Cases o llogarets a la província de València, partit judicial de Xelva, terme jurisdiccional d'Alpont. Comprèn unes 20 cases amb totes les comoditats pròpies per al cultiu i el treball del camp. Geografia El Pollancre és un llogaret a Alpont, Província de València, Comunitat Valenciana i té una altitud de 1,009 metres. El Pollancre es troba prop de la localitat de Cerro de la Erilla, així com de La Foia. Els punts destacats inclouen Aqüeducte Els Arcs d'Alpuente i Ajuntament d'Alpuente
Història Els carrers i cases del Pollancre, ara silencioses, són la resta material d'un mode de vida molt diferent i molt pròxim. Encara queda aquest faldegado que es dió al voltant de la porta sense saber que era l'últim o les ratlles i rosetes dibuixades en el ciment Portland imitant rajoles.
La moderació va posar fi a un mode d'habitar i conviure amb el territori i el llogaret del Pollancre va ser testimoni d'això. En 1900 hi havia 82 veïns censats, en 1950 vivien en el llogaret 29 persones i tranquil habitat en principis dels anys 80. Els últims habitants van ser patrimoni de la zona; Dolores i Manuel (el petit) i Bienvenida i Luis (el viu). Finalment es van quedar solos l'oncle petit i la seva dona Dolores. Malgrat no arribar al llogaret llum elèctrica, que, sí que es començava a instal·lar en altres llogarets, ells no van voler abandonar la seva casa i es van quedar en el Pollancre veient marxar als seus veïns: “És la casa; és la nostra casa. Per això em dona dol deixar-la!” Deien.
El llogaret estava dividit en tres zones; el barri de dalt, el barri de baix i casa de Bruno. Comptava amb tots els elements comunals habituals en els llogarets d'Alpont, destacat el conjunt de font abeurador, forn i barberia comunal, on vènia el barber i a més feien balls. Els nens i nenes del llogaret anaven caminant a les escoles d'Alpont.
A poc més de 3 quilòmetres, direcció nord, amb desviament de la carretera Alpont- la Iessa, en un pendent rocós que domina el bell i extensa vall dedicada al cultiu de cereals i vinya, com recolzada sobre un petit pujol o cerrito, es troba aquest històric llogaret del Pollancre, deshabitada des de fa uns decennis.
El Pollancre va estar dividit en tres grups o barris coneguts com, 1 El Barri de Dalt, 2 Barri de baix i 3 Casa de Bruno. Aquest últim barri, que a principi de segle ja ho vam conèixer en ruïnes, va prendre aquest nom per haver-lo habitat la família ´Bruno´ de qui era fill i on va néixer l'any 1750 el P. Antonio Pinazo, de la Companyia de Jesús, cèlebre publicista i literat, mort a Màntua, Itàlia, el 20 de març de 1820, el resum biogràfic del qual publiquem en el capítol XXX. En la part superior del barri de Dalt, lleugerament desplaçada, destacava una humil casa de construcció rústica i primitiva que va quedar deshabitada fa com a mig segle.
En ella va néixer el 24 d'agost de 1802 Bartolomé Pinazo, després germà llec franciscà a Xelva, Gandia i Terra Santa, martiritzant a Damasc en la nit 9 a la nit 10 de juliol de 1860 i beatificat el 10 d'octubre de 1926 pel papa Pius XI, com diem en capítol XXX d'aquest llibre i amb més amplitud en nostra.
En el seu honor es va construir una petita ermita i es van fer festes extraordinàries l'any 1927 amb assistència de l'Excm. Sr. Bisbe de Sogorb i Ferrer, actualment en procés de beatificació.
Per l'acord de l'Ajuntament, Clergat i veïns es va determinar canviar el nom de Llogaret del Pollancre pel de Llogaret Beat Pinazo.
Beat Francisco Pinazo:
Va néixer en El Pollancre el 24 d'agost de 1802, va entrar en l'orde Franciscà en classe de llec, canviant el nom Bartolomé pel de Francisco. Va estar de sagristà en les monges Clarisses de Gandia, es va anar a la Missió de Terra Santa, per a gaudir la llibertat de viure franciscà. En 1860 formava part de la comunitat franciscana de Damasc, quan es va verificar la matança dels cristians al Líban. A set de juliol d'aquest any 1860, una horda de turcs va envair el convent i va proposar als religiosos que aportessin del nostre Senyor Jesucrist. V. Fr. Francisco Pinazo li van trobar els turcs en el terrat. Testimonis de vista van declarar que, des de lluny, li van veure alçar les mans al cel i que després li van copejar amb un gran mall de fusta el van travessar amb una pica i, després, encara viu, el van precipitar des del terrat al carrer.
El Bisbe d'Alep va formar procés sobretot el succeït, perquè en tot temps constant per manera autèntica.
Presentat el procés a la sagrada Congregació de Ritus, per a invocar la causa de la seva canonització, la seva Santedat León XIII va autoritzar en 1884 a la Congregació per a ocupar-se en aquesta causa, sense haver passat els deu anys prescrits des de la seva presentació i dispensant altres regles ordinàries: i a 17 de juliol de 1885 va decretar que podria ja nomenar-se comissió i començar formalment la causa de beatificació, que des de llavors està en curs...
Per part nostra afegim una relació succinta dels 17 anys de la seva estada en Terra Santa:
A l'octubre de 1843 va arribar a Terra Santa, on va romandre fins a la mitjanit de 9 de juliol de 1860, en què va ser martiritzat.
La primera obediència la va complir a Damasc. On va estar sis anys com a cuiner i sastre del convent.
Després va estar sis mesos en el Sant Sepulcre de Jerusalem. El 5 d'abril de 1850 va marxar a Xipre, missió de Nicòsia, com a cuiner, sastre i sagristia de la parròquia llatina. A principis de 1852 va ser Natzaret, on va passar un any com a encarregat de l'horta i cuina del Santuari. A principis de 1853 va sortir per a Jaffa, i d'aquí per a Sant Joan in Montana, on va servir dos anys la sagristia, el simpàtic santuari del Baptista
Demografia L'any 1646 tenia 58 veïns (uns 230 habitants).
El P. Llorens diu que en 1927 tenia 17 veïns, agrupats en dos barris. Amb un total aproximat de 60 habitants.
En el 1840, en el llogaret del Pollancre hi havia 18 veïns i 60 ànimes. En 1969 ja havia descendit a només 10 habitants, fins que poc després quedo totalment deshabitada.
Cultura Patrimoni (historicoartístic, natural, etc.):
L'Ermita; la seva façana arrebossada de blanc, i damunt de l'acull de la seva teulada a laterals. L'arc senzill de la seva espadanya amb campanita. És gairebé quadrada; té el pis de formigó, i el sostre, de barraca i arrebossat, el creua una biga mestra. Hi ha una graderia per a l'altar, que és d'obra, i està cobert amb estovalles, sobre el qual estan els canelobres i les sacres. Del sostre penja un llum d'oli i en les parets està penjat viacrucis de cuadritos. Hi ha també uneixis oleografías de San José, de sant Antoni Abat i de Sant Abad i de San Francisco. El nínxol central s'obre entre dues columnetes, sostenint una arquivolta de guix, i està cobert per un tapís vermell amb un galó daurat. Una mica més amunt hi ha una font i un safareig. Té una data, Any 1916. Aquí va néixer el Beat Francisco Pinazo i per això l'Ermita està dedicada a ell. Era pastor i agricultor, i es va fer religiós. Va estar en els convents de Xelva, Gandia i València. Després se'n va anar a Jerusalem diverses vegades, i a la fi va ser martiritzat a Damasc
Patrimoni immaterial (festivitats):
En aquests últims anys es fa la festa del Beat Francisco Pinazo, normalment el dia 10 de juliol, portant processionalment la imatge del Beat des d'Alpont, amb Missa concelebrada en El Pollancre, menjar campestre, i a la tarda volta processional del Beat a la Parròquia.
-”Els Kintos” eren anomenats els joves que en complir la majoria d'edat s'anaven a fer el servei militar. Encara que el servei militar ha desaparegut a Espanya, en molts llocs els cinquens s'han convertit en una tradició festiva, per la qual els joves en complir la majoria d'edat fan una espècie de festa per a recordar als "antics" cinquens. El nom “cinquens” prové de la contribució de sang o obligació de servei militar que Joan II de Castella (1406 - 1454) va imposar durant el seu regnat, segons la qual un de cada cinc homes havia de servir en l'exèrcit, disposició que Felip V va reprendre en 1705
Referències
Herrero Herrero, Valeriano. La Villa de Alpuente (Aportación al conocimiento de un pueblo con historia). 2.ª edició revisada, mejorada y aumentada. Sogorbe: Valeriano Herrero Herrero, 1993, p. 59 ss. «Aldeas de Alpuente | Alpuente». www.alpuente.es. Consultado el 12 de octubre de 2025. Instituto Nacional de Estadística (1984). Censo de la población de España de 1981. Nomenclátor. Provincia de Valencia. Madrid: I.N.E. p. 18-19. . Rodrigo Alfonso, Carles. La Serranía: análisis geográfico comarcal. Centro de Estudios La Serranía, 2000 Herrero Herrero, Valeriano y Herrero Navarro, Gonzalo. Alpuente y la Santísima Virgen de Consolación. Segorbe – 1969 Badía Marín, Vicente. El libro de la Serranía. Valencia: Ediciones Valencia Cultural, 1962.. Las comarcas de los Serranos y el Rincón de Ademuz según Cavanilles y Madoz, Va- lencia, Mancomunidad del Alto Turia, 1987. José Tierno Richart. Tesis Doctoral Alpuente, Caminos Reales del siglo XV, a partir de la arqueología espacial. Universidad de Valencia, 2017 Catálogo de Bienes y Espacios Protegidos del Municipio de Alpuente, PGE Ayuntamiento de Alpuente. Pellicer Valero, Jesús Agustín, El Collado de Alpuente, Colección “Estudio de comunidades rurales”, Valencia, 1974 VVAA, Faltar o morir. Un recorrido sobre la ausencia,L'ETNO, Museu Valencià d'Etnologia, 2022 Lluch Garín, Luis B., Ermitas y paisajes de Valencia, Editorial: Caja de Ahorros de Valencia, Valencia, 1980
Categoria:Alpont