El Prinz Eugen va ser un creuer pesant de la classe Admiral Hipper, el tercer d'una classe de cinc vaixells. Va servir a la Kriegsmarine de l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial. Se li va col·locar la quilla l'abril de 1936, botat l'agost de 1938 i va entrar en servei després de l'esclat de la guerra, l'agost de 1940. Va rebre el nom del príncep Eugeni de Savoia, un general del al servei del Sacre Imperi Romanogermànic. Estava armat amb una bateria principal de vuit canons de 20,3 cm (8 polzades) i, tot i que nominalment estava per sota del límit de 10.000 tones llargues (10.160 t) establert per l'Acord Naval Anglo-Alemany, en realitat, desplaçava més de 16.000 tones llargues (16.257 t).
El Prinz Eugen va participar en acció durant l'operació Rheinübung, un intent de irrupció a l'Oceà Atlàntic amb el cuirassat Bismarck el maig de 1941. Els dos vaixells van destruir el creuer de batalla britànic i van danyar moderadament el cuirassat a la batalla de l'estret de Dinamarca. El Prinz Eugen va ser separat del Bismarck durant l'operació per atacar els vaixells mercants aliats, però aquesta es va interrompre a causa de problemes amb el motor. Després d'entrar a la França ocupada i ser reparat, el vaixell va participar en l'operació Cerber, una audaç incursió diürna a través del Canal de la Mànega de tornada a Alemanya. El febrer de 1942, el Prinz Eugen va ser desplegat a Noruega, tot i que el seu temps estacionat allà es va reduir quan va ser torpedinat pel submarí britànic dies després d'arribar a aigües noruegues. El torpede va danyar greument la popa del vaixell, cosa que va requerir reparacions a Alemanya.
En tornar al servei actiu, el vaixell va passar diversos mesos entrenant oficials cadets al Bàltic abans de servir com a suport d'artilleria per a l'exèrcit alemany en retirada al front oriental. Després del col·lapse alemany el maig de 1945, va ser lliurat a la Royal Navy britànica abans de ser transferit a la Marina dels Estats Units com a botí de guerra. Després d'examinar el vaixell als Estats Units, la Marina dels Estats Units va assignar el creuer a les proves nuclears de l'operació Crossroads a l'atol de Bikini. Havent sobreviscut a les explosions atòmiques, el Prinz Eugen va ser remolcat a l'atol de Kwajalein, on finalment es va bolcar i es va enfonsar el desembre de 1946. El naufragi roman parcialment visible per sobre de l'aigua aproximadament a dues milles al nord-oest de l'aeròdrom de l'exèrcit de Bucholz, a la vora d'Enubuj. Una de les seves hèlixs va ser rescatada i està exposada al Memorial Naval de Laboe a Alemanya.
Disseny miniatura|esquerra|Dibuix de reconeixement del Prinz Eugen La classe de creuers pesants Admiral Hipper va ser encarregada en el context del rearmament naval alemany després que el Partit Nazi arribés al poder el 1933 i repudiés les clàusules de desarmament del Tractat de Versalles. El 1935, Alemanya va signar l'Acord Naval Anglo-Alemany amb Gran Bretanya, que va proporcionar una base legal per al rearmament naval alemany; el tractat especificava que Alemanya podria construir cinc "creuers del tractat" de 10.000 tones de llarg (10.160 t) . Els Admiral Hipper estaven nominalment dins del límit de 10.000 tones, tot i que superaven significativament la xifra.
El Prinz Eugen tenia 207,7 metres d'eslora total, una mànega de 21,7 m i un calat màxim de 7,2 m. Després de l'avarament, la seva proa recta va ser substituïda per una proa de mànec, augmentant l'eslora total a 212,5 metres. La nova proa mantenia la coberta de proa molt més seca en temps advers. El vaixell tenia un desplaçament de disseny de 16.970 t i un desplaçament a plena càrrega de 18.750 tones llargues. El Prinz Eugen estava propulsat per tres conjunts de turbines de vapor amb engranatges, que s'alimentaven amb vapor mitjançant dotze calderes de petroli de pressió ultraalta. El sistema de propulsió del vaixell estava classificat per a una velocitat màxima de 32 nusos (59 km/h; 37 mph) amb 132.000 cavalls de potència (98.000 kW). Tal com estava dissenyat, la seva dotació estàndard constava de 42 oficials i 1.340 contramestres i marineria.
L'armament principal del vaixell era vuit canons SK L/60 de 20,3 cm muntats en quatre torretes bessones, col·locades en parelles de superfoc a proa i a popa La seva bateria antiaèria constava de dotze canons L/65 de 10,5 cm, dotze canons de 3,7 cm i vuit canons de 2 cm. El vaixell també portava quatre llançadors de torpedes triples de 53,3 cm. Per al reconeixement aeri, estava equipat amb tres hidroavions Arado Ar 196 i una catapulta. El cinturó blindat del Prinz Eugen tenia un gruix de 70 a 80 mm; la seva coberta superior tenia un gruix de 12 a 30 mm i la seva coberta blindada principal tenia un gruix de 20 a 50 mm. Les torretes de la bateria principal tenien cares de 105 mm (4,1 polzades) de gruix i costats de 70 mm de gruix.
Historial de servei miniatura|Llançament del Prinz Eugen a Kiel, 22 d'agost de 1938 El Prinz Eugen va ser encarregat per la Kriegsmarine a la drassana Germaniawerft de Kiel. La seva carena va ser col·locada el 23 d'abril de 1936, amb el número de construcció 564 i el nom del contracte " Kreuzer J". Originalment havia de rebre el nom de Wilhelm von Tegetthoff, el vencedor austríac de la batalla de Lissa, tot i que les consideracions sobre el possible insult a Itàlia, derrotada per Tegetthoff a Lissa, van portar la Kriegsmarine a adoptar el Princep Eugeni de Savoia com a homònim del vaixell. Va ser botat el 22 d'agost de 1838, en una cerimònia a la qual va assistir el governador (Reichsstatthalter) de l'Ostmark, Arthur Seyss-Inquart, que va pronunciar el discurs de bateig. També hi van ser presents a la botadura Adolf Hitler, el regent d'Hongria, l'almirall Miklós Horthy (que havia comandat el cuirassat SMS Prinz Eugen del 24 de novembre de 1917 a l'1 de març de 1918), i la seva dona Magdolna Purgly, que va dur a terme el bateig. Tal com estava construït, el vaixell tenia una proa recta, tot i que després de la seva botadura aquesta va ser substituïda per una proa de clíper. També es va instal·lar una tapa d'embut inclinada.
La posada en servei es va retardar lleugerament a causa de danys lleus soferts durant un atac de la Royal Air Force a Kiel la nit de l'1 de juliol de 1940. El Prinz Eugen va patir dos impactes relativament lleus en l'atac, però no va patir danys greus i va entrar en servei l'1 d'agost. El creuer va passar la resta de 1940 realitzant proves al mar al Bàltic. A principis de 1941, les tripulacions d'artilleria del vaixell van dur a terme entrenament d'artilleria. Va seguir un curt període en dic sec per a les modificacions i millores finals. A l'abril, el vaixell es va unir al cuirassat Bismarck, recentment comissionat, per a maniobres al Bàltic. Els dos vaixells havien estat seleccionats per a l'operació Rheinübung, una incursió a l'Atlàntic per atacar el comerç aliat.
El 23 d'abril, mentre passava per l'estret de Femern de camí a Kiel, el Prinz Eugen va detonar una mina magnètica llançada per avions britànics. La mina va danyar el dipòsit de combustible, els acoblaments de l'eix de l'hèlix, i l'equip de control de foc. La sortida prevista amb el Bismarck es va retardar mentre es duien a terme les reparacions. Els almiralls Erich Raeder i Günther Lütjens van discutir la possibilitat d'endarrerir encara més l'operació, amb l'esperança que es completessin les reparacions del cuirassat Scharnhorst o que el Tirpitz, el vaixell germà del Bismarck, completés les proves a temps perquè els vaixells s'unissin al Prinz Eugen i al Bismarck. Raeder i Lütjens van decidir que seria més beneficiós reprendre les accions de superfície a l'Atlàntic el més aviat possible, i que els dos vaixells haurien de fer sortides sense reforços.
Operació Rheinübung
L'11 de maig de 1941, les reparacions del Prinz Eugen s'havien completat. Sota el comandament del Kapitän zur See Helmuth Brinkmann, el vaixell va navegar cap a Gotenhafen, on la tripulació el va preparar per a la seva sortida atlàntica. El 18 de maig, el Prinz Eugen es va trobar amb el Bismarck davant del cap Arkona. Els dos vaixells van ser escortats per tres destructors —Hans Lody, destructor Z16 Friedrich Eckoldt i Z23— i una flotilla de dragamines. La Luftwaffe va proporcionar cobertura aèria durant el viatge fora de les aigües alemanyes. Cap a les 13:00 del 20 de maig, la flotilla alemanya es va trobar amb el creuer suec HSwMS Gotland; el creuer va seguir els alemanys durant dues hores al Kattegat. El Gotland va transmetre un informe al quarter general de la marina, que indicava: "Dos grans vaixells, tres destructors, cinc vaixells d'escorta i entre 10 i 12 avions van passar per Marstrand, rumb 205°/20'". L'Oberkommando der Marine no estava preocupat pel risc de seguretat que representava Gotland, tot i que Lütjens creia que s'havia perdut la seguretat operativa. L'informe finalment va arribar al capità Henry Denham, l'agregat naval britànic a Suècia, que va transmetre la informació a l'Almirallat.
Els desxifradors de codis de Bletchley Park van confirmar que un atac atlàntic era imminent, ja que havien desxifrat informes que el Bismarck i el Prinz Eugen havien pres tripulacions de presa i havien sol·licitat cartes de navegació addicionals al quarter general. Es va ordenar a un parell de Supermarine Spitfires que busquessin la flotilla alemanya a la costa noruega. El vespre del 20 de maig, el Prinz Eugen i la resta de la flotilla van arribar a la costa noruega; els dragamines es van separar i els dos assaltants i les seves escortes de destructors van continuar cap al nord. L'endemà al matí, els oficials d'intercepció de ràdio a bord del Prinz Eugen van rebre un senyal que ordenava als avions de reconeixement britànics que busquessin dos cuirassats i tres destructors en direcció nord davant la costa noruega. A les 7:00 del dia 21, els alemanys van albirar quatre avions no identificats que van marxar ràpidament. Poc després de les 12:00, la flotilla va arribar a Bergen i va ancorar a Grimstadfjord. Mentre eren allà, les tripulacions dels vaixells van pintar el camuflatge bàltic amb el "gris forabord" estàndard que porten els vaixells de guerra alemanys que operen a l'Atlàntic.
miniatura|Ruta del Prinz Eugen i el Bismarck i els vaixells que els van perseguir Mentre era a Bergen, el Prinz Eugen va carregar 764 t (752 tones llargues; 842 tones curtes) de combustible; el Bismarck, inexplicablement, no va reabastecer-se de combustible de manera similar. A les 19:30 del 21 de maig, el Prinz Eugen, el Bismarck i els tres destructors d'escorta van sortir del port. A mitjanit, la força era a mar obert i es dirigia cap a l'oceà Àrtic. En aquest moment, l'almirall Raeder finalment va informar Hitler de l'operació, que va permetre a contracor que continués segons el previst. Els tres destructors d'escorta van ser destacats a les 04:14 del 22 de maig, mentre la força s'allunyava de Trondheim. Cap a les 12:00, Lütjens va ordenar als seus dos vaixells que giressin cap a l'estret de Dinamarca per intentar la sortida a les aigües obertes de l'Atlàntic.