La veu de pit és un dels registres vocals fonamentals en la producció de la veu humana. Es caracteritza per un timbre ple i ric, propi de les notes greus o mitjanes, i es fa servir tant en la parla com en el cant. En aquest registre, la vibració de les cordes vocals és més ampla i lenta, fet que genera una sensació de ressonància al tòrax. Aquesta percepció corporal ha donat origen a la denominació del terme, que s’ha mantingut al llarg de la tradició vocal i pedagògica.
Origen del terme El terme 'veu de pit' prové de la sensació física que té la persona que canta o parla quan produeix sons greus o mitjos greus, pot notar una vibració al pit (tòrax): les vibracions ressonen en aquesta zona per la configuració del tracte vocal (laringe, tràquea, cavitats ressonants, etc.). Aquesta sensació va fer que, des de l'època del bel canto (segles a ), s’anomenés així aquesta manera de cantar.
Com es produeix fisiològicament miniatura|Diferència entre la veu de pit i la veu de cap en la producció de la veu humana. Quan es fa servir la veu de pit, les cordes vocals estan més tenses i gruixudes; la vibració és més lenta i amb major amplitud; la ressonància principal es percep al tòrax i a la cavitat oral baixa i el so resultant és ple, càlid, profund i amb cos.
En canvi, quan es passa a la veu de cap (head voice), les cordes vocals s’aprimen i vibren més ràpidament; la ressonància es desplaça cap al crani i el paladar dur, i dona un so més clar i agut.
Referències tècniques i pedagògiques La veu de pit és un dels registres vocals principals, juntament amb la veu de cap (head voice), la veu mixta (mixed voice) i el falset.
Autors com Manuel García II (inventor del laringoscopi) i Richard Miller han estudiat a fons la seva funció en el cant clàssic i modern. També és molt utilitzada en pedagogia vocal contemporània (com el speech level singing o el Estill voice training).
Referències
Categoria:Registres vocals