinalda, B. (2020). International Secretariats: Two Centuries of International Civil Servants and Secretariats. Storbritannien: Taylor & Francis.
Més tard, per l'article 1 del Decret de l'11 de setembre de 1931, acabat el període de la Restauració i durant la II República, es reorganitza el dissolt Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas amb el nom de Patronato de Protección a la Mujer.
Antecedents històrics i evolució Les institucions d'internament per a dones es remunten a èpoques molt anteriors a l'any 1902. Des de la baixa edat mitjana, ja existien establiments denominats Casas de Penitencia, Casas de Arrepentidas o Casas de Recogidas.
A Espanya, van funcionar durant segles els recolliments o Casas de Recogidas, Beaterios de Santa María Egipcíaca, etc. Es tractava de «llocs que, sota un fonament religiós i moral, intentaven tancar, castigar i redimir totes aquelles dones que es consideraven com a transgressores, principalment entre els segles -». Per exemple, la Casa de Recogidas de la Magdalena de Valladolid, fundada per la mare Magdalena de San Jerónimo a finals del segle XVI, amb el suport dels jesuïtes. A ella també es deu la proposta a Felip III, l'any 1604, de la creació de la Galera o presó per a dones. La finalitat de la Galera era recloure i castigar aquelles dones que podien ser «ocasión de pecado» per als homes, les criades que estaven perdent la submissió i obediència a les seves senyores i les forasteres soles que arribessin a una localitat, ja que Magdalena de San Jerónimo considerava que la immoralitat regnant en la societat era causada per la llibertat i dissolució de moltes dones. Les primeres Galeras es van establir a Madrid i Valladolid, seguides per les de Salamanca, Saragossa, Barcelona, València i Granada.
Examinant la història d'aquests establiments, que també s'estengueren a les colònies espanyoles a Amèrica i Filipines, trobem el patró repetit de responsabilitzar i culpabilitzar les dones, no només pel seu propi comportament, sinó també pel dels homes, per la qual cosa podem concloure que tant les Cases de Recollides, o Cases de Correcció, com les Galeras, constituïen «un model de repressió i punició de les dones, sota la gestió de diferents ordes religiosos femenins, amb el beneplàcit de l'Estat, que es reproduirà, durant el segle XX, en els reformatoris, orfenats, maternitats i altres centres del Patronato de Protección a la Mujer d'Espanya».
Durant el període de la Restauració, regnant Alfons XIII i governant el Partit Liberal, va ser creat el Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas, d'acord amb el Reial decret d'11 de juliol de 1902, dependent del Ministerio de Gracia y Justicia, i la seva estructura va ser modificada posteriorment els anys 1904, 1909 i 1910, en el marc del moviment abolicionista que es donava en altres països europeus. La seva funció era acordar una mesura internacional (Acord internacional signat a Londres el 21 de juny de 1899) «contra el tràfic d'esclaus blancs”, concretament «contra el tràfic de blanques», consistent a prevenir i abolir la compravenda de dones joves destinades a la prostitució. El Patronato Real estava presidit per la tia d'Alfons XIII, la infanta Maria Isabel Francisca de Asís de Borbón.
En la seva estructura hi havia una presència destacable de dones: vicepresidenta, duquessa vídua de Berwick i d'Alba, comtessa de Siruela; nou vocals nomenades: duquessa de Santo Mauro, Amalia Loring de Silvela, comtessa de Villagonzalo, marquesa de Comillas, duquessa d'Almodóvar del Río, Esperanza Sagasta de Merino, comtessa de Romanones, marquesa de Perinart i María Sabater de Montilla, a més de la directora de l'Escola Normal Central de Mestres, i les presidentes que dirigien les associacions en defensa de la dona de Madrid.També en formaven part el president i fiscal del Tribunal Suprem, el bisbe de Madrid-Alcalá, el governador civil de Madrid i dos experts en Ciències Socials, o membres de la Comissió de Reformes Socials.
Aquesta institució va ser posteriorment reformada per dos Reials decrets de 1904 i 1909.
Des del punt de vista internacional, es va generar una imatge idíl·lica del Patronato Real espanyol que va servir com a exemple del seu bon fer durant el Congrés Internacional per a la Represión de la Trata de Blancas celebrat a Madrid l'any 1910. Tanmateix, en la pràctica, la seva activitat continuava orientada a la repressió de les dones i, tot i els nombrosos informes teòrics sobre els efectes de la prostitució, no es va aprofundir prou en l'anàlisi de les seves causes. No només s'ignorava la situació de misèria de les dones prostituïdes, sinó també—i especialment—la normalització de la compra de sexe per part dels homes i la construcció social de la sexualitat que aquesta pràctica comportava.
El Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas va ser àmpliament criticat per feministes de l'època, com Margarita Nelken, diputada socialista a les Corts durant la II República, per la seva vinculació amb l'església i la monarquia, i per la incompetència del personal encarregat de les dones internades als seus centres.Va ser dissolt per decret el juny de 1931, i es va crear una Comissió Provisional Central que, de manera transitòria, va exercir les funcions anteriorment encomanades al Patronato Real.
Més tard, per l'article 1 del Decret d'11 de setembre de 1931, sent ministre de Justícia Fernando de los Ríos Urruti, en la II República, «es reorganitza el dissolt Patronato Real para la Represión de la Trata de Blancas amb el nom de Patronato de Protección a la Mujer, amb la finalitat de donar més eficàcia a la missió social que al Patronato primitiu li estava confiada». Segons l'article 4, el màxim òrgan rector d'aquest nou Patronato, denominat Consell Superior, ja no comptarà amb representants de l'Església catòlica, com sí que succeïa a la Junta General del Patronato Real. Estarà també compost per deu vocals electes de les següents procedències: dos de la classe obrera, dos de professions liberals, dues de les associacions madrilenyes de defensa de la dona i quatre designats entre persones destacades pels seus treballs en aquestes qüestions. En el mateix article 4 també s'estableix que «en la composició del Patronato es procurarà que estigui equilibrat el nombre de vocals d'ambdós sexes».
Els recursos d'aquest nou Patronato procedien de les subvencions concedides per l'Estat i incloses en els Pressupostos generals, dels donatius, llegats, subscripcions i del producte de les donacions al Patronato, ja fossin finques o qualsevol altre tipus de béns.
Aquest organisme va tenir una existència curta, ja que la seva dissolució per decret de 25 de juny de 1935 va ser tres dies abans de l'aprovació del decret del Ministerio de Trabajo, Sanidad y Previsión, pel qual se suprimeix la reglamentació de la prostitució. Tot i que aquest Patronato tingués la voluntat de desvincular els centres d'atenció a dones en situació de prostitució del control dels ordes religiosos, no va aconseguir assolir les metes que s'havia proposat, i una de les seves vocals, María Lejárraga García, va al·legar que el pressupost era molt escàs i que amb prou feines es podia fer res. Després de la seva dissolució, les funcions del Patronato van ser assumides pel Consell Superior de Protecció de Menors.
No és fins passada la Guerra Civil que es torna a organitzar el Patronato de Protección a la Mujer dins del Ministerio de Justicia del nou règim franquista, mitjançant el Decret de 6 de novembre de 1941, en què s'estableix la seva funció a l'article quart: «la dignificació moral de la dona, especialment de les joves, per impedir-ne l'explotació, apartar-les del vici i educar-les d'acord amb la religió catòlica» i per tant, es fixen unes finalitats molt semblants a les que s'indicaven en el Decret d'11 de setembre de 1931, afegint algunes peculiaritats del llenguatge propi del primer franquisme. Per exemple, s'afegeix que les mesures protectores (article 5è, 1r) serien a favor de les dones «moralment abandonades» i especialment de les menors d'edat. Amplia la persecució dels delictes o faltes comeses mitjançant publicacions obscenes (article 5è, 5è), afegint «formes plàstiques, ja descaradament o dissimuladament sota aparences científiques o artístiques» i proposant mesures que impedien la seva circulació, importació i exportació.
Segons aquest article, la finalitat del Patronat era la dignificació moral de la dona, especialment de les joves, per impedir-ne l'explotació, apartar-les del vici i educar-les d'acord amb els ensenyaments de la religió catòlica. No obstant això, aquesta educació era en realitat mínima o inexistent. Les seves funcions es van aplicar en dues línies fonamentals: l'intervencionisme estatal en la intimitat i la persecució i la reeducació de la dona desviada.
Les novetats que apareixen en aquest nou Patronato de Protección a la Mujer són: l'exigència de formació per al personal d'ambdós sexes especialitzat en els problemes de «protecció moral» de la dona (article 5è, 9è), que s'encarregaria de les funcions tutelars, i el foment de la creació i desenvolupament d'institucions dedicades als mateixos fins, impulsant i coordinant les activitats de tots els organismes que treballessin aquesta matèria, singularment «atenent a la preservació de les dones recloses en establiments penitenciaris», a tal fi mantindria relació amb les Direccions Generals de Seguretat i Presons.
Estructura i organització Estructura