La Simfonia núm. 5, op. 55, és una simfonia del compositor hongarès László Lajtha, completada l’any 1952 i dedicada al compositor i amic del compositor Henry Barraud, fet que constitueix una nova connexió significativa amb l’àmbit musical francès. L’obra ocupa un lloc central dins el cicle simfònic de Lajtha i pertany clarament al grup de simfonies de caràcter tràgic i tens, segons la pròpia classificació expressiva del compositor. La simfonia fou estrenada el 20 d’octubre de 1952 per l'Orquestra Filharmònica Hongaresa (aleshores Orquestra Simfònica Estatal Hongaresa) sota la direcció de János Ferencsik.

Context La Simfonia núm. 5 va ser composta en un període especialment difícil de la vida de Lajtha, marcat per l’aïllament polític, la pèrdua de càrrecs oficials i la restricció de moviments imposada pel règim comunista hongarès. En una carta datada el 27 de maig de 1954, el compositor va dividir clarament les seves obres simfòniques en dues categories expressives: tràgiques i alegres. Dins d’aquest esquema, la Tercera i la Cinquena Simfonies pertanyen al grup tràgic, mentre que la Quarta representa el pol oposat, més lluminós.

Un document conservat al llegat Lajtha descriu la Cinquena Simfonia com a «molt tràgica, èpica, com una balada», una definició que resumeix amb precisió el caràcter general de l’obra.

Estructura La simfonia consta de dos moviments temàticament relacionats:

Très modéré Vite et agité

Una característica formal singular és que el final del primer moviment reapareix literalment, nota per nota, després del segon moviment, creant una estructura cíclica tancada i d’alta intensitat expressiva.

Anàlisi musical La Cinquena Simfonia presenta una escriptura d’una duresa poc habitual fins i tot dins el catàleg de Lajtha. El seu caràcter desolat ha estat comparat amb una combinació de la Quarta Simfonia de Ralph Vaughan Williams i el Béla Bartók més aspre. Tot i l’aparició de moments puntuals de distensió, una sensació d’amenaça latent plana de manera persistent sobre el discurs musical.

El primer moviment, marcat Très modéré, s’obre amb un rubato intens interpretat amb tota la força de la fusta i les cordes, evocant un antic lament de caràcter popular. El metall hi adquireix un protagonisme destacat i el moviment conclou amb afirmacions aspres, desesperançades i gairebé implacables, reforçades per intervencions contundents de la percussió.

El segon i últim moviment, Vite et agité, és fidel al seu títol: el pols és ràpid i nerviós, amb la presència d’accents de música popular hongaresa integrats dins el teixit simfònic. La idea de protesta travessa tota la música, amb canvis constants d’estat d’ànim que es desenvolupen més per transformació contínua que no pas per contrastos dramàtics sobtats. Aquest flux condueix cap a episodis de caràcter gairebé oníric, abans que la serenitat sigui definitivament trencada. En el tram final, el xoc i l’estrèpit del moviment inicial tornen amb força, evocant una visió sonora d’exèrcits cecs que xoquen en la foscor.

Estrenes i recepció Després de l’estrena a Budapest, la simfonia va ser interpretada el 23 d’octubre de 1954 a París per l'Orquestra Nacional de la Radiodiffusion-Télévision Française sota la direcció de Manuel Rosenthal. Durant la vida del compositor, l’obra es va sentir també a Rotterdam, Amsterdam, Londres i Colònia. Als Estats Units fou interpretada per primera vegada l’any 1960 per l'Orquestra Simfònica de Cleveland sota la direcció de George Szell.

La Simfonia núm. 5 és considerada avui una de les obres simfòniques més contundents, personals i dramàtiques de Lajtha, i un testimoni musical profundament marcat per la tragèdia històrica i humana del seu temps.

Referències

Categoria:Composicions musicals del 1952 Lajtha 05 Categoria:Simfonies de László Lajtha