Agustí Pera Planells, que signava les seves obres com a Pera Planells (Girona, 28 d'agost de 1908 – 20 de març de 1997), va ser un pintor català. De formació artística principalment autodidacta, la seva obra se centra sobretot en els paisatges de Girona i la seva contrada, i es caracteritza per un cromatisme ric i suggestiu. També va treballar, encara que en menor mesura, la figura humana, les natures mortes i els temes religiosos, amb una idealització deliberadament ingenuista, així com composicions personals de flors gairebé abstractes. Encara que la seva tècnica predominant sempre va ser l'oli, també es va dedicar a l'escultura en bronze i al gravat. Va participar en nombroses exposicions tant al seu país com a l'estranger, i la seva obra es troba en museus i col·leccions particulars arreu del món.
Una altra faceta destacable va ser la seva tasca com a restaurador d'obres procedents de fons de museus i també com a antiquari. Va participar en la creació de l'Agrupación Nacional Sindical de Bellas Artes (A.N.S.I.B.A.) i va arribar a presidir la seva secció provincial a Girona.
Biografia Agustí Pera, tercer de set germans, va néixer el 28 d'agost de 1908 al carrer de Santa Eugènia, número 8, de Girona. El seu pare tenia un negoci de transports anomenat Agència Joan Pera. De jove, durant les vacances d'estiu, solia visitar el cafè que regentava el seu oncle a la Devesa, lloc on va conèixer Santiago Rusiñol, que estava pintant en aquest parc, fet que va suposar un primer estímul per a la seva vocació artística. En aquells anys va morir el seu pare, cosa que va truncar els seus desitjos de dedicar-se a l'estudi i a la pintura davant la necessitat d'aportar ingressos a l'economia familiar. Va provar diversos oficis fins que va trobar feina com a escrivent a les oficines d'Hidroelèctrica de Catalunya, treball que va abandonar al cap d'un temps per provar sort a Madrid com a pilot d'aviació. No va superar els exàmens i, amb vint anys, va ser cridat a complir el servei militar. Un cop llicenciat, al maig de 1930, va viatjar sol a París, on va conèixer Salvador Dalí i va assistir a algunes classes de pintura a l'Académie de la Grande Chaumière. També va aprofitar per aprendre l'art de la restauració de quadres, però, decebut de la seva experiència parisenca, va tornar a la seva ciutat natal dos anys després.
L'any 1936 va fundar, juntament amb diversos intel·lectuals de la ciutat, la revista Víctors, de la qual va ser administrador, traductor i autor d'algunes ressenyes sobre novetats literàries i cinematogràfiques. La publicació mensual era ambiciosa i de gran qualitat, però només va arribar a cinc números, sobretot per l'esclat de la Guerra Civil espanyola. Aquell mateix any va ingressar a l'Escola de Belles Arts de Girona, situada aleshores a la Pia Almoina, on va assistir a les classes de pintura i dibuix impartides per Josep Aguilera. Quatre dies abans que esclatés la contesa, va trobar feina a la Generalitat de Catalunya com a auxiliar administratiu a la Delegació d'Indústria de Barcelona, motiu pel qual es va traslladar a aquesta ciutat. Ja instal·lat, va aprofitar per assistir durant uns mesos a l'Acadèmia Martínez per continuar la seva formació artística, però el 1937 va ser mobilitzat per anar al front de Madrid i va romandre a Rascafría fins al final de la guerra.
De tornada a Girona, i ja casat amb Fermina Soler Juanals, va començar a pintar els seus primers paisatges i va iniciar una estreta amistat amb l'historiador de l'art i paisatgista Bernardino de Pantorba, una relació basada en “la lealtad mutua, las aficiones y los gustos comunes y las ideas compartidas”, que es mantindria al llarg dels anys. El desembre de 1939 va presentar la seva primera exposició a la Biblioteca Municipal de Girona, en la qual es percebia clarament la que seria la seva principal temàtica: els paisatges de la seva ciutat i dels voltants. Va tornar a exposar al mateix lloc el febrer de 1941, i en aquesta segona mostra la seva evolució va ser valorada positivament per la crítica, sobretot per “la mayor nitidez de su paleta, el mejor estudio que ha hecho del color, su preocupación por lograr aire en la lejanía de sus fondos, y su decidida valentía en interpretar conjuntos complejos y llenos de dificultades”.
En aquells dies, el seu estil era clarament academicista, inspirat sobretot en l'Escola paisatgística d'Olot. Cal dir que, encara que la seva producció estava lluny de les avantguardes, ja anunciava canvis en la recerca d'una manera de fer pròpia que s'apreciarien amb més claredat en la dècada següent: “Se va afirmando, va perfilando su personalidad, logra muy buenos efectos en el estudio de la luz, y en muchas obras sabe administrar el color ponderadamentet”.
Primers reconeixements L'any 1947 va marcar una fita en la seva evolució artística. Lluny de la crítica gironina, lògicament condescendent, es va arriscar a exposar a Barcelona, a les Galeries Pallarés, amb quadres de gran riquesa cromàtica que deixaven patent la seva soltesa amb l'espàtula, que utilitzava aplicant gruixudes capes de pintura amb petits tocs, sense que el resultat final perdés atmosfera: "Pero, pese al empleo de este procedimiento, que suele eliminar el aire que ha de circular por el lienzo, estas obras no carecen de la necesaria atmósfera. Asimismo, no obstante el uso de las capas gruesas de color y la densidad a que tal uso da lugar, Pera Planells consigue admirables efectos de transparencia i infinidad de matices cromáticos".
Encara que la primera crítica estava molt allunyada dels habituals afalacs als quals estava acostumat a la seva ciutat natal, la resta de comentaris van ser més tolerants i, en general, es va valorar positivament aquest canvi. Aquell mateix any va guanyar la medalla de plata del Premi Masriera de pintura, convocat per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, amb el seu quadre El Ter a Pedret. També va participar, a principis de setembre, en les reunions prèvies a la fundació —el 9 de març de 1948— del Cercle Artístic de Girona, del qual anys més tard arribaria a ser vocal de pintura. Així mateix, va participar en l'exposició col·lectiva que aquesta entitat va celebrar el 1949.
L'any següent va tornar a exposar a les Galeries Pallarés. En aquesta ocasió, la crítica va destacar la seva audàcia colorista, molt més expressiva, que l'allunyava de l'academicisme planer, i també va valorar positivament que la seva modernitat continués continguda pel respecte a la tradició: “Pintura jugosa, sin excesivas preocupaciones, busca templar su fundamental naturalismo con las delicuescencias de su brillante colorido”.
Efectivament, aquesta serà una constant en la seva evolució artística: tot intent de renovació quedava sempre refrenat per la seva inèrcia classicista i no arribava a prosperar. Com observa la historiadora de l'art Eva Vàzquez: "Així, si en les primeres exposicions es deixava instruir reprimint la seva natural tendència a la voluptuositat colorista, cap a 1950 l'alliberarà completament i la convertirà, uns anys després, en el signe distintiu de la seva pintura". No obstant això, com assenyala aquesta mateixa estudiosa, les innovacions en la seva pintura seran relativament tardanes, ja en els anys seixanta, per tornar en la seva última etapa al model pictòric sobretot paisatgístic que li havia garantit el reconeixement de la crítica.
També el 1951 va participar en l'exposició col·lectiva de pintors catalans a la Sala Macarrón de Madrid i va ser destacat pel prestigiós crític Figuerola Fenetti com el més interessant de tots ells.
Nou rumb artístic esquerra|miniatura|Flors (1975). Pera Planells Com s'ha assenyalat, a finals dels anys cinquanta es produeix un canvi en la seva pintura, no només en la temàtica, sinó també en la tècnica, com deixen entreveure, al novembre de 1959, els quadres que presenta a la Sala Municipal de Girona: "Pera Planells ha realizado una gran labor, ya no solo en la pintura de paisaje, sino encerrado en su estudio, llevando a cabo algunas composiciones que alcanzan gran tono".
El 1960 fa un pas més i, a la Galeria Jaimes de Barcelona, mostra aquesta nova orientació estilística. Es tracta d'una exposició de tema religiós tenyit d'una certa ingenuïtat expressionista que recorda Chagall, en què reprèn la figura amb un tractament que elimina els detalls superflus per essencialitzar poèticament la composició. Aquest rumb sorprèn favorablement i l'exposició aconsegueix un succès d'estime, perquè si el resultat econòmic és discret, no ho és el de la crítica, que la considera molt més interessant: "Pera Planells es optimista y luminoso y su temática es tierna, amable y lírica. Escenas religiosas, ángeles y maternidades son sus asuntos preferidos y nos los da bellamente compuestos, aunque a menudo se resiente de una estilización demasiado rebuscada".
De nou, el que es valora en ell és aquest intent de modernitat, però amb la cautela d'allunyar-se de la, per ells, denigrada abstracció informalista. Com assenyala Eva Vázquez: "Els crítics semblen debatre's, com el mateix Pera Planells, entre la seva militància pel valor sempre segur de la contenció acadèmica, les seves reserves davant de tendències que s'acostessin massa a l'informalisme i l'afició per qualsevol pintura que, fos pel mitjà que fos, transmetés una certa aroma lírica".
És també en aquesta dècada quan s'implica en la creació, a Girona, de l'Agrupación Nacional Sindical de Bellas Artes (A.N.S.I.B.A.), que havia fundat a Madrid Juan de Ávalos el 1964, i la delegació provincial la qual anys més tard arribarà a presidir. Aquesta agrupació va possibilitar, a la seva sala d'exposicions Voltes d'en Rosés, les mostres col·lectives de pintors gironins en les quals també va poder exposar la seva pròpia obra.
Etapa de consagració i reconeixement Als anys setanta va afegir a la seva temàtica la natura morta, en una línia que evocava d'alguna manera Morandi, així com figures femenines esquemàtiques i idealitzades que denominava noies màgiques i, sobretot, les interessants composicions florals gairebé abstractes, en les quals tornava a demostrar el seu mestratge cromàtic amb tocs d'oli hàbilment modelats amb l'espàtula. Així mateix, el 1972 va començar a treballar l'escultura en bronze, que va exposar el 1973. miniatura|Desplegable de l'antològica a la Fontana d'Or (1983) que inclou el text autobiogràfic Remembrances. L'any 1977, després de la mort de la seva primera esposa, va contreure matrimoni amb Concepció Guirao Massaneda, que seria un suport imprescindible per emprendre importants projectes, com l'exposició antològica a finals de 1982 a la Fontana d'Or de Girona; les exposicions a París, al Centre International d'Art Contemporain (1984) i al Salon des Nations del mateix centre (C.I.A.C.) (1985); i, finalment, l'exposició Expo-còpia. Obres de genis de la pintura (1992), de nou a la Fontana d'Or, fruit d'un esforç prolongat al llarg de deu anys que, malgrat la seva avançada edat, va aconseguir concloure amb èxit.
Aquesta exposició presentava interpretacions —moltes en gran format— de les obres de diversos Grans Mestres als quals sempre havia admirat, però no aportava res d'original a la seva ja dilatada trajectòria, que en els últims anys tornaria, de manera més reflexiva, a la seva temàtica predilecta: el paisatge de Girona i la seva província, que continuava considerant "una pedrera inesgotable".
L'any 1996 va ser nomenat Accademico Corrispondente Sezione Art per l'Accademia Internazionale “Greci-Marino” Accademia del Verbano di Lettere, Arti, Scienze, a Itàlia. Sense abandonar mai la seva activitat artística, va morir a Girona el 1997.
Homenatges pòstums