L'òpera de tres rals (alemany: Die Dreigroschenoper [diː dʁaɪˈɡʁɔʃn̩ˌʔoːpɐ] ) és una "obra de teatre amb música" alemanya de 1928 de Bertolt Brecht, adaptada d'una traducció d'Elisabeth Hauptmann de l'òpera de balades anglesa del de John Gay, L'òpera del captaire, i quatre balades de François Villon, amb música de Kurt Weill. Tot i que hi ha debat sobre quina contribució, si és que n'hi ha, podria haver fet Hauptmann al text, Brecht sol figurar com a únic autor del text.
L'obra ofereix una crítica socialista del món capitalista. Es va estrenar el 31 d'agost de 1928 al Theater am Schiffbauerdamm de Berlín.
Amb influències del jazz i la música de ball alemanya, les cançons de L'òpera dels tres rals han estat àmpliament versionades i s'han convertit en estàndards , com ara Die Moritat von Mackie Messer ("La balada de Mack el navalla") i Seeräuberjenny ("La pirata Jenny"). L'òpera dels tres rals s'ha representat al Regne Unit, els Estats Units, França, Rússia, Itàlia i Hongria. També s'ha adaptat al cinema i a la ràdio. La versió en alemany del 1928 va entrar al domini públic als Estats Units el 2024.
Fons Orígens L'hivern de 1927-1928, Elisabeth Hauptmann, l'amant de Brecht en aquell moment, va rebre una còpia de l'obra de Gay d'uns amics a Anglaterra i, fascinada pels personatges femenins i la seva crítica de la condició dels pobres londinencs, va començar a traduir-la a l'alemany. Brecht al principi va mostrar poc interès en el seu projecte de traducció, però l'abril de 1928 va intentar interessar l'empresari Ernst Josef Aufricht en una obra que estava escrivint anomenada Fleischhacker, que, de fet, ja havia promès a un altre productor. Aufricht buscava una producció per llançar la seva nova companyia teatral al Theater am Schiffbauerdamm de Berlín, però no va quedar impressionat pel so de Fleischhacker. Brecht va proposar immediatament una traducció de L'òpera del captaire, al·legant que ell mateix l'havia estat traduint. Va lliurar la traducció de Hauptmann a Aufricht, que immediatament va signar un contracte. Brecht va proposar a Weill que escrivís la música i va passar els següents quatre mesos escrivint el llibret.
Brecht va utilitzar quatre cançons del poeta francès François Villon. En lloc de traduir el francès ell mateix, va utilitzar les traduccions de Karl Anton Klammer, la mateixa font que havia estat utilitzant des de les seves primeres obres.
El primer acte de les dues obres comença amb la mateixa melodia ("Peachum's Morning Chorale"/"An Old Woman Clothed In Gray"), però aquest és l'únic material que Weill va manllevar de les melodies que Johann Christoph Pepusch va arranjar per a L'òpera del captaire. El títol Die Dreigroschenoper es va determinar només una setmana abans de l'estrena; s'havia anunciat anteriorment com simplement The Beggar's Opera (en anglès), amb el subtítol "Die Luden-Oper" ("L' òpera del proxeneta").
Escrivint el 1929, Weill va deixar clares les intencions polítiques i artístiques de l'obra:
Weill va afirmar en aquell moment que "la música no pot afavorir l'acció de l'obra ni crear-ne el rerefons", sinó que aconsegueix el seu valor just quan interromp l'acció en els moments adequats."
Música La partitura de Weill mostra la influència del jazz i la música de ball alemanya de l'època. L'orquestració implica un petit conjunt amb força instruments duplicats (en les interpretacions originals, per exemple, uns 7 intèrprets van cobrir un total de 23 parts instrumentals, tot i que les interpretacions modernes solen utilitzar uns quants intèrprets més).
miniatura|upright=1.2| Cartell de l'estrena al Theater am Schiffbauerdamm de Berlín, el 31 d'agost de 1928. El nom de Lotte Lenya, que interpretava Jenny, va ser omès per error.
Estrenes Alemanya Die Dreigroschenoper es va estrenar al Theater am Schiffbauerdamm el 1928 amb un decorat dissenyat per Caspar Neher. Malgrat una acollida inicial deficient, va esdevenir un gran èxit, representant-se 400 vegades en els dos anys següents. La representació va ser un trampolí per a una de les intèrprets més conegudes de l'obra de Brecht i Weill, Lotte Lenya, que estava casada amb Weill. La producció es va convertir en una gran favorita del "reglament elegant" de Berlín: el comte Harry Kessler va registrar al seu diari haver-se trobat a la representació amb un ambaixador i un director del Dresdner Bank (i les seves esposes), i va concloure: "Simplement cal haver-hi estat".Hinton (2009), p. 56.
Els crítics no van passar per alt que Brecht havia inclòs les quatre cançons de Villon traduïdes per Ammer. Brecht va respondre dient que tenia "una laxitud fonamental en qüestions de propietat literària."
El 1933, quan Weill i Brecht van ser obligats a abandonar Alemanya per la presa del poder pels nazis, l'obra havia estat traduïda a 18 idiomes i representada més de 10.000 vegades en escenaris europeus. Summer 2009
Regne Unit Al Regne Unit, la primera representació completament escenificada es va fer el 9 de febrer de 1956, sota la direcció de Berthold Goldschmidt, tot i que hi havia hagut un concert el 1933 i una representació semiescenificada el 28 de juliol de 1938. Entremig, el 8 de febrer de 1935, Edward Clark va dirigir la primera emissió britànica de l'obra. Va rebre crítiques ferotges d'Ernest Newman i altres crítics. Però les crítiques més ferotges van venir del mateix Weill, que la va descriure en privat com "la pitjor representació imaginable... tot plegat va ser completament malinterpretat". Però les seves crítiques semblen haver estat pel concepte de l'obra com una versió germanitzada de The Beggar's Opera, més que no pas per la direcció que en va fer Clark, de la qual Weill no va fer cap menció.Bertolt Brecht. The Theatre of Bertolt Brecht – A Study from Eight Aspects, p. 30
Estats Units Els Estats Units van conèixer l'obra a través de la versió cinematogràfica de G.W. Pabst, que es va estrenar a Nova York el 1931.
La primera producció americana, adaptada a l'anglès per Gifford Cochran i Jerrold Krimsky i posada en escena per Francesco von Mendelssohn, va protagonitzar Robert Chisholm com a Macheath. Es va estrenar a Broadway, a l'Empire Theatre, el 13 d'abril de 1933, i es va tancar després de 12 funcions. Les crítiques van elogiar la música però van criticar durament la producció, i el crític Gilbert Gabriel la va qualificar d'"un enigma trist".The Threepenny Opera in America, "The Threepenny Opera" website, accessed 19 September 2016
França Una versió francesa produïda per Gaston Baty i escrita per Ninon Steinhof i André Mauprey es va presentar l'octubre de 1930 al Théâtre Montparnasse de París. Es va traduir com a L'Opéra de quat'sous.
Rússia El 1930 l'obra es va estrenar a Moscou al Teatre Kamerny, dirigida per Alexander Tairov. Va ser l'única obra de Brecht que es va representar a Rússia durant la seva vida. Izvestia ho desaprovava: "Ja és hora que els nostres teatres deixin de retre homenatge al mal gust petitburgès i, en canvi, es centrin en temes més rellevants."
Itàlia La primera producció italiana, titulada L'opera da tre soldi i dirigida per Giorgio Strehler, es va estrenar al Piccolo Teatro de Milà el 27 de febrer de 1956 amb la presència de Bertolt Brecht. El repartiment incloïa: Tino Carraro (Mackie), Mario Carotenuto (Peachum), Marina Bonfigli (Polly), Milly (Jenny) i Enzo Tarascio (cap de policia). El director d'orquestra era Bruno Maderna. Els dissenys d'escenografia van ser de Luciano Damiani i Teo Otto i el disseny de vestuari, d'Ezio Frigerio.L'opera da tre soldi (1955–56) , photos, costumes; poster , Piccolo Teatro di Milano, accessed 27 June 2015.
Hongria La primera representació hongaresa de l'obra va ser al Teatre de la Comèdia de Budapest (Vígszínház), el 6 de setembre de 1930. Es va titular A koldus operaja, que és una referència a l'òpera original de Gay. L'obra va ser traduïda per Jenő Heltai, que va barrejar la música de Weill i Pepusch, i també els textos de Brecht i Gay. El director va ser Ernő Szabolcs, el repartiment incloïa: Pál Jávor (Mackie), Franciska Gaal (Polly), Gerő Mály (Peachum), Ella Gombaszögi (Sra. Peachum).
Catalunya La primera traducció catalana de L'òpera dels tres rals va ser l'any 1963, interpretada per l'Agrupació Dramàtica de Barcelona, estrenant-se al Palau de la Música Catalana.
El 1984 es tornà a representar, aquest cop al teatre Romea, i seguint una idea de Joan Oliver, es traslladà l'acció del Londres victorià a la Barcelona de 1929. L'adaptació va ser obra de Joan Oliver (diàlegs) i de Feliu Formosa (cançons); la direcció musical va ser de Joan-Albert Amargós, la direcció escènica era de Mario Gas i la coreografia de Anna Briansó. El repartiment estava encapçalat per Felip Peña, Elisenda Ribas, Vicky Peña, Constantino Romero i Carles Canut.
Personatges +PersonatgeTipus de veuRepartiment de l'estrena,31 d'agost de 1928Director: Theo MackebenMacheath ("Mackie Messer"/"Mack el Navalla"), el criminal més gran i famós de Londres tenor/barítonHarald Paulsen Jonathan Jeremiah Peachum, l'"Amic del Captaire",controlador de tots els captaires de Londres; conspira per penjar Mack barítonErich PontoCelia Peachum ("Frau Peachum"), l'esposa de Peachum; l'ajuda a dirigir el negocimezzo-sopranoRosa ValettiPolly Peachum, la filla dels Peachum; després de conèixer en Mack només durant cinc dies, accepta casar-s'hisopranoRoma BahnJackie "Tiger" Brown, cap de policia de Londres i millor amic de Mack des de l'època de l'exèrcit barítonKurt GerronLucy Brown, filla de Tiger Brown; afirma estar casada amb MacksopranoKate KühlJenny ("Spelunken-Jenny"/"Low-Dive Jenny"/"Ginny Jenny"), una prostituta que va tenir una relació romàntica amb Macheath; és subornada per lliurar Mack a la policia mezzo-sopranoLotte LenyaFilch, un jove inadaptat que s'acosta als Peachums amb l'esperança d'aprendre a ser captairetenorNaphtali Lehrmann El cantant de carrer ("Moritatensänger"), canta "La balada de Mack el Navalla" a l'escena inicial barítonKurt GerronSmith, un agent de policiabarítonErnst BuschWaltertenorErnst RotmundMatthiastenorKarl HannemannJakobtenorManfred FürstJimmietenorWerner MaschmeyerEdetenorAlbert Venohr Captaires, gàngsters, meuques, agents
Sinopsi Visió general Ambientada al Londres victorià, l'obra se centra en Macheath, un antiheroi amoral que lidera una banda criminal, cometent robatoris, incendis provocats, violacions i assassinats.
Macheath ("Mackie", o "Mack el Ganivet") es casa amb Polly Peachum. Això disgusta al seu pare, que controla els captaires de Londres, i intenta que Macheath sigui penjat. Els seus intents es veuen obstaculitzats pel fet que el cap de policia, Tiger Brown, és un antic camarada de l'exèrcit de Macheath. Tot i això, Peachum exerceix la seva influència i finalment aconsegueix que Macheath sigui arrestat i condemnat a la forca. Macheath escapa d'aquest destí mitjançant un deus ex machina moments abans de l'execució quan, en una paròdia desenfrenada d'un final feliç, arriba un missatger de la reina per perdonar Macheath i atorgar-li el títol de baró. Els detalls del text original de 1928 sovint s'han modificat substancialment en produccions posteriors.
Un esborrany de narració de Brecht per a un concert comença així: "Esteu a punt d'escoltar una òpera per a captaires. Com que aquesta òpera estava pensada per ser tan esplèndida com només els captaires poden imaginar, i tot i així prou barata perquè els captaires la poguessin veure, s'anomena l' Òpera dels Tres rals".
Pròleg Un cantant de carrer entreté la multitud amb la balada il·lustrada d'assassinat o Bänkelsang, titulada "Die Moritat von Mackie Messer" ("Balada de Mack el Navalla"). Quan la cançó conclou, un home ben vestit abandona la multitud i creua l'escenari. Aquest és Macheath, àlies "Mack el Navalla".
Acte 1