miniatura|Detall de L'escola d'Atenes de Rafael. S'hi observa Aristòtil sostenint la seva Ètica nicomaquea LÈtica nicomaquea, també anomenada Ètica a Nicòmac o sovint simplement lÈtica (grec: Ta Ethika), és un tractat d'Aristòtil sobre la virtut i la moral que defineix l'ètica aristotèlica. Els deu llibres que comprèn estan basats en apunts de les seves lectures al Liceu, i van ser o bé editats pel seu fill Nicòmac o bé dedicats a ell.
LÈtica se centra en la importància d'obrar virtuosament de manera habitual i la necessitat de desenvolupar una personalitat virtuosa. Aristòtil va emfatitzar la importància del context en el comportament ètic, i la capacitat d'un virtuós per a reconèixer la millor opció a escollir. Aristòtil defensa que si una persona persegueix la felicitat (eudaimonia) ben entesa, la millor línia d'acció és una conducta virtuosa.
Antecedents i col·locació de l'obra LÈtica nicomaquea és el primer tractat sistemàtic sobre ètica. Plató havia escrit el Protàgores, un diàleg sobre la virtut, i diverses de les seues altres obres també tracten la felicitat i l'ètica, però cap no ho fa d'una manera sistemàtica. En aquesta obra, s'esmenten altres filòsofs contemporanis a Aristòtil, com per exemple Espeusip i Èudox, de qui Aristòtil pren la seua definició del bé.
Com Plató i Sòcrates, Aristòtil sosté que la virtut ens ajuda a cercar la felicitat, i aqueixa és la base de l'ètica. A diferència de Plató i Sòcrates, Aristòtil ensenya que la virtut no ve directament del coneixement, sinó que requereix l'hàbit, que la felicitat no és un estat sinó una activitat, i que el plaer no és la felicitat sinó una conseqüència de la virtut, i especialment que l'individu té un fi en si mateix que prové de la seva naturalesa racional i que no és absorbit del tot pels fins de l'estat. Ací està la clau de lectura de l'ètica d'Aristòtil: la finalitat de l'acte humà. Tot acte té un fi, que és la felicitat, però es pot cercar aquest fi en diverses coses. Aristòtil mostra que el fi ha de ser específic de l'ésser humà, i açò és la contemplació, a la qual la virtut ajuda necessàriament, ja que la virtut cerca el mitjà que li dona la recta raó de l'individu. La contemplació és l'acte més autosuficient i estable, i per a la plena felicitat requereix també el plaer.Ètica nicomaquea X, 7. Un aspecte que entra en joc i que no es resol del tot directament en el capítol 7 del llibre X és la immortalitat, a la qual Aristòtil també al·ludeix diverses vegades en altres parts de l'obra.Vegeu-ne per exemple I,10-11.
El mètode d'Aristòtil també difereix del de Plató, perquè defineix clarament des de l'inici què vol fer, hi proposa arguments en contra, mostra algunes dificultats i després les resol. És important recordar que les obres d'Aristòtil no eren llibres destinats a la publicació sinó més aviat manuals o apunts destinats a l'ensenyament.
Dins de les obres d'Aristòtil, l'Ètica nicomaquea és de les últimes. Com Plató, quan era jove havia escrit molts diàlegs, però tots s'han perdut. Se sap del cert que l'Ètica va després dels tractats de lògica, ja que esmenta els Analítics en VI, 3. Així mateix, Sobre l'ànima mostra un pensament menys precís de l'ànima que aquesta obra, i per això es creu que és anterior. La Política ve després, perquè X,9 la prepara directament, sobre la base de VIII-IX, que versen sobre l'amistat. Hi ha una altra obra, probablement espúria, sobre ètica, la Magna Moralia, i una obra semblant però probablement prèvia, l'''Ètica a Eudemi.
Sobre el títol de l'obra La consideració que fos el mateix Aristòtil qui donés nom a les seves obres està desfasada. Note's que Aristòtil es refereix a la temàtica de la qual està tractant com a "política" i l'estudi de la política, però no parla mai d'"ètica".
Pel que es fa al nom de Nicòmac, durant molt de temps s'ha interpretat com a possessiu, referit al destinatari o a l'autor o l'editor. Avui dia, aquestes hipòtesis estan completament descartades i, pel que fa a Nicòmac, és impensable que fos el fill d'Aristòtil, sinó que podria tractar-se d'un suposat destinatari o conegut a qui va dedicar l'obra. L'opció més probable és la que indica que tant el nom dètica com els adjectius provenen d'un tercer, probablement Andrònic de Rodes o potser algú posterior, encara que és probable que el seu valor no vagi més enllà que el d'unes meres etiquetes, la finalitat de les quals no sembla que fos cap altra que la de distingir escrits pertanyents a èpoques i concepcions diferents.
Continguts Aristòtil comença la seva obra definint el que és essencial de l'ètica: el bé. Amb el seu habitual mètode inductiu, recull les opinions recollides fins aleshores, que la relacionen amb la felicitat, perquè tal cosa és "el que tots busquen". En un paral·lelisme amb les arts i els coneixements pràctics, Aristòtil diu que el bé per a l'ésser humà, la felicitat, consisteix en l'exercici de la seva funció com a persona. Així, basant-se en les tres disposicions de l'ànima aristotèlica, establix que aquesta funció ha d'estar relacionada amb l'ànima racional, en la mesura que és el que caracteritza l'ésser humà. Per a això, introduïx el concepte de virtut, que és identificat amb el costum d'obrar bé. L'estagirita establix que les virtuts han de ser de dues menes: les virtuts dites ètiques, morals o de personalitat; especialment la justícia, que ve de l'ànima desiderativa en la mesura que aquesta obeïx la raó; i les virtuts anomenades dianoètiques, intel·lectuals o racionals, que són les que permeten arribar a la felicitat i venen de l'ànima racional mateixa. Després mostra com el plaer també té a veure amb la felicitat, i pel mateix motiu amb l'ètica. Com que l'individu és social, necessita amics per a arribar a la felicitat completa. Això el duu a una descripció final de la felicitat, aquella amb què s'arriba a una activitat d'acord amb la virtut més excelsa.
Els llibres que integren lÈtica nicomaquea són: Ètica general: Llibre 1: L'estudi del bé Llibre 2: Virtut moral Llibre 3: Coratge i temperança Llibre 4: Altres virtuts Ètica en la societat: Llibre 5: Justícia Llibre 6: Virtut intel·lectual Llibre 7: Maldat i plaer Llibres 8 i 9: Amistat Llibre 10: Plaer i política
Llibre I: Sobre el bé en general i sobre la felicitat Respecte al fet de si l'ètica pot ser tractada de manera objectiva, Aristòtil assenyala que les "coses belles i justes, sobre les quals investiga la ciència, impliquen gran desacord i inconsistència, de manera que es pensa que pertanyen només a la convenció i no a la natura". Per aquesta raó Aristòtil afirma que és important no exigir massa precisió, com les demostracions que s'exigirien a un matemàtic, sinó tractar dels temes bells i justos com "coses aproximades". Es pot fer això perquè les persones són bons jutges del que estan familiaritzats, però això implica alhora que els joves (en edat o en caràcter), essent inexperts, no són adequats per a l'estudi d'aquesta mena de temes.
El capítol sisè conté una famosa digressió en què Aristòtil sembla qüestionar els seus amics que "introduïren les formes". Això s'entén que es refereix a Plató i a la seva escola, famosa pel que ara es coneix com la teoria de les formes. Aristòtil diu que mentre "la veritat i els amics" són estimats, "és sagrat donar el més alt honor a la veritat". La secció és una altra explicació de per què l'ètica no començarà a partir dels primers principis, la qual cosa significaria començar tractant de discutir el Bé com una cosa universal que totes les coses anomenades bones tenen en comú. Aristòtil diu que mentre que totes les coses diferents anomenades bones no semblen tenir el mateix nom per casualitat, potser és millor "deixar-ho per ara" perquè aquest intent de precisió que "estaria millor en una altra mena d'investigació filosòfica", i no sembla útil per discutir com determinats éssers humans han d'actuar, de la mateixa manera que els metges no necessiten filosofar sobre la definició de la salut per tractar cada cas. En altres mots, Aristòtil insisteix en la importància de la seva distinció entre la filosofia teòrica i la pràctica, i l'Ètica nicomaquea és filosofia pràctica.
Definir la felicitat (eudaimonia) i l'objectiu de l'ètica El corrent principal de discussió comença amb l'obertura del capítol primer, amb l'afirmació que totes les arts tècniques, totes les investigacions (tots els mètodes, incloent-hi l'ètica), totes les accions deliberades i l'elecció, apunten envers un bé apart d'ells mateixos. Aristòtil assenyala el fet que molts objectius són realment només objectius intermedis, i només es desitgen perquè fan possible la fita d'objectius superiors.
Al capítol segon, Aristòtil afirma que hi ha un objectiu més elevat, l'eudaimonia (traduït tradicionalment com felicitat), i ha de ser el mateix que l'objectiu que ha de tenir la política, perquè el millor per a un individu és menys bell i diví que el que és bo per a un poble o ciutat.
El capítol tercer continua dient que l'ètica, a diferència d'altres tipus de filosofia, és inexacta i incerta. Aristòtil diu que no seria raonable esperar demostracions d'estil matemàtic estricte, però "cada home jutja correctament les qüestions amb les que està familiaritzat".
El capítol quart afirma que si bé la majoria acceptaria anomenar felicitat, eudaimonia, l'objectiu més elevat de la humanitat, i també equiparar això amb el fet de viure bé i fer bé les coses, hi ha disputa entre les persones i entre la majoria i "el savi".
El capítol cinquè distingeix tres modes de vida diferents que les diferents persones associen amb la felicitat.
La forma esclava del plaer, que és la forma en què la majoria de la gent pensa en la felicitat. La manera refinada i activa de la política, que apunta a l'honor (el propi honor implica l'activitat superior dels que són savis i coneixen i jutgen). El camí de la contemplació. Aristòtil també menciona unes altres dues possibilitats que sosté que poden ser posades a banda. Tenir virtut, però estar inactiu, àdhuc patint mals i infortunis, que Aristòtil diu que ningú no consideraria a menys que estiguessin defensant una hipòtesi. La producció de diners, que Aristòtil afirma com una vida basada a apuntar al que és perseguit per la necessitat per aconseguir metes superiors, un bé intermedi. Cadascun d'aquests tres modes de vida feliços comunament proposats representa objectius als quals algunes persones apunten per llur propi bé, així com apunten a la pròpia felicitat per llur propi bé. Quant a l'honor, el plaer i la intel·ligència (nous) i també totes les virtuts, condueixen a la felicitat, i tot i que no ho fessin, també l'home les perseguiria.
La felicitat en la vida aleshores inclou les virtuts, i Aristòtil afegeix que hi inclouria l'autosuficiència (autarkeia), no l'autosuficiència d'un ermità, sinó d'algú amb una família, amics i comunitat. Per si mateix això faria la vida digna d'escollir. Per descriure més clarament el que és la felicitat, Aristòtil pregunta quina és la feina (ergon) d'un ésser humà. Tots els éssers vius tenen la nutrició i el creixement com una feina, tots els animals (segons la definició d'animal que Aristòtil emprà) ho haurien de percebre com a part de llur treball, però què és més particularment humà? La resposta segons Aristòtil és que ha d'implicar el discurs articulat (logos), incloent estar obert a la persuasió pel raonament, i pensar les coses. La felicitat humana no només involucrarà la raó, sinó que també serà la d'un ésser actiu en el treball (enérgueia), no només la felicitat potencial. I serà durant tota la vida, perquè "una oreneta no fa primavera".
I perquè la felicitat es descriu com una obra o funció dels éssers humans, es pot dir que així com es contrasta els arpistes amb arpistes seriosos, la persona que viu bé i meravellosament d'aquesta manera activament racional i virtuosa serà un humà seriós (spoudaios).