La madrassa al-Mustansiriyya () va ser un complex acadèmic d'època medieval de Bagdad, a l'Iraq, que proporcionava un sistema universal d'educació superior. Va ser fundada el 1227 i va rebre el nom del califa abbàssida al-Mustànsir, que la va manar construir. A la madrassa s'hi ensenyaven moltes matèries: medicina, matemàtiques, literatura, gramàtica, filosofia i estudis religiosos islàmics. Tanmateix, el focus principal de l'educació era el dret islàmic. Es va convertir en el centre d'estudis islàmics d'alt rang més destacat de tot Bagdad.
L'arquitectura de la madrassa és un exemple important del desenvolupament arquitectònic islàmic a Bagdad. La madrassa ha experimentat diversos períodes de decadència i ressorgiment al llarg de la seva història. L'edifici va patir molt durant el setge mongol de Bagdad de 1258. Avui dia, el complex es troba en procés de restauració, supervisat per la Direcció d'Antiguitats de l'Iraq. Actualment forma part de la Universitat al-Mustansiriyya. L'edifici està situat a la riba esquerra del riu Tigris.
La madrassa al-Mustansiriyya continua sent un dels pocs monuments autèntics que han sobreviscut del Bagdad abbàssida. Està oficialment inclosa en una llista provisional del Patrimoni Mundial de la UNESCO com a exemple important del Bagdad històric.
Història Fundació a finals del període abbàssida esquerra|miniatura|La madrassa inclou un pati ajardinat envoltat per dues plantes d'habitacions i per quatre iwans. Les madrasses, durant el període abbàssida, es van utilitzar com un important instrument per fomentar la difusió del pensament islàmic i científic, al mateix temps que es van convertir en una manera de preservar la memòria dels ideals pietosos dels seus fundadors.
Aquesta madrassa va ser fundada pel califa al-Mustànsir i el seu cost va ascendir a 700.000 dinars. Es va inaugurar el 6 d'abril de 1233 amb una gran festa. Va ser la primera universitat islàmica en què hi eren presents les quatre escoles de pensament jurídic o màdhhabs, la hanafita, la xafiïta, la malikita i la hanbalita, que es van combinar en «una únic escola». Això va inspirar la madrassa as-Salihiyya del Caire, fundada una dècada després de la madrassa de Bagdad i on també s'ensenyaven i mesclaven les quatre escoles de pensament en una. A més dels quatre màdhhabs, també s'hi impartien disciplines com les matemàtiques, l'àlgebra o la filosofia. La madrassa proporcionava als estudiants de tot l'Iraq educació superior, allotjament, roba, menjar i una assignació mensual.
La gestió de la madrassa estava a càrrec d'un director escollit pels funcionaris estatals de més alt nivell. El director estava assistit per diversos ajudants, dirigits pel supervisor, que actuava com a inspector financer. També es contractaven diversos empleats per servir els professors i els estudiants. Els professors normalment eren xeics i imams sèniors de l'Iraq, el Llevant i Egipte, coneguts per la seva profunda investigació i estudi. Alguns dels professors també eren assistits per professors superiors. Els empleats de la madrassa cobraven un sou. A causa de la diversitat d'assignatures, la madrassa tenia diverses institucions, establertes per al-Mustànsir, que impartien els diferents camps del saber.
El 1235, es va construir, al vestíbul de la madrassa, un monumental rellotge de pregària, accionat per aigua, que anunciava les hores per a l'oració, tant de dia com de nit.
Educació i característiques miniatura|Un dels passadissos que condueixen a diverses aules del complex acadèmic. Dins de l'escola d'estudis islàmics, hi havia institucions específiques dedicades a diferents àmbits del coneixement islàmic. El complex era dirigit per un xeic sènior. A més d'estudiants, el complex acollia una trentena d'orfes. Tots els estudiants, inclosos els orfes, rebien un estipendi i manutenció (pa i guisat).
Una de les institucions era la Dar al-Hadith, ‘Casa del Hadit’, en què un xeic d'alt nivell i un qari o lector de l'Alcorà recitaven hadits cada dilluns, dijous i dissabte a una classe de deu persones. La Dar al-Hadith es dedicava a l'estudi dels hadits, és a dir de les dites i tradicions del profeta Mahoma.
Una altra de les institucions importants era la Dar al-Quran, ‘Casa de l'Alcorà’, dedicada a l'estudi i recitació de l'Alcorà. Comptava amb un qari o recitador de l'Alcorà assistit per un ajudant que l'ajudava a ensenyar als estudiants.
La madrassa comptava també amb una escola de medicina, dirigida per un metge musulmà sènior que havia de tenir deu estudiants al seu servei. El complex també comptava amb un hospital que permetia als estudiants de medicina aprendre i practicar medicina dins del mateix recinte.
Tot i que la madrassa era un complex acadèmic controlat per juristes musulmans, Ibn al-Athir, a la seva Història completa constata que també hi ensenyaven no musulmans. De fet, els califes abbàssides havien animat els erudits cristians i jueus, que tenien les seves pròpies institucions i monestirs religiosos, a ensenyar també a la madrassa.
El complex incloïa també altres edificis com ara un hammam, un hospital públic, una farmàcia, un magatzem d'aliments i una cuina. També hi havia espais perquè hi residissin els estudiants. La madrassa proporcionava menjar, allotjament, roba i una beca mensual per als seus estudiants.
La seva biblioteca tenia un fons inicial format per 80.000 volums, donats pel califa. Algunes fons arriben a afirmar que els seus fons van créixer fins als 400.000 volums, tot i que totes aquestes xifres podrien haver estat exagerades.
Tot i que la biblioteca va sobreviure al saqueig mongol de 1258, el 1393 es va fusionar amb la de la madrassa al-Nidhamiyya. Malauradament, els fons d'aquesta immensa biblioteca van acabar dispersos o es van perdre. Arran de la invasió otomana i la captura de Bagdad el 1534, els llibres dels palaus i de les biblioteques van ser presos com a botí de guerra i es van convertir en una part important de la biblioteca reial d'Istanbul.
Declivi i usos posteriors esquerra|miniatura|251x251px|Porta de la madrassa al-Mustansiriyya a la dècada dels 1930. Després del , la madrassa va conèixer un important període de declivi, amb alguns moments puntuals de recuperació. La conquesta i aniquilació generalitzades de tot l'Orient Mitjà per part dels mongols va dur a una de les primeres etapes de transformació de tot el complex. El saqueig mongol de 1258 va devastar parts de la madrassa que posteriorment van haver de ser restaurades. Després de la destrucció inicial, els mongols es van establir a Bagdad, que va quedar sotmesa a l'Ilkanat. Entre els notables de la madrassa durant aquest període destaca el bibliotecari i historiador Ibn al-Fuwatí, que va tornar a Bagdad el 1281 i en va ser nomenat director.
Sota Tamerlà, les madrasses de Bagdad, també l'al-Mustansiriyya, van patir molt i els estudis s'hi van suspendre. Tamerlà va destruir Bagdad dues vegades, primer el 1392 i després el 1400, va destruir-ne les escoles. Va endur-se molts dels seus erudits, enginyers i arquitectes a Samarcanda. La biblioteca de la madrassa va perdre milers de llibres i un gran nombre dels seus erudits van abandonar Bagdad camí d'Egipte, el Llevant i altres països islàmics de l'època.
Dos segles després de la destrucció de Tamerlà, hi va haver un intent de renaixement, el 1589, però finalment la madrassa va tancar les portes el 1638. A tocar de la madrassa es va fundar la mesquita-madrassa d'al-Assifiyya, que va prendre les funcions educatives de l'antiga madrassa al-Mustansiriyya.
En 1534 els turcs otomans van prendre el control de Bagdad i van encetar un llarg període d'estabilitat política que va dur fins a la instauració del mandat britànic sobre l'Iraq a principis del . Des de finals del i fins a principis del , la madrassa es va utilitzar principalment amb finalitats militars, ara per servir com a lloc de descans i recursos, ara com a magatzem per als uniformes dels soldats. Aquest edifici polivalent era conegut com a Khan al-Muwàssila, sobretot al i va servir com a caravanserai per als comerciants que passaven per Bagdad.
Amb el pas dels anys, l'edifici es va anar degradant fins que l'any 1960 el govern iraquià va restaurar el complex de la madrassa i el va obrir a visites i turistes com a monument històric.
Arquitectura Disseny miniatura|267x267px|Edifici de la madrassa al-Mustansiriyya el 2005 La madrassa al-Mustansiriyya és un dels pocs edificis que encara es conserven que proporciona proves del paper de Bagdad com a centre de l'art islàmic i del paper de la ciutat en el desenvolupament de l'ornamentació geomètrics. La madrassa es distribueix sobre un pla bàsic de quatre iwans que donen lloc a un edifici rectangular de dos pisos amb un gran pati central. Cada escola de dret islàmic tenia assignada una cantonada de l'edifici.
Decoració Un dels elements decoratius principals és l'ús de mocàrabs, una combinació de petites voltes interconnectades que s'utilitzen per decorar les trompes que sostenen les cúpules o l'exterior dels minarets i les cúpules. La madrassa també incorpora arabescs i una decoració amb maons en una façana tripartida exterior.
L'entrada principal està formada per tres arcs cònics, figures d'estrella i polígons, i una inscripció que esmenta el patró de l'edifici, al-Mustànsir. La decoració amb fullatges i vegetació, elements decoratius ja emprats pels omeies i continuats pels abbàssides, s'usa en la façana exterior dels arcs d'entrada. Les altres entrades estan decorades amb patrons geomètrics de ziga-zagues, dissenys quadrats i ornamentació centrada al voltant de l'aigua. L'entrada sud-oest també inclou una inscripció posterior del califa otomà Abdülaziz.
Rellotge d'aigua Hi ha proves que suggereixen que el 1235 la madrassa comptava amb un monumental rellotge d'aigua que servia per marcar les hores de pregària, tant de dia com de nit. El rellotge estaria al vestíbul d'entrada. El cert és que els rellotges d'aigua eren comuns entre els abbàssides, en aquell moment.
Es deia que el rellotge va ser construït per un home anomenat Alí ibn Thàlab i que estava inspirat en els rellotges tradicionals que aleshores es feien a Damasc. El rellotge comptaria amb portes metàl·liques i daurades, figures d'ocells que deixaven caure boles de metall en recipients que indicaven el transcurs d'una hora durant el dia, així com il·luminació per anunciar les hores durant la nit, al mateix temps que tot un mecanisme que reflectia el moviment dels cossos celestes.