Cesare Maria De Vecchi, 1r Conte di Val Cismon (14 de novembre de 1884 - 23 de juny de 1959) va ser un militar italià, administrador colonial i polític feixista.
Biografia De Vecchi va néixer a Casale Monferrato el 14 de novembre de 1884. Després de graduar-se en jurisprudència, va esdevenir un advocat d'èxit a Torí. La seva postura sobre la Primera Guerra Mundial va ser intervencionista, i ell mateix va participar en els esdeveniments finals del conflicte, acabant la guerra amb el rang de capità i diverses condecoracions per valor. En tornar a Itàlia, va donar el seu suport al Partit Nacional Feixista, en el qual representaria constantment l'ala monàrquica i "moderada". Va esdevenir president dels veterans de guerra de Torí i cap de l'esquadra feixista local. El 1921, va ser elegit a la Cambra de Diputats italiana.
De Vecchi va esdevenir comandant general de la Milícia (vegeu Camises Negres), va ser un dels quadrumvirs que van organitzar la Marxa sobre Roma i va intentar persuadir Antonio Salandra perquè entrés al govern de Benito Mussolini. Ell mateix va esdevenir sotssecretari del Tresor i després del Ministeri de Finances. El desembre de 1922, va inspirar l'esquadró de Brandimarte a la massacre de Torí de 1922 i va ser conegut com el més important dels esquadristes piemontesos .
De 1923 a 1928, De Vecchi va ser governador de la Somàlia italiana, un càrrec que el va allunyar del centre de l'escena política italiana. Va ser nomenat comte de Val Cismon (en memòria de les batalles lliurades pels seus arditi al Monte Grappa el 1918). Durant aquest temps, De Vecchi va supervisar la construcció de la catedral de Mogadiscio i va presidir una guerra de pacificació a Somàlia. Segons Tom Behan, De Vecchi va dur a terme una "política de terra cremada" a Somàlia de 1925 a 1927. El primer crim de guerra de la Itàlia feixista, l'assassinat de 100 civils a Merca, es va cometre sota el seu lideratge.
De Vecchi va ser nomenat senador pel rei Víctor Manuel III. Va esdevenir el primer ambaixador al Vaticà després del Concordat de 1929. Durant la dècada de 1930, va presidir el comitè del Piemont per a la història del Risorgimento , va organitzar esdeveniments i va donar conferències per celebrar el període. Entre 1935 i 1936, va ser ministre d'Educació nacional: com a tal, va promoure la historiografia que identificava la Casa de Savoia com l'enllaç entre la Roma imperial i la Roma del feixisme, i també va treballar per la centralització de l'administració del sistema escolar.
El 20 de juny de 1935, De Vecchi va aconseguir l'aprovació de la reforma De Vecchi, un projecte de llei que abolia la distinció entre les escoles secundàries que depenien del govern central i les escoles secundàries que podien ser finançades pels municipis i les províncies. El control de tota l'educació secundària estava centralitzat en el govern, que decidia els currículums escolars i aplicava la censura als llibres de text escolars abans i després de la seva publicació.
Mentre exercia com a governador de l'illa de Rodes, va ser responsable de promulgar les lleis racials italianes, que restringien els drets civils dels jueus italians, prohibien els llibres escrits per autors jueus i excloïen els jueus dels càrrecs públics i de l'educació superior. Lleis addicionals van desposseir els jueus dels seus béns, van restringir els viatges i, finalment, van preveure el seu confinament a l'exili intern, tal com es va fer amb els presos polítics. El 1935, De Vecchi va obligar la comunitat jueva a traslladar el seu cementiri de la seva ubicació històrica a la ciutat vella a la seva ubicació actual a la carretera del barri de Kallithea i els va exigir per la força que proporcionessin les làpides dels seus avantpassats per reconstruir el Palau del Gran Mestre dels Cavallers de Rodes.
Escrivint als seus Diaris de Guerra (entrada del 6 de març de 1940), el comte Galeazzo Ciano, aleshores ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia, va escriure: "Per primera vegada he trobat una persona que vol declarar la guerra amb els alemanys contra França i Anglaterra. Aquesta persona no és menys que l'intrèpid Cesare Maria de Vecchi di Val Cismon! Els americans diuen que cada minut neix un ximple; només cal buscar-lo. Aquesta vegada n'he trobat un. Cesare Maria és, sobretot, un home de pompositat i vanes il·lusions, que somia amb obtenir un bastó de mariscal i condecoracions i espera guanyar-les a través de la sang d'altres". Del 1939 al 1943, també va ser president de l'Institut Numismàtic Italià.
De 1936 a 1941, De Vecchi va actuar com a governador de les illes italianes de l'Egeu, promovent l'ús oficial de la llengua italiana. L'any següent va ser nomenat membre del Gran Consell del Feixisme i el 25 de juliol de 1943 va votar a favor de l'ordre del dia de Dino Grandi que deposava Benito Mussolini del seu paper de Duce (líder) feixista. L'1 d'agost de 1943 va ser ascendit a Generale di Divisione i se li va donar el comandament de la recentment formada 215a Divisió Costanera a Florència. Després de l'anunci de l'Armistici de Cassabile el 8 de setembre de 1943, De Vecchi va autoritzar les forces alemanyes a entrar al port de Piombino i va prohibir qualsevol acte de resistència. No obstant això, unitats de la Marina Reial Italiana i de l'Exèrcit Reial Italià, amb el suport de la població local, van impedir que els alemanys desembarquessin a Piombino, van matar uns 100 i van capturar més de 200 soldats de la Wehrmacht. L'endemà, De Vecchi va ordenar l'alliberament dels alemanys i la devolució de les armes, després de la qual cosa va signar la rendició de la seva Divisió als alemanys. El 13 de setembre, De Vecchi, amb un permís que li havia donat el mariscal de camp alemany Albert Kesselring, va abandonar les seves posicions i es va refugiar al Piemont.
A principis d'octubre de 1943, De Vecchi es va amagar amb l'ajuda de l'ordre dels Salesians de Don Bosco, que el van amagar de la República Social Italiana de Mussolini, que va condemnar De Vecchi a mort in absentia en el judici de Verona el gener de 1944. Els Salesians van amagar De Vecchi fins i tot després de la guerra fins al 1947, quan va escapar a l'Argentina amb un passaport paraguaià. Després de tornar a Itàlia el 1949, De Vecchi va donar suport al Moviment Social Italià, d'ideologia neofeixista juntament amb Rodolfo Graziani. Tanmateix, es va negar a acceptar cap càrrec polític o institucional dins de l'MSI.
De Vecchi va morir a Roma el 1959.
Campanya dels Sultanats El govern feixista va ordenar l'ocupació de tota Somàlia per la força a través del Cos Reial de Tropes Colonials, cosa que va provocar resistència armada i rebel·lions a tot el país. Amb l'arribada del governador Cesare Maria De Vecchi el 15 de desembre de 1923, les coses van començar a canviar a Somàlia. Itàlia tenia accés a aquestes zones en virtut dels successius tractats de protecció, però no un govern directe. El govern feixista només tenia un govern directe sobre la majoria del territori de Benadir. Donada la derrota del moviment dervix a principis de la dècada de 1920 i l'auge del feixisme a Europa, el 1925, Mussolini va donar llum verda a De Vecchi per iniciar la presa de control dels sultanats del nord. Tot s'havia de canviar i els tractats s'havien d'abrogar.
Per fer més viable l'aplicació del seu pla, va començar a reconstituir l'antic cos de policia somali, el Corpo Zaptié, i els nous Dubats com a força colonial. Els quals estaven dirigits principalment pel Capo Hersi Gurey, un aliat important d'Itàlia en aquest conflicte. miniatura|Capo Hersi Gurey a Roma, 1938 En preparació del pla d'invasió dels sultanats, el comissionat d'Alula, E. Coronaro, va rebre ordres a l'abril de 1924 per dur a terme un reconeixement dels territoris objectiu de la invasió. Malgrat la relació italiana de quaranta anys amb els sultanats, Itàlia no tenia un coneixement adequat de la geografia. Durant aquest temps, estava previst que tingués lloc el servei geològic Stefanini-Puccioni. Aquest va concloure que el Sultanat de Majeerteen depenia del trànsit marítim, per tant, si aquest es bloquejava, es podria "muntar" qualsevol resistència. Com a primera etapa del pla d'invasió, el governador De Vecchi va ordenar als dos sultanats que es desarmessin.
Els italians van envair ràpidament Hobyo, amb la rendició d'Ali Yusuf Kenadiids, victoriós contra les forces del sultà, la població encara no havia acceptat el domini italià sense lluitar. El comissionat Trivulzio, assignat amb l'administració de Hobyo, va informar del moviment d'homes armats cap a les fronteres del sultanat abans i després de l'annexió. Mentre es feien els preparatius per continuar l'avanç del Corpo Zaptié cap al sultanat de Majeerteen, va sorgir una nova amenaça. Un dels comandants del sultà Ali Yusuf, Omar Samatar, va atacar i capturar El Buur el 9 de novembre de 1925. La població local es va posar del costat d'Omar, i aviat els italians van tenir una revolució a gran escala després que Omar continués el seu èxit anterior amb la captura d'El-Dhere. El Corpo Zaptié va intentar i va fracassar en recuperar El-Bur d'Omar. El 15 de novembre, els italians havien fugit a Bud Bud, emboscats pels partisans durant tot el camí i força disminuïts en forces i resolució.
Es va planejar un tercer intent, però abans que pogués executar-se, el comandant de l'operació, el tinent coronel Splendorelli, va ser emboscat i mort entre Bud Bud i Bula Barde. La moral italiana va tocar fons, i Hobyo semblava una causa perduda, ja que Omar Samatar estava a punt de reconquerir Hobyo. En un intent de salvar la situació, el governador De Vecchi va sol·licitar dos batallons d'Eritrea i va assumir el comandament personal. La rebel·lió aviat es va estendre més enllà de les fronteres cap a Benadir i la Somàlia occidental, i Omar es va fer cada cop més poderós. El desastre de Hobyo va commocionar els polítics italians a Roma. La culpa aviat va recaure sobre el governador De Vecchi, la incompetència del qual va ser culpada de l'ascens d'Omar. Roma va instruir a De Vecchi que havia de rebre el reforç d'Eritrea, però que el comandant dels batallons eritreus havia d'assumir el comandament militar i De Vecchi va quedar confinat a Mogadiscio i limitat a un rol administratiu. El comandant havia d'informar directament a Roma, evitant completament De Vecchi.
Com que la situació era extremadament confusa, De Vecchi va portar l'antic sultà Ali Yusuf Kenadiid amb ell a Mogadiscio. Mussolini va prometre reconquerir tot Hobyo i passar a Majeerteenia per qualsevol mitjà necessari. Fins i tot es va considerar la reinstauració d'Ali Yusuf. Tanmateix, els clans ja s'havien posat del costat d'Omar Samatar, per la qual cosa aquesta no era una opció tan viable com semblava. Abans que arribessin els reforços, De Vecchi va triar la vella tàctica de dividir i vèncer, i va oferir grans recompenses, diners i prestigi a qualsevol clan que decidís donar suport als italians, en particular els Habar Gidir, que eren enemics del Sultanat de Hobyo des de feia temps.
Tenint en compte les rivalitats clàniques ancestrals que han estat la perdició dels estats somalis des de temps immemorials, va resultar que va tenir molt més èxit que els regiments eritreus a l'hora de revertir la rebel·lió. Els Habar Gidir estaven liderats pel comandant Hersi Gurey. miniatura|Cavalleria Habar Gidir a Hobyo Amb la rebel·lió apaivagada i les forces militars fortament reforçades amb els batallons d'Eritrea, els italians van reconquerir El-Buur el 26 de desembre de 1925 i finalment van obligar Omar Samatar a retirar-se a la Somalilàndia occidental, tot i que aquests encerts contra Hobyo havien estat desastrosos per als italians i per a l'orgull de Mussolini.
Honors 50px Gran Creu de Cavaller de l'orde de Sant Maurici i Sant Llàtzer - 24 de juny de 1929 50px Cavaller de l'orde Militar de Savoia 50px Gran Creu de Cavaller de l'Orde de la Corona d'Itàlia - 18 de novembre de 1923