Confucius (xinès simplificat:孔夫子; pinyin:Kǒng Fūzǐ; traducció a l'anglès: Confucius). Pel·lícula xinesa de l'any 1940, un biopic del pensador i filòsof xinès Confuci. Produïda per Minhua, amb guió i direcció de Fei Mu.

El director Fei Mu (xinès simplificat: 费穆) (Xangai 1906 - Hong Kong 1951)

El 1930, va decidir seguir la seva veritable passió i va entrar al món del cinema; va començar a treballar com a editor en cap del departament d'informació de North China Film Company. La seva feina implicava traduir subtítols i escriure sinopsis de pel·lícules. El 1932, se li va oferir una feina a la Lianhua Film Company i es va traslladar de nou a la seva ciutat natal, Shanghai. A Lianhua, Fei va treballar per primera vegada com a ajudant del director Hou Yao, autor del primer llibre xinès sobre com fer cinema.

La seva primera pel·lícula 城市之夜 (Night in the City, 1933) va sorprendre a la crítica i la pel·lícula va ser un èxit de públic.

La Segona Guerra sino-Japonesa estava en vigor el 1937 i, al novembre d'aquest mateix any, Shanghai estava ocupada pels japonesos. Durant aquell any, Fei va aconseguir dirigir quatre pel·lícules, profundament nacionalistes i tenien la intenció de lluitar contra l'hegemonia japonesa, un tema comú a les pel·lícules de Fei Mu. Juntament amb molts dels seus compatriotes, van fugir de l'ocupació japonesa i van anar a Hong Kong.

El 1948, va produir el que continua sent una obra mestra del cinema xinès:小城之春 (Spring in a Small Town)  però no va estar disponible fins que a principis dels 80, la China Film Archive va restaurar l'única còpia que quedava i amb la col·laboració de Mei Lanfang, va dirigir la primera pel·lícula en color de la Xina, "Eternal Regret" o "A Wedding in the Dream".

El 1949 va dirigir 生死恨 (Wedding in the Dream) que com a curiositat va incorporar en el repartiment a l'actriu Lan Ping ó Jiang Qing (de nom real Li Shumeng), que més tard va arribar a ser l'esposa de Mao Zedong i un dels líders de la Revolució Cultural i membre de la Banda dels Quatre.

El 1949, com molts altres cineastes i intel·lectuals xinesos, Fei Mu va fugir a Hong Kong després de l'aparició del règim comunista. Amb Zhu Shilin (朱石麟) i Fei Luyi, hi va fundar la productora Longma (龙马 影片 公司). El 1950, però, va tornar a Pequín per servir el nou règim.

Fei Mu ha estat sobrenomenat "director poeta" per la seva experimentació amb el simbolisme dirigit a les formes i la a contemplació filosòfica del cinema com a mitjà visual modern de subjectivitat.

Estil i realització Fei Mu va construir la seva pel·lícula com una sèrie d'escenes, com al teatre, alternant les que representen actors polítics i les seves accions, i al seu costat, els que mostren o evoquen les seves repercussions sobre la vida de Confuci i els seus deixebles. Les escenes principals van acompanyades d'intertítols explicatius que indiquen cites dels dos textos de referència que van inspirar Fei Mu: Els Analectesi també dels textos del historiador Sima Qian (司马迁) que parlen de Confuci.

Produïda durant la Segona Guerra Mundial va ser la primera producció de la companyia Minhua (民华影业)) creada a Shanghai, on la concessió internacional de la ciutat encara oferia possibilitats de rodar en una zona de relativa llibertat sense ocupació japonesa i que s'ha conegut com "el període de l'lla aïllada". El rodatge va començar el març de 1940, amb un pressupost inicial de 30.000 dòlars, però desprès d'un anys de filmació el pressupist es va elevar als 160.000 dòlars.  

El film s'ha definit com el resultat d'una forma cinematogràfica purament xinesa amb préstecs de la pintura tradicional i especialment de l'Òpera de Pequín. Però la pel · lícula també s’ha de situar fins i tot més enllà del marc estrictament xinès, en la tradició de representacions de les grans tragèdies gregues o tragèdies de Shakespeare, a través de l’estilització i el simbolisme en què es basa. Tanmateix, Fei Mu no es va limitar a un estil únic i homogeni; de la mateixa manera que va alternar escenes amb i sense Confuci, va alternar escenes dramàtiques i altres que presenten elements satírics, de vegades vorejant el burlesc. La pel·lícula també va marcar una nova fase artística per a Fei Mu. Si bé les pel·lícules anteriors havien estat marcades per la fluïdesa, en Confuci era conscientment lent i les imatges sovint simètriques, un estil que reflectia la influència de cineastes contemporanis com Sergei Eisenstein i Kenji Mizoguchi.

Un altre aspecte important de la realització del film es la utilització de la música. Una banda sonora original del compositor Qin Pengzhang ( 秦鹏章) que encara tenia només 21 anys. La música de Confuci és, en bona part, música interpretada amb el  guqin, un instrument favorit de Confuci. La resta és música original composta per Qin Pengzhang, però interpretada per una orquestra mixta, barrejant instruments tradicionals xinesos i instruments occidentals.

Segons els records de la filla del director, Barbara Fei, en la preparació del film Confucius hi van col·laborar els seus dos germans petits.

Estrena, pèrdua i restauració La pel·lícula es va estrenar dues vegades als anys quaranta, a finals de 1940 i a principis de 1941 i va ser un fracàs de taquilla. Una versió retallada es va estrenar després de la guerra el 1948, tot i que Fei havia denunciat aquesta versió de la seva pel·lícula. Durant les dècades següents, es va pensar que la visió original de Confucius s'havia perdut. El 2001, la pel·lícula va ser redescoberta quan un donant anònim va enviar una còpia danyada de la impressió a l'Arxiu de Cinema de Hong Kong (HKFA).

Restauració La restauració es va dur a terme en dues etapes: una primera fase, l'any 2008, al laboratori L'Immagine Rirecruited, a Bolonya, va permetre recollir els materials originals i tractar-los per reduir les rascades alhora que restaurava bona part de la banda sonora. L'HKFA va passar set anys restaurant la impressió, que finalment es va projectar al públic modern al 33è Festival Internacional de Cinema de Hong Kong l'abril de 2009. Després, en una segona fase, el 2010, es van tornar a inserir passatges del primer muntatge tallat el 1948 i trobat de nou, uns nou minuts en total.

Sinopsi La pel·lícula comença amb dues imatges simbòliques que defineixen des del principi la personalitat de Confuci tal com la percep Fei Mu. Una primera imatge de Crist a la creu situa Confuci en una llarga línia de figures cristianes; aquest símbol es repeteix liminalment diverses vegades, per exemple en la seqüència on Confuci i els seus deixebles estan envoltats a l'estat de Chen i no tenen menjar: la imatge dels deixebles dormint al campament recorda la iconografia de Crist a la muntanya de les Oliveres. De la mateixa manera, quan mor el deixeble favorit, Yan Hui, la càmera mostra un primer pla la cara de Confuci que plora:  el cel m'està destruint (天丧予! 天丧予! , que no és diferent del crit de Crist a la creu: Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?

La segona imatge és la del Buda Sakyamuni, i més tard la imatge de Confuci que Fei Mu suggereix, el presenta assegut a la posició del lotus predicant sota un arbre davant de l'altar, com el Buda. sota l'arbre Bodhi.  

Es pot veure a Youtube.

Referències

Categoria:Pel·lícules del 1940 Categoria:Pel·lícules de la República de la Xina