va ser una novel·lista, dramaturga i sufragista britànica. Fou membre fundadora de la Unió Social i Política de Dones (WSPU) i membre de la Lliga pel Sufragi de les Dones Escriptores. Va publicar escrits al diari Votes for Women i novel·les. La seua obra més reeixida va ser Ships That Pass in the Night (1893).
Harraden va nàixer a Hampstead, Londres, el 24 de gener de 1864, filla de Samuel Harraden, un empresari educat a Cambridge que exportava instruments musicals a l'Índia britànica, i Rosalie Lindstedt Harraden, una dona angloíndia. Harraden va créixer fins a convertir-se en una influent escriptora feminista i sufragista. Va estudiar al Cheltenham Ladies' College de Gloucestershire, així com al Queen's College i al Bedford College de Londres. El 1883, va obtenir la llicenciatura, així com una llicenciatura amb honors en Clàssiques i Matemàtiques, cosa que hauria estat una gesta notable per a una dona d'esta època.
Harraden patí una malaltia de per vida que va incloure un cas greu de diftèria i danys al nervi cubital com a resultat de tocar el violoncel. A principis de la dècada de 1890, va provar la cura de repós a Menton, a la Riviera Francesa; va fer la Cura Alpina en un sanatori de Davos, Suïssa; i experimentà amb hidroteràpia en un balneari de Harrogate, al West Riding de Yorkshire, entre altres esforços per recuperar la seua salut.
La seua experiència als Alps va donar lloc a la seua primera novel·la, Ships That Pass in the Night (1893), un èxit de vendes que va vendre més d'un milió d'exemplars. La història d'amor, ambientada en un sanatori per a tuberculosos, segueix la protagonista, Bernadine, una professora, escriptora i activista independent, que s'enamora de Robert, l'home desagradable. Després de recuperar-se i eixir del sanatori, Bernadine torna a Anglaterra. La popular novel·la acaba de manera força tràgica amb la mort sobtada de Bernadine en un accident de trànsit. Tot i que Harraden va continuar la seua carrera com a escriptora, no va aconseguir un èxit similar amb llibres posteriors que incloïen novel·les, contes i llibres per a xiquets.
Harraden passà diverses vacances d'estiu allotjada a la fonda The Green Dragon de Little Stretton, Shropshire, caminant i escrivint. Els seus records la van portar a escriure un conte, At the Green Dragon, publicat el 1894.
El 1894, Harraden va viatjar als Estats Units per visitar els seus amics britànics John i Agnes Kendall a San Diego, Califòrnia. Quan va arribar a Nova York, fou rebuda com una celebritat i buscada per persones literàries influents. Es va recuperar en un ranxo de llimoners a la vall d'El Cajon i al balneari de La Jolla, i va tornar a San Diego diverses vegades a finals de la dècada de 1890. La seua experiència la va conduir escriure Two Health Seekers in Southern California (1897) amb el Dr. William A. Edwards, i Hilda Strafford and The Remittance Man: Two California Stories (1897).
Harraden va ser líder del moviment sufragista i membre fundadora de la Unió Social i Política de Dones (WSPU), on va fer amistat amb altres membres com Helen Craggs, i també va ser membre integral de la Lliga pel Sufragi de Dones Escriptores i la Lliga de Resistència Fiscal de Dones.
A diferència de la WSPU, que només acollia dones com a membres, la Women Writers Suffrage League acollia homes, dones i membres de diversos partits polítics. L'únic requisit per ser membre de la Writers' League, a banda d'haver cobrat per una obra literària, era el suport a la causa sufragista. Aquestes escriptores eren agitadores que exigien accés a les institucions cíviques i socials que estaven dominades pels homes, però volien influir en l'escena social i el teatre. Per tant, Harraden es va dirigir a aquest grup a mesura que la WSPU va tornar-se cada vegada més militant i exclusiva.
Va publicar el seu treball al diari sufragista Votes for Women i viatjà extensament per Europa i els Estats Units com a participant en el moviment feminista. Això va incloure les campanyes de vacances al Lake District per a l'organitzadora de la WSPU de Liverpool, Alice Davies, en la qual va participar amb la sufragista australiana Vida Goldstein. També participà com a lectora de l'Oxford English Dictionary, i això també es reflecteix en la seua ficció: The Scholar's Daughter (1906) que està ambientada entre lexicògrafs.
El 1930, va rebre una pensió de la Llista Civil per la seua obra literària. Va morir a Barton-on-Sea, Hampshire, el 5 de maig de 1936, als 72 anys.
El compromís de Harraden amb el moviment pels drets de les dones es pot veure als seus escrits. Moltes de les seues obres, encara que no fan referència directa a la causa sufragista, inclouen temes de dinàmiques de gènere, lluites de poder entre homes i dones i aborden "l'alienació de l'individu en el món modern". Els personatges femenins de Harraden són forts, independents i molt intel·ligents, però, malgrat tot segueixen sent maternals i comprensius; les seues heroïnes no tenen por d'expressar emocions que podrien haver estat considerades "femenines" o febles en aquell moment.
A la seua novel·la Hilda Strafford (1897), la protagonista, Hilda, es trasllada a Califòrnia per casar-se amb Robert Strafford, un granger. Després d'una tempesta en la qual gran part de la granja queda destruïda, Hilda intenta consolar l'angoixat Robert. Robert està inconsolable, tot i això, Hilda li diu que ja no és feliç sent "l'esposa d'un colon". Robert mor a conseqüència del xoc quan rep aquesta notícia. Quan Hilda recorre al seu amic Ben per trobar consol, ell la veu com una persona freda i insensible i la culpa de la mort de Robert. Hilda és vista com una dona dura i amargada pels homes que l'envolten només pel seu desig d'independència, un tret inesperat i formidable en una dona d'aquesta època.
La seua obra Lady Geraldine's Speech fou publicada per primera vegada al diari Votes for Women de la Unió Social i Política de Dones el 1909. Tracta sobre la protagonista, Lady Geraldine, una membre rica de l'alta societat que entén poc sobre la causa sufragista i, tanmateix, és antisufragista. A l'obra, Lady Geraldine ha acceptat fer un discurs en una reunió antisufragista, però ràpidament s'adona que té poca informació sobre el tema i que necessita un escriptor que l'ajudi a desenvolupar el seu argument. Lady Geraldine recorre a la seua antiga amiga, la Dra. Alice Romney, una progressista pro-sufragista, perquè l'ajude a construir el seu discurs. Al llarg de l'obra, les amigues sufragistes de Romney arriben contínuament a la casa per a la seua pròpia reunió. Els personatges inclouen un famós pianista, un famós artista, un professor de literatura, una mecanògrafa i una criada. Lady Geraldine comença a admirar aquestes dones independents, intel·ligents i emprenedores a mesura que totes elles l'ajuden amb el seu discurs.
Harraden resumeix amb humor els arguments erronis de l'antisufragista, i Romney acaba el discurs de Geraldine dient-li que emfatitzi la "degradació de la feminitat. Degradació i desintegració de tot l'Imperi... Insistència emfàtica, no apassionada, en la teua pròpia manca de cervell: això és molt important".
Harraden fins i tot cita les obres de Shakespeare i els seus personatges femenins forts i independents per suggerir que ell donaria suport a la causa sufragista. El personatge del professor Miller, a Lady Geraldine's Speech, cita a Portia, Hermione, Cordelia, Rosalind, Beatrice i Imogen com a "dones intel·ligents, educades i amb iniciativa" que les sufragistes segueixen com a model.
L'obra conclou amb Geraldine llançant el seu discurs al foc i decidint que necessita estudiar més el moviment sufragista abans de decidir-se per les seues creences. El discurs de Lady Geraldine proporciona un exemple excepcional de la capacitat de Harraden per utilitzar el seu diàleg enginyós i el seu intel·lecte per exposar la ignorància dels arguments antisufragistes. Ella emfatitza en els aspectes positius de les dones sufragistes i se centra en el seu intel·lecte, així com en la seua acceptació dels altres. Tot això es pot veure al discurs de Lady Geraldine: en el moment en què les sufragistes coneixen una antisufragista, en lloc de renyar-la pels seus ideals, opten per ajudar-la amb el seu discurs i explicar-li les seues raons personals per unir-se al moviment sufragista.
Com a escriptora del moviment sufragista d'aquella època, Harraden va aprofitar les similituds "entre l'escenari i la plataforma de parlar en públic per animar les dones a alçar la veu en un fòrum públic". Com es veu al discurs de Lady Geraldine de Harraden, el moviment de dones a la Gran Bretanya d'aquest període va utilitzar el teatre com a fòrum per a discursos sufragistes i, a l'inrevés, va utilitzar les reunions sufragistes com a lloc per al teatre, i va crear una nova forma de drama polític. L'actriu, escriptora i periodista de l'època, Cicely Hamilton, va dir en una entrevista que les sufragistes "havien iniciat un nou sistema de propaganda mitjançant obres de teatre, que va tenir tant d'èxit que tothom intentava robar les obres o imitar-les d'alguna manera". Moltes d'aquestes produccions propagandístiques de l'era sufragista esperaven animar els membres del públic a unir-se a la causa i els desafiaven a prendre mesures sobre el que presenciaven. Tanmateix, les dramaturgues sufragistes havien de tenir una consciència aguda que "les plataformes de parlar en públic desafiaven les nocions del segle XIX sobre el decòrum, la modèstia i la submissió de les dones i les marcaven com a agressives i poc femenines". En aquest cas, mentre demanaven a les dones que defenssaren el seu dret a vot, també havien d'abordar els reptes als quals s'enfrontaven les dones a l'hora de parlar en qualsevol entorn públic. Les dramaturgues utilitzaven el fòrum teatral per ajudar les dones a superar la seua falta de pràctica i, per tant, el nerviosisme a l'hora de parlar en públic; les dramaturgues sufragistes van poder contractar actrius altament qualificades i de renom per parlar amb eloqüència en nom de la seva causa. De fet, mentre les escriptores sufragistes lluitaven per tenir una veu pública i un espai per ser escoltades, també van tenir dificultats per trobar la seua veu pública. Tot i que aquestes obres poden haver estat ben rebudes pels partidaris del sufragisme, el públic habitual i els crítics de teatre d'aquella època sovint les menyspreaven considerant-les "propaganda més que art".
Les dramaturgues sufragistes no sols utilitzaven l'escenari com a plataforma per promoure la seua agenda política, sinó també per combatre les idees omnipresents de feminitat. Aquestes dramaturgues tenien la tasca de fer que les dones poderoses, independents i intel·ligents semblaren "normals" i no amenaçadores. Van intentar mostrar com les dones amb autonomia podien funcionar a la societat sense la "desintegració de l'imperi" en conjunt, que era un argument comú contra el sufragi. Van utilitzar la seua plataforma per representar les dones com a alguna cosa més que persones emocionals i procreadores i, en canvi, les van col·locar en rols socials alternatius. Si volien guanyar-se la simpatia de les dones antisufragistes i, a més, no arriscar-se a alienar els homes amb el poder de donar-los el dret a vot, havien de guanyar-se intel·ligentment suport i empatia per a la seua causa.
Referències
Categoria:Unió Social i Política de les Dones Categoria:Persones de Hampstead Categoria:Alumnes del Cheltenham Ladies' College Categoria:Alumnes del Bedford College Categoria:Nascuts el 1864 Categoria:Feministes del segle XX Categoria:Feministes londinencs Categoria:Novel·listes londinencs Categoria:Sufragistes anglesos Categoria:Escriptors anglesos morts al segle XX Categoria:Escriptors anglesos nascuts al segle XIX