El 2S19 Msta-S (en rus: 2C19 Mcta-C "Msta") és un obús autopropulsat dissenyat i fabricat per Uraltransmash a la Unió Soviètica i més tard a Rússia, que va entrar en servei el 1989 com a successor del 2S3 Akàtsia. El vehicle té l'engranatge de corrent de la T-80, però és alimentat pel motor dièsel de la T-72.
Història de la creació El 1971, l'exèrcit soviètic va adoptar l'obús autopropulsat 2S3 Akàtsia de 152 mm, que en les seves característiques corresponien aproximadament a sistemes similars dels països de l'OTAN, que estaven armats principalment amb obusos autopropulsats M109 de 155 mm. Al mateix temps, els països de l'Europa occidental van començar a desenvolupar un nou canó autopropulsat SP70 amb la balística de l'obús remolcat FH70 de 155 mm. La solució balística de l'obús de 155 mm permetia un abast de tir màxim de fins a 24 km per al projectil HE i fins a 30 km per al projectil reactiu. Aquestes característiques van proporcionar un avantatge significatiu sobre els sistemes divisionals d'artilleria soviètica i van permetre implementar la doctrina de "lluitar contra els segons esglaons" per destruir i reprimir les tropes dels estats membres del Pacte de Varsòvia fins i tot abans que arribessin a les línies del front de les hostilitats.
Aproximadament al mateix temps que els països de l'OTAN, l'URSS també va començar a treballar en la creació de la pròxima generació d'armes d'artilleria. Així, basant-se en els resultats del treball de recerca "Success-2", es van determinar les direccions de desenvolupament d'armes d'artilleria dels països occidentals i una llista de treballs sobre la creació de nous sistemes d'artilleria per a l'exèrcit soviètic. Durant la recerca, es va identificar la necessitat de reduir la gamma de calibres dels sistemes d'artilleria i la necessitat d'unificar la munició de l'obús i dels sistemes de coets de llançament múltiple en enllaços divisionals, regimentals i d'exèrcit. Des del 1976, l'Oficina Central d'Uraltransmash, sota el lideratge de Iuri. V. Tomashov, va iniciar treballs de recerca i desenvolupament per determinar l'aparició d'un prometedor canó autopropulsat de nivell divisional armat amb un canó amb la balística d'un obús remolcat de 152 mm 2A65 "Msta-B".
La nova unitat d'artilleria autopropulsada va ser dissenyada sota la designació object 316. Simultàniament amb la versió desenvolupada sota la supervisió de Iuri. V. Tomashov, un petit equip sota la supervisió de N. S. Tupitsin va crear una versió alternativa amb un suport de canó obert i un procés de càrrega totalment automatitzat a l'Oficina Central de Disseny de la Planta d'Enginyeria de Transport dels Urals, que va rebre la designació object 327. El disseny de l'objecte 327 va permetre un estalvi significatiu en el pes del producte. El 1976 es va fabricar el primer prototip, però per completar el canó autopropulsat desenvolupat, va caldre una llarga revisió per eliminar les deficiències, cosa que es va considerar una pèrdua de temps injustificada, i per això finalment tots els esforços es van dedicar a desenvolupar la versió sota la designació objecte 316. Els desenvolupaments resultants van formar la base del treball d'R+D sota el nom del riu Msta (índex GRAU - 2S19), llançat oficialment el 1980. El Msta-S havia de ser adoptat pels regiments d'artilleria de les divisions de tancs i fusells motoritzats per substituir els obusos autopropulsats 2S3 Akàtsia de 152 mm.
La Planta Uraltransmash va ser nomenada desenvolupadora principal del 2S19, l'obús 2A64 va ser dissenyat en OKB-2. El 1983, es va fabricar la primera maqueta, i el novembre del mateix any, es va completar la producció d'un prototip, que es va provar al camp de proves de Rzhev durant el 1984. Inicialment, el canó autopropulsat 2S19 es va desenvolupar sobre la base del tanc T-72, però durant les proves es van revelar greus deficiències, inclosa una gran oscil·lació del canó en disparar. Per eliminar els comentaris, es va decidir deixar la geometria del buc, el motor, la transmissió i els accionaments de control de la base del tanc T-72. Al mateix temps, les barres de torsió i els rodets del xassís del canó autopropulsat es van substituir per uns de nous, desenvolupats sobre la base dels utilitzats al tanc T-80. Després d'eliminar els comentaris, el 1986 es van fabricar sis obusos autopropulsats 2S19 del lot pilot. Els obusos autopropulsats fabricats es van enviar per a proves estatals i després militars. Després de completar les proves militars i millorar les deficiències identificades, el 1989 l'obús autopropulsat 2S19 Msta-S va ser acceptat en servei per l'exèrcit soviètic.
Característiques Casc miniatura|276x276px|Vista frontal L'obús autopropulsat 2S19 Msta-S està fabricat mitjançant un esquema de torreta. El casc del vehicle és similar en geometria al casc del tanc T-72, soldat amb xapes d'acer laminades i dividit en tres compartiments: el compartiment de control, el compartiment de combat i el compartiment de potència (motor-transmissió). A la part davantera, al mig del casc, hi ha un seient del conductor amb controls del xassís. El compartiment de combat es troba al mig. Una torreta soldada està instal·lada al sostre del casc sobre un anell de boles amb un diàmetre de 2444 mm. La massa de la torreta sense municions és de 13,5 tones. La torreta conté un canó 2A64, així com seients per a la tripulació. Al costat dret, a la part davantera de la torreta, hi ha un seient de comandant, al costat esquerre, a la part davantera de la torreta, hi ha un seient d'artiller i dispositius d'apuntament. Darrere de l'artiller i el comandant hi ha dos llocs per als carregadors SPG. L'estació del comandant està equipada amb una torreta giratòria muntada al sostre de la torreta, de disseny similar a les torretes del comandant dels tancs T-64 i T-80. A la part posterior de la torreta hi ha dos transportadors mecanitzats amb càrregues i projectils. Sota la torreta, a la part inferior del buc, hi ha una plataforma giratòria a terra, fixada a l'anell amb quatre tubs. El subministrament a l'estiba es pot dur a terme des de terra a través d'una safata d'alimentació mecanitzada especial situada a l'exterior, a la part posterior de la torreta. Transportadors addicionals per alimentar municions des de terra permeten disparar sense gastar municions internes. En la posició de desplaçament, un d'ells es col·loca a la torreta i l'altre es retreu a l'interior. A la part posterior del buc del canó autopropulsat hi ha un compartiment de motor-transmissió similar al del tanc T-72. El blindatge del canó autopropulsat 2S19 proporciona protecció a prova de bales i antifragmentació per a la tripulació. El gruix de les plaques del buc i la torreta és de 15 mm.
La torreta està equipada amb una unitat de turbina de gas autònoma AP-18D (proporciona corrent continu al canó autopropulsat, 16 kW de potència, temps de funcionament continu de vuit hores), dues unitats de ventilació amb filtre i un sistema de segellat de la culata per evitar la contaminació per gas del compartiment de combat. miniatura|297x297px|Sistema de càrrega de la munició dins de la torreta desplegat
Armament L'armament principal del canó 2S19 és l'obús 2A64 de 152 mm. El canó està completament unificat en característiques balístiques, les unitats principals del canó 2A64 són el canó, la culata, l'equip elèctric, el picó, els dispositius de retrocés, el bressol, la tanca, els mecanismes d'equilibri i d'elevació. El canó del canó és un tub monobloc connectat a la culata, a la part frontal del canó hi ha un expulsor, i un fre de boca està unit a la boca del tub. La culata conté una culata de falca vertical amb un mecanisme semiautomàtic de tipus còpia. El canó es pot disparar manualment o mitjançant un gallet elèctric. El mecanisme semiautomàtic de tipus còpia de la culata està dissenyat per obrir la culata durant el retrocés després que es dispari el canó. El bressol és soldat, de tipus clip, en el qual es fixa el sector del mecanisme d'elevació. Una tanca està assegurada amb una connexió caragolada a la part posterior del bressol. Els elements del mecanisme de tret, un picó, un regle per mesurar la longitud de retrocés i un mecanisme de bloqueig del gallet es troben a la guia. El picó electromecànic del projectil i la càrrega, així com el mecanisme per extreure el cartutx gastat, estan dissenyats per facilitar la feina del carregador. Els dispositius de retrocés consten d'un fre de retrocés moderador de fus, el cilindre del qual està fixat a la culata del canó, i un recuperador pneumàtic ple de nitrogen. El mecanisme d'elevació de tipus sector garanteix el guiat del canó en el rang d'angles de -4 a +68 ° verticalment. El canó es pot aixecar manualment amb un volant d'inèrcia o amb un motor elèctric. El mecanisme d'equilibri pneumàtic serveix per compensar el moment de desequilibri de la part oscil·lant del canó. La càrrega de munició transportada per l'automòbil 2S19 és de 50 cartutxos estàndard, però, depenent del nombre de míssils guiats Krasnopol que portin, són possibles les opcions següents: 42 cartutxos estàndard i quatre cartutxos 3OF39, 47 cartutxos estàndard i tres cartutxos 3OF39, 39 cartutxos estàndard i set cartutxos 3OF39. El volum de la cambra de càrrega és de 16 litres. miniatura|293x293px|Mecanisme de autocarregador La càrrega principal de municions de l'obús autopropulsat 2S19 inclou projectils de fragmentació d'alt explosiu 3OF45 amb un abast màxim de tir de 24,7 km, projectils 3OF64 amb una efectivitat millorada, projectils de fragmentació d'alt explosiu 3OF61 amb un generador de gas d'injecció inferior i nous projectils de dispersió 3-O-23. La càrrega estàndard de municions de l'obús autopropulsat 2S19 consta de 20 projectils de fragmentació d'alt explosiu i 30 projectils de reacció activa. Actualment, el 2S19 s'ha desenvolupat amb els projectils guiats Santimetr i Krasnopol per destruir vehicles blindats en zones on es concentren llançadors, estructures defensives a llarg termini, ponts i passos a nivell, així com els projectils guiats Krasnopol-M1 actualitzats amb un abast de tir més gran i característiques de pes i mida reduïdes, gràcies a les quals els projectils Krasnopol-M1 es poden col·locar als bastidors de municions estàndard dels canons autopropulsats sense reduir la càrrega principal de municions. A més, es preveu l'ús d'il·luminació, designació d'objectius i projectils nuclears, així com projectils d'interferència de ràdio. És possible utilitzar tota la gamma de municions destinades als obusos 2S3 i D-20 de 152 mm. A més, l'SPG 2S19 està equipat amb una metralladora antiaèria NSVT Utes de 12,7 mm amb una cadència de foc de 700-800 trets per minut i un abast de fins a 2000 m. La metralladora està muntada a la torreta giratòria del comandant de l'SPG, amb angles de punteria verticals de -3° a +70° i angles de punteria horitzontals de 9° a l'esquerra a 255° a la dreta. Per a les armes personals de la tripulació de l'obús, hi ha cinc muntures per a fusells d'assalt AKS-74, així com una muntura per a una pistola de bengales. La càrrega de munició addicional que es transporta inclou cinc cinturons de 60 bales per a la metralladora, 900 bales per als fusells d'assalt, 18 bengales per a la pistola de bengales i 20 granades de mà F-1.
Equips de vigilància i comunicació