miniatura|300px|Els pingüins emperador (Aptenodytes forsteri) són els únics animals que es reprodueixen a l'Antàrtida continental durant l'hivern. La biodiversitat antàrtica es caracteritza per ser extremòfila, ja que s'ha adaptat a la sequedat, les baixes temperatures a la que s'exposen els éssers vius que conviuen a l'Antàrtida. El clima extrem de l'interior contrasta amb les condicions relativament suaus de la península Antàrtica i les illes subantàrtiques, que tenen temperatures més càlides i aigua més líquada. Gran part de l'oceà al voltant del continent està cobert per gel marí. Els mateixos oceans són un entorn més estable per a la vida, tant a la columna d'aigua com al llit marí.

Hi ha relativament poca diversitat a l'Antàrtida en comparació amb gran part de la resta del món. La vida terrestre es concentra a les zones properes a la costa. Els ocells voladors nien a les costes més suaus de la península i les illes subantàrtiques. Vuit espècies de pingüins habiten l'Antàrtida i les seves illes frontereres. Comparteixen aquestes zones amb set espècies de pinnípedes. L'oceà Antàrtic al voltant de l'Antàrtida acull 10 cetacis, molts d'ells migradors. Hi ha molt pocs invertebrats terrestres al continent, tot i que les espècies que hi viuen tenen altes densitats de població. Altrament, a l'oceà es donen altes densitats d'invertebrats, amb el krill antàrtic formant eixams densos i generalitzats durant l'estiu. També existeixen comunitats d'animals bentònics arreu del continent.

S'han trobat més de 1.000 espècies de fongs a l'Antàrtida i els seus voltants. Les espècies més grans estan restringides a les illes subantàrtiques, i la majoria de les espècies descobertes són terrestres. Les plantes estan restringides de manera similar, principalment a les illes subantàrtiques i a la vora occidental de la península. Tanmateix, algunes molses i líquens es poden trobar fins i tot a l'interior sec. Una gran quantitat d'algues es troben al voltant de l'Antàrtida, especialment fitoplàncton, que formen la base de moltes de les xarxes tròfiques de l'Antàrtida.

L'activitat humana ha fet que les espècies introduïdes s'estableixin a la zona, amenaçant la fauna autòctona. La història de sobrepesca i caça ha deixat moltes espècies amb un nombre molt reduït. La contaminació, la destrucció de l'hàbitat i el canvi climàtic representen grans riscos per al medi ambient. El Tractat Antàrtic és un tractat global dissenyat per preservar l'Antàrtida com a lloc de recerca, i les mesures d'aquest sistema s'utilitzen per regular l'activitat humana a l'Antàrtida.

L'ecozona antàrtica es correspon a una de las vuit ecozones planetàries utilitzades per la UNESCO i el Fons Mundial per a la Natura (WWF).

Condicions ambientals

Al voltant del 98% de l'Antàrtida continental està coberta de gel de fins a 4,7 quilòmetres de gruix. Els deserts gelats de l'Antàrtida tenen temperatures extremadament baixes, una radiació solar elevada i una sequedat extrema. Qualsevol precipitació que cau sol caure en forma de neu i es limita a una banda d'uns 300 quilòmetres de la costa. Algunes zones reben tan sols 50 mm de precipitació anualment. La temperatura més freda registrada a la Terra va ser de -89,4 °C a l'estació de Vostok, de l'altiplà antàrtic.Els organismes que sobreviuen a l'Antàrtida sovint són extremòfils.miniatura|Elevació de la superfície antàrticaL'interior sec del continent és climàticament diferent de la península antàrtica occidental i les illes subantàrtiques. La península i les illes són molt més habitables; Algunes zones de la península poden rebre 900 mm de precipitacions a l'any, incloent-hi la pluja, i la península nord és l'única zona del continent on s'espera que les temperatures superin els 0 °C a l'estiu. Les illes subantàrtiques tenen una temperatura més suau i més aigua, per la qual cosa són més propícies per a la vida.

La temperatura de la superfície de l'oceà Antàrtic varia molt poc, i oscil·la entre 1 °C i 1,8 °C. Durant l'estiu, el gel marí cobreix 4.000.000 quilòmetres quadrats d'oceà. La plataforma continental que envolta el continent té una amplada de 60 a 240 quilòmetres. La profunditat del llit marí en aquesta zona oscil·la entre els 50 i els 800 metres, amb una mitjana de 500 metres. Després de la plataforma continental, el marge continental descendeix fins a planes abissals d'entre 3.500 i 5.000 metres de profunditat. En totes aquestes zones, el 90% del llit marí està format per sediments tous, com ara sorra, fang i grava.

L'esgotament de la capa d'ozó i la presència d'un forat d'ozó estacional sobre l'Antàrtida exposen la zona a alts nivells de radiació ultraviolada, tot i que el forat sol ser més gran quan la neu i el gel són més estesos, cosa que redueix l'impacte general.

Animals miniatura|esquerra|El krill antàrtic (Euphausia superba) és una espècie clau i forma una part important de la xarxa tròfica antàrtica. S'han detectat fins a 235 espècies marines tant a l'Antàrtida com a l'Àrtic, que varien en mida des de balenes i ocells fins a petits cargols marins, cogombres de mar i cucs que habiten al fang. Els animals grans sovint migren entre els dos, i es considera que els animals més petits puguin propagar-se a través dels corrents submarins. Tot i que, entre els animals marins més petits es considera que són els mateixos a l'Antàrtida i l'Àrtic, alguns estudis sobre cada població, han revelat diferències, mostrant que són espècies críptiques estretament relacionades en lloc d'una sola espècie bipolar. Els animals antàrtics s'han adaptat per reduir la pèrdua de calor, amb mamífers que desenvolupen pelatges càlids i resistents al vent i capes de greix.

Els deserts freds de l'Antàrtida tenen una de les faunes menys diverses del món. Els vertebrats terrestres es limiten a les illes subantàrtiques, i fins i tot en aquest cas hi son en número limitat. L'Antàrtida, incloses les illes subantàrtiques, no té mamífers, rèptils o amfibis naturals completament terrestres. Tanmateix, l'activitat humana ha provocat la introducció en algunes zones d'espècies introduídes, com ara rates, ratolins, pollastres, conills, gats, porcs, ovelles, bestiar, rens i diversos peixos. També s'han introduït invertebrats, com ara espècies d'escarabats.

Les comunitats bentòniques del llit marí són diverses i denses, amb fins a 155.000 animals en 1 metre quadrat. Com que l'entorn del fons marí és molt similar a tota l'Antàrtida, es poden trobar centenars d'espècies per tot el continent, fet que representa una distribució excepcionalment àmplia per a una comunitat tan gran. El gegantisme polar i de les profunditats marines, on els invertebrats són considerablement més grans que els seus parents d'aigües més càlides, és comú en aquest hàbitat. Es creu que aquests dos tipus similars de gegantisme estan relacionats amb l'aigua freda, que pot contenir alts nivells d'oxigen, combinats amb les baixes taxes metabòliques ("vida lenta") dels animals que viuen en aquests ambients freds.

Ocells miniatura|Un albatros viatger (Diomedea exulans) a Geòrgia del Sud Les costes rocoses de l'Antàrtida continental i les seves illes costaneres proporcionen espai de nidificació per a més de 100 milions d'ocells cada primavera. Aquests nidificadors inclouen espècies d'atlbaros, petrells, estercoràrids, gavines i xatracs. La Piula antàrtica és endèmica de Geòrgia del Sud i d'algunes illes més petites dels voltants. Entre els ànecs, l'ànec de Geòrgia del Sud i l'ànec d'Eaton, habiten a Geòrgia del Sud, Kerguelen i Crozet.

Els pingüins no voladors es troben gairebé tots a l'hemisferi sud (l'única excepció és el pingüí equatorial de les Galápagos), amb la major concentració situada a l'Antàrtida i els seus voltants. Quatre de les divuit espècies de pingüins viuen i es reprodueixen al continent i a les seves illes costeres properes. Altres quatre espècies viuen a les illes subantàrtiques. Els pingüins emperador tenen quatre capes de plomes superposades, que els mantenen calents. També redueixen la pèrdua de calor amb sistemes d'intercanvi de calor a contracorrent per tot el cos per refredar la sang a mesura que arriba a extremitats com els peus. Són l'únic animal antàrtic que es reprodueix durant l'hivern.

Peixos En comparació amb altres oceans, hi ha poques espècies de peixos en poques famílies a l'oceà antàrctic. La família més rica en espècies és la dels caragols de mar (Lipàrids), seguida del bacallà àrtic (Nototènids) i les anguiles (Zoarcids). Aquestes espècies representen gairebé 9/10 de les més de 320 espècies de peixos descrites a l'oceà àrtic. Desenes d'espècies no descrites també es troben a la regió, especialment entre els cargols de mar. Si comptem estrictament les espècies de peixos de la plataforma continental antàrtica i el vessant superior, hi ha més de 220 espècies i els nototenioïdeus dominen, tant en nombre d'espècies (més de 100) com en biomassa (més del 90%). Els cargols de mar i les anguiles de l'oceà àrtic es troben generalment en aigües profundes, mentre que els peixos de gel també són comuns en aigües menys profundes. A més de les famílies relativament riques en espècies, la regió acull algunes espècies d'altres famílies: mixines (Myxinidae), llamprees (Petromyzontidae), raids (Rajidae), caràcids (Carapidae), morids (Moridae), gadimorenes (Muraenolepididae), gàdids (Gadidae), congiopodids (Congiopodidae), Bathylutichthys, (Bathylutichthyidae), tripterígids (Tripterygiidae) i achiropsetids (Achiropsettidae). Entre els peixos que es troben al sud de la Convergència Antàrtica, gairebé el 90% de les espècies són endèmiques de la regió.

Peixos antàritcs miniatura|Els peixos del subordre Notothenioidei, com aquest jove peix de gel, es troben principalment restringits a l'Antàrtida i la subantàrtida

El bacallà antàrtic (Nototènids), així com diverses altres famílies, formen part del subordre Notothenioidei, de vegades anomenats col·lectivament peixos de gel. El subordre conté moltes espècies amb proteïnes antigel a la sang i als teixits, fet que els permet viure en aigua que està al voltant o lleugerament per sota dels 0 °C. Les proteïnes anticongelants també es coneixen en els cargols de mar i les anguiles de l'oceà Austral.

Hi ha dues espècies de peixos de gel del gènere Dissostichus, el bacallà dentat antàrtic (D. mawsoni) i el bacallà dentat patagònic (D. eleginoides), que són, amb diferència, els peixos més grans de l'oceà artic. Aquestes dues espècies viuen al fons marí des d'aigües relativament poc profundes fins a profunditats de 3.000 m, i poden créixer fins a uns 2 m de llarg, pesar fins a 100 kg i viure fins a 45 anys. El bacallà dentat antàrtic viu a prop del continent antàrtic, mentre que el patagònic viu a les aigües subantàrtiques relativament més càlides. El primer bacallà es pesca comercialment i la sobrepesca il·legal ha reduït la seva població.

Un altre grup abundant de peixos de gel és el gènere Notothenia, que com el bacallà antàrtic tenen anticongelant al cos. Cal destacar l'espècie de peix de plata antàrtic (Pleuragramma antarctica), que és l'únic peix veritablement pelàgic a les aigües properes a l'Antàrtida.

Mamífers miniatura|Les foques de Weddell (Leptonychotes weddellii) són els mamífers antàrtics més meridionals.