La Pointe courte és una pel·lícula francesa dirigida per Agnès Varda el 1954, rodada a Seta i estrenada el 1955.
Sinopsi argumental A la Pointe Courte, un barri pesquer de Seta, una família de pescadors veu amb mals ulls l'arribada de dos inspectors sanitaris. L'oncle Jules els envia a casa sense dubtar-ne. Els dos homes, disgustats, no tenen intenció de deixar passar l'assumpte i planegen tornar més tard per intensificar les seves inspeccions.
Mentrestant, un home torna al poble després d'uns quants anys d'absència per uns dies de vacances. Ha vingut amb la seva parella parisenca, esperant transmetre-li el seu amor pel lloc, però ella li diu que el vol deixar. Ell li respon que potser necessita una mica de sol i s'ofereix a ensenyar-li els voltants. Un amic els allotja en una petita casa aïllada a la vora del mar.
Mentrestant, els pescadors pesquen, però pesquen malament. Un dels més joves, en Raphaël, és detingut per la policia fluvial, que el multa per portar marisc a terra per classificar-lo en comptes de fer-ho al mar. Molts pescadors del poble recorren a aquesta pràctica il·legal.
Els dos amants, per la seva banda, reflexionen sobre el seu amor durant les seves passejades. La jove s'entristeix perquè ja no s'estimen com al començament. Ell no hi veu cap motiu per amoïnar-s'hi. «No em trauràs la sensació que el nostre amor s'ha fet vell i que n'hi ha per plorar», li diu ella. «Segur que no t'amargaràs la vida només perquè durant quatre anys hem envellit junts, oi?», li respon ell.
Al poble, un nen petit mor d'una malaltia a la família de l'oncle Jules. Mentrestant, la policia deté en Raphaël i li fa passar cinc dies a la presó. L'oncle Jules desaprova la desgràcia d'en Raphaël i no vol que la seva filla de 16 anys, l'Anna, continuï relacionant-s'hi.
Mentrestant, els amants van reflexionant sobre el seu amor. La calma que els envolta acaba també calmant el cor afligit de la jove. «Venia a trencar amb tu. Hi ha coses millors a fer. La parella ha viatjat a la ciutat on se celebren els tradicionals tornejos aquàtics de Seta, i ella en gaudeixː «Admet-ho, és divertit a casa meva. No te'n penedeixes ara, d'haver vingut, oi?» «No ho sabia (...). És a tu a qui estimo, un nadiu de Pointe Courte, fill d'un constructor de vaixells, un amant de les justes i del sol!»
Entre els contrincants hi ha Raphaël, a qui se li ha concedit permís per participar en la competició. L'oncle Jules agraeix l'actuació del jove. «Ha estat bé. Això sí que és un home!» Ell accepta aleshores que la seva filla continuï veient-lo. Després del torneig de justes s'organitza un ball, i en resulta una vetllada festiva; tothom canta i balla. L'Anna i el Raphaël estan enamorats. La parella de vacances torna a París amb el cor alleugerit.
Dos relats paral·lels
Així, doncs, documental i ficció es distribueixen en els dos relats paral·lels que constitueixen la primera pel·lícula d'Agnès Varda. Un dels relats té com a protagonistes les rutines dels pescadors del barri de la Pointe Courte de Seta. L’altre gira entorn d’un home que tracta de recuperar el seu amor, en un film considerat precursor de la Nouvelle Vague.
La superposició de les dues trames s'expressa en dues estètiques diferentsː d'una banda hi ha el retrat neorealista de la vida dels pescadors, amb elements argumentals bàsics, i de l'altra, una història introspectiva, molt intel·lectualitzada, formulada amb emoció molt continguda, en un contrast deliberat que resulta molt efectiu.
Especificacions tècniques miniatura|386x386px|Moll de Mistral, a Seta Títol originalː La Pointe courte Realitzacióː Agnès Varda Escenariː Agnès Varda Assessor tècnicː Carles Vilardebó Assessor artísticː Valentí Schlegel Fotografiaː Lluís Stein Assistents d'operadorː Paul Soulignac, Bernard Grasberg, Louis Soulanes Soː Georges Mardiguian Mescla de soː Robert Lleó Muntatgeː Alain Resnais, Henri Colpi Assistenta d'edicióː Anna Sarraute Músicaː Pierre Barbaud i temes folklòrics locals Guióː Jane Vilardebó Director generalːJean-Pierre Bonfils Administrador/aː Lucien Fesnac Productora: Ciné-Tamaris (França) Empresa de distribució: Ciné-Tamaris (França) País d'origen: Idioma originalː francès Formatː35 mm — blanc i negre — 1.37:1 — so monofònic Enregistrament de so SIS Tirada d'impressióː Laboratori CMT Gènereː drama Duradaː 80 minuts Data de llançament: de maig de 1955, al Festival de Cinema de Cannes. Classificació i visat CNC: apte per a tots els públics, llicència d'explotació n.16982
Sílvia Monfortː Ella Philippe Noiretː Ell I els pescadors i residents de la Pointe Curte, també acreditats al film..
Producció Gènesi Agnès Vardaː «El meu desconeixement total de les bones pel·lícules, tant les antigues com les recents, em va permetre ser ingènua i audaç quan vaig iniciar una carrera en imatge i so […]. Així que vaig començar, asseguda al meu jardí, a escriure un projecte cinematogràfic, els dissabtes i diumenges, i de vegades fins i tot mentre les fotos es congelaven o s'eixugaven […]. M'encantaven els pescadors de Seta, el seu llenguatge acolorit, la seva energia per mantenir les seves famílies. [...] Era la vida quotidiana el que animava la meva vida més que el que en aquell moment s'anomenaven estats emocionals. També hi havia angoixa per la malaltia de Pierre F.; estava devastat per un càncer cerebral. Era pare de dos fills, casat amb una amiga molt propera que s'havia vist obligada a començar una nova carrera. La vaig contractar com a aprenenta, després com a ajudant meva. Pierre sovint hi era. Fèiem petits plans encantadors, mentides a mitges, per mantenir-lo ocupat, fins i tot conduir fins a Seta i filmar-ho per diversió. Qui em va deixar una càmera de 16 mm? En qualsevol cas, vaig anar amb Pierre i Suzou a filmar algunes escenes i a somiar algunes idees. Jo solia anar a La Pointe Courte quan vivia a Seta als anys 40. És un barri de pescadors. […] Quan vam tornar i hi vam filmar amb Pierre F., que estava força malalt, ell i Suzou van caminar pels carrerons estrets de La Pointe Courte i entre les barques. Aquesta parella amable i silenciosa prefigurava la parella xerraire que més tard imaginaria. […] La malaltia feia la seva feina bruta; la salut de Pierrot es deteriorava. […] Suzou era al seu costat quan va morir, i jo també. […] Li vaig dedicar La Pointe Courte. De fet, potser vaig començar a escriure el guió per donar forma a aquelles impressions que vaig sentir amb ell a La Pointe Courte?»
Càsting
Agnès Varda digué sobre l'actor i l'actriu individuals: —«Philippe Noiret, amb la seva imponent figura. Dos anys abans, havia interpretat el duc de Lorenzaccio amb una força i una amplitud poques vegades vistes en un home tan jove. També posseïa, entre altres coses, un coll exquisit. Els seus cabells acabaven en una suau ona. Li vaig oferir el paper uns dies abans del rodatge. Va acceptar immediatament i va viure la nostra aventura amb lleialtat i calma, sense diners ni comoditat. Va patir per les meves mancances i les meves decisions.» —«Silvia Monfort, curiosa i pionera per naturalesa, estava provant sort amb un gènere diferent del de la mestressa de casa a L'àguila de dos caps, de Cocteau. Es va llançar al projecte amb delit i disciplina. [...] Crec sincerament que estava emocionada de defensar un cinema del futur. Em va atreure la seva semblança amb les dones de Piero della Francesca, amb les seves mirades absents en rostres rodons i tranquils que s'estenen des de colls serens. La seva qualitat hieràtica natural m'encaixava.»
Filmació miniatura|Barri de la Pointe Courte, de Seta|322x322px
Períodes de rodatgeː del 10 d'agost al 30 de setembre de 1954 i una setmana de gener de 1955. Exteriors: barri de La Pointe Courte a Seta (Erau). Agnès Vardaː«Va caldre una trobada casual amb en Carlos i la Jane Vilardebó perquè tot es convertís en realitat, en una producció, en un projecte. Ell era ajudant de cinema i director d'un curtmetratge; ella era supervisora de guió. Segons ells, només calia fer el pas. Sabien on llogar una càmera, com demanar prestats llums... Jo acabava d'heretar dos milions de francs (francs de 1954) del meu pare, que havia mort feia poc. La meva mare m'havia deixat tres milions. Vam demanar prestat un milió i mig, posant el seu pis com a garantia. Pel que fa al capital-treball representat per les accions dels tècnics i actors, que estaven organitzats com a cooperativa, valia tres milions i mig. Això deixava sis milions i mig per gastar i deu milions per retornar, tres i mig dels quals s'havien de retornar a la cooperativa. Una pel·lícula mitjana a França el 1954 costava setanta milions. Així que teníem deu vegades menys diners i deu vegades més audàcia, perquè en aquella època, a diferència d'avui, ningú actuava abans d'una certa edat.[...] Com que era la meva primera pel·lícula, tenia por de no saber-ne. Com que tenia poca experiència, ho vaig planificar tot. Havia imaginat cada pla, ho tenia tot preparat amb fotografies i dibuixos. [...] Els pointus —com s'anomenen aquests aproximadament 250 habitants de La Pointe— s'hi havien acostumat. Ens van deixar els seus vaixells, les seves eines, els seus fills i els seus gats. Estaven contents que hagués escollit filmar una crònica de la seva feina i els seus problemes de pesca. [...] Vaig rodar La Pointe Courte com una pel·lícula muda. Els pescadors i les seves famílies, actors improvisats, van fer tot el possible per llegir els diàlegs, però jo encara no sabia dirigir els no-professionals (ni tampoc els professionals, com es queixava força Noiret). Per manca de diners, no hi havia cap càmera sincronitzada amb el so directe. Només podien gravar sons ambientals, veus i cants de gavines. Va ser a París on les veus dels pescadors van haver de ser doblades, en postproducció i després del muntatge, per actors del sud de França.»miniatura|315x315px|La Pointe Courte
Muntatge Agnès Varda ho explica aixíː«Necessitàvem trobar un muntador disposat a treballar sense sou, en una cooperativa com els altres tècnics. Em parlaven de Resnais, de qui no sabia res. [...] Mai oblidaré la seva generositat, la manera com va treballar durant mesos en aquest muntatge, sense sou, ni la lliçó que en vaig aprendre. [...] Va dir que la pel·lícula havia de mantenir la seva rigidesa, la seva lentitud i la seva postura inflexible. [...] Resnais no va intentar fer servir les seves habilitats de muntatge per transformar la pel·lícula, per reorganitzar-la, per adaptar-la a una forma més fàcil, més viva o més ràpida. Simplement va buscar el ritme d'aquesta pel·lícula en particular. Més tard, Henri Colpi en va assumir els retocs finals, i així és com ell i jo vam editar posteriorment Du côté de la côte.»
Recepció i acollida AllMovie:«En el moment del seu llançament, es va parlar molt del fet que La Pointe Courte estava dirigida per una simple «dona de 25 anys». Aquesta dona era la fotògrafa professional, Agnès Varda, més tard homenatjada pels aficionats com «l'àvia de la Nouvelle Vague». Cobrint una àmplia gamma de temes sociopolítics, la primera producció cinematogràfica de Varda, que suposadament va començar amb un pressupost d'uns 20.000 dòlars, és essencialment dues pel·lícules en una, desenvolupades en paral·lel. Els guions contigus representen els intents simultanis d'un marit i una dona per reconstruir un matrimoni que s'esfondra, però els interessos de Varda rauen clarament en el que passa al seu voltant, en la trama més que no pas en la progressió lineal de les històries en si. Editada per Alain Resnais, La Pointe Courte va ser inicialment i breument desestimada per alguns crítics nord-americans com a «massa artística»; des de llavors ha estat reavaluada pels crítics com «la primera pel·lícula de la Nouvelle Vague francesa». La seva interacció entre la consciència, les emocions i el món real la converteix en una precursora directa d'Hiroshima Mon Amour.»