El Cap d'Arle (abans Cap de Lívia o Cap amb el nas trencat) és un fragment d'una estàtua romana de marbre feta en dues parts, de la qual només resta el bust, segurament de Venus (Afrodita), descobert en les ruïnes del Teatre romà d'Arle el 1823 durant la seua obertura. Sembla ser una còpia romana d'un original grec del segle IV abans de la nostra era.Cf. Notice du Musée de l'Arles antique (pdf).
El Cap d'Arle representa un tipus iconogràfic més complet anomenat Aspremont-Lynden/Arle. Forma part de l'exposició permanent del Museu Departamental d'Antiguitats d'Arle.
Fragment d'un ornament teatral homogeni L'escultura originària estava dividida en dues parts, esbiaixades al pit, la part superior inserida a la part inferior. El bust que ens ha arribat, de 58 cm d'alçada, devia estar embolicat en un cos completament tapat, la lleugera actitud oscil·lant del qual permetia que el quitó lliscàs de l'espatla esquerra.Selon Cécile Carrier qui fait cette hypothèse, dont elle livre une interprétation illustrée, en se basant sur les modèles de la statuaire grecque, développées à partir du milieu du av. J.-C., en référence aux représentations d'Aphrodite et d'Arthémis sur le fronton du Parthénon in « Sculptures augustéennes du théâtre d'Arles », Revue archéologique de Narbonnaise, 2005, volume 38. Com era costum, l'estàtua devia estar pintada i els cabells en particular devien ser coberts d'or.Louis Jacquemin relève que, comme celle de la Vénus d'Arles, elle garde des traces d'un apprêt rouge qui servait à l'époque de mordant à l'or pour le marbre («Monographie du théâtre antique d'Arles», Typographie Dumas et Dayre, Arles, tome II, Chapitre VI, 1863).
El bust es va descobrir el 1823, juntament amb un baix relleu que representa Apol·lo i Màrsies, en una senzilla rasa excavada en un carrer estret al lloc de l'antic Teatre d'Arle.Frères Champollion, Bulettin des sciences historiques, antiquité, philologie, Journal des débats, 5 mars 1826, t. 5, Paris, Imprimerie de Fain, 1826. Tenint en compte el lloc del descobriment, l'estàtua devia formar part de la decoració del postscaenium que adornava l'escenari del teatre antic, segurament en un dels nínxols situats a banda i banda de la porta reial (valva regia), a l'esquerra, simètricament a la Venus d'Arle també trobada a prop d'aquest indret, quasi dos segles abans, com l'estàtua monumental d'August com a Apol·lo a qui estava dedicat el teatre, que les dues Venus devien emmarcar.Jules Formigé, « Note sur la Vénus d'Arles », dans Comptes-rendus de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres no 39 (1911). En ce sens également, Cécile Carrier, op. cit. Com la Venus d'Arle, el Cap d'Arle també té una perforació a la part frontal del crani, segurament per a afegir-hi una peça metàl·lica, una estrela o una diadema, una singularitat que, en suport de la respectiva identificació, confirmaria que totes dues estàtues es van concebre des del principi com a consorts.Voir Cécile Carrier, op. cit. miniatura|230x230px|Maqueta del teatre antic d'Arle que dona una idea del postscaenium, un dels nínxols del qual devia ocupar l'estàtua que sostenia el Cap d'Arle (Museu de l'Arle Antiga) Les dues estàtues,La Venus d'Arle és una còpia de guix de l'estàtua original en el seu estat primer, sense armes. L'obra original de marbre es troba al Louvre, amb les armes afegides per Girardon. així com la d'August, formen part de les col·leccions permanents del Museu de l'Arle Antiga des que es va crear al 1995. Abans, s'havien exposat al Museu Lapidari d'Arle.S'hi exposa amb la còpia de la Venus d'Arle, a la nau de l'església vella, a banda i banda de la tomba d'Hipòlit. Cf. AN.-E Agard, «Le Musée Lapidaire d'Arles», Imprimerie générale du Sud-Ouest - J. Castanet, janvier 1924. El Cap d'Arle, aleshores conegut com el Cap sense nas, es va presentar a l'exposició de Belles Arts de Marsella el 1861.Louis Jacquemin, op. cit. Voir aussi : Marius Chaumelin, Les Trésors d'art de la Provence exposés à Marseille en 1861 (Paris, 1862) et Concours régional, 1861. Exposition des beaux-arts. Marseille. Livret des tableaux, dessins, gravures, sculptures et curiosités, Éditeur Galerie de l'Exposition, 1861. Traitant de cette exposition, Frédéric Mistral évoque la « tête sans nez » dans la revue Armana prouvençau de 1862.
Datació i classificació A banda de la qualitat plàstica "excepcional" que es pot reconéixer en aquest bust,Selon: . Per la seua banda, Louis Jacquemin, que elogia aquest bust, jutja que és un "prodigi de la ciència escultòrica (que és) admirada pels coneixedors" i el descriu com una "obra mestra de l'art grec" els detalls de la qual són "perfectes", op. cit. Trobem una frase similar al Bulletin des sciences historiques, antiquité, philosophie dels germans Champollion: "És comparable a tot el que el cisell grec ha produït que és més bell i més acabat, i alhora més vigorós" (op. cit.). l'estudi del cap, marcat per un pentinat de trenes en bandes recollides en un monyo baix, trets particularment estrictes i regulars, una part inferior de la cara pesada i una part orbital molt ombrejada, revela semblances amb les estàtues gregues de finals del segle V o començament del IV ae, probablement prepraxitelià, segons Cécile Carrier,Voir Cecile Carrier, op. cit. tot unint-se a Salomon Reinach,Salomon Reinach, «Recueil de têtes antiques idéales ou idéalisées» Gazette des Beaux-Arts, 1903, pàg. 136 i següents. tot i que certs autors com Antonio Corso associen aquest bust a la Frine de la tríada de Tèspies esculpida per Praxíteles.Antonio Corso, «The art of Praxiteles. The development of Praxiteles'workshop and its cultural tradition until the sculptor's acme », (364-1 BC), Rome, L'Erma de Bretchneider, 2004 - Vegeu-ne : Emmanuel Daydé, «Exposition. Praxitèle aphrodisiaque» in Artabsolument, núm. 21, été 2007, en línia. esquerra|miniatura|240x240px|Perfil dret del Cap d'Arle A més a més, els historiadors també es mantenen dividits sobre la datació exacta d'aquesta interpretació romana: si és del període antoní o més aviat del període august I (segle I ae) tal com suggeria Cécile Carrier.
El Cap d'Arle, abans identificat com la representació de l'emperadriu Lívia Drusil·la, l'esposa d'August més tard deïficada (anomenat Cap de Lívia en aquell momentSelon Jean-Julien Estrangin, « Études archéologiques, historiques et statistiques sur Arles », Aubin éditeur, 1838. Voir également : Louis Jacquemin, op. cit.; Jules Formigé, op. cit. À noter qu'en 1826, les frères Champollion (op. cit.) et en 1828 André Férussac (Bulletin des sciences historiques, antiquités, philologie, Paris, ) pensaient qu'il s'agissait d'une Diane. tot i que va rebre altres noms),« Tête sans nez » (supra) ou « Tête au nez cassé » (Par exemple : Arles par L.-G. Pélissier ; Vicissitudes d'un théâtre antique par Claude Sintès; encarna un tipus iconogràfic que, segons Cécile Carrier, estaria més relacionat amb una Venus Genitrix (mare), la dea victoriosa invocada per Cèsar.
L'ús del tipus Venus Genitrix, creat per Arkesilaos per al temple del fòrum de Cèsar a Roma, es podria interpretar com un gest de pietat filial d'August envers Juli Cèsar, el seu pare adoptiu, però també tindria un simbolisme més local, en homenatge a la fundació de la colònia d'Arle per Cèsar, subratllat per August quan la rebatejà com a Colonia Julia Paterna.Voir Cécile Carrier, op. cit. Com les altres dues estàtues que decoraven el postcaenium del teatre antic, la d'August deïficat com a Apol·lo i la Venus d'Arle que podria representar la <i>Venus Victrix</i>, el Cap d'Arle-Venus Genitrix seguiria així els tipus estatuaris establerts des de la fi de la República Romana, estesos a l'època augustal, d'acord amb la iconografia oficial.
Amb el Cap d'Arle com a millor il·lustració, el tipus Aspremont-Lynden/Arle inclou un grup de rèpliques estatuàries de les quals sols es conserven els capsCécile Carrier énumère les quatre exemples qui suivent, op. cit. a Viena (Cap d'Aspremont-Lynden),Étude par Francis Croissant, Une Aphrodite méconnue du début, in Bulletin de correspondance hellénique, 1971, Vol. 95. Atenes (Cap de la Torre dels Vents), Boston (Cap de Quios)Étude par H. Lauter, op. cit. i Civitavecchia (Cap de dona).Étude par H. Lauter, op. cit., pàg. 23-29. En són possibles altres similituds.Par exemple avec la tête Kaufmann (Le Louvre) voire, avec la tête Leconfield (Petworth House), notamment si l'on retient la thèse praxitélienne et, ce faisant, avec la tête au nez cassé, type Aphrodite de Cnide, également conservée au Louvre (Illustration sur wikimédia Commons) et la Tête Martres-Tolosane (Toulouse) (Illustration sur le site du Musée Saint-Raymond ).
Notes i referències
Categoria:Còpies romanes d'escultures gregues