va ser un artista de còmics belga d'origen italià, pertanyent a l'escola francobelga.. Conegut pel seu disseny gràfic de Bob Morane, cocreador de Signor Spaghetti i successor de Modeste et Pompon. A la seva mort, era un dels degans dels artistes de còmics belgues.
Biografia miniatura| Dino Attanasio dibuixant Johnny Goodbye Edoardo Attanasio va néixer el 8 de maig del 1925 a Milà.. fou el segon fill del músic Savino Attanasio, violinista especialitzat en instruments de corda, especialment la mandolina, Edoardo Attanasio va estar immers en les arts des de molt jove. Als tretze anys, juntament amb el seu germà gran Gianni, va pujar als escenaris al costat del seu pare. Els dos germans van formar ràpidament un duet de guitarres i van actuar en diversos restaurants i teatres de Milà, sota el nom d'. També van proporcionar interludis musicals per a obres de teatre, així com un interludi a la pel·lícula Ruy Blas de Jean Cocteau, protagonitzada per Jean Marais, filmada a Milà el 1947, per a certes escenes.
Apassionat per la música i la gimnàstica — A Itàlia va obtenir el diploma d'instructor i fins i tot es va classificar per als tanmateix, es va sentir atret pel dibuix des de petit, gràcies a la seva àvia materna, que li comprava regularment Fumetti, publicacions per a joves de l'època. Als deu anys, va dibuixar les seves primeres tires còmiques per a ell i els seus amics, inspirades en Walt Disney, Milton Caniff (Terry i els pirates), Alex Raymond (Flash Gordon), Lee Falk (Mandrake) i Chester Gould (Dick Tracy). Un cop va ser adolescent — i mentre continuava tocant com a guitarrista amb el seu germà Gianni — després es va matricular a l'Acadèmia de Belles Arts de Milà, on va obtenir els , una alta distinció en el camp de la pintura..
Inici de la carrera professional A partir del 1941, Edoardo Attanasio va treballar en il·lustració i després en animació. Va participar en la realització d'un dels primers llargmetratges d'animació italians, La Rose de Bagdad. d'Anton Gino Domenighin (això) Després d'aquesta experiència enriquidora, es va dedicar als còmics. En companyia del futur artista d'Akim: Augusto Pedrazza, a qui va conèixer a l'acadèmia, va presentar els seus dibuixos a Mario Conte, aleshores director de les editorials Edital, que els va contractar a tots dos. A partir d'aleshores, la seva presència a les publicacions de Mario Conte, així com la dels seus amics Roberto Renzi i Augusto Pedrazza, seria significativa i ininterrompuda fins al 1948. Col·laborant de vegades en guions amb el seu germà Gianni, que havia estudiat literatura a Venècia, va publicar més d'un centenar d'il·lustracions i tantes tires còmiques amb Edital i altres editorials italianes Fumetti ( Codino, Signora Coccode, Furio Mascherato, Sabu, Pinotto , etc. ) que ja demostren una gran capacitat de producció..
A Bèlgica El 1948, per escapar de l'atmosfera opressiva de la Itàlia de la postguerra, Dino Attanasio es va establir a Bèlgica amb el seu germà Gianni. Van treballar durant un temps per a la companyia de pel·lícules publicitàries de Jean Coignon, Publi-Ciné, mentre també actuaven com a guitarristes en restaurants de la capital.Alain de Kuyssche et Denis Coulon, Dino Attanasio - 60 ans de BD, Bruxelles, Miklo, 200 p., ill. (), p. 22 Durant aquest període, Dino va crear la seva primera portada per a la revista Tintin (il·lustrant un conte de Jean Ray) i, després de presentar-se a André Fernez, a Éditions du Lombard i mostrar-li els seus dibuixos. Més o menys al mateix temps, va ser presentat en una festa a Georges Troisfontaines, que aleshores era el cap de World Press, una empresa que assegurava Dupuis contra retards en el lliurament d'obres d'art, especialment per a la revista Spirou. Contractat per World Press, l'artista ara conegut com a Dino Attanasio va conèixer i treballar amb els futurs gegants del còmic francobelga: Eddy Paape, Victor Hubinon, Jean Graton, Michel Tacq, René Follet, Albert Weinberg, Albert Uderzo, René Goscinny, Jean-Michel Charlier, etc. El 1950, aquests dos últims van escriure els guions d'una sèrie publicada a La Libre júnior. Fanfan i Polo (tres històries van ser dibuixades per Dino, primer a partir d'un guió de Jean-Michel Charlier i després, per a les altres dues, a partir de guions de René Goscinny). Durant aquest període, Dino Attanasio també va produir diverses històries per a la revista Petits Belges, algunes il·lustracions per a la revista Tintin i una vintena d'històries de l'oncle Paul per a Spirou..
El 1956, va dibuixar Pastis i Dynamite per a la revista Line, basant-se en un guió de Michel Greg . En aquella època, Dino Attanasio alternava entre còmics humorístics i realistes. També va produir il·lustracions per a contes — sobretot a la revista Tintín, les aventures del senyor Espaguetis, una sèrie humorística creada amb René Goscinny el 1957. Per al setmanari Femmes d'aujourd'hui, va adaptar el personatge de Bob Morane a una tira còmica, basada en les novel·les publicades a la col·lecció "Marabout Junior" Ja havia estat il·lustrant els còmics a pàgina completa des de la seva creació el 1953 per Henri Vernes (amb portades de Pierre Joubert ). Va treballar en la sèrie de 1959 a 1962, passant el testimoni a Gérald Forton. Finalment, encara dins de la revista Tintin, es va fer càrrec de la sèrie Modeste et Pompon de 1961 a 1968, després de la marxa d'André Franquin de la revista, per recomanació d'André Franquin. Hi va dibuixar gairebé 500 gags.
A la premsa internacional El 1968, Dino Attanasio va deixar la revista Tintin. Va publicar Candida a Ciné-Revue, amb Marc Wasterlain ajudant-lo amb els fons. Després va treballar principalment per a la premsa italiana (creant Ambroise i Gino al Corriere dei Piccoli a partir del 1965) i la premsa flamenca, particularment als Països Baixos (on va crear la sèrie de gàngsters Johnny Goodbye, amb Martin Lodewijk i Patty Klein, Pep i després Eppo, i finalment la sèrie Macaroni's basada en guions de Dick Matena). Aquestes dues sèries van tenir molt d'èxit als Països Baixos, amb un total d'una trentena d'històries completes , algunes de les quals encara no s'han publicat en francès, en format d'àlbum o ambdues coses.
Des del 1974 (a la revista Formule 1 i en un àlbum publicat per Éditions du Lombard) fins al 1986 (en un àlbum publicat per Archers), Dino Attanasio va continuar la sèrie Signor Spaghetti, basada principalment en guions de Lucien Meys i Yves Duval. També va col·laborar durant un temps amb José-Louis Bocquet i Jean-Luc Fromental en contes d'espaguetis per a la revista Rigolo..
El 1975, un editor iranià va proposar a Éditions du Lombard la creació d'una tira còmica biogràfica que glorifiqués el xa de l'Iran, Mohammad Reza Pahlavi, a càrrec del govern. El projecte va ser confiat a Dino Attanasio. L'àlbum es va publicar el 1976 a l'Iran amb el títol Aẓemat e bâzyâfteh ( - «Glòria recuperada»). cité sur stripgids.org.
De 1979 a 1984, Dino Attanasio va produir diversos one-shots per a Éditions Michel Deligne. El 1991, va adaptar, amb el seu fill Dino Alexandre, el Decameró de Boccaccio per a l'editorial Lefrancq. El 1994, Dino Attanasio va assumir el dibuix de les aventures de Bob Morane per a un episodi, per a La Galère engloutie.
Des de principis dels anys 2000, Dino Attanasio ha estat objecte de reedició per part d'editorials com ara Point Image (Carnets de route el 1999 i el 2002) i Hibou / Loup, que ha estat reeditant, des del 2002, molts dels seus contes publicats a Le journal Tintin, però també els nombrosos one-shots produïts per Dino Attanasio durant la seva carrera, com ara Huit chevaux en balade o Jimmy Stone, sobre un guió d'André Fernez.
Des de fa uns anys, el centre de còmics flamenc [«Centre de la Franja Flamenca»] publica periòdicament, en neerlandès, obres inèdites de les sèries Johnny Goodbye o Ambrose and Gino de Dino Attanasio..miniatura|Dino Attanasio i François Walthéry a Courcelles el 2024El maig del 2024 es va publicar una biografia de Dino Attanasio de l'escriptor Wilfried Salomé, en col·laboració amb el seu fill Dino Alexandre, a Éditions Hibou. En aquesta ocasió i pels 99 anys de Dino Attanasio, s'organitza un cap de setmana en honor seu a Jette, amb la presència de l'autor, el seu biògraf i altres autors.. miniatura|Dino Attanasio i Wilfried Salomé al Festival de Còmic de Brussel·les el 2024 Després de la publicació d'aquesta obra, Dino Attanasio també va ser homenatjat al festival de còmics de Courcelles. el juny del 2024, on s'organitza una exposició retrospectiva de la seva obra. En aquesta ocasió es retroba amb el seu públic i té l'oportunitat de veure un dels seus primers ajudants, l'autor de còmics Marc Wasterlain, així com molts dels seus col·legues autors, en particular François Walthéry.
Aquesta exposició retrospectiva es trasllada després al Festival de Còmics de Brussel·les a Tour et Taxis, a l'estand d'Éditions Hibou del al , un cop més en presència de Dino Attanasio, el seu biògraf, la seva família i els autors Marc Wasterlain i André Benn.
Assistents Al llarg de la seva carrera, Dino Attanasio va comptar amb l'assistència de diversos assistents:
Lucien Meys es va convertir en el seu ajudant, primer a la revista Line i després a la revista Tintin.. El 1954, va escriure el guió d' On a volé Valentine, que es va serialitzar a Line i explica la història d'una família d'esquirols, l'àlbum va ser publicat per Hibou el 2012.. A partir del 1960, va escriure gags per a la sèrie Spaghetti i especialment per Modeste et Pompon, per a la qual va escriure tots els gags fins al 1968. També va produir els esbossos a llapis i va contribuir als fons d'aquestes sèries, així com als de la sèrie de Bob Morane. Per al Corriere dei Piccoli, va escriure el guió de Colonnello Squilla del 1966 el 1967..
Mittéï va treballar per a Dino Attanasio, amb L'Oiseau de feu, una aventura de Bob Morane (Marabout, 1960) i una breu història de Spaghetti a Tintín.. A partir de 1962, Pierre Seron, sobre les sèries Modeste et Pompon i Signor Spaghetti. El 1963, William Vance, que aleshores estava contractat per la sèrie de Bob Morane, va produir els dibuixos a llapis i l'entinta dels fons de l'episodi The Necklace of Civa.Alain Ledoux, Sapristi ! no 36, Sarl Sapristi, 1996, 100 p., p. 18 El 1972, Daniel Kox a la sèrie Signor Spaghetti. Inicialment, Marc Wasterlain va treballar per a Dino Attanasio, només fent les lletres i els fons. Va treballar principalment a Johnny Goodbye per a la revista flamenca Eppo i a Gianni Flash per al setmanari italià Corriere dei Piccoli. Un cop els personatges estaven al seu lloc, Marc Wasterlain va afegir els fons. Va crear centenars de plànols amb guaix, i més tard també va ajudar Attanasio a la sèrie Modeste et Pompon. i al one-shot Candida.
Vida privada El febrer del 1952, Dino Attanasio es va casar amb Joanna Walckiers. La parella va tenir dos fills durant la dècada del 1950, una filla i un fill.. Residia a Jette, al nord-oest de Brussel·les, des del 2020.. Va morir el 17 de gener del 2026, als 100 anys.
Reconeixements i premis El 16 de desembre del 2009 s'inaugura un mural situat al carrer Van Bergen de Koekelberg, que consta de quatre panells que representen els personatges icònics de Dino Attanasio. Forma part de la Ruta del Còmic de Brussel·les.. El 1985 va rebre el premi Llapis d'or atorgat per CANAB...
Referències
Categoria:Centenaris italians Categoria:Dibuixants de còmics italians Categoria:Morts a la regió de Brussel·les-Capital Categoria:Dibuixants de còmics belgues Categoria:Alumnes de l'Acadèmia de Belles Arts de Milà Categoria:Artistes milanesos