Carles Mani i Roig (Móra d'Ebre o Tarragona, 1866 - Barcelona, 1911) va ser un escultor català que va seguir el dictat d'un estil propi apartant-se de l'escultura catalana que es feia en el seu temps. És un artista que va contra corrent, fora del comú. Va cercar el camí cap a un expressionisme personal que no serà entès pels seus contemporanis, la qual cosa contribuirà al fet que la seva obra sigui molt reduïda. Artista independent i solitari, que a més de tenir una personalitat estranya, no era barceloní ni es va adaptar a l'ambient de la capital catalana. Va portar una vida difícil, plena d'adversitats i desil·lusions. Era un home molt sensible i amant de la natura, en canvi odiava les ciutats.
Lafuente Ferrari el descriu com una persona estranya, original i un poc absurd, anarquista escultor català. Francisco Carantoña el descriu com a fort i extravertit, a dos passos de l'anarquisme, amb una especial inclinació a rebutjar totalment la puresa o la impuresa de les inquietuds artístiques de cadascun, Quasi desconegut, marginal, atípic, aïllat, maleït (en el sentit literari i baudelairià del mot) són alguns dels qualificatius emprats.
Tal vegada Mani hauria quedat definitivament ocult si no hagués estat per la valoració d'algunes persones com Feliu Elias o Rafael Benet, encara que ha de destacar-se molt especialment l'acció de Josep Maria Garrut, qui va localitzar a la seva vídua i va rescatar un volum considerable de peces i relíquies de Mani, gràcies a les quals la Casa-Museu Gaudí de Barcelona s'ha convertit en un element fonamental, sine qua non, en la història de l'escultura contemporània. Sense aquesta acció de Garrut, un nom com Carles Mani s'hauria enfonsat en un oblit pràcticament irrecuperable.
Biografia miniatura|esquerra|El fisgón.Fotografia b/n adherida sobre cartró
Carles Mani i Roig va a néixer el 24 de novembre de 1867. El lloc de naixement és discutit, pot dir-se que Carles Mani era de Mora d'Ebre i de Tarragona.
Mani va sentir vocació artística des de nen. Era net del tinent coronel carlista Francesc Mani i la seva àvia Francesca Omedes, tots dos de la Sénia (Montsià). El seu pare, Carles Mani i Omedes, era sastre, i es va casar en primeres noces amb Josepa Roig Sancho, d'Horta de Sant Joan. Van tenir dos fills: el futur escultor i una nena, uns anys menor que aquest i que es creu que va morir de petita. La mare de Mani va morir amb vint-i-quatre anys, i el pare es va casar en segones noces amb Magdalena Vidal i Estruel, de Gandesa, fruit d'aquest matrimoni van néixer sis fills més. Carles va créixer creient que Magdalena era la seva mare i no va saber la veritat fins que ja era un escultor destacat. El pare de Mani era violent i agressiu i ja des de petit va conèixer les agressions brutals, tant físiques com psíquiques. Potser per això el futur escultor va marxar aviat de casa, el 1883, encara que seguirà empadronat al domicili familiar. Sembla que va ser estudiant a Barcelona, a l'Escola la Llotja.
El curs 1890-1891 consta com matriculat a l'escola de la Llotja de Barcelona, a l'assignatura de talla. Es conserven alguns dibuixos, un d'ells és de la porta de Santa Llúcia del claustre de la catedral de Barcelona on demostra interès pel gòtic, línia que encara predominava a la Llotja per part de professors com Lluís Rigalt. El 1891 va realitzar un bust de l'arqueòleg Bonaventura Hernández Sanahuja i el 1892-1893 el del pintor Parada Justel, són dos bons retrats però no mostren una especial personalitat de l'autor. En 1892 va ser a Madrid, participà en l'Exposició Nacional de Belles arts amb l'obra titulada El fisgón, un bust de noi, conegut per una fotografia, és un exemple del realisme anecdòtic de finals del . Estava a Madrid perquè anava a entrar a l'Escola de Pintura, Escultura i Gravat, on va presentar sol·licitud d'ingrés, i el 1893 va aprovar totes les assignatures.
En aquella època es va proposar fer un monument als herois de Tarragona de 1811, a la guerra del francès, va ser un objectiu que li obsessionà tota la vida. Es coneix per fotografies, representa a un militar en actitud heroica amb una espasa a la mà dreta i a l'esquerra una bandera, mentre passa per sobre del cadàver d'un altre soldat. Sembla que a l'hora del disseny del monument l'escultor tenia al cap l'estàtua erigida a Madrid el 1891 al tinent Jacinto Ruiz, obra de Marià Benlliure, tot i que Mani s'oposa completament a la seva estètica.
El 1894 es presenta a la Segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona, i per aquesta mateixa època va viatjar a Roma on coneix l'obra de Michelangelo Buonarroti i marca un abans i un després en la formació de Mani.
Poc més se sap de l'obra primerenca de Carles Mani. Té algunes etapes ben definides, la de París; la segona, de Madrid; i la final, a Barcelona, però els moments inicials i intermedis estan poc definits i mal coneguts.
miniatura|Santiago Rusiñol, Retrat de l'escultor Carles Mani i del pintor Pere Ferran.
Trajectòria Paris En 1894, Carles Mani va aconseguir una beca de l'ajuntament de Tarragona per ampliar els seus estudis a Paris. Mani va decidir compartir la beca amb el seu amic el pintor Pere Ferran, qui li va comentar a Russiñol el viatge a Paris i aleshores Mani i Rusiñol es coneixen.
Ni Mani ni Ferran sabien francès, i per això la seva adaptació no va ser fàcil. Van passar el Nadal amb Rusiñol i els seus amics Utrillo, Albert Planes i Ricard Planells. Però els dos artistes van tenir seriosos problemes econòmics, entre el viatge i el lloguer de la golfa a la Rue de Seine on vivien van gastar l'import del primer trimestre de la beca. Al febrer de 1895,Rusiñol es va trobar als dos amics en plena misèria. Els va ajudar i els va oferir el seu pis perquè s'instal·lessin. Una llarga polèmica periodística de Rusiñol culpava les misèries de Mani i Ferran a l'ajuntament de Tarragona que pagava la beca.
Auguste Rodin participa en quatre exposicions a Paris durant els mesos en què Mani va estar allà, i aquest quedà fascinat per la seva obra, tot veient el canvi que fa l'escultura moderna.
miniatura|esquerra|Retrat de la nena Maria Canyellas Domènech
Tarragona L'abril del 1985 Carles Mani i Pere Ferran tornaven a Tarragona. En aquest mateix any l'Ateneu Tarragoní de la Classe Obrera va organitzar una exposició amb les obres de Mani i Ferran que havia fet a Paris. Destaca Mercuri coronant el progrés del comerç, obra que li va oferir a l'ajuntament amb la finalitat que li renovés la beca, i la veritat és que es va prorrogar. Però gens se sap de l'estada posterior de Mani a Paris, la qual cosa significa que possiblement la hi va gastar a Tarragona.
D'aquest mateix any és el retrat de Maria Canyellas, donat a la Casa Museu Gaudí de Barcelona el 1973 per la família Sansón-Canyellas. Fuig del retrat tradicional: el cap de la nena amb grans galtes de pa emergeix d'un embolcall de teles amb un protagonisme essencial, d'influència rodiniana.
Madrid Va ser a Madrid el 1896, on va mantenir contacte amb un antic company seu de l'Escola de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid, Nicanor Piñole, i és quan comparteix taller amb José Alea.
Va ser becat per alguns senyors de Tarragona, entre ells el Comte de Rius, a qui li va fer un bust. El pintor Ricard Canals va coincidir amb ell a Madrid i explicà que portava una vida plena de misèria i rebia ajuda dels jesuïtes, malgrat ser antireligiós. Va participar en l'Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. Se sap que, estant a Madrid,Mani va sentir la temptació de suïcidar-se.
El 1897 presenta a l'Exposició Nacional de Madrid una versió totalment nova i més original del seu monument als herois de Tarragona, titulada Abans morts que vençuts a Tarragona 1811 , és una obra on demostra fins a quin punt ha evolucionat el seu concepte d'escultura després de la seva estada a París. Representava una àguila en repòs o un gran mussol, sobre unes roques i als peus un soldat ferit. Mani canvia el concepte de monument respecte a l'anterior, on tot era ingènuament evident, mentre que en aquest hi ha un concepte més elaborat i original, preocupat per una nova plasticitat, poc habitual. És una obra que difon en fotogravat i la hi regala a Santiago Rusiñol. Mani té interès a difondre aquest projecte, ja que també li regala un altre fotogravat a l'Ajuntament de Tarragona, i va enviar una altra al redactor de la Capona.
Nova etapa en Tarragona Consta que el 1898 Mani vivia de nou a Tarragona.
El seu amic i pintor Hortensi Güell va ser al seu taller i va admirar un grup de la Coronació d'espines, on Jesús és torturat per dos personatges. Güell qualifica aquesta obra com un avanç de l'art religiós, un pas a l'escola mística, refusant amaneraments convencionals.
Torna a participar en l'Exposició Nacional de Belles arts. Va portar allí L'instint humà, que ja s'havia exposat l'any anterior a l'Exposició General de Barcelona, i sembla que no havia despertat molt interès. Era una obra en guix que avui dia no es coneix. Ricardo Baroja va quedar impressionat per l'obra, sabem que era un nu de noi, molt tosc, allunyat dels cànons clàssics, gairebé sense faccions, amb braços molt llargs i mans amb pilotes que estaven en actitud de disparar un projectil amb un tirador, però que no tenia molta emotivitat.
Hortensi Güell va qualificar l'obra de tema simbolista i execució revolucionària. Per tant, a Madrid Instint humà va causar més impacte que a Barcelona.Potser un dels motius és que no fos la mateixa versió.
El 1900 Mani participa en l'ambiciosa Exposició Regional Olotina de Belles Arts i Indústries Artístiques, en la qual es van exposar prop de quatre-centes obres d'artistes de tota Catalunya.
Madrid entre 1901-1905 Mani torna a Madrid l'any 1901,on va treballar Els degenerats, la seva obra mestra, en aquella època titulada Embrutiment, que evocava la seva depriment estada a Paris junt amb Pere Ferran.
El tema de la degeneració humana no era nou en Mani, ja havia definit un esbirrament a la Coronació d'espines com un degenerat. A més en aquest moment el tema de la degeneració en l'escultura era una temàtica molt habitual. La fama dels degenerats s'estén pels ambients artístics de Madrid. Gaya Nuño diu que semblava impossible que hagués fet aquesta obra tan convencional a la fi del .
Amor Sant,és una altra de les obres d'aquesta etapa, representa a Jesús jacent en els braços de Maria Magdalena.
Pel taller de l'escultor van passar, entre d'altres, Ricardo Baroja, Camilo Bargiela, Ramón del Valle-Inclán, Ricard Canals i Pío Baroja,qui inclou a l'escultor en Cançons del suburbi i a la novel·la Mala Herba (1904),on descriu el personatge d'un escultor inadaptat.
miniatura|Els degenerats
Barcelona Mani s'estableix a Barcelona l'any 1906,on va a refer Els degenerats i fou rebut amb molt respecte en el grup marginal Els Negres, sent el líder del grup Manuel Ainaud.
Mani munta una exposició privada de les seves obres al taller de Josep Ribas Anguera (1866-1909). Antoni Gaudí va demanar a Llorenç Matamala,que visités l'exposició i portés gent a veure-la.
A la primavera de 1906 participa en l'exposició de l'Agrupació Artística, que presidia Ainaud. L'exposició amb una sèrie d'estudis de nus volia defugir del convencionalisme. Mani s'identificava amb la idea d'aquest grup que pretenia ser una acadèmia lliure, on els membres visquessin en un ambient rural. Però el projecte total, segurament no va arribar a complir-se.
L'Agrupació fa una nova exposició a l'octubre del mateix any, que va tenir lloc a l'Ateneu Barceloní, i es van exposar obres de Mani, a més d'una vintena d'artistes plàstics. L'exposició no va ser convencional ni rutinària.
Mani va tornar a exposar amb Manuel Ainaud el 1907, a l'Exposició d'Artistes Independents,que es va celebrar a Gràcia.