miniatura El mankeeping es un concepte utilitzat en sociologia i psicologia social que descriu el treball emocional que duen a terme les dones per compensar la manca de vincles socials en els homes i per evitar el seu aïllament.
El terme va ser encunyat el 2024 per Angelica Puzio Ferrara i Dylan P. Vergara, investigadors de la Universitat de Stanford en l'estudi Theorizing mankeeping: The Male Friendship Recession and Women’s Associated Labor as a Structural Component of Gender Inequality.
El mankeeping és una forma específica de treball de gènere i un component estructural de la desigualtat de gènere que es desenvolupa dins l'àmbit domèstic, on el treball de cures segueix sent predominantment femení. Fa referència a la tendència que tenen els homes a recolzar-se en les seves parelles, amigues o familiars dones per obtenir el suport emocional que no solen trobar en altres homes. Aquest fenomen contribueix a mantenir desigualtats de gènere dins de les relacions i la vida quotidiana. miniatura
Origen El concepte de mankeeping està estretament relacionat amb el concepte de kinkeeping, introduït per la sociòloga Carolyn Rosenthal l'any 1985 al seu article Kinkeeping in the Familial Division of Labor.
El kinkeeping designa un tipus de desigualtat de gènere i fa referència a totes aquelles tasques, sovint invisibles, que duen a terme les dones i que sostenen la vida familiar: organitzar trobades, comprar regals pels aniversaris, recordar dates assenyalades o coordinar les visites mèdiques dels membres familiars. Tradicionalment, aquestes responsabilitats han recaigut sobretot en les dones.
El manteniment d'enllaços familiars (kinkeeping) és l'acte de mantenir i enfortir els lligams familiars. És una forma de treball emocional que es realitza tant per un sentit d'obligació com per afecció emocional. Les persones encarregades de mantenir aquests vincles, coneguts com a kinkeepers, tenen un paper important en la cohesió i continuïtat de la família. Els seus esforços contribueixen significativament al capital social de la família, brindant suport emocional i un sentit de pertinença a la resta de membres. Les persones que exerceixen aquest rol poden gaudir-lo, o bé considerar-lo una càrrega. També poden sentir que la seva feina —que sovint passa desapercebuda— no és reconeguda ni valorada. Les dones tenen més probabilitats que els homes d'assumir el rol de kinkeepers i sovint són les que organitzen esdeveniments i reunions familiars. Una enquesta realitzada l'any 2006 als Estats Units va revelar que les dones tendeixen a tenir més contacte amb la resta de familiars que els homes en tots els grups d'edat. Un estudi del 2017 va trobar que més del 90% de les persones que s'identificaven com a kinkeepers eren dones.
«Mentre que el kinkeeping es refereix al treball que les dones duen a terme dins el nucli familiar, el mankeeping es refereix als vincles entre homes i dones», explica Ferrara. «Tot i que el segon concepte és una extensió del primer, ambdós mostren com la desigualtat de gènere pot manifestar-se dins les nostres vides privades», conclou l'autora de l'estudi de 2024 on va néixer aquest terme: Theorizing mankeeping: The Male Friendship Recession and Women’s Associated Labor as a Structural Component of Gender Inequality".
Desenvolupament teòric En paraules d'Angelica Ferrera autora encunyadora del terme, «El mankeeping és el treball emocional que realitzen les dones per compensar la falta de xarxes socials dels homes i reduir el seu aïllament.»
Aquest concepte es basa en tres principis fonamentals: Les dones tendeixen a proporcionar més suport emocional als homes que a l'inrevés. La provisió d'aquest suport es pot considerar un tipus de treball no reconegut. El resultat és una càrrega addicional per a les dones amb relació al seu benestar i temps, sense reciprocitat ni reconeixement. Aquests principis suposen facilitació social, educació emocional i subcontractació emocional. El primer fa referència a «quan les dones actuen de "mànagers" encobertes de les amistats masculines», explica Ferrara, gestionant de manera indirecta les amistats masculines. El segon «té lloc quan les dones ensenyen als homes a comunicar-se, empatitzar i posar nom als seus sentiments». I l'últim «consisteix en el fet que ells reben un suport emocional per part de les dones desproporcionat, ja que no l'obtenen dels seus amics», explica l'experta.
A Theorizing mankeeping, Ferrara i Vergara especifiquen que els homes no són incapaços biològicament d'oferir aquestes cures emocionals i que les dones no estan programades per a aquestes. L'estudi destaca que els homes no són incapaços de proveir suport emocional, sinó que els manca un context social i cultural que fomenti aquestes habilitats. Els autors atribueixen aquesta situació al patriarcat, a l'homofòbia i a les normes tradicionals de la masculinitat, que sovint penalitzen la vulnerabilitat i l'expressió emocional. Aquesta situació no significa que els homes no siguin capaços de cuidar ni d'oferir suport, sinó que les normes de gènere i la manera com s'ha entès la masculinitat tradicional no els han donat eines ni espais per fer-ho. «Els homes necessiten suport emocional i social i poden aprendre a omplir els buits que el patriarcat i l'homofòbia han creat».
«Simplement, a ells no se'ls hi han proporcionat les eines, el llenguatge i els models per rebre i donar cures de forma recíproca i a elles sí».L'acadèmica de la Facultat de Psicologia Universiada Diego Portales de Xile, Guila Sosman, explica a The Clinic que «es pot definir com un fenomen que té lloc fa molt de temps en les dinàmiques de parella heterosexuals, almenys en el que s'ha estudiat fins ara i que té relació amb el rol que assumeix la dona on es fa càrrec de moltes de les situacions o aspectes de la vida en comú i també d'una sobrecàrrega emocional. En aquest sentit, no és una relació vincular simètrica, sinó que, la parella pren un rol més aviat matern».
Dominique Karahanian, acadèmica de l'Escola de Psicologia de la Universidad Mayor de Xile, complementa assenyalant que es tracta del treball emocional que «fem les dones per compensar la manca de xarxes dels homes i que aquesta és una pràctica que s'ha sostingut per una història que hem compartit socialment que, efectivament, les dones hem de sostenir de manera emocional i logísticament als homes perquè la relació funcioni. No només es tracta de fer coses concretes com comprar al supermercat o recordar cites al metge sinó que assumim un rol de "gerenta" afectiva o d'administradora afectiva del vincle».
Sosman sosté que hi ha relació amb «l'educació de gènere i l'experiència social envers les dones. Les persones interioritzem imatges molt estereotipades i des d'una visió més aviat masclista respecte del rol de cadascú. Aleshores, el rol de les dones està més associat a l'àmbit privat, a l'àmbit de la cura dels altres».
L'acadèmica puntualitza que: «finalment, això fa que, des dels rols de gènere, les dones haguem de realitzar totes les tasques relacionades amb el que és domèstic, amb la criança. Una d'aquestes tasques és la de sostenir emocionalment a la parella. També fer, per exemple, de pont entre la parella i la seva família. Tot aquest esforç es considera com a obvi, que la dona prengui aquest rol de sostenir emocional».Pel que fa als factors que porten una persona a “exercir el mankeeping”, Karahanian afirma que:«les persones, en general, tendim a interioritzar rols en funció de les històries que hem escoltat des que som molt, molt petits. Per exemple, a les nostres famílies, a la televisió, a l'escola, a les pel·lícules, als llibres. Si creixem en un entorn on veiem que estimar és cuidar l'altre a costa del que sigui, fins i tot d'un mateix, és probable que aquesta narrativa esdevingui una guia d'acció».«La nostra educació en gènere i educació social funciona també com una narrativa que ens col·loca a les dones com a responsables del benestar dins la relació. Des de ben petites se’ns ensenya a estar atentes a les necessitats de l'altre, a ser mediadores de conflictes i, sobretot, a cuidar. Aleshores, aquestes expectatives moltes vegades són invisibles. Fan que aquest concepte com el de mankeeping o fer-nos càrrec, diria jo, no es reconegui com un ‘fer-se càrrec’, sinó com una obligació, com una obligació moral o, cosa més complexa, com una forma d'estimar», afegeix l'acadèmica.Guila Sosman assegura que:«aquest tipus de dinàmica està molt associada a l'estrès, l'ansietat, símptomes depressius, angoixa i fatiga. També pot comportar alteracions del son, de l'alimentació. Perquè és una sobrecàrrega, i moltes vegades és una sobrecàrrega que les dones ni tan sols ens qüestionem si ens correspon o no. Simplement s'accepta, es tolera. És important poder qüestionar-s'ho i fer-ho en la recerca, precisament, de relacions més igualitàries on es distribueixin millor les càrregues. Per exemple, té a veure amb el concepte de corresponsabilitat en la criança. On tant el pare com la mare, o ambdós cuidadors, es reparteixen les tasques».Karahanian coincideix: «Quan habitem aquest rol de manera sostinguda en el temps i no el negociem, és clar que pot generar un desgast emocional, ansietat, sentir-nos invisibilitzades i, fins i tot, estar molt tristes. Aquesta narrativa sobre el suport incondicional moltes vegades ens impedeix expressar el nostre cansament, la nostra molèstia. Aleshores, s'instal·la i això és el perillós: que si alguna cosa no funciona en la relació, és perquè la dona no ha fet prou».
Factors socials i conseqüències Als darrers trenta anys, estudis realitzats als Estats Units i Europa mostren que les xarxes socials dels homes s'han reduït significativament en comparació amb les de les dones - el que s'ha denominat com a recessió de l'amistat masculina" - Segons un informe de Movember —organització que busca conscienciar sobre la salut mental masculina—, el 27% dels homes declara no tenir amistats i el 47% confessa no poder parlar d'un problema amb un amic. Aquestes xifres inclouen aquells que sí que tenen amistats masculines, però en les que les relacions i converses són superficials. Això ha provocat que alguns d'ells es refugiïn en les relacions amb les dones de la seva vida, en particular les dones que formen part de les seves relacions romàntiques i/o sexoafectives - tot i que també poden tenir lloc en les relacions familiars o d'amistat- per obtenir un suport emocional que no sempre es genera de manera recíproca.
Els canvis estructurals —la covid, la menor participació a determinats espais d'oci històricament masculins i l'augment de las distàncies— han erosionat els espais tradicionals de connexió entre homes, però la pèrdua d'amistats masculines també és una qüestió social: la masculinitat sovint ha menyspreat la vulnerabilitat, la intimitat i l'expressió emocional; elements fonamentals de l'amistat.
Les expectatives socials de les relacions entre gèneres i de la masculinitat clàssica modelen la forma en la qual dones i homes interactuen. Elles han après i interioritzat que un dels elements base de la socialització consisteix a cultivar la intimitat emocional, en paraules de l'escriptora i caricaturista Lily O’Farrell" https://www.vulgadrawings.com/about«s'han "naturalitzat" les habilitats socials i emocionals com una forma de treball feminitzat.»
Hi ha una creença generalitzada que les dones biològicament estan preparades per la cura, l'escolta i l'empatia. I és degut a aquest rol adquirit de les dones que forma part del sistema heteropatriarcal i normatiu i de la divisió de rols en l'àmbit domèstic d'on sorgeixen les principals conseqüències del mankeeping per les dones: «ressentiment, esgotament i pèrdua d'atenció a les pròpies necessitats per davant de les dels altres», sosté Ferrara.