Concerto funebre per a violí i orquestra de corda (títol en italià de la segona versió, titulat originalment Musik der Trauer), compost el 1939 i profundament revisat el 1959, és amb diferència l’obra més coneguda de Karl Amadeus Hartmann. Es va estrenar el 10 de febrer de 1940 a St. Gallen, Suïssa, amb Ernst Klug dirigint l'Orquestra de Cambra de St. Gallen i Karl Neracher com a solista. L'estrena de la versió revisada va ser el 12 de novembre de 1959 a Stuttgart, amb l'Staatstheater Stuttgart sota la direcció de Hugo Zöbe.
Estructura Amb una durada d'uns 20 minuts, consta de 4 moviments:
Introduction (Largo) Adagio Allegro di molto Choral (Langsamer Marsch)
Origen i context Amb l’ascens del nazisme el 1933, molts compositors d’avantguarda van haver d’adaptar-se al règim o exiliar-se. Hartmann va optar per una tercera via: va ajudar persones perseguides a fugir, va evitar el reclutament en algunes ocasions i va expressar la seva oposició política a través de la música. No presentava les seves obres a Alemanya i les enviava a l’estranger com a forma de resistència.
També va començar a publicar obres amb títols d’un caràcter marcadament fúnebre. Entre elles hi havia Musik der Trauer («Música de dol»), que més tard, en revisar-la el 1959, passaria a titular-se Concerto funebre. A més, Hartmann acostumava a introduir en les seves composicions cites o evocacions de música condemnada pel règim de Joseph Goebbels i la seva policia cultural. S'hi poden reconèixer al·lusions a cants hebreus, cançons obreres russes o referències a compositors que en aquell moment estaven prohibits, com Gustav Mahler, Béla Bartók, Ígor Stravinski, Alban Berg, Anton Webern i Paul Hindemith.
El Concerto funebre conté diversos exemples d’aquestes al·lusions. A la lenta Introducció, el solista interpreta un antic himne de guerra txec dels hussites de finals de l’edat mitjana, un gest clar de solidaritat amb Txecoslovàquia, que havia estat annexionada pels nazis l’any anterior a la composició de l’obra. (Bedřich Smetana, Antonín Dvořák i Josef Suk també havien utilitzat aquesta mateixa melodia amb un fort significat nacional.) La mateixa intenció simbòlica reapareix al coral final, on Hartmann desenvolupa una cançó revolucionària russa que més tard també apareixeria a la Simfonia núm. 11 de Dmitri Xostakóvitx.
L’obra manté en general una atmosfera marcada pel dol, encara que el passatge Allegro di molto augmenta progressivament la tensió fins a crear una sensació gairebé d’angoixa o de pànic. El clima dramàtic reflecteix clarament els primers anys de la guerra. El mateix Hartmann ho expressava així: «Aquest temps suggereix el caràcter fonamental i el motiu de la meva obra».
Després de la guerra, Hartmann va esdevenir una figura clau en la reconstrucció de la vida musical alemanya d’avantguarda. A Múnic va fundar la sèrie de concerts Musica Viva, que es convertiria en un espai important per a noves veus creatives en una Alemanya alliberada. Paral·lelament, es va concentrar en la composició d’un conjunt de simfonies que dialogaven amb la tradició, retent homenatge a figures com Mahler, Anton Bruckner, Berg, Bartók i Stravinski.
Anàlisi musical En una carta al director Hermann Scherchen, Hartmann explica: «Vaig escriure el meu Concerto funebre a la tardor de 1939. El temps explica el caràcter de l’obra i la seva raó de ser. Les quatre parts —Coral–Adagio–Allegro–Coral— se succeeixen sense interrupció. Els dos corals, al principi i al final, pretenien donar suport i encoratjar el concepte d’intel·lectualitat, que en aquell moment semblava abocat a un futur sense esperança. La veu solista porta principalment el primer coral. L’orquestra, que no actua com a simple acompanyament, només assumeix la cadència. La melodia lírica del segon coral, al final de l’obra, té el caràcter d’un avanç lent. El lament de l’Adagio, interromput per episodis amb caràcter de marxa fúnebre, està dominat per la melodia i el so. L’Allegro, amb corxeres martellejants, allibera forces rítmiques i dinàmiques. Vaig voler posar tots els meus pensaments i sentiments dins la música, i així van néixer la forma i el discurs melòdic.»
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1940 Categoria:Concerts per a violí de la dècada del 1940 Categoria:Obres de Karl Amadeus Hartmann