La història del pensament polític és una disciplina historiogràfica que traça l'evolució històrica de les teories filosoficopolítiques. La història del pensament polític convergeix parcialment amb la història de la filosofia en el seu component polític, perquè la història del pensament polític forma part de la història de les idees.Ús bibliogràfic de = història de les doctrines polítiques, = història de la teoria política, = història de les idees polítiques» i = història del pensament polític.
Antiguitat l'Índia antiga Alguns dels textos de teoria política més antics coneguts fins ara provenen de l'antiga Índia. Alguns n'ofereixen reflexió política, en particular sobre la base de certs mites o epopeies mitològiques, com ara el Rigveda (finals del segon mil·lenni abans de la nostra era) i el Cànon pali budista (cap al segle VI ae).
Els autors dels grans tractats polítics i jurídics provenien de les classes socials més privilegiades, amb l'educació i el temps necessaris per a dedicar-se a la formulació del pensament polític. El ministre principal de l'emperador, Chandragupta Maurya, es considera un dels primers pensadors polítics i econòmics. A vegades se l'anomena el "Maquiavel hindú". Basant-se en els seus ensenyaments, es va escriure l'Arthashastra (segle II al IV), un dels primers tractats sobre pensament polític, economia i ordre social. Tracta fil per randa les polítiques fiscals i monetàries, el benestar social, les relacions internacionals i les estratègies bèl·liques, entre altres temes de ciència política.
El terme filosofia política per a certs textos ha estat qüestionat a vegades a causa de la barreja de gèneres entre la reflexió política, la crònica, les cançons i la mitologia. Per tant, el pensament polític indi s'ha d'entendre dins d'un context d'omnipresència religiosa i mística.
Xina antiga L'antiga Xina va tenir uns quants grans pensadors, com ara Confuci i Laozi, la influència dels quals a la Xina fou immensa. Els escrits polítics d'aquests autors se centren en la societat, l'estat i la guerra. No hi ha, però, cap filosofia política en si mateixa en aquests escrits, sinó més aviat una reflexió sobre la societat.
Antiga Grècia D'Heròdot a Sòcrates El pensament polític, que se centra en la "politea" (o "organització política"), es remunta a Europa a l'Antiguitat grega. Alguns elements de pensament polític ja es troben en les Històries d'Heròdot. Tanmateix, l'autor no es dedica a una reflexió gratuïta sobre la política en si mateixa, tot i que alguns passatges s'assemblen a la filosofia política. Per tant, sovint s'ha omés Heròdot com a pensador polític.
Sòcrates és, en general, considerat un dels fundadors de la filosofia política. El seu pensament, però, només es coneix pas per les obres dels seus deixebles, inclòs Plató. Sòcrates no va escriure res que haja sobreviscut, tret potser de les Epístoles socràtiques, l'autenticitat de les quals és debatuda.
Plató Plató, membre de l'aristocràcia atenesa i nebot de Pèricles, decideix abandonar les seues ambicions de fer carrera com a alt funcionari per a dedicar-se a la filosofia, tal com s'explica a la Carta VII de les Cartes de Plató. La seua trobada amb Sòcrates fou fonamental per a configurar el seu pensament polític. Plató escriu la seua obra magna: la República. La influència de l'obra és immensa en el món occidental. Plató hi defensa la teoria del filòsof rei, així com la de l'anacicle (el cicle de règims) i una forma de comunisme (el repartiment patriarcal de la propietat privada, les dones i els xiquets).
Aristòtil Tot i que no va ser el primer a dedicar-se a la filosofia política, Aristòtil fou el primer a emprar expressament aquests mots. De fet, sembla que fou el primer a formular una crítica completa d'un sistema polític, tot i que també es pot trobar un discurs pertanyent a la ciència política en el seu contemporani Tucídides, i hi ha filosofia política en estat fragmentari en el que resta de l'obra d'Heràclit.
El debat inicial que estableix la filosofia política com una branca essencial de la filosofia es troba en el diàleg Fedó de Plató, quan Sòcrates indica que en la seua joventut abandonà les ciències naturals per interessar-se per les opinions de la ciutat. Això és el que s'ha anomenat, amb Sòcrates, la seua "segona navegació", i marca el punt de partida de la filosofia com a "Filosofia política". Aquest punt de partida ja conté una ambigüitat, que és al començament de les obres d'Aristòtil: Metafísica i Política. Cadascuna s'anomena la primera ciència. La primera tasca de la filosofia política serà, per tant, justificar la seua primacia sobre les coses que estan més enllà de la natura (meta ta phusiké). Per a Aristòtil, l'ésser humà és un animal polític; escriu en Política:La diferència entre les expressions doctrinals de l'idealisme platònic i el realisme aristotèlic s'ha arribat a interpretar com a conseqüència del diferent estatus sociopolític dels dos filòsofs (Plató, un atenés noble; Aristòtil, un metec sense drets polítics). Mentre que el fundador de l'Acadèmia menystenia el sistema democràtic atenés a favor d'una utopia elitista, el fundador del Liceu, crític amb totes les utopies, el trobava el menys roí.
Aristòtil també escrigué les dues Athenarum politeia (Constitució d'Atenes). Aquestes obres, inèdites fins al 1880, no formen part del Corpus Aristotelicum.
Tucídides Altres textos importants inclouen el Discurs fúnebre de Pèricles (en realitat, una recreació de Tucídides).
Tret del text posat en boca de Pèricles, el pensament polític grec no es distingeix pas precisament per la defensa de la democràcia atenesa, sinó per enfocaments molt diferents, que tendeixen a l'elitisme i a les crítiques a la demagògia identificada com un vici consubstancial.
L'antiga Roma Ciceró Durant l'Antiguitat romana, alguns grans autors publicaren textos de pensament polític. Aquest fou el cas en particular de Ciceró, amb el seu De officiis (Dels deures), però també de Livi (Ab Urbe condita libri), Sèneca, Tàcit i Polibi.
El pensament polític de Ciceró és important en la història del pensament europeu. A diferència de la majoria dels seus predecessors, Ciceró fou un filòsof polític que tenia experiència de primera mà en afers públics. La seua filosofia fou resultat d'un intent de conciliar els ideals filosòfics d'una vida millor amb les exigències pragmàtiques de la vida política. El pensament polític de Ciceró seria en especial valorat per Agustí d'Hipona.
Polibi Polibi fou un autor grec que visqué sota l'Imperi romà. Conegut sobretot com a historiador, el seu pensament polític ha estat considerat durant molt de temps com a menor. Pierre Manent remarca que si "les capacitats intel·lectuals de Polibi són [...] òbviament inferiors a les de Plató o Aristòtil, alhora, cal veure-hi clarament que Polibi no diu el mateix que els seus grans predecessors", i té el seu propi pensament.
Analitza com es van contrapesar les institucions de la República Romana per a establir una "forma de govern" mixta entre les alternatives aristotèliques "pures" (monarquia, aristocràcia i democràcia) i les seues corrupcions (tirania, oligarquia i demagògia). El pensament polític de Polibi està determinat per la seua experiència política personal, havent liderat una coalició de ciutats estat gregues contra Roma. Per tant, gaudeix d'un gran nombre de seguidors.
Edat mitjana Sant Agustí L'edat mitjana, que va abastar més d'un mil·lenni, fou un període fèrtil per al pensament polític. Estigué molt influenciada pel cristianisme, i els seus principals autors polítics eren membres de l'Església. Agustí d'Hipona publica La ciutat de Déu, en què desplega el que es va conéixer com a agustinianisme polític. Va escriure en un doble context: el de l'època feudal, i la lluita pel dominium mundi entre els dos poders universals (pontificat i imperi).
Imperi Romà d'Orient Mentrestant, el cristianisme oriental medieval, dins de l'Imperi Romà d'Orient, oscil·la entre el cesaropapisme i la teocràcia. Això es manifesta en certs moments en l'oposició teològica i política entre iconoclastes i iconoduls.
Edat mitjana islàmica L'edat d'or de l'islam va veure la seua evolució de doctrines polítiques. Algunes d'aquestes es consideren hui particularment innovadores en les ciències socials. Aquest és el cas d'alguns dels escrits d'Ibn Khaldun, autor de la Muqaddimah. Hi demanava una separació entre el poder sagrat i el polític: "La nostra terra és vasta i rica, però li falta ordre. Que vinguen prínceps i ens governen." Khaldun s'inspira en Aristòtil, de qui va llegir traduccions, i li dona suport: "L'associació humana és una necessitat. D'ací la dita dels filòsofs: l'ésser humà és social per naturalesa, és a dir, no pot viure sense una organització social, la ciutat... Una vegada els individus s'han unit en societat, sorgeix una nova necessitat: la d'una autoritat que impose ordre entre ells i els protegisca els uns dels altres. Aquesta autoritat ha de ser exercida per una persona que exercisca el poder coercitiu amb mà ferma".
El Rubaiyat (quartetes) d'Omar Khayyam i El Llibre dels Reis de Firdawsí contenen anàlisis polítiques; mentre que musulmans com Avicenna i Averrois van continuar la tradició analítica i empírica de l'antiguitat clàssica en els seus comentaris sobre l'obra d'Aristòtil.
Baixa edat mitjana En el context de la renovació intel·lectual del segle XII, la filosofia política experimenta un renaixement després d'uns segles de silenci amb el Policraticus (1159) de Joan de Salisbury. Es tracta d'un ampli tractat en vuit llibres, inspirat en el platonisme i Agustí. Joan de Salisbury, de fet, desconeixia la Política d'Aristòtil. En aquest tractat proposa un ideal d'una ciutat terrena orientada a fins espirituals, en què el rei exerceix el poder en estreta col·laboració amb l'Església i amb desconfiança envers els seus assessors seculars.
Tomàs d'Aquino La plenitud de l'edat mitjana permet la recuperació del pensament aristotèlic mitjançant traduccions de fonts àrabs intermèdies, cosa que va conduir a la síntesi escolàstica de Tomàs d'Aquino, que es troba en la Summa Theologica. Hi presenta una nova concepció del corpus politicum. Argumenta que "el meu regne no és d'aquest món" i cal "donar al Cèsar el que és del Cèsar"; estableix una clara separació entre els mons temporal i espiritual (poder temporal i poder espiritual).
Així, pot argumentar que "hi ha [...] dos poders pels quals aquest món està particularment governat: l'autoritat sagrada dels papes i el poder reial." Admet una forma de superioritat del poder espiritual sobre el poder temporal, perquè "el poder sacerdotal és encara més important perquè ha de respondre pels mateixos reis de les persones davant el tribunal diví." El rei "s'ha de sotmetre fidelment als responsables dels afers divins i cercar-hi els mitjans de la seua salvació." Aquesta obediència del poder temporal a l'espiritual té un inconvenient pel que fa al poder espiritual: "perquè si, en afers relacionats amb l'administració de la disciplina pública, els bisbes de l'Església, sabent que el domini s'ha atorgat per disposició divina, obeeixen les lleis perquè no semble que hi ha opinions contràries en afers purament materials".
Per a Tomàs d'Aquino, en el seu comentari de l'Epístola de Pau als romans, "el poder dels prínceps, en la mesura que és precisament poder, prové de Déu." En el seu Comentari sobre les Sentències, escriu que "el poder espiritual i el temporal deriven del poder diví." Bonaventura de Bagnoregio, per la seua banda, va reconciliar l'origen diví de l'autoritat amb el sistema electiu; emfasitzava els perills del sistema hereditari i insistia en la idea que els dirigents elegits són els millors. Considerava, però, que aquesta tria només era una simple designació i que pertanyia a Déu, és a dir, al poder espiritual que representava Déu, conferir poder al dirigent així designat.