Tôn Đức Thắng (; 20 d'agost de 1888 - 30 de març de 1980) va ser el segon president del Vietnam sota el lideratge del secretari general Lê Duẩn. El càrrec de president és cerimonial i Tôn mai va ser un polític important ni tan sols un membre del Politburó, el consell governant del Vietnam. Va exercir com a president, inicialment de la República Democràtica del Vietnam des del 2 de setembre de 1969, i més tard d'un Vietnam unificat , fins a la seva mort el 1980.
Conegut afectuosament com a Oncle Tôn (Bác Tôn), Tôn Đức Thắng va ser una figura política nacionalista i comunista vietnamita clau, va ser president del Comitè Permanent de l'Assemblea Nacional (1955–1960) i va exercir com a vicepresident de Ho Chi Minh de 1960 a 1969, succeint-lo com a president després de la mort de Ho. Va morir als 91 anys; era el cap d'estat més gran amb el títol de "president" (posteriorment superat per Hastings Kamuzu Banda).
Primers anys de vida Tôn Đức Thắng va néixer de Tôn Văn Đề i Nguyễn Thị Di a l'illa d'Ông Hô, al costat del riu Mekong, a uns quatre quilòmetres de Long Xuyen, la capital de la província d'An Giang. De 1897 a 1901, Tôn va rebre la seva educació en escriptura Nom, història i filosofia confuciana d'un tutor privat a Long Xuyen. Aquest tutor, anticolonialista, va tenir una gran influència en el desenvolupament inicial de les creences polítiques de Tôn. Després, va aprendre francès en una escola primària a Long Xuyen. Tôn va viure amb els seus pares fins al 1906, quan es va traslladar a Saigon.Giebel, p14.
Carrera revolucionària Tôn va afirmar haver participat, mentre era mariner a la marina francesa, durant la seva estada al Mar Negre el 1919, durant el motí del Mar Negre, en un complot amb companys mariners per lliurar el creuer blindat francès Waldeck-Rousseau als revolucionaris bolxevics enemics. Christoph Giebel, un autor, afirma que Tôn aparentment no va participar en un motí en un vaixell francès enviat al Mar Negre el 1919 per ajudar a derrotar els bolxevics. Afirma que va ser una història inventada que vinculava el comunisme vietnamita amb la Revolució d'Octubre a Rússia, que es va relatar arreu del món comunista a la dècada de 1950. Giebel també destaca els desacords sobre la participació de Tôn amb un sindicat de Saigon a la dècada de 1920 i la vaga de les drassanes allà el 1925, tot i que la credibilitat de la història és desconeguda.
Tôn Đức Thắng va continuar participant en activitats rebels contra els francesos. Es va unir a la Lliga Revolucionària de la Joventut Vietnamita el 1927 i el 1929 va ser empresonat per l'autoritat colonial francesa a Saigon, i després deportat a la famosa presó de Côn Sơn. Hi va romandre fins al 1945 i immediatament va tornar a destacar a l'ull públic. Després que el Viet Minh de Ho Chi Minh arribés al poder l'agost de 1945, Tôn es va convertir en membre del Comitè del Partit de la Cotxinxina del Partit Comunista del Vietnam, membre del Comitè de Resistència Administrativa de la Cotxinxina i, el 1946, en membre president de l'Assemblea Nacional. El 1947, va esdevenir membre del Comitè Central del Partit Comunista del Vietnam.
Carrera a la República Democràtica del Vietnam Ascens al poder Tôn també va exercir com a president del Lien Viet durant la rebel·lió contra els francesos de 1946 a 1954. Tanmateix, l'organització es va dissoldre després de la Convenció de Ginebra de 1954, que va donar al Việt Minh el control exclusiu sobre la República Democràtica del Vietnam. Tôn va assumir el control d'una altra organització, el Front de la Pàtria del Vietnam, un grup nacionalista progovernamental. Tôn va liderar el Front de la Pàtria en la seva campanya per atraure partidaris del Vietnam del Sud. Com a resultat, va rebre el Premi Stalin per la Pau el 1955.
La tasca de Tôn intentant guanyar-se el suport del Vietnam del Sud per mitjans pacífics també el va ajudar a convertir-se en vicepresident de Ho Chi Minh el 1960. El 1967, quan encara era vicepresident, Tôn va guanyar el Premi Lenin de la Pau, un premi anual similar al Premi Nobel de la Pau, però atorgat per la Unió Soviètica. Després de la mort de Ho Chi Minh el 1969, Tôn el va succeir com a president. La major part del poder real, però, residia en el cap del Partit Comunista, Lê Duẩn.
Caiguda de Saigon Amb la caiguda de Saigon el 30 d'abril de 1975, el Govern Revolucionari Provisional va prendre el control del Sud. Això va permetre la futura reunificació del Vietnam com la República Socialista del Vietnam, que es va formalitzar el 2 de juliol de 1976. Actualment, el 30 d'abril es reconeix com a dia festiu al Vietnam, conegut com el Dia de la Reunificació, tot i que no va ser fins al 2 de juliol de l'any següent que els dos països es van unir oficialment com una sola nació. Tôn es va convertir en el primer president del país reunificat.
President del Vietnam reunificat Amb el final de la guerra del Vietnam i amb el govern sud-vietnamita enderrocat, Tôn va poder mantenir fàcilment el seu càrrec com a president de la nova nació inestable durant la meitat i finals dels anys 70 del segle XX. El Vietnam unificat sota el mandat de Tôn va experimentar problemes inicials, ja que les condicions polítiques i econòmiques es deterioraven i milions de sud-vietnamites fugien del país com a refugiats. Com a líder de la República Socialista Unida del Vietnam, Tôn va treballar dur durant diversos anys en un esforç de reconstrucció massiu per reconstruir la indústria, la infraestructura i l'economia tant de l'antic Vietnam del Nord com del Vietnam del Sud.
Deposició dels Khmers Rojos
A principis de 1978, Tôn es va adreçar a la Unió Soviètica per demanar ajuda per deposar els Khmers Rojos a Cambodja, que estava alineada amb la República Popular de la Xina. Les creixents tensions entre la República Popular de la Xina i la Unió Soviètica havien agreujat dràsticament la situació a la zona, fent que la Unió Soviètica estigués preocupada pel resultat d'una guerra per delegació entre el Vietnam i Cambodja.
La proposta de Tôn podria haver semblat una oportunitat d'or per a la Unió Soviètica, ja que assumia que l'exèrcit vietnamita podria derrotar fàcilment les forces cambodjanes. Una victòria vietnamita debilitaria l'única nació alineada amb la República Popular de la Xina al sud-est asiàtic i demostraria la superioritat d'estar alineada amb la Unió Soviètica.
El 25 de desembre de 1978, després de mesos de creixents incursions frontereres per part dels Khmers Rojos al Vietnam, els assassinats de civils vietnamites innocents com la massacre de Ba Chúc i una afluència de cambodjans que buscaven refugi al Vietnam, l'Exèrcit Popular del Vietnam va envair Cambodja. El 7 de gener de 1979, els vietnamites havien capturat fàcilment la capital de Cambodja, Phnom Penh, i havien deposat el règim dels Khmers Rojos. Tanmateix, la victòria diplomàtica de la Unió Soviètica va ser de curta durada, ja que la República Popular de la Xina ara estava recolzada pels Estats Units, i cada cop mostraven signes d'estar a prop d'una guerra amb el Vietnam. Els soviètics sabien que no podien intervenir per ajudar els vietnamites si la República Popular de la Xina decidia envair el Vietnam.
El 15 de febrer de 1979, la República Popular de la Xina va anunciar oficialment els seus plans per envair el Vietnam, posant així fi al crucial i significatiu Tractat d'Amistat Sinosoviètic, que s'havia signat el 1950. La República Popular de la Xina va afirmar que la invasió va ser el resultat del maltractament del Vietnam a la població d'ètnica xinesa i de la presència vietnamita a les illes Spratly de la Xina.
El 17 de febrer, una força de la República Popular de la Xina d'uns 200.000 soldats va creuar el Vietnam i immediatament va començar a envair ciutats i pobles vietnamites al llarg de la frontera nord del Vietnam. El Vietnam havia deixat un exèrcit de 100.000 homes per repel·lir la República Popular de la Xina, i es van reportar nombroses baixes als dos bàndols.
Els xinesos van començar a retirar les seves forces menys d'un mes després, el 16 de març. La sortida anticipada de la Xina del país va generar molta confusió sobre qui va ser el vencedor de la guerra sinovietnamita, o si n'hi va haver algun. Tôn va proclamar que el Vietnam havia guanyat la guerra, mentre que el seu homòleg a la Xina, Ye Jianying, va proclamar una victòria xinesa. Tanmateix, una cosa és segura sobre el resultat de la guerra sinovietnamita: el Vietnam de Tôn va aconseguir deposar els Khmers Rojos del poder a Cambodja.
Mort i llegat Tôn Đức Thắng va morir el 30 de març de 1980 a Hanoi, poc més d'un any després de la conclusió de la guerra sinovietnamita, als 91 anys a causa d'un atac de cor i insuficiència respiratòria. Va ser el president més gran de la història d'un país del món. Va ser succeït per un dels seus vicepresidents, Nguyễn Hữu Thọ. Està enterrat al cementiri de Mai Dịch, a la secció reservada per a les tombes de líders governamentals i revolucionaris famosos.
Tot i que Tôn havia estat el primer president de la República Socialista reunificada del Vietnam, no ha aconseguit la mateixa reverència que el seu predecessor, Hồ Chí Minh, havia rebut del poble vietnamita. Tôn va exercir com a líder de la nació durant el moment crucial en què el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud es van reunificar com un de sol. Tanmateix, també va ser un moment en què el país va mostrar signes d'esgotament després de 30 anys de guerres, amb l' Exèrcit Popular del Vietnam immersos en una llarga i costosa guerra a Cambodja i a la frontera nord. L'economia es va ensorrar arran d'un intent fallit de col·lectivitzar l'economia del sud, i alguns membres clau del partit, com ara Bùi Tín i Hoàng Văn Hoan, van desertar. Va ser sota el seu govern que el Vietnam va sobreviure al període de subsidis. Més tard, el 1986, el 6è Congrés del Partit va aprovar la política de renovació que reconeixia el fracàs de la col·lectivització i liberalitzava l'economia, obrint un nou capítol en la història del Vietnam.
La Universitat Tôn Đức Thắng, una de les principals universitats de recerca de Ciutat Ho Chi Minh, va rebre el seu nom. Moltes avingudes i carreteres de les principals metròpolis. Un Museu Tôn Đức Thắng va obrir les portes a Ciutat Ho Chi Minh, en un bulevard que també porta el seu nom i a prop de la drassana Ba Son, el 1988, en el centenari del naixement de Tôn.
Referències
Bibliografia Ton Duc Thang Infoplease Ton Duc Thang Encyclopædia Britannica Ton Duc Thang Encyclopedia.com Kelley, Liam, Book review: Imagined Ancestries of Vietnamese Communism: Ton Duc Thang and the Politics of History and Memory Canadian Journal of History, Autumn 2006
Enllaços externs
Interview: Christoph Giebel on BBC
Categoria:Morts el 1980 Categoria:Vietnamites Categoria:Orde de Lenin Categoria:Morts a Hanoi Categoria:Premi Lenin de la Pau entre els pobles Categoria:Nascuts el 1888