La història de l'Índia d'abans del 1947 és inseparable de la història del subcontinent indostànic. La civilització neolítica del mil·lenni III aC era on avui hi ha el Pakistan i a la part occidental de l'actual República de l'Índia. La civilització vèdica va existir fins al primer mil·lenni aC al nord de l'Índia, des del Panjab fins a Bangladesh.
Al començament del període dels regnes mitjans, el nord de l'Índia estava dominat pels aris, mentre que al sud la cultura dràvida era prominent. A partir del , els imperis islàmics es van establir al nord-oest de l'Índia, i van posar fi així a l'etapa de l'Imperi mogol.
La història colonial de l'Índia comença al i dura fins al control de la Revolta dels sipais pels britànics l'any 1857. La independència va dividir el Raj britànic en tres estats: l'Índia, el Pakistan i Bangladesh.
Paleolític miniatura|Pintura rupestre a Bhimbetka Els primers pobles a assentar-se a l'Índia durant el Paleolítics semblen haver estat un grup australoide que poden haver estat relacionats estretament amb els aborígens australians.
Les restes aïllades dHomo erectus a Hathnora, a la vall del Narmada, indiquen que l'Índia podria haver estar habitada des d'almenys el Plistocè mitjà, en algun lloc fa entre 200.000 i 700.000 anys. Se suposa que els primers pobladors humans van arribar-hi fa 12.000 anys. Els primers poblats confirmats daten de fa 9.000 anys i són a Bhimbetka, a l'actual estat de Madhya Pradesh.
L'era neolítica La cultura neolítica del sud d'Àsia va començar aproximadament cap als 7000 anys aC on avui és Balutxistan i és coneguda com la cultura Mehrgarh. Aquesta comunitat va introduir l'agricultura i el sedentarisme a la zona amb el cultiu de blat i ordi, i la domesticació de bous, ovelles i cabres, vivint en cases de fang, i teixien cistells. A la zona de Harappa, va començar a desenvolupar-se una cultura urbana que s'expandia gràcies al comerç de lapislàtzuli i altres productes de luxe. Els arqueòlegs situen entre el 2600 i el 1900 aC el moment de màxim apogeu d'aquesta civilització, amb Harappa com a capital, probablement la primera ciutat planificada de la història. Al voltant del 1550 aC, va aparèixer l'elaboració de gerres i altres estris. Aquesta cultura va desaparèixer fa uns 2.000 anys.
Edat de bronze Vall de l'Indus
miniatura|Principals ciutats de la civilització de l'Indus. La transició de comunitats agrícoles a comunitats urbanes més complexes va començar entre el període de Mehgarh i 3000 anys aC. Aquest període va marcar el principi d'una societat urbana a l'Índia, coneguda com la civilització de la vall de l'Indus, també anomenada civilització Harappa, pel seu jaciment tipus, Harappa, el primer jaciment que es va excavar a la dècada de 1920, la qual va arribar al seu màxim desenvolupament entre el 2800 i el 1800 aC. Estava centrada entre els rius Saraswati i l'Indus i s'estenia fins a les zones de Ganges-Yamuna Doab, Gujarat i el nord de l'Afganistan.
Aquesta civilització es va fer notar per les ciutats que va construir de maons, amb sistema de drenatges i cases amb múltiples habitacions. Les referències històriques més antigues són les de Meluhla en els registres dels sumeris. Comparada amb les civilitzacions d'Egipte i Sumèria (anteriors), la civilització de l'Indus tenia una planificació urbana avançada tècnicament i sistemes de mesurament sorprenentment uniformes.
Mohenjo-Daro va ser el centre d'aquesta societat. La civilització de l'Indus s'estenia fins a Bombai al sud, fins a Delhi a l'est, fins a la frontera amb Iran a l'oest i fins a l'Himàlaia al nord. Hi havia ciutats de certa importància, com ara Mohenjo-Daro, Dholavira, Ganweriwala, Lothal i Rakhigarhi. Durant el seu apogeu, se suposa que aquesta regió va tenir una població de més de cinc milions d'habitants.
Fins avui, s'han trobat més de 2.500 ciutats i poblats, principalment a la riba del riu Indus. Es pensa que problemes geològics i el canvi del clima són els responsables d'haver assecat el riu Saraswati. Això va provocar l'aridesa i la desaparició de la civilització de l'Indus.
Els estudis arqueològics diuen que les civilitzacions de la vall de l'Indus depenien dels terrenys d'al·luvió dels rius, que proporcionaven alts rendiments de les collites de cereals. El 2700 aC, és evident la presència d'un estat organitzat, amb regles jeràrquiques i grans obres públiques. A la meitat del segon mil·lenni aC, la regió de la vall dels rius, on estaven situades les dues terceres parts dels poblats trobats, es van assecar i els poblats van ser abandonats.
Edat de ferro A partir del prop de l'any 1900 aC, les tribus indoàries es van traslladar al Panjab des de l'Àsia Central en diverses onades de migració. La civilització vèdica es va desenvolupar a una part del nord-oest de l'Índia, mentre que altres parts de l'Índia tenien una identitat cultural diferent. Moltes regions del subcontinent indi van fer la transició del Calcolític a l'Edat del Ferro en aquest període.
L'era vèdica
miniatura|Mapa dels Mahajanapades. La civilització vèdica és una cultura indoariana descrita en textos indoeuropeus compostos en sànscrit vèdic. L'origen d'aquesta cultura no és ben conegut, però sí que se sap que originàriament era una societat pastoral que es va convertir, posteriorment, en una societat agrícola composta de quatre varnas o classes. A més dels textos principals de l'hinduisme (els Vedes), durant aquest temps es van compondre dos poemes èpics, el Ramayana i el Mahabharata, aquest últim considerat com el poema més llarg que es coneix. El Bhagavad Gita, un text important de l'hinduisme, està contingut en el Mahabharata. El període vèdic, que va durar entre el 1500 i el 500 aC, va contribuir a la fundació de diversos aspectes culturals del subcontinent indi.
La civilització vèdica es defineix per l'ascens dels regnes i repúbliques Mahajanapades, setze monarquies hereditàries a la planícia de l'Indus-Ganges que s'estenien des de l'Afganistan fins a Bangladesh, entre les quals destaquen els regnes de Magadha, Kosala, Kuru i Gandhara. El dret al tron (no importa com s'hagués assolit) era legitimat pels sacerdots, que creaven genealogies fictícies per atorgar orígens divins al rei.
Els ritus hindús eren complicats i els feien els sacerdots. Es diu que els Upanixads, textos secundaris de l'hinduisme antic que parlen de filosofia, van ser escrits al començament d'aquest període. La llengua de la cort era el sànscrit. Hi havia uns quants dialectes al nord de l'Índia, coneguts com a pràcrits (després esdevinguts llengües populars, en oposició al sànscrit dels textos sagrats).
El 537 aC, Gautama Buddha (Buda) crea el budisme, que al començament complementaria el dharma hindú vèdic. Al mateix temps, Mahavira va fundar el jainisme. Les dues doctrines eren simples i es predicaven en pràcrit, cosa que va ajudar a la seva acceptació entre les masses. Si bé el jainisme va tenir un impacte limitat, el budisme es va estendre al Tibet, Sri Lanka i al sud-est d'Àsia.
Al voltant de l'any 500 aC, la regió de la vall de l'Indus va ser envaïda per Darios I, el rei persa, el qual va convertir l'Índia en una satrapia de l'Imperi Aquemènida. Els perses van designar Taxila com la capital, però la seva influència va ser marginal i va durar només 150 anys. Al segle quart aC, Alexandre el Gran va derrotar els aquemènides, passant per les muntanyes de l'Hindu Kush, i envaint la vall de l'Indus, però les costoses campanyes contra els Magadha i el cansament de les seves tropes va obligar Alexandre a replegar-se després d'haver arribat al riu Beas al Punjab. Va designar governadors grecs per a regir la nova província adquirida, i obrí rutes de comerç entre l'Índia i Grècia. El regne d'Alexandre el Gran era al nord de l'Hindustan i comerciava amb Egipte i amb el sud-est d'Àsia.
L'Imperi de Magadha
miniatura|els regnes mahajanapades a la Plana Indogangètica El període entre el 600 aC i el 300 aC va presentar l'ascens dels mahajanapades, setze regnes poderosos i repúbliques oligàrquiques en un cinturó que s'estenia des de Gandhara al nord-oest fins a Bengala a la part oriental del subcontinent indi, incloses parts de la serralada Vindhya. Textos budistes antics, com l'Anguttara Nikaya fan referència freqüent a aquests setze grans regnes i repúbliques: Anga, Assaka, Avanti, Chedi, Gandhara, Kashi, Kamboja, Kosala, Kuru, Magadha, Malla, Matsya, Pantxala, Surasena, Vajji i Vatsa. Aquest període va veure el segon augment important de l'urbanisme a l'Índia després de la civilització de la vall de l'Indus.
Entre els mahajanapades va tenir prominència el de Magadha, que al temps d'Alexandre el Gran, els reis de Maghada tenien el poder feudal sobre la major part de les Províncies Unides d'Agra i Oudh i sobre Bengala. Sota Chandragupta Maurya encara es va engrandir, formant l'Imperi Màuria, que va arribar al cim sota el seu net Aixoca, a la mort del qual va començar la decadència i es dissolgué el 185 aC amb la fundació de l'Imperi Sunga a Magadha
La dinastia Xixunaga
miniatura|Expansió Maghada durant la dinastia Xixunaga Xixunaga fou inicialment un amatya o "ministre" del darrer governant Haryanka de la dinastia Nāgadāsaka i va ascendir al tron després d'una rebel·lió popular el 413 aC, fundant la dinastia Xixunaga amb la seva capital a Rajgir i més tard a Pataliputra, durant el regnat de Kakavarna (totes dues en el que és ara Bihar). Les fonts budistes indiquen que van tenir una capital secundària a Vaishali, anteriorment la capital de Vajji, fins que va ser conquerida per Magadha. La dinastia Shishunaga governava un dels imperis més grans en el subcontinent indi. Segons la tradició, Kakavarna va ser suceït pels seus deu fills. Aquesta dinastia va durar fins a l'any 345 aC, quan va ser desallotjada per la dinastia Nanda. Va ser llavors quan van néixer dues de les grans religions de l'Índia, el budisme i el jainisme.
La dinastia Nanda
miniatura|L'imperi nanda en la seva màxima extensió (sota el domini de Dhana Nanda) prop del 323 aC La dinastia Nanda va ser establerta per un fill il·legítim del rei Mahanandin de la dinastia Xixunaga. Mahapadma Nanda va morir a l'edat de 88 anys, i va regnar la major part dels cent anys que va durar aquesta dinastia. A la dinastia nanda se la descriu de vegades com els primers constructors de l'imperi a l'Índia. Van heretar el gran regne de Magadha i desitjaven ampliar-lo vers fronteres més distants derrotant els pobles pantxales, kashis, haihayes, kalingues, asmakes, kurus, mithiles, surasenes i els vitihotres, etc. Va ampliar el seu territori fins al sud de Dècan.
Els macedonis d'Alexandre el Gran, en conèixer la dimensió de l'exèrcit Nanda es van revoltar i van iniciar el retorn, i Chandragupta Maurya, després d'enderrocar els prefectes d'Alexandre al nord-oest de l'Índia va poder enderrocar Dhana Nanda a causa de la tirania que aquest exercia sobre el seu poble.
La dinastia Imperi Màuria
miniatura|L'imperi màuria en la seva màxima extensió el 265 aC durant el regnat d'Aixoca. El 321 aC, el general exiliat Chandragupta Maurya derrocà el rei de Dhana Nanda, i establí l'Imperi Màuria. Chandragupta va ser succeït pel seu fill Bindusara, que va fer créixer l'imperi fins a arribar a dominar la major part del subcontinent, excepte als extrems sud i est de l'Índia. Durant aquest període, per primera vegada, el subcontinent va ser governat centralitzadament.