Agustín de Foxá Torroba (Madrid, 28 de febrer de 1906-ibídem, 30 de juny de 1959)Luis Sagrera, Agustín de Foxá y su obra literaria. Madrid: Cuadernos de la Escuela Diplomática, 1967. va ser un escriptor, periodista i diplomàtic espanyol. Va destacar pel seu enginy mordaç i va ostentar els títols nobiliaris de comte de Foxá i marquès d'Armendáriz.
Biografia miniatura|Placa commemorativa al carrer Ibiza, 1 de Madrid, i va morir. Era fill de Narciso de Foxá y Rodríguez de Arellano (1867-1949), marquès d'Armendáriz, i de María de las Candelas Torroba y Goicoechea (1884-1969) i va tenir tres germans: Margarita, Jaime (III comte de Rocamartí, també escriptor i ambientalista) i Ignacio. Ell va néixer en el palau familiar del carrer d'Atocha, el dimecres de Cendra de 1906. Els seus primers versos els va publicar a De todo un poco, revista del Colegio del Pilar.
Va estudiar Dret a la seva ciutat natal; va freqüentar el cercle de Ramón Gómez de la Serna i va ser amic de Edgar Neville i María Zambrano. Va col·laborar a La Gaceta Literaria d'Ernesto Giménez Caballero, portal de les avantguardes i la Generació del 27 (de que els seus "tristos Homers d'una Iliada de derrotes" renegaria després de la guerra civil) i, en 1930, quan va ingressar en la carrera diplomàtica, va començar a col·laborar a ABC. Va ser destinat a Sofia i Bucarest; va col·laborar a més a les revistes Héroe i Mundial. La seva amistat amb José Antonio Primo de Rivera ("va millorar el meu esperit, el va madurar i em va salvar del perill de les tertúlies derrotistes i sovietitzants") el va portar a freqüentar la tertúlia de Falange Espanyola al cafè La Ballena Alegre, on s'ajuntaven els escriptors d'aquesta afiliació: Rafael Sánchez Mazas, Dionisio Ridruejo, José María Alfaro, Víctor de la Serna, Eugenio Montes, Jacinto Miquelarena i Pedro Mourlane Michelena; Foxá es va atribuir de fet haver contribuït allí amb els dos primers versos al Cara al sol, l'himne falangista. Després de la guerra freqüentarà una altra tertúlia, la de Pedro Laín Entralgo al Café Novelty. Tanmateix, Foxá es va anar desenganyant progressivament dels ideals falangistes, i va arribar a escriure que “la Falange era una filla adulterina de Carles Marx i d'Isabel la Catòlica”.
El seu primer llibre, La niña del caracol (Madrid, 1933), que va dedicar a Ramón Gómez de la Serna, María Zambrano y Antonio Marichalar, va ser editat i prologat per Manuel Altolaguirre; barreja elements del modernisme amb altres procedents de les avantguardes i el 27. Abans de la guerra només va publicar un altre llibre, El toro, la muerte y el agua (Madrid: Imprenta de Galo Sáez, 1936), amb pròleg de Manuel Machado.
Es va casar amb la noble i bella dama sevillana-limenya, María Larrañaga y de Seras, senyora de Tejada, però aquesta li va ser infidel, cosa que el poeta, no massa agraciat, va suportar amb estoïcisme, escrivint "prefereixo una meravella per a dos que una merda per a mi sol".Rafael Narbona, op. cit. Van tenir una sola filla, María de las Nieves (Blanca) de Foxá y Larrañaga, IV comtessa es Foxá, V marquesa d'Armendáriz, senyora de Tejada.
L'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Madrid, on acabava de fer-se-li un homenatge amb motiu d'haver estat destinat al Consolat d'Espanya a Bombai. Per la seva condició d'aristòcrata i la seva proximitat al falangisme, va estar a punt de ser afusellat, com va escriure al seu germà: "El dia 21 de juliol vaig estar a punt de ser afusellat. Eren les quatre de la tarda quan vaig sentir crits i blasfèmies i van començar a colpejar la porta amb les culates. Vaig donar ordre a la mestressa que obrís i van entrar vuit facinerosos que em van apuntar.”
Fet i fet va marxar a Bucarest com a secretari d'Ambaixada a la Representació Diplomàtica de la República, des d'on, després d'uns mesos de doble joc, es va unir al bàndol revoltat. Va arribar a exercir llocs de responsabilitat al Servei Exterior de Falange.Julio Rodríguez Puértolas (2008). Historia de la literatura fascista española, Ediciones Akal, pág. 433 Va participar en diverses revistes de la Falange, com JerarquíaJulio Rodríguez Puértolas (2008). Historia de la literatura fascista española I. Akal, pág. 150 i Vértice, i més tard va dirigir Legiones y Falanges, publicació bilingüe en espanyol i italià. Com a diplomàtic va estar destinat a més a Roma, d'on va ser expulsat el 1940 acusat d'espionatge, encara que pel que sembla el que va passar va ser que va ser reptat a dol pel comte Ciano i van decidir traslladar-lo a Hèlsinki."El comte Ciano li va recriminar la seva afició a la beguda: “Us matarà l'alcohol”. “I a vos Marcial Lalanda”, va replicar Foxá, al·ludint a l'aventura extraconyugal de l'esposa de Ciano amb el torero que va inventar la passada de la papallona. L'italià va treure foc pels queixals i li va reptar a batre's en dol. Serrano Suñer va resoldre l'incident, traslladant al diplomàtic espanyol a Hèlsinki. Foxá sabia el que era portar banyes, perquè la seva dona, la jove i atractiva María Larrañaga, encadenava amants", cf. Rafael Narbona, op. cit. El 1942 va visitar el front de Leningrad acompanyat per l'escriptor Curzio Malaparte. També va estar destinat' a Buenos Aires (1947-1950), on va obtenir un profund coneixement de la realitat espanyola i internacional. Va donar nombroses conferències per Hispanoamèrica, on a vegades va trobar l'oposició dels exiliats republicans. Va rebre el premi Mariano de Cavia el 1948.
A la fi de 1949 i començaments de 1950, va participarFoxá y Honduras en la "missió poètica"Viaje de Tres poetas a América en ABC, 29-11-1949. amb els poetes Antonio de Zubiaurre, Luis Rosales i Leopoldo Panero, recorrent diferents països iberoamericans (entre altres Hondures) prèviament al restabliment de relacions diplomàtiques entre aquests països i el règim de Franco. El mateix 1950 va ser destinat a l'Ambaixada espanyola de l'Havana, i tornà a Espanya el 1955, any en què és nominat a acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola succeint a Agustín González de Amezúa. El seu últim destí diplomàtic va ser Manila, però allí va ser víctima de l'última fase del seu alcoholisme: una cirrosi hepàtica. Desnonat pels metges, va decidir tornar a Espanya per morir. Quan baixava de l'avió en llitera, li va comentar al guionista José Vicente Puente: “Ja veus. Arriba l'últim de Filipines”.Narbona, op. cit. Va morir a Madrid el 30 de juny de 1959 sense haver pronunciat el seu discurs d'ingrés, però va deixar almenys uns versos escrits poc abans del seu òbit:
I pensar que no puc en el meu egoisme / endur-me el sol ni al cel en la meva mortalla; / que haig de marxar jo sol cap a l'abisme, / i que la lluna brillarà el mateix / i ja no la veuré des de la meva caixa. / (A. de Foxá, “Melancolía del desaparecer”).
Obra miniatura|Agustín de Foxá era habitual de la tertúlia del centenari Cafè literari Novelty, a la Plaza Mayor de Salamanca, punt de trobada habitual dels literats i artistes de la ciutat.
Foxá va conrear gran nombre de gèneres literaris, destacant en tots, especialment en la lírica i la novel·la; va ser a més un conversador i orador magnífic, "assortidor de brillants i ininterrompudes imatges, metàfores i paradoxes... aletejant com un ocell de mil colors sobre la rutina, la mandra mental i els tòpics habituals".J. M.ª de Areilza, op. cit., p. 267. A part del cultiu de la paradoxa i la metàfora, Narbona aprecia a més que va ser un destacat seguidor de les maneres estilístiques de Valle-Inclán en la prosa. També va ser un dels primers a conrear el relat de ciència-ficció (un parell d'ells es compten entre els millors de la literatura especulativa en espanyol: Viaje a los efímeros i, sobretot, Hans y los insectos).
Quant a la seva poesia, de forma molt elaborada i que es mou entre el modernisme tardà i el neopopularisme, ressalten llibres com 'La niña del caracol (1933), El toro, la muerte y el agua (1936), El almendro y la espada (1940), Poemas a Italia, Antología poética 1933–1948 (1948), El gallo y la muerte (1949). Igualment va destacar pel seu enginy en la sàtira, com en el seu famós sonet a Celia Gámez, i es conten nombroses anècdotes sobre les seves boutades i agudeses verbals. Deia que com a ambaixador d'una dictadura en democràcies podia gaudir del millor dels dos sistemes; del Frente de Juventudes va deixar anar: "Són uns nens vestits de carallots manats per un carallot vestit de nen". Ell mateix es va retratar:
Es va acostar al teatre, escrit a vegades en vers —Cui-Ping-Sing (1940), El beso a la bella durmiente, o el drama Baile en capitanía (1944), que narra uns amors frustrats en el marc de la tercera guerra carlina—, encara que també va escriure teatre en prosa com la comèdia Gente que pasa, premiada per la Reial Acadèmia Espanyola.
Madrid, de Corte a checa Tanmateix, el reconeixement del gran públic li va arribar precisament amb la seva novel·la sobre la guerra civil espanyola Madrid, de Corte a checa (Salamanca: Jerarquía, 1938; segona edició corregida i augmentada Sant Sebastià: Librería Internacional, 1938), escrita al socaire dels esdeveniments en la seva major part sobre les taules del café Novelty de Salamanca, entre 1936 i 1937. La novel·la comença amb una batussa a l'Ateneo de Madrid, en vespres de les eleccions municipals d'abril de 1931, i conclou quan el protagonista, José Félix, i la seva estimada, Pilar, aconsegueixen escapar del Madrid de la guerra. S'inscriu obertament en la tradició dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, que Foxá pretenia continuar, encara que va desistir d'això després d'aquesta novel·la, els components lírics de la qual són capaços de resumir en una frase impressionista, la qual cosa trigaria hores a explicar-se amb una molt marcada imitació de l'expressionisme de Valle-Inclán, especialment en la primera part de les tres que consta, subtitulada Flores de lis. Està narrada a través dels ulls del jove falangista madrileny José Félix, a qui l'autor presta aspectes autobiogràfics.
En la primera part, Flores de lis, es narra la desaparició de la monarquia després de les eleccions municipals de 1931, davant la prèvia desídia i frivolitat dels quals se suposa haurien d'haver estat els seus més acèrrims defensors.
La segona part, Himno de Riego, s'inicia amb la proclamació de la Segona República, esperança de molts i malson per a uns altres. Les famílies distingides allarguen els seus estiuejos al seu “exili” de la costa basca francesa a l'espera d'esdeveniments que aclareixin la situació del país. És en aquesta part en la qual el mateix autor es retrata en el moment en què, juntament amb altres intel·lectuals falangistes –com Rafael Sánchez Mazas, Dionisio Ridruejo o el propi José Antonio Primo de Rivera–, es redacta l'himne de Falange, el Cara al sol.
La tercera part, Hoz y martillo, transcorre durant els anys 1936 i 1937; en ella es narren els avatars dels diferents personatges al Madrid de la Segona República.
En la novel·la hi ha retrats de polítics i d'escriptors, com Manuel Altolaguirre, Luis Cernuda, Federico García Lorca, Ernesto Giménez Caballero, Ramón Gómez de la Serna, i al·lusions al cinema de Luis Buñuel, les caricatures de Lluís Bagaria i la pintura de Manuel Ángeles Ortiz. Pòstumament es va publicar la continuació de la saga, Misión en Bucarest y otras narraciones (Madrid, Prensa Española, 1965), al·lusiva al seu doble joc en Bucarest al principi de la Guerra Civil. En canvi es va perdre el manuscrit del tercer volum de la sèrie, Salamanca, cuartel general. Les Obras completas d'Agustín de Foxá van ser publicades a Madrid per Prensa Española, entre els anys 1963 i 1964.