Verlobung im Traum (en alemany, Esposalles en un somni) és una òpera en dos actes composta per Hans Krása entre 1928 i 1930 sobre un llibret de Rudolf Fuchs i Rudolf Thomas basat en la novel·la de Dostoievski. Es va estrenar el 18 de maig de 1933 al Neues deutsches Teather de Praga dirigida per George Szell.
Verlobung im Traum és una òpera d’aire ombrívol signada per Hans Krása, compositor jueu assassinat el 1943 al camp de concentració de Terezín. El llibret pren com a punt de partida la novel·la tragicòmica El somni de l’oncle de Fiódor Dostoievski.
Amb la mediació de Max Brod, Krása va encarregar el llibret a dos redactors del Prager Tageblatt: Rudolf Thomas, cap de redacció, i Rudolf Fuchs, traductor. L’òpera va encendre una polèmica viva: el punt de fricció fou el procediment dramatúrgic de Krása que —a l’estil de Stravinski— combinava llenguatges heterogenis, interpolant passatges ‘‘a la manera’’ de Rossini, Verdi o dels romàntics alemanys amb escenes de tall psicològic o francament bufes. Si bé aquest eclecticisme no era cap novetat, molts crítics hi reaccionaren amb rebuig. Altres, sobretot a Alemanya, en canvi, elogiaren tant la seva aptitud per dibuixar personatges escènics com el gest d’actualitzar tècniques antigues dins una mirada estilísticament avançada. El mateix any, l’òpera va obtenir el Premi Estatal de Txecoslovàquia.
Musicalment, l’òpera es mou amb una tensió elegant: és dramàtica i ombrívola, però defuig el plor emocional fàcil. Les escenes inicials sonen com un encreuament improbable entre Giacomo Puccini i Arnold Schoenberg —a qui Krása venerava—, amb salts bruscos d’un tonalisme càlid a esclats de dissonància seca. El compositor, de fet, depura i afina el text de Dostoievski: en talla el farciment i n’accentua els nodes dramàtics. On l’original donava a Zina —descrita com a ‘‘contralt sonora’’— un vell romanç francès, Krása posa a la boca d’una soprano nerviosa la pregària Casta Diva de Bellini. Tot seguit arma un teixit de motius en fricció que bé haurien pogut despertar l’admiració de Verdi —si no més aviat de Leoncavallo.
Hans Krása, de família jueva alemanya acomodada, va créixer a Praga i s’integrà —sense arribar a ser una figura popular— en el dens clima cultural de la ciutat en les dècades de 1920 i 1930. Format amb Alexander Zemlinsky —el mateix mestre de Arnold Schoenberg—, es movia dins el cercle de Max Brod, el gran difusor literari de Franz Kafka. Ja en els anys vint, part de la seva producció havia travessat l’Atlàntic: l'Orquestra Simfònica de Boston dirigida per Serge Koussevitzky va tocar dos moviments d’una sinfonia primerenca seva. El 1933 arribà el seu cim professional: l’estrena, al New German Theatre de Praga, de la seva primera òpera, Verlobung im Traum. La història s’estroncà pocs anys després. Després de l'acord de Munic, Krása quedà atrapat a Txecoslovàquia i fou deportat a Terezín l’abril de 1942. El 16 d’octubre de 1944 el traslladaren a Auschwitz, on probablement fou executat tot just arribar.
Durant dècades, el nom de Krása va desaparèixer del mapa. No fou fins a començaments dels anys noranta que el jove director Israel Yinon es va obstinar a rescatar-lo. En un dipòsit d’un editor vienès va localitzar el manuscrit de Verlobung im Traum i en va dirigir la primera interpretació després de seixanta anys de silenci. El 1996 en va portar també l’estrena als Estats Units, al Kennedy Center, en una producció de l’Òpera de Washington.
Al llarg de les dues hores que dura l’òpera, Krása deixa clar que sabia fer cantar la veu amb naturalitat i nervi: hi abunden àries sòlides, moments d’humor, duets i conjunts ben treballats per als rols principals. Domina amb seguretat el llenguatge orquestral modern —amb passatges especialment expressius per al saxòfon— i posseeix un instint fi per al traç psicològic: l’escriptura per a Zina té perfil propi i no es confon amb la de la intrigant Marya, tot i ser filles de la mateixa mà. Es percep que havia escoltat de prop i amb criteri Stravinski, Berg, Weill, Richard Strauss i Janáček, i que d’aquell sediment n’havia destil·lat un estil distintiu.
Si —com és plausible— Krása va compondre l’òpera en la seqüència de l’acció, es percep un salt qualitatiu del primer al segon acte: la seva veu es desplega a mesura que avança. Els moments més inspirats arriben cap al final, quan Zina i el Príncep —després d’haver-se promès— fan marxa enrere i trenquen l’acord: la música destil·la una tendresa continguda i lluminosa. Ara bé, Krása juga una carta arriscada: fa que Zina interpreti la Casta Diva de Bellini per al príncep i tot seguit construeix un número propi a partir d’aquella escena. El resultat és viu, ben resolt i d’invenció genuïna, però inevitablement parteix amb desavantatge: quan poses al costat de la teva música una melodia tan excepcional —fins i tot dins del mateix Bellini no té parió— la teva llum sembla més tènue del que en realitat és.
Si Krása no hagués estat tallat en sec per la història, tenia totes les cartes per esdevenir una veu rellevant. En tot cas, Betrothal no és una mera rara avis arqueològica, sinó una òpera de categoria mitjana ben feta, honesta i d’ofici sòlid.
Referències
Categoria:Òperes en alemany Categoria:Òperes del 1933 Categoria:Òperes estrenades a Praga