Es coneix com a Revolució constitucional iraniana o revolució constitucional persaEn persa: جنبش مشروطه —trsc. Ŷombesh-e Mashruté, 'moviment constitucional'—, جنبش مشروطه‌خواهی —trsc. Ŷombesh-e Mashrutejâhí, 'moviment constitucionalista'—, جنبش مشروطیت —trsc. Ŷombesh-e Mashrutiyat, 'moviment del constitucionalisme'—, انقلاب مشروطه —trsc. Enqelâb-e Mashruté, 'revolució constitucional'— o انقلاب مشروطیت —trsc. Enqelâb-e Mashrutiyat, 'revolució del constitucionalisme'—. el procés polític esdevingut a l'Iran durant els regnats de Mudhàffar-ad-Din Xah Qajar (1896-1907) i Muhàmmad-Alí Xah Qajar (1907-1909), de la dinastia dels Qajar, que va conduir a la instauració d'un règim de monarquia constitucional amb Ahmad Xah Qajar (1909-1925), després de la institució de la primera constitució moderna i d'un parlament, l'Assemblea de Consulta Nacional.

Antecedents Durant el , la monarquia dels Qajar va patir un procés de desgast i decadència marcat per les derrotes militars enfront dels imperis rus i britànic que es van saldar amb la pèrdua dels territoris caucàsics de l'actual República d'Azerbaidjan, Daguestan i Geòrgia occidental a favor de Rússia pel Tractat de Gulistan al final de la Guerra russopersa del 1804 al 1813; els kanats d'Erevan, Nakhitxevan i Lenkoran a favor també de Rússia pel Tractat de Turkmantxai al final de la Guerra russopersa del 1826 al 1828; i l'est del Khorasan històric amb la regió d'Herat pel Tractat de París del 1857 després de la Guerra anglopersa del 1856-1857.

En un imperi tradicional amb un control reduït del territori i una fiscalitat de tipus feudal, a les pèrdues territorials se sumà la penetració econòmica d'empreses occidentals i russes que, com en altres zones d'Orient Mitjà en un període anterior, adquirien concessions monopolístiques dels sobirans de la dinastia Qajar. Amb l'enfortiment de les empreses occidentals i l'endeutament dels sobirans —en particular, per a sufragar costosos viatges per Europa en els casos de Nàssir-ad-Din Xah Qajar (1848-1896) i Mudhàffar-ad-Din Xah Qajar (1896-1906)—, aquestes adquiriren regalies d'importància considerable. Així, el 1862, Gran Bretanya va adquirir tots els ingressos relatius al telègraf; el 1872, el baró Paul Julius Reuter n'hauria adquirit per 200.000 dòlars i un 60% dels ingressos anuals, de no ser per la furiosa reacció de Rússia i els mitjans prorussos, el "dret exclusiu a construir mines, ferrocarrils, tramvies, preses, camins i plantes industrials"; el 1885, Reuter va establir el primer banc de l'Iran, l'Imperial Bank of Pèrsia amb control total sobre l'emissió de bitllets; el 1891, Rússia va establir-hi el Banque d'Escompte de Perse, i el major britànic G. F. Talbot va adquirir el monopoli per 50 anys de tota la producció, venda i exportació de tabacs —que també va haver de cancel·lar-se davant el moviment popular de Protestes del Tabac, bestreta del moviment constitucionalista—; concessions menors a companyies britàniques en foren el dret de navegació en el riu Karun, la construcció de camins i telègrafs al sud, l'establiment de fàbriques de catifes a Isfahan, Buixehr, Arak i Tabriz; a companyies russes, drets de pesca en la mar Càspia, la draga del port de Bandar-e Anzali, la perforació petroliera al nord i la construcció de camins i telègrafs de les fronteres septentrionals a Teheran, Tabriz i Mashhad. La concessió de major transcendència fou la Concessió D'Arcy, per la qual el 1901 el milionari londinenc William Knox D’Arcy va adquirir el dret exclusiu de prospecció i explotació petroliera per seixanta anys de tot l'Iran, tret de les províncies del nord sota influència russa.

En paral·lel a l'afebliment polític i econòmic de l'estat durant el , part de les elits iranianes hi buscaren solucions en l'adquisició de les maneres de coneixement, pensament i organització de la modernitat occidental. El 1851 s'inaugurà a Teheran, per iniciativa del sadr-e aʿzam Mirza Taki Khan, la primera escola politècnica de l'Iran, Dar ol-Fonun, centrada en la formació militar. En els mateixos anys l'estat iranià començà a enviar estudiants a Europa, que al seu retorn portaven amb si noves maneres de pensar. Des de la cort, començaren a aparéixer els primers periòdics. Sorgeixen els primers intel·lectuals de tipus il·lustratEn persa,منور الفکر, trl. monavvar ol-fekr, i després روشنفکر, trl. roushanfekr, 'de pensament clar'. com ara Zeinolabedín Maraghei (1840-1910) —autor de la primera novel·la en persa—, el rousseaunià Abdorrahim Talebof (1834-1911), els nacionalistes Mirza Fathali Ajundzadé (1812-1878) i Mirza Agha Khan Kermani (1853-1896), el diplomàtic armeni Mirza Malkom Khan (1833-1908) —popularitzador de la premsa i fundador de la primera lògia maçònica d'Iran, la Faramushjané o 'casa de l'oblit'—, o el panislamista Jamal-ad-Din al-Afghaní (1838-1897), els escrits del qual van preparar el terreny del constitucionalisme entre les elits. Entre les masses religioses, les prèdiques de ulemes moderns com ara Seyyed Yamaleddin Vaez i Malek ol-Motekallemin van introduir les idees de llibertat i limitació del poder del sobirà. A la fi del  i primeria del XX, van proliferar les publicacions en l'exili i dins de l'Iran, oficials i clandestines, difonent la crítica al despotisme reial i l'exigència de reformes. miniatura|Execució de Mirza Resa Kermaní Una fita crucial en l'oposició al govern de la dinastia Qajar fou l'assassinat, l'1 de maig del 1896, de Nàssir-ad-Din Xah Qajar per Mirza Resa Kermaní, seguidor d'Al-Afghani, que, durant els interrogatoris abans de ser executat, reivindicà el magnicidi com un acte de lluita contra l'opressió.

Protestes dels 1905-1906 Sol citar-se com a desllorigador de la Revolució constitucional iraniana l'assot de tres respectats comerciants de sucre del basar de Teheran al desembre del 1905 per ordre del governador, Ahmad Alaoddoulé, per haver desobeït les ordres reials de reduir els preus de venda en un període de greu inflació motivada per males collites, una epidèmia de còlera i pertorbacions en el comerç amb l'Imperi Rus per la Guerra russojaponesa. Les autoritats augmentaven els impostos indirectes, tractant de pagar un préstec rus de 23,5 milions de rubles al xa, avalat el 1900 amb els ingressos duaners del regne, per al seu primer viatge de 17 mesos per Europa. Un dels apallissats era un respectat filantrop septuagenari, i altres dos eren sàyyids. Els comerciants, indignats, tancaren el basar i, secundats per ulemes i intel·lectuals, van proclamar un "tancament" en la Mesquita Reial (مسجد شاه, trl. masŷed-e Šâh, Mesquita de l'Imam Khomeini des del 1979), reclamant la destitució del governador i de l'administrador de les finances reials, el belga Joseph Naus, l'aparició del qual disfressat d'oriental durant les cerimònies de duel del mes de muhàrram havia suscitat la còlera popular.En persa,بست, trl. bast. miniatura|Joseph Naus disfressat d'àrab en una festa a Teheran El sadr-e aʿzam de Mudhàffar-ad-Din Xah Qajar, Einoddoulé, va fer que els desallotjassen, en contra de la tradició de respecte de tals tancaments. Tot seguit, un gran nombre d'ulemes de Teheran es van retirar —a proposta de Seyyed Mohammad Tabatabaí— al santuari de Xa Abdolazim, a Rayy (a uns quilòmetres al sud-est de la capital) i van formular una sèrie de reivindicacions dirigides al Xa. La reclamació més destacada dels lluitadors fou l'establiment d'una "casa de justícia", les característiques de la qual no s'especificaven.En persa,عدالت‌خانه, trnsc. edâlatjâné. Després d'acceptar el monarca, el 12 de gener del 1906, la creació de la institució —que seria la gènesi de l'Assemblea Consultiva Islàmica—, els ulemes abandonaren la protesta i van tornar a Teheran, on els va rebre una multitud eufòrica. miniatura|Tancament de protesta a l'Ambaixada britànica de Teheran l'agost del 1906 Tanmateix, el xa semblava retractar-se i, en una atmosfera ja revolucionària, un oficial de la guàrdia cosaca va matar a un sàyyid, i això provocà un nou bast de protesta al juny del 1906, aquesta vegada a Qom, dirigit per Tabatabaí, sàyyid Abdollah Behbahaní i fins i tot el monàrquic sheij Fadl Allah Nuri, que amenaçaven amb fer emigrar tots els ulemes a Najaf i Karbala, la qual cosa privaria l'estat de serveis religiosos (i jurídics). Gairebé immediatament, es va produir un gran tercer bast d'entre 12.000 i 14.000 mercaders de Teheran al jardí de l'ambaixada britànica. Les reivindicacions eren llavors la destitució de l'administrador belga de les duanes i del sadr-e aʿzam (gran visir), reparacions per aldarulls esdevinguts a Kerman, la paralització de la construcció del Banc Rus en el terreny d'un cementeri i, sobretot, l'establiment de la "Casa de justícia", la reclamació de la qual esdevingué de manera gradual en la de constituir un parlament de representants electes i la limitació constitucional del poder reial.

Triomf dels constitucionalistes Al principi, la cort va menysprear els contestataris com "babís herètics" i "traïdors a sou dels britànics". Però amb l'extensió de la vaga, la multiplicació de missatges telegràfics des de les províncies, amenaces d'intervenció armada de comunitats exiliades a Bakú i Tbilisi, el perill de defecció de la guàrdia cosaca i el rei greument malalt després de tornar d'Europa, Mozaffareddín Shah acceptà de substituir Einoddoulé per Moshiroddoulé i signà el firman pel qual s'ordenava la creació de l'Assemblea Consultiva Islàmica el 5 d'agost del 1906.14 de mordad en el calendari persa, encara commemorat com a diada de la Constitució d'Iran.

Després de la formació molt ràpida d'una assemblea constituent formada sobretot per comerciants, ulemes, ancians dels gremis i liberals notables, s'elaborà una llei electoral que dividia la població en sis classes: prínceps Qajar, ulemes, nobles, notables, comerciants reconeguts, terratinents amb propietats de valor superior a 1.000 rials i artesans integrats en un gremi acceptat i amb pagaments fiscals no inferiors a la mitjana local.En persa: اعیان, trl. aʿyân.En persa: اشراف, trl. ashrâf. Els candidats havien de ser hòmens i saber llegir i escriure en persa. 96 de les 156 circumscripcions se situaven a Teheran i, a les províncies, l'elecció es feia per compromissaris. El sufragi femení ni es va plantejar.

El procés constituent precipità la creació de moltes associacions de diferent tipus i de periòdics per tot l'estat.En persa: انجمن, trl. anŷoman. miniatura| L'Assemblea Constituent iraniana, reunida el 1906, sense dones

Assemblea constituent i primera constitució d'Iran Després de les eleccions, la primera sessió amb presència del xa es feu el 7 d'octubre del mateix any. La primera assemblea, de tipus constituent, elaborà la primera llei fonamental iraniana. Els diputats (tots hòmens) es van coalitzar en dues tendències de límits difusos: els "moderats" (اعتدالیون eʿtedâliún), que tenien recolzament de Tabatabaí i Behbahaní i solien formar majoria; i els "liberals" (آزادی‌خواهان âzâdijâhán), dirigits per l'eloqüent Seyyed Hassan Taqizadé. Els diputats (tots hòmens) es basaven en la constitució belga, buscant establir una monarquia parlamentària amb separació de poders tripartida clàssica que fos acceptable tant per al xa Mozaffareddín com per a l'hereu Mohammad Alí Mirzá.

El text assignava a l'Assemblea de Consulta Nacional, "representant de tot el poble", competència sobre l'elaboració del pressupost i control sobre l'execució; dret de vet sobre la transmissió o venda dels recursos subterranis i els contractes industrials i agrícoles; dret de vet sobre l'alteració de les fronteres; dret de vet sobre els tractats internacionals; dret de vet sobre la formació d'empreses nacionals; dret de vet sobre els contractes del govern; dret de vet sobre els emprèstits del govern i dret de vet sobre la construcció de carreteres i ferrocarrils. El parlament podia, per majoria absoluta, destituir un ministre o el gabinet sencer.