miniatura|L'expansió de l'Estat serbi cap a les possessions meridionals (gregues) durant el regnat d'Esteve Uroš IV Dušan (1331-1355) La controvèrsia eclesiàstica serbo-grega dels anys 1346-1375 va ser un conflicte entre el Patriarcat serbi de Peć i el patriarcat ecumènic de Constantinoble, que va esclatar poc després que l'arquebisbat de Peć fos elevat a la categoria de patriarcat la primavera de 1346.
L'origen de la disputa requeia en les divergències sobre la dignitat patriarcal i la jurisdicció eclesiàstica de les regions meridionals, annexionades a l'Imperi Serbi durant el regnat d'Esteve Uroš IV Dušan. Ben aviat, aquests desacords van degenerar en un enfrontament obert quan el patriarca de Constantinoble, Cal·list I, va condemnar la jerarquia eclesiàstica sèrbia i va provocar, així, un cisma. Després dels primers intents de suavitzar les tensions el 1363 i el 1368, no es va arribar a una reconciliació plena i definitiva entre les esglésies fins al 1375, gràcies als esforços del príncep serbi Lazar Hrebeljanović i del patriarca de Constantinoble, Filoteu Cocci.
Els orígens de la disputa (1346) miniatura|L'emperador Esteve Uroš IV de Sèrbia Durant el regnat d'Esteve Dušan (1331-1355), l'Estat serbi va experimentar una expansió notable cap al sud de la península Balcànica i va annexionar vastos territoris romans d'Orient. Com que aquestes terres queien principalment sota la jurisdicció eclesiàstica del patriarcat ecumènic de Constantinoble, el canvi de sobirania va fer necessària una reorganització de l'administració eclesiàstica als territoris annexionats.
La primavera de 1346, durant un concili d'estat a Skopje, l'arquebisbe serbi va ser elevat al rang de patriarca, mentre que el sobirà serbi va ser coronat tsar (emperador). Es va formalitzar així el naixement de l'Imperi serbi i del Patriarcat serbi. Aquest acte, dut a terme sense el vistiplau de l'emperador romà d'Orient ni del patriarca de Constantinoble, va desencadenar el conflicte serbogrec sobre la legitimitat del títol imperial i de la dignitat patriarcal.
El conflicte obert (1350-1353) miniatura|L'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè (1347-1354) A partir del 1346, el Patriarcat serbi va estendre la seva autoritat sobre les noves possessions meridionals i va incorporar les diòcesis de les regions conquerides: Macedònia, Tessàlia i l'Epir. En resposta, el nou patriarca de Constantinoble, Cal·list I (1350-1353), va decidir procedir amb una condemna oficial. Aquesta mesura estava en plena sintonia amb la política de l'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè, orientada a debilitar el poder serbi emergent sobre les terres antigament romanes d'Orient. El patriarca va promulgar un acte d'excomunió contra el sobirà i les altes jerarquies eclesiàstiques sèrbies per la usurpació del títol imperial i de la dignitat patriarcal i, específicament, per haver establert el control sobre les diòcesis del Patriarcat de Constantinoble a les regions recentment conquerides.
Com que el text original de l'acte s'ha perdut, els historiadors encara debaten avui dia sobre la naturalesa i l'abast d'aquesta excomunió. Hi ha dues línies d'interpretació principals: Segons la primera hipòtesi, es tractava d'un trencament de la comunió eucarística (la privació del dret de concelebració litúrgica), és a dir, una interrupció de les relacions eclesiàstiques entre totes dues esglésies. Segons la segona, es va aplicar una excomunió major que implicava l'anatema — la mesura punitiva suprema de l'Església, equivalent a una maledicció.
miniatura|El príncep serbi Lazar i la princesa Milica en un fresc del monestir de Ljubostinja. L'anàlisi de les fonts històriques revela que no hi ha cap menció explícita de cap anatema fulminat contra el tsar i el patriarca serbis. Se sap que l'anatema se solia reservar per als crims més greus contra la fe, com ara l'heretgia o l'apostasia. Els documents posteriors relatius a la reconciliació (1368, 1371, 1375) indiquen que el conflicte serbogrec tenia una naturalesa eclesiològica (relativa a la doctrina sobre l'Església) i no pas dogmàtica (relativa als fonaments de la fe). En un document de 1371 del patriarca de Constantinoble Filoteu, la condemna inicial pronunciada pel patriarca Cal·list es defineix explícitament com a epítimia (penitència) i segregació (en grec ἀφορισμός “aphorismós”), i no com a anatema. En el context de la reconciliació, això implica que el càstig consistia “només” en la privació del dret de concelebració (trencament de la comunió eucarística).
No obstant això, la tesi de la imposició d'un anatema encara perviu en algunes obres científiques i, especialment, en la divulgació històrica, on de vegades s'afirma que l'anatema no solament va afectar el tsar i l'alt clergat, sinó tot el clergat i el poble serbi sencer.
Els primers passos cap a la reconciliació (1363-1371) Davant la creixent amenaça otomana, el 1363 l'emperador romà d'Orient Joan V Paleòleg va decidir entaular negociacions amb Sèrbia, en les quals va incloure la recerca d'una solució a les divergències eclesiàstiques. Amb aquesta finalitat, el patriarca Cal·list I es va desplaçar personalment a la ciutat de Serres, on va ser rebut per la tsarina sèrbia Helena, que governava l'Estat de Serres com a vídua del tsar Esteve Dušan i mare del sobirà d'aleshores, Esteve Uroš V (1355-1371). Tot i la solemne rebuda, les negociacions no es van poder concloure a causa de la mort sobtada de Cal·list. El diàleg serbogrec es va reprendre el 1368, quan el dèspota Jovan Uglješa va arribar a un acord parcial amb el Patriarcat de Constantinoble. La confirmació oficial va arribar el 1371, amb el reconeixement de la jurisdicció del patriarca de Constantinoble sobre les diòcesis de la regió de Serres.
La reconciliació definitiva (1375) La controvèrsia eclesiàstica serbogrega es va tancar definitivament el 1375 gràcies als esforços del príncep Lazar Hrebeljanović, sobirà de la Sèrbia del Morava, el qual va enviar una delegació a Constantinoble per negociar amb el patriarca ecumènic Filoteu. Les converses van reeixir, en gran part gràcies a la mediació del monjo atonita Isaïes. La part sèrbia va renunciar a mantenir les pretensions sobre les diòcesis meridionals, mentre que la part grega va revocar la condemna emesa anteriorment i va reconèixer oficialment la dignitat patriarcal de l'Església ortodoxa sèrbia. Posteriorment, els representants del Patriarcat de Constantinoble van viatjar a Sèrbia i van visitar Prizren. Allà, sobre la tomba del tsar Esteve Dušan, al monestir dels Sants Arcàngels, es va llegir l'acte solemne del patriarca Filoteu que anul·lava les condemnes precedents. Amb aquest gest es va posar fi a la disputa eclesiàstica entre serbis i grecs.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Categoria:Església Ortodoxa Sèrbia Categoria:Història de Sèrbia