Anne de Montmorency, (Chantilly, Alts de França, 15 de març, 1493 - París, 12 de novembre, 1567), va ser conestable, duc i par de França, mariscal i després gran mestre de França; va servir a cinc reis. Aquest home extremadament poderós, que simbolitzava el Renaixement francès, va ser un amic íntim dels reis Francesc I i Enric II.
Biografia Primers anys de vida Anne de Montmorency va néixer a Chantilly, fill de Guillaume de Montmorency i Anne Pot, comtessa de Saint-Pol (filla de Guyot Pot i Marie de Villiers de L'Isle-Adam, ella mateixa filla de Jacques de Villiers, senyor de L'Isle-Adam, i Jeanne de Nesle, filla de Guy IV de Clermont-Nesle d'Offémont).Racines&Histoire : Maison Pot, p. 4 El seu pare, Guillem de Montmorency (cap al 1453–1531), va ser general de finances i governador de diversos castells reials. Va acompanyar el rei Carles VIII a la Primera Guerra d'Itàlia. La Casa de Montmorency ja era una de les més poderoses del regne en aquell moment: posseïa extenses terres, nombrosos feus i era molt propera a la família reial. Anne de Montmorency va heretar el castell de la Rochepot, al sud de la Côte-d'Or, de la seva mare, Anna Pot.
Anne era el fillol de la reina Anna de Bretanya, que li va donar el seu nom de pila (Anna era un nom epicè en aquell moment). Es va criar al castell d'Amboise amb el futur rei de França, Francesc I, cosa que explica la seva proximitat amb aquest últim. Francesc I va estar molt atent als consells d'Anne de Montmorency, un soldat reeixit i un gran esteta, tot i que van tenir desacords.
Va veure la seva primera acció militar a la batalla de Ravenna el 1512.
Francesc I Quan Francesc va ascendir al tron de França el gener de 1515, Anne de Montmorency es va convertir en un membre influent de la seva cort. Quan el rei va reafirmar la reivindicació francesa sobre el Ducat de Milà aquell mateix any, Montmorency va acompanyar el rei a Itàlia i es va distingir a la batalla de Marignano
Va ser nomenat capità de la Bastilla el 1516 i va esdevenir governador de Novara. El 1518, va ser un dels ostatges a Anglaterra pel deute de Francesc I amb Enric VIII per la ciutat de Tournai. Va tornar a França per assistir a una conferència de pau curta i infructuosa entre els francesos i el Sacre Imperi Romanogermànic el maig de 1519. L'any següent, va ser present al Camp del Drap d'Or i posteriorment va ser encarregat de les negociacions diplomàtiques a Anglaterra quan les relacions entre els dos països van començar a deteriorar-se de nou.
L'agost de 1521, Montmorency va participar en el comandament de la defensa de Mézières contra l'exèrcit imperial alemany, que va liderar amb Bayard. El mateix any, va comandar els suïssos a Itàlia, on les seves qualitats militars es van revelar durant la captura de Novara. Les seves tropes van ser derrotades a la batalla de Bicocca el 27 d'abril de 1522, però va ser nomenat mariscal de França en reconeixement del seu coratge.
Montmorency va passar els tres anys següents defensant el nord de França contra la invasió anglesa de 1523. En aquell moment, Anglaterra s'havia aliat amb el Sacre Imperi Romanogermànic. El 1524, es va unir de nou a Francesc I en una campanya per reconquerir Milà. El 24 de febrer de 1525, un exèrcit d'italians, espanyols i alemanys va derrotar els francesos a la batalla de Pavia i va capturar tant Montmorency com el rei. Tots dos van ser enviats a Espanya, però Montmorency va ser alliberat poc després per demanar un rescat. Va ser un dels negociadors del Tractat de Madrid (1526), que va posar fi a la Primera Guerra de Francesc I i Carles V, i va ajudar el rei quan va ser intercanviat pels seus dos fills grans. El 1530, va portar els fills del rei de tornada a França.
El 23 de març de 1526, Anne de Montmorency va ser nomenat Gran Mestre de França, responsable de supervisar la casa reial i el servei privat del rei. Aquell mateix any, se li va concedir el càrrec de governador del Llenguadoc, cosa que va enfortir encara més el seu poder dins del Regne de França; ocuparia aquest càrrec durant les dècades següents amb una breu interrupció durant la seva desgràcia. El 1527, va donar suport als esforços del rei per formar una aliança contra Carles V i va treballar amb el cardenal Thomas Wolsey per formar una aliança entre Francesc I i Enric VIII. Això va conduir a una nova guerra contra el Sacre Imperi Romanogermànic, que va acabar amb la Pau de Cambrai.
El 1527, com a mostra d'agraïment, el rei li va regalar el castell de Fère-en-Tardenois pel seu casament amb Magdalena de Savoia, filla de René de Savoia i Anna Lascaris, i cosina del rei. El 1532, va ser nomenat cavaller de l'Orde de la Lligacama per Enric VIII d'Anglaterra en reconeixement del seu honor i valentia, un fet poc freqüent a part del de certs reis o emperadors francesos. </div> El 1536, Francesc I va envair el Ducat de Savoia, en contra dels desitjos de Montmorency, reclamant les terres del ducat però també per pressionar Carles V perquè retornés Milà. Carles V va envair la Provença des del nord d'Itàlia com a represàlia. Francesc va nomenar Montmorency, que ja s'havia retirat de la cort, tinent general al sud-est de França. Va dirigir la defensa de la Provença utilitzant tàctiques de terra cremada. Montmorency va evacuar Ais de Provença i va concentrar les seves forces prop d'Avinyó. A principis de la tardor, Carles V es va veure obligat a retirar el seu exèrcit a Gènova i aixecar el setge de Marsella.
Montmorency es va unir al rei a Picardia i, al final de la campanya holandesa, va marxar per alleujar Torí. Va dirigir les tropes franceses el 1537 quan van atacar Artois als Països Baixos i van capturar moltes ciutats abans de la treva de deu anys. El 10 de febrer de 1538, el rei el va nomenar conestable de França, la màxima distinció d'aleshores: el seu portador era responsable del comandament general dels exèrcits en absència del rei i, en tots els llocs, el conestable representava el rei i portava la seva espasa.
Aquesta posició el va portar a entrar en conflicte amb Anna de Pisseleu, duquessa d'Étampes, la favorita del rei. Quan Francesc I va renunciar a aquesta política pacífica el 1541, Anne de Montmorency va caure en desgràcia. El conflicte polític amb el partit de la favorita es va agreujar per una animositat privada que va reforçar l'odi d'Anna de Pisseleu. De fet, el conestable, que tenia reputació de purità i propens a la moralització, havia tingut una breu però intensa, i sens dubte vergonyosa, aventura amb una dama del seguici d'Anna de Pisseleu, la senyoreta de Saint-Gilles. D'aquesta aventura, va néixer una filla, Anna (1539-1570), que el conestable es va negar a reconèixer. A partir d'aleshores, Anna de Pisseleu va treballar per deshonrar Anne de Montmorency.
Després d'aquest fracàs diplomàtic, Montmorency va perdre el favor de la cort. Francesc I es va girar cap als seus rivals, el cardenal de Tournon, Claude d'Annebault i la seva amant Anna de Pisseleu. Montmorency es va retirar de la cort el juny de 1541. El 21 de maig de 1542, Francesc va abolir tots els governaments, prohibint als seus súbdits obeir les ordres dels seus antics governadors. En les setmanes següents, va crear noves comissions per a tots els altres antics governadors excepte Montmorency: per tant, és evident que aquest va ser un mètode tortuós per rellevar-lo específicament dels seus títols. Montmorency va continuar mantenint correspondència amb el príncep Enric. Fins a la mort de Francesc I el 31 de març de 1547, el conestable no va tornar a comparèixer a la cort.
Enric II Anne de Montmorency no va tornar a la vida pública fins a l'ascens d'Enric II l'abril de 1547. Enric II, que va succeir Francesc I, va anomenar el conestable el seu còmplice (Anne de Montmorency era, per dir-ho d'alguna manera, una figura paterna per a ell, donada la seva proximitat a Francesc I). Enric II va restaurar tots els seus antics càrrecs i va destituir la duquessa d'Étampes i els seus partidaris; el seu poder, però, es va compartir amb els Guisa. El conflicte entre les famílies Guisa i Montmorency només va empitjorar durant el regnat d'Enric II.
El 1548, Anne de Montmorency va aixafar les insurreccions al sud-oest, reprimint durament la revolta camperola dels Pitaud a Bordeus a causa de l'intent d'aplicació de la gabella, l'impost sobre la sal. Malgrat la rendició de la ciutat, va executar cent burgesos i magistrats.Histoire physique, civile et morale des environs de Paris, Jacques-Antoine Dulaure, Jules Léonard Belin, 1858
De 1549 a 1550, Montmorency va lliurar la guerra a la regió de Boulonnais, negociant el Tractat de Rendición de Boulogne el 24 de març de 1550. Com a recompensa, el rei el va nomenar duc i par de França, i el 1551, la seva baronia es va ampliar a ducat. No va poder evitar que la família Guise provoqués una ruptura amb Carles V, i més tard amb Felip II. El 1552, els seus exèrcits van lluitar al nord-est quan l'exèrcit francès va capturar Metz, Toul i Verdun al començament del "Viatge a Alemanya".
Derrotat pel duc Manuel Filibert de Savoia (1528-1580), comandant en cap de l'exèrcit imperial del rei d'Espanya, Felip II, a la batalla de Saint-Quentin el 10 d'agost de 1557, va ser fet presoner per les forces espanyoles dels Habsburg. Per assegurar el seu alliberament, va contribuir a la signatura de la Pau de Cateau-Cambrésis els dies 2 i 3 d'abril de 1559, que van posar fi al conflicte entre França, per una banda, i Espanya, els Estats de Savoia i Anglaterra, per l'altra. A partir de 1551, també va ocupar el càrrec de governador de Caen.
Francesc II En aquell moment la Casa de Guisa l'havia suplantat, i el rei Francesc II, de 15 anys, el va tractar amb indiferència. Montmorency es va veure obligat a cedir el seu estatus de Gran Mestre al duc de Guise. Tanmateix, el seu fill va ser nomenat mariscal com a compensació. Es va retirar a les seves finques per iniciativa pròpia.
Guerres de Religió A l'ascens de Carles IX el 1560, Anne de Montmorency va reprendre les seves funcions a la cort. Tanmateix, quan el seu nebot protestant Gaspard de Coligny i el canceller humanista Michel de L'Hospital van afirmar la seva influència sobre la regència del jove rei, Montmorency, un catòlic fervent, va abandonar la cort. Durant les Guerres de Religió, l'abril de 1561, es va aliar amb François de Guise, el seu antic enemic, i Jacques d'Albon de Saint-André per formar l'equip principal del partit dels zelosos durant la primera guerra de religió, un "triumvirat" catòlic, per defensar el catolicisme.
Montmorency va ser un comandant militar destacat a les Guerres de Religió. El 19 d'abril de 1562, Caterina de Mèdici, preocupada per l'augment de la influència hugonota, va convocar el Triumvirat. Montmorency va sol·licitar diners i tropes al Nunci Papal, tot i que, a insistència de Caterina, el Triumvirat va escriure a Felip II, demanant suport militar espanyol. El juny de 1562, Montmorency i l'exèrcit catòlic del Triumvirat es trobaven prop de Jargeau enfrontant-se a l'exèrcit hugonot de Lluís I de Borbó-Condé. Després d'algunes maniobres estratègiques dels exèrcits catòlic i hugonot al voltant d'Orleans i Blois, van esclatar escaramusses menors mentre Montmorency participava en negociacions enganyoses. A la batalla de Dreux el 19 de desembre de 1562, l'única batalla important de la guerra, va ser capturat aviat quan la cavalleria que comandava va ser derrotada. Els soldats de Montmorency finalment van guanyar la batalla, que va ser una de les més sagnants del .
Després de la pau, es va apropar al seu nebot protestant, Gaspard II de Coligny, havent contribuït a la signatura de la Pau d'Amboise el 19 de març de 1563. Fins i tot en el punt àlgid de les Guerres de Religió, i militarment investit al costat catòlic, va salvar diversos artistes protestants de l'execució obtenint el seu perdó del rei. Montmorency posteriorment va liderar el setge de Le Havre (1562-1563) contra els anglesos, però va rebutjar qualsevol intervenció als Països Baixos.
Mort