La Declaració d'Independència d'Albània (en albanés: Shpallja e Pavarësisë, o Deklarata e Pavarësisë) és un dels moments més importants de la història d'Albània. Va ocórrer a Vlorë el 28 de novembre de 1912 i és part final del Despertar nacional d'Albània. Després de la Declaració d'independència, però, el país fou ocupat pels estats membres de la Lliga Balcànica (Sèrbia, Montenegro i Grècia). L'ocupació d'Albània (1912-1913) va succeir durant la Guerra dels Balcans.
Antecedents Les primeres guspires de la Primera Guerra balcànica el 1912 començaren amb la insurrecció albanesa entre els anys 1908 i 1910, dirigides contra les polítiques de consolidació dels Joves Turcs en l'Imperi otomà.The Balkans (Nationalism, War and the Great Powers, 1804–1999) – by Misha Glenny.
L'èxit de la Revolta albanesa del 1912 envià un senyal fort als estats veïns que l'Imperi otomà estava feble. El Regne de Sèrbia es va oposar al pla per a un vilaiete albanés, i preferia una partició del territori europeu de l'Imperi otomà entre els quatre aliats balcànics. Els aliats balcànics planejaven la partició del territori europeu de l'Imperi otomà entre si i, els territoris conquerits durant la Primera Guerra balcànica van ser acordats per a tenir l'estatus de condomini. Aquesta fou la raó que dugué Ismaïl Qemali a organitzar el Congrés Tota Albània a Vlorë.
Després de l'eventual debilitament de l'Imperi otomà als Balcans, a Sèrbia, Grècia i Bulgària declararen la guerra als turcs i van intentar ampliar les seues respectives fronteres en els territoris romanents de l'imperi. Albània fou envaïda per Sèrbia pel nord i per Grècia al sud, restringint el país, així, a només un bocí de terra al voltant de la ciutat costanera del sud de Vlorë. El 1912, Albània, encara sota ocupació estrangera, declarà la seua independència amb l'ajut de l'Imperi austrohongarés, i les grans potències van delimitar les seues fronteres actuals. La seguretat del territori d'Albània la garantiren les grans potències en el Tractat de Londres (1913).
Reconeixement de la independència Esforços diplomàtics Com que les comunitats d'albanesos estrangeres havien estimulat el fervor patriòtic que a poc a poc va dur a la independència de la seua nació, en aquest moment crític més una vegada van demostrar la seua solidaritat. L'1 de març del 1913, es va convocar un Congrés Albanés de Trieste, a Àustria. Va haver-hi 119 representants provinents dels Estats Units, Romania, Bulgària, Turquia, Egipte, Itàlia i, és clar, del nou estat albanés. El bisbe Fan Noli de Boston en fou un dels ponents.
El congrés va reconéixer el govern provisional d'Ismail Qemali, va garantir el seu suport fidel, va discutir les fronteres ètniques del nou estat i va enviar fortes resolucions a les capitals europees i a la Conferència d'Ambaixadors de Londres, tot apel·lant al seu reconeixement de la independència d'Albània i a l'aixecament del bloqueig grec.
Tractat de Londres i reconeixement de la independència miniatura|Isa Boletini i els components del vilaiete del Kossovo als carrers de Vlorë després de proclamar la independència El desembre del 1912, les grans potències es van reunir a Londres per a tractar d'ajusts territorials després de la Primera Guerra Balcànica.
Després de mesos de disputes, sota l'amenaça constant d'una guerra general, la conferència anuncià la seua decisió formal el 17 de maig del 1913. La qüestió de la independència albanesa que va dur la Conferència dels Ambaixadors a Londres se'n va debatre en la primera sessió. D'acord amb l'article II del tractat, els sis ambaixadors van decidir que Albània seria reconeguda com un estat autònom sota la sobirania del sultà otomà. Després de la fugida de les guerres dels Balcans, el 29 de juliol, els ambaixadors van decidir reconéixer la total independència i sobirania d'Albània. El nou estat seria governat per un príncep europeu elegit per les potències. La neutralitat albanesa seria garantida en conjunt per les sis grans potències. També es nomenà una Comissió Internacional de Control per a Albània, composta per un representant de cadascuna de les sis potències i un albanés. Aquesta comissió supervisaria l'organització, les finances i l'administració del govern albanés en un període de 10 anys. I oficials holandesos n'organitzarien la policia.
La delimitació de les fronteres del nou estat deixà un nombre importants de pobles albanesos fora del país. Aquesta població va ser molt dividida entre el Montenegro i a Sèrbia (que llavors incloïa l'actual República de Macedònia). Un gran nombre d'albanesos es van trobar sota domini serbi. Alhora, una rebel·lió al sud del país pels grecs d'allí va dur a la formació de la República Autònoma del Nord d'Epir a les províncies del sud (1914). Després d'un període d'inestabilitat política provocada durant la Primera Guerra Mundial, el país adoptà una forma republicana de govern el 1920. La seguretat del territori d'Albània la va garantir una declaració de la Societat de Nacions del 9 de novembre del 1921, que va confiar la defensa d'aquest estat a Itàlia.
Referències
Albania Categoria:Història d'Albània