António Manuel Soares dos Reis (Mafamude, Vila Nova de Gaia, 14 d'octubre del 1847 – Santa Marinha, Vila Nova de Gaia, 16 de febrer del 1889) fou un il·lustre escultor, considerat un dels millors escultors portuguesos del segle XIX.

Infantesa i Acadèmia de Belles Arts António Manuel Soares dos Reis nasqué el 14 d'octubre del 1847, al llogaret de Santo Ovídio, parròquia de Mafamude, municipi de Vila Nova de Gaia. Era fill de Manuel Soares Júnior, propietari d'una botiga de merceria, i de la seua dona Rita do Nascimento de Jesus. Va rebre el malnom "dos Reis" pel seu avi matern, António José dos Reis.

Educat en rígida disciplina familiar, Soares dos Reis freqüentà les aules d'instrucció primària alhora que ajudava el pare en la botiga. Des d'aviat es van fer notar els seus dots artístics. Amagat del pare, tallava petits ninots en fusta i modelava santets de fang que exposava al sol, al pati. Aquestes figures cridaren l'atenció del seu veí Diogo de Macedo i el pintor Resende, que van convéncer son pare per a enviar-lo a l'Escola de Belles Arts. Al 1861, amb 14 anys, es matricula en l'Acadèmia Portuense de Belles Arts, en què fou alumne de Fonseca Pinto, i acabà el curs d'escultura el 1866.

Estudis a París i Roma esquerra|miniatura|254x254px|Escultor Soares dos Reis (1882), per Marques de Oliveira Als 20 anys va rebre una beca de l'estat en l'estranger. El 1867, havent guanyat un concurs amb un bust Firmino, amb l'esperit romàntic que l'escultura portuguesa no coneixia encara, se'n va a París, on va freqüentar el taller d'escultura de François Jouffroy en l'École Imperiale et Speciale des Beaux Arts, i va estudiar dibuix amb Adolphe Yvon i història de l'art amb Hippolyte Taine. També ací Soares dos Reis va aconseguir la classificació de núm. 1 del curs, distinció que va dur els seus companys a batejar-ho amb l'epítet de voleur des prix (lladre de premis). Va estudiar arqueologia artística amb Léon Alexandre Heuzey, i fou aquest professor el que més influenciarà el seu ensenyament més tard.

Però l'eclosió de la Guerra francoprussiana el va obligar a tornar al país. Per instàncies dels seus professors de l'Acadèmia Portuense se'n va a Roma, per acabar el període de pensionat. Soares dos Reis hi arriba el 1871, i estudia amb Giulio Monteverde de manera no oficial. Ací realitza una de les seues obres més romàntiques i originals, El desterrat, la seua obra més important. Obra formalment clàssica, El desterrat és també la nostàlgia de la pàtria distant, una "estàtua de la saudade". D'inspiració classicista, l'obra és un notable treball dels volums, amb jocs de llum i ombra, i va exercir influència directa sobre obres de la següent generació d'escultors. Resultat del seu contacte amb l'escultura europea de l'època, la fase següent de l'obra de Soares dos Reis, a més del virtuosisme tècnic de l'execució, ve marcada pels valors del realisme, patents algunes obres.

Retorn a Portugal Arribat a Porto el 1872, Soares dos Reis fou rebut amb aplaudiments i admiració, i el nomenaren acadèmic de mèrit de l'Acadèmia Portuense de Belles Arts, el 1873. El 1875, és nomenat acadèmic de mèrit per l'Acadèmia de Belles Arts de Lisboa. I el 1878 rep una Menció honorífica en l'Exposició Universal de París. Fins al 1880, l'escultor va produir i exposar i va ser reconegut per alguns treballs.

Tanmateix, Soares dos Reis fou acusat de plagiar l'estàtua d'Ares del Museu Nacional Romà — i més tard es dirà que no era ell l'autor d'El desterrat, acusacions que van ferir profundament l'artista. L'obra és exposada el 1874 en l'Acadèmia i el 1881 obté una medalla d'or a Madrid i el Grau de Cavaller de l'Orde de Carles III. miniatura|El desterrat El desterrat fou una obra revolucionària per a l'època. Soares dels Reis farà posteriorment l'estàtua del Comte de Ferreira (1876), d'Alfons Henriques (1887), de Brotero (1888), els retrats d'Hintze Ribeiro, Correia de Barros i Fontes Pereira de Melo i els busts de la Vescomtessa de Moser (1884) i "de l'Anglesa" (1887). Va acceptar altres encàrrecs menors, per desesperació i manca d'altres —sants per a confraries, adorns per a estucs, gravats per a O Occidente, etc. El 1881 és nomenat professor de l'Escola de Belles Arts de Porto, en què intenta reformar l'ensenyament de l'escultura, amb l'oposició dels seus companys. Exposa el 1881 en l'Exposició Universal de París, i li donen una menció honrosa.

Soares dos Reis sempre va evitar esculpir tipus simbòlics, i va preferir retratar individus. Per exemple, la seua escultura Artista en la infància (1874) fou interpretada per un crític com simbolitzant la infantesa de l'art, i això provocà la fúria de l'escultor que no volia crear simbolismes, sinó retratar un cas particular. Un altre exemple de retrat naturalista és una de les seues obres més famoses, Flor agresta (modelada el 1878, passada a marbre el 1881), que retrata la filla d'una carbonera que vivia a prop del seu estudi encara en construcció.

El seu eclecticisme es revela també en l'escultura de tema religiós, en què també deixà una marca naturalista (Crist crucificat, 1877) o evocadora d'un cert goticisme (Sant Josep i Sant Joaquim).

Dedicat a la divulgació de l'escultura, feu classes en els cursos nocturns del Centre Artístic Portuense, associació de la seua iniciativa del 1879, que es posà en funcionament el 1880. Hi donà classes d'arqueologia artística a artistes com ara Torquato Pinheiro, Sousa Pinto, Marques Guimarâes, Tomás Soller, i Henrique Pousão, en el seu estudi de Gaia. Aquests estudis van ser també publicats en la revista A Arte Portugueza, el 1882. El 15 de juliol del 1885, es casa a Mafamude amb Amélia Aguiar de Macedo, amb qui tingueren dos fills: Raquel Engrácia de Macedo Soares dos Reis (1886-1952) i Fernando de Macedo Soares dos Reis (1888-?), que moririen sense deixar descendència.

Final Sofrint, en la seua intenció de renovar l'ensenyament de l'escultura, l'oposició d'altres figures lligades a les institucions de l'època, l'escultor, de temperament depressiu, abandonà el Centre Artístic Portuense el 1887 i, dos anys després, se suïcidà al seu taller de Vila Nova de Gaia. A la paret darrere de la cadira on va quedar assegut, havia escrit: «Soc cristià, però, en aquestes condicions, la vida per a mi és insuportable. Demane perdó a qui haja ofés injustament, però no perdono a qui em va fer mal». Tenia 41 anys i el soterraren en el cementeri de Mafamude, on havia nascut, en una sepultura de marbre amb el bust de la Saudade, obra seva.

Algunes obres El desterrat, 1872 El borratxo - Museu Soares dos Reis, Porto Estàtua d'Alfons Henriques, 1888 - Turó Sagrat, Guimarães (rèplica al Castell de Sant Jordi, Lisboa) Flor agresta - Museu Nacional Soares dos Reis, Porto Estàtua d'Avellar Brotero, 1887 - Jardí botànic de Coïmbra

Referències

Categoria:Escultors portuguesos Categoria:Alumnes de la Universitat de Porto Categoria:Persones de Vila Nova de Gaia Categoria:Suïcides portuguesos Categoria:Morts a Portugal Categoria:Artistes del Nord (Portugal)