La Suite de La Pisanella és una obra orquestral d'Ildebrando Pizzetti composta l'any 1913. Es tracta d'una selecció de la música incidental que el compositor va escriure per a l'obra teatral homònima de Gabriele D'Annunzio, estrenada a París aquell mateix any.
Història Entre 1913 i 1914, després d'haver completat l'òpera en tres actes Fedra i la música incidental per a La Nave, Pizzetti va col·laborar novament amb D'Annunzio en dues produccions: La Pisanella i el film Cabiria (la partitura de la qual es convertiria en una Sinfonia del fuoco que va romandre inèdita). La primera representació de La Pisanella va tenir lloc al Théâtre du Châtelet de París l'11 de juny de 1913, tot just dues setmanes després de la cèlebre estrena de La consagració de la primavera de Stravinski a la mateixa ciutat. Malgrat que ambdues partitures són radicalment diferents, s'hi poden percebre punts de contacte ocasionals.
L'èxit de la producció i l'impacte de la música van ser tals que Pizzetti va decidir elaborar una suite de concert per a orquestra en cinc moviments. Aquesta suite es va estrenar a l'Augusteo de Roma l'any 1917. El títol complet de l'obra original, La Pisanella o la mort perfumada, evoca l'ambient decadent i simbòlic del regne llatí de Xipre on se situa l'acció, en una atmosfera fantàstica i arcaïtzant que combina un llenguatge harmònic modern amb l'evocació dels antics modes grecs.
Estructura La suite consta de cinc moviments que s'articulen a partir de transformacions de temes recurrents:
Lento (2/4): Sobre un trinat sostingut de la corda, les flautes i fagots exposen una melodia planyívola que serveix de cèl·lula generadora per a tota l'obra. Vivamente (1/4): Un moviment amb caràcter de scherzo, amb un tema en staccato al piano i les fustes. Inclou una secció central més lenta amb una cadència per a la flauta. Sostenuto (4/4): Els violoncels presenten un recitatiu que deriva del tema principal, entrellaçant-se amb nous motius en un estil rapsòdic. Sostenuto quasi grave (3/4): Escrit exclusivament per a l'orquestra de corda, aquest moviment s'estructura com un cànon iniciat per les violes. Assai mosso (2/4): El moviment final és el més dramàtic i originalment acompanyava la recitació del text teatral. Culmina en un clímax de gran tensió que s'extingeix sobtadament.
Instrumentació La plantilla orquestral requerida és la següent: 2 flautes (una doblant el flautí), 2 oboès, 2 clarinets i 2 fagots. 4 trompes i 2 trompetes. Timbales i percussió (triangle). Piano, celesta i 2 arpes. Secció de corda.
Referències
Categoria:Obres d'Ildebrando Pizzetti Categoria:Suites per a orquestra Categoria:Composicions musicals del 1913