Caltagirone (en sicilià Caltaggiruni, en català Calatagiró) és un comune italià de la ciutat metropolitana de Catània, Sicília.
Amb 38.295 habitants (2018) és la cinquena municipalitat més poblada de la regió metropolitana i se situa entre les vint-i-cinc més poblades de tota l'illa.
Està ubicada al centre-sud de l'illa, entre les planes de Catània i de Gela, i no té accés directe al mar. La ciutat és coneguda per la seva ceràmica i pel seu patrimoni barroc. Avui la ciutat és seu de tribunal i del bisbat de Caltagirone, que és part de l'Arquebisbat de Catània.
Limita amb els municipis d'Acate (RG), Gela (CL), Grammichele, Licodia Eubea, Mazzarino (CL), Mazzarrone, Mineo, Mirabella Imbaccari, Niscemi (CL), Piazza Armerina (EN) i San Michele di Ganzaria.
Història A l'antiguitat fou poblada per sículs i grecs i fou conquerida pels romans. A l'edat mitjana fou conquerida i poblada pels àrabs, els normands i la Corona d'Aragó.
El nucli antic, caracteritzat per l'estil barroc tardà, va ser guardonat amb el títol de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 25 de juny de 2002.
Edificis i espais arquitectònics destacats: Església de Maria Santíssima del Monte Basílica Catedral de San Giuliano Església de Sant Josep Església de Sant Domènec Església del Santíssim Salvador i monestir adjunt de benedictí. Església de Santa Clara i monestir de les Clarisses. Església de la Circumcisió de Jesús i el col·legi Jesuïta annex. Ex Corte Capitanale Museus cívics Luigi Sturzo Ex Monte delle Prestanze Chiesa e Monastero di Santo Stefano Església de Sant Francesc d’Assís de la Immaculada Teatrino Bonajuto Palazzo Sant'Elia Palazzo Gravina Escalinata de Santa Maria del Monte Ponte di San Francesco Tondo Vecchio Parc municipal Vittorio Emanuele
Evolució demogràfica
Territori i població miniatura|Església de Sant Nicolau Urbanisme esquerra|miniatura|Vista aèria de la ciutat de Caltagirone. S'hi pot veure la distinció entre el centre històric (a l'esquerra) i el centre recentment ampliat (a la dreta) Caltagirone és un centre urbà sicilià de mida mitjana (amb una població de més de 30.000 habitants), a 1 de gener de 2023 (font ISTAT); és el 23è més poblat de la regió, amb una xifra demogràfica no gaire semblant a Monreale, Licata, Canicattì, Adrano i Augusta.
Hi ha diferències significatives a nivell arquitectònic i planimètric entre el centre històric (en sicilià local per sinècdoque chiazza), la zona d'expansió de la ciutat i els suburbis. Centre històric i eixample formen un únic nucli urbà sense interrupcions -a diferència d'Enna, un centre geogràfica i urbanísticament molt similar- degut a la confluència de la Via Roma amb la Via Giorgio Arcoleo i la connexió entre el sistema d'avingudes (Via Principe Umberto, Viale Mario Milazzo, Viale Autonomia) i la Via Roma mitjançant la Via Santa Maria Josè, que discorre al costat del parc municipal Vittorio Emanuele, que actua com a límit urbà.
A més de l'eixample, s'ha desenvolupat un extens barri perifèric, que va des de l'espai més estrictament urbà fins al camp suburbà, que de vegades coexisteixen dins del mateix districte (com el barri de Balatazze). miniatura|Vista de la zona monumental del centre històric des de la piazza San Francesco d'Assisi. Tot i que la població oscil·la entre els 35.000 i els 40.000 habitants, la ciutat presenta unes dimensions urbanes que l’apropen a municipis amb una població superior, i constitueix un petit cas de ciutat difusa o de creixement en taca d'oli. Això ha comportat el desenvolupament de serveis municipals (transport públic, recollida de residus, enllumenat públic, etc.) que estan dimensionats per a ciutats amb una població global més elevada.
Això ha provocat una forta divisió entre les dues parts de la ciutat en aspectes econòmics, socials i culturals, amb conseqüències desfavorables per als barris del centre històric. També ha provocat l'ús intensiu de vehicles privats i una marcada expansió geogràfica dels equipaments públics i, especialment, de les activitats comercials dins del nucli urbà.
Centre històric miniatura|El carrer Luigi Sturzo, amb vistes a l'església de Maria Santíssima del Monte, és un dels carrers principals del centre històric. esquerra|miniatura|Palau de Sant'Elia El centre històric es troba a una altitud d'entre 600 i 700 metres; fins al segle XX va ser l'únic assentament urbà. Els seus orígens es remunten a milers d'anys enrere. Al sector oriental hi ha el barri de San Giorgio, que pren el nom de l'església del mateix nom, la més important de la ciutat. El centre històric és ric en esglésies i monuments, també hi són les principals institucions: l'ajuntament, el teatre, bancs i companyies d'assegurances.
Al sud hi ha els barris d'Acquanuova, San Pietro i San Francesco di Paola, amb el parc municipal Vittorio Emanuele, considerat el pulmó verd de la ciutat.
El centre històric de Caltagirone està disposat com un amfiteatre. És una de les poques ciutats del centre-est de Sicília que ha conservat, després del terratrèmol de 1693, part del seu art i arquitectura medievals i, sobretot, el seu paisatge urbà típic. miniatura|Entrada al jardí públic Vittorio Emanuele Una altra atracció important de la ciutat és la ceràmica, que data del segle V aC. Aquesta tradició es pot veure en diversos edificis i monuments. Entre aquests hi ha la Catedral de San Giuliano, amb el seu campanar i la cúpula decorada amb majòlica; l'església de San Pietro, d'estil neogòtic i el pont de San Francesco.
Al costat del museu de Ceràmica hi ha el parc municipal Vittorio Emanuele del segle XIX: és un dels jardins públics més grans de Sicília i es caracteritza per una considerable presència de vegetació i grans espais recreatius.
Els carrerons del nucli antic esquerra|miniatura|Carruggiu, carreró típic de Caltagirone. miniatura|Església de Sant Nicolau miniatura|Escala a Via Sant'Agostino Per carruggi (equivalent a vaneḍḍi a la resta de Sicília) s'entenen, en general, els carrers, les places, els carrerons i els ronchi (petits carrers o parcel·les urbanes dins el nucli antic) del centre històric de la ciutat; presumiblement daten del segle XI, amb una estructura similar a les kasbah àrabs. El terme és una sicilianització del terme lígur caruggiu: molt probablement la seva construcció s'atribueixi als colons lígurs que s'hi van establir. També és plausible que s'originessin amb finalitats defensives, ja que en aquella època hi havia contínues batalles entre normands i sarraïns. Aquests carrers estrets s'han conservat malgrat la destrucció generalitzada arran del terratrèmol de la Vall de Noto de 1693.
Són carrers estrets que fan díficil el pas dels cotxes. Alguns permeten el trànsit de vehicles, mentre que d'altres són exclusivament per a vianants. Poden ser pavimentats o escalonats i alguns asfaltats.
La ciutat de l'eixample i els suburbis esquerra|miniatura|Vista del Viale Mario Milazzo, un dels carrers principals del nou centre de la ciutat. Durant la segona meitat del segle XX, al sud-oest, es va desenvolupar una nova zona urbana a l'altiplà que domina la plana de Gela. Té característiques decididament diferents del centre històric: els edificis són majoritàriament de la postguerra i els carrers són relativament llargs, amples i la densitat urbana és menor.
Aquesta és la zona més poblada i concorreguda de la ciutat (aproximadament, hi viu més de la meitat de la població). En comparació amb el centre històric, l'eixample es caracteritza per edificis d'estructura i disseny contemporanis, de vegades amb una certa verticalitat, com el pòrtic de la piazza Bellini o l'Hospital Gravina. miniatura|Gravat xilologràfic de l'església de Santa Maria di Gesù i el convent relacionat dels Frares Menors Observants. Cal destacar-hi també l'Educatato di San Luigi. La majoria de les activitats comercials es troben als eixos principals com el Viale Europa, el Viale Mario Milazzo, el tram més urbà de la Via Madonna della Via, i la Via Principe Umberto. Entre els esmentats Viale Europa, la Piazza Falcone-Borsellino i el Viale Autonomia, se celebra el mercat local dels dissabtes (en sicilià local , *u mircat'û sàbbitu *). esquerra|miniatura|La piazza Bellini, el cor del nou centre de la ciutat, té vistes a Viale Mario Milazzo. En aquesta zona s'hi troben sucursals municipals de serveis públics, l'hospital Gravina-Santo Pietro, el Palau de Justícia i un gran nombre d'escoles.
També hi ha les instal·lacions esportives més importants de la ciutat com l'estadi Agesilao Greco, el camp Pino Bongiorno, l'estructura tensada del carrer Luigi Pirandello, el Palasport Don Pino Puglisi, l'antiga piscina municipal i el pavelló cobert del carrer Autonomia.
La policia i els serveis civils també tenen la seu en aquesta part de la ciutat. L'estació d'autobusos per a les línies extraurbanes i l'estació de tren RFI són a la piazza della Repubblica.
Aquesta zona i el centre històric estan connectats per la circumval·lació de la ciutat amb la via Circonvallazione vecchia i al viale Cristoforo Colombo, així com per la ruta via Giorgio Arcoleo - via Roma, que condueix directament a la zona més cèntrica del centre antic.
Al voltant d'aquesta zona s'hi ha desenvolupat un gran suburbi, amb apartaments privats, cases adossades i blocs d'habitatges públics, alguns envoltats d'espais verds o petites places. Disposen de diversos centres de serveis comunitaris, els més comuns són els edificis escolars, així com d'alguns negocis comercials i instal·lacions esportives. miniatura|241x241px|L'antiga residència noble Villa Patti. És un exemple d'edifici anterior al segle XIX integrat a la zona urbana contemporània. Les zones perifèriques de Semini, Bardella, Canalotto, Santa Rita i Sfere es caracteritzen per edificis de caràcter senyorial, de vegades sense arrebossar, amb manca de planificació urbana i edificacions il·legals.
Tot i que és una zona d'edificacions noves, hi ha diversos edificis antics, entre els quals cal esmentar Villa Patti, l'església de Santa Maria di Gesù i el convent adjacent, i l'Educatado San Luigi, seu de la biblioteca municipal i de l' Arxiu Estatal.
Fora d'aquesta zona hi ha la presó, al districte de Noce, a la carretera de Niscemi, i la zona de desenvolupament industrial, situada al districte de Santa Maria dei Poggiarelli, a l'extrem sud de la plana de Catània, proper al terme municipal de Mineo.
Subdivisions històriques miniatura|Torre del Monestir de Sant Gregori Caltagirone es divideix en els següents barris, els noms són en italià i entre parèntesis són en sicilià: Caltagirone Nord (centre històric)
Santa Maria del Monte (a Matrìci); Il Carcere (u Carciri ); Sant'Agostino (Sant'Agustinu); San Giacomo (San Jacupu o Sagnacupu); Sant'Orsola (Sant'Ursula); San Giuliano (A Chiazza ); Miracoli o Iudeca (i Miracula ); San Giorgio(San Giorgiu); Cappuccini (i Cappuccina); Ponte o Acquanuova (L'Acquannova); Sant Francesco di Paola (San Francescu); Canalotto (u Canalottu); San Pietro (San Petru); Immacolata (a Mmaculata).
Caltagirone Sud (eixample, zona rural i suburbis) miniatura|Carrer de la Porta del Vento. La part sud de Caltagirone està formada pels següents barris:
Semini (la Simmina); Mazzone (u Mazzuni); Serra Fornazzo (a Serra Furnazzu); Santa Anna o Príncep Umbert; Le Sfere (i Sferi)); Sagrada Família o Mario Milazzo (u Vijali; madonna della Via; Bardella (a Barreḍḍa); Villaggio Musicisti (u Villaggiu dê Musicìsti); Villaggio Balatazze( i Balatazza ); Pirandello o Madonna della Via; Santa Rita; Croce del Vicario (un Cruci rû Vicariu o simplement un Cruci); Sant Joan Bosco; Bouganvillea-Minosse; Romana (a Rumana)); Piano Carbone (Chianu Carbuni; Collegiata (a Culliggiata); San Mauro (Sammòru); Noce (u Nuci).
Zona Industrial (C.da Santa Maria dei Poggiarelli).
Veïnats miniatura|Granieri, església parroquial La rodalia del centre urbà està formada per diversos llogarets, generalment poc poblats. Els principals són: