La Guerra Civil georgiana del 1462–1490, també coneguda com la Guerra del Triumvirat Georgià, fou un conflicte militar al Regne de Geòrgia durant la segona meitat del segle XV. Començà sota el regnat de Jordi VIII, i va continuar sota Bagrat VI i després Constantí II i afectà tot el país, amb enfrontaments a Abkhàzia, Svanètia, Imerècia, Samtskhé, Kartli, Mingrèlia i Kakhètia.
La guerra comença a la dècada del 1460 arran dels moviments independentistes al principat septentrional de Samtskhé, abans d'una sèrie de conflictes independentistes entre el govern central de Tbilisi i els reclamants reials a Imerècia i Kakhètia. Durant tres dècades, Geòrgia es va empobrir i debilitar. El 1490, es va tancar la pau després de la divisió formal del Regne de Geòrgia en quatre estats independents, i es posà fi així al regne que havia existit des del segle XI.
El conflicte es va produir en un context de grans canvis geopolítics a l'Orient Pròxim, en particular la caiguda de l'Imperi romà d'Orient el 1453 i de l'Imperi de Trebisonda el 1461 davant del poder creixent de l'Imperi Otomà. Alhora, les tribus turcmanes van fomentar les divisions polítiques dins de Geòrgia per a facilitar-ne la conquesta.
Context històric Situació externa A l'alba de la segona meitat del , el Regne de Geòrgia era l'estat més poderós del Caucas després del renaixement vist sota el regnat d'Alexandre I, conegut com el Gran (1412-1442).A la mort d'Alexandre I, el Regne de Georgia domina tot el Caucas, a part dels Chirvan, els Chemkhalat de Tarki i les confederacions de les tribus de muntanya de Circàssia. L'àrea, però, va continuar patint, dos segles després de la primera invasió mongola, les massacres i la destrucció del senyor de la guerra Tamerlà al segle XV.Tamerlà organitzà vuit invasions a Geòrgia fins a la seua mort el 1405. Mentre que el nombre total de les seues víctimes georgianes no es coneix, els historiadors contemporanis esmenten nombroses tragèdies, com la destrucció de 700 pobles en la seua darrera invasió. A més, a diferència de la situació geopolítica durant l'Edat d'or georgiana del segle XIII, les potències que limitaven amb Geòrgia es van enfortir, i representaren una amenaça molt més gran. En particular, les tribus turcmanes de Pèrsia es van unir per fundar la federació Qara Qoyunlu, un imperi que assolà Geòrgia a partir de la dècada del 1410.Les invasions du Qara Qoyunlu dugueren a la mort de dos reis georgians consecutius: Jordi VII i Constantí I.
El 1453, l'Imperi Otomà, amb seu a Anatòlia, va conquerir Constantinoble, i posà fi a Imperi Romà d'Orient, seu del cristianisme ortodox des del segle IV. Aquest fet, seguit de la caiguda de Trebisonda el 1461, aïllà Geòrgia del món occidental, i el regne esdevingué l'únic país cristià de l'Orient Pròxim. Això va impulsar els nobles georgians a unir-se temporalment en un esforç per animar les potències de l'Europa occidental a embarcar-se en una nova croada.. Aquest esforç va fracassar aviat, ja que els europeus es van negar a veure els otomans com una amenaça, i Geòrgia es trobà a mercé dels turcmans de Pèrsia.
El declivi del comerç internacional, la desaparició dels aliats culturals del regne i les amenaces provinents del Caucas van servir per sembrar la pobresa i la desolació en tota Geòrgia, i donaren un context ideal per als nobles que cercaven més poder.
Divisió de Geòrgia esquerra|miniatura|La decisió del rei Alexandre I de dividir l'administració de Geòrgia entre els seus tres fills es considera la fi de la unitat georgiana Per tal de protegir el poder del govern central sobre les províncies del regne, Alexandre I nomenà els seus tres fills, Demetri II d'Imerècia, Vakhtang IV de Geòrgia i Jordi VIII de Geòrgia, coreis el 1433, inspirant-se en l'antiga tradició romana d'Orient de nomenar hereus al tron imperial com a coemperadors.. Junts, compartiren el govern del país, amb Demetri Bagration fent-se càrrec de la Geòrgia occidental, mentre que el seu germà Jordi administrava Kakhètia en nom de Tbilisi.
Aquest acord, però, fou de curta durada. El 1442, Alexandre I abdicà i es va retirar a un monestir, i deixà la corona al seu fill gran, Vakhtang IV. Aquest va regnar durant quatre anys, un període marcat pel domini dels nobles més poderosos, que obtingueren un cert grau d'autonomia després d'amenaçar la pau civil. Va morir sense hereu el 1446, i deixà el tron als seus dos germans menors, que van haver de dividir un regne dividit. Demetri III va rebre el Ducat de Samokalak. mentre que Jordi VIII esdevingué rei de Kakhètia i Kartli, abans de controlar tot el regne després de la mort de Demetri el 1453..
A l'oest, el poder de Tbilisi va disminuir al llarg del segle XV. Els ducats de Svanètia, Abkhàzia i Gúria, així com Mingrèlia, de la qual depenien, es feren com més anava més autònoms malgrat els intents del govern central de recuperar el control de la costa de la mar Negra. El 1401, el Regne de Geòrgia occidental fou envaït i annexionat pel rei Jordi VII. Alexandre I va crear el Ducat de Samokalak el 1414 per a aliar-se amb els hereus de l'estat independentista;. però aquest acord no el va confirmar Bagrat VI, que esdevingué duc de Samokalak el 1455. El principat septentrional de Samtskhé, governat per la dinastia Jaqeli, fou el primer a abandonar oficialment la unió georgiana amb l'arribada del príncep Qvarqvare II al tron el 1451. Proclamà la independència religiosa del seu estat confiscant els edificis del Catholicosat de Geòrgia, i prohibint qualsevol menció del rei i patriarca georgians a les esglésies sota la seua jurisdicció, i substituint el clergat georgià per sacerdots de Grècia o Antioquia. Aquest cisma fou temporal, i una resposta severa del Catholicosat de Geòrgia obligà Qvarqvare II a abandonar aquestes mesures..
Guerres civils Revolta occidental La historiografia moderna ignora parcialment els orígens de la rebel·lió a l'oest de Geòrgia que marcà l'inici de la Guerra civil. Segons els historiadors Nodar Assatiani, Kalistrat Salia i Donald Rayfield, els primers signes de discòrdia entre el rei Jordi VIII i els seus vassalls aparegueren a començament de la dècada del 1460, quan el príncep Qvarqvare III de Samtskhé va decidir fer una coalició contra l'Imperi Otomà, un estat el poder del qual havia anat creixent des de la caiguda de Constantinoble, però que era massa lluny del centre de Geòrgia per a preocupar la corona de Tbilisi.. El príncep Qvarqvare III optà per aliar-se amb Uzun Hasan, governant de la federació turcmana Aq Qoyunlu i enemic ocasional de Jordi VIII, per a defensar-se dels otomans. Aquesta aliança no pogué evitar la caiguda del darrer bastió romà, Trebisonda, el 1461, i Uzun Hasan resultà ser un aliat perillós organitzant una incursió militar contra Samtskhé, en què matà sacerdots ortodoxos, devastà pobles i derrotà les tropes de Jordi VIII.
Malgrat el fracàs d'aquesta aliança, les relacions entre Tbilisi i Samtskhé no es van recuperar. El Ducat de Samokalako, que donava suport a la coalició antiotomana, fou abolit pel govern central, i això marcà l'inici del conflicte militar. Segons la historiadora francesa Marie-Félicité Brosset i el príncep Vakhoucht Bagration, però, la revolta que començà el 1462 tenia un origen ocult. L'atribueixen a Qvarqvaré III, un estret col·laborador de Jordi VIII, que aprofità les ambicions reials del jove duc Bagrat de Samokalako per a avançar els seus projectes.. Bagrat, que havia governat Imerècia en nom del rei des del 1455, era membre de la dinastia reial Bagratuní i cosí proper de Jordi VIII, i va ser sorprés per la revolta del duc.
Bagrat, enfortit pel suport de Samtskhé, es va aliar amb els poderosos Liparit I de Mingrelia i Màmia II de Gúria, així com amb els governants d'Abkhàzia i Svanètia. Amb aquest ajut militar, conquerí fortaleses dependents de Jordi VIII per tota la Geòrgia occidental i es guanyà la lleialtat de molts nobles menors, incloent-hi Kartli,. els voltants de Tbilisi. El 1462 o 1463,. Jordi VIII i les seues forces reials van creuar les muntanyes de la serralada de Likhi i van envair Imerècia, reclamant, segons Brosset, el suport militar de Samtskhé.. Qvarqvare III va dirigir una legió militar a Imerècia, però estratègicament es mantingué al marge del conflicte. Jordi VIII i el seu exèrcit es van enfrontar a les forces rebels, comandades per Bagrat de Samokalako, a prop del poble de Chikhori, a l'est de Kutaissi. Bagrat hi va obtenir una victòria decisiva, i obligà Jordi VIII a tornar a Kartli.. esquerra|miniatura|La serralada de Likhi es va convertir en la frontera de facto entre els regnes de Geòrgia occidental i oriental Mentre Kutaisi, la capital, va romandre temporalment sota el control de Jordi VIII, Bagrat en va prendre el control durant un temps.. Al Monestir de Guelati, fou coronat rei de Geòrgia occidental i va prendre el títol de Bagrat II, separant oficialment les regions a l'oest del riu Likhi de la resta del Regne georgià.. Els ducs de Mingrèlia, Gúria, Abkhàzia i Svanètia, que van assistir a la coronació, juraren lleialtat al nou monarca, que fou elevat al títol de "príncep" (, mt'avari), i els va eximir de qualsevol obligació fiscal, i transformà la Geòrgia occidental en una federació de principats que s'afebliria al llarg dels segles.
Dominació de Samtskhé Samtskhé es va beneficiar enormement de la guerra entre les meitats occidental i oriental de Geòrgia i formà una gran regió autònoma sota el govern del príncep Qvarqvaré III Jaqeli. Començà a utilitzar el títol de mep'e (, traduït com a 'rei'). i va llançar la seua sèrie de monedes amb una casa de moneda amb seu a la seua capital, Akhaltsikhe.. Per tal de reduir el seu èxit, Jordi VIII de Geòrgia va envair Samtskhé el 1463 i va aconseguir derrotar Qvarqvare III quan els vassalls d'aquest s'uniren al monarca georgià..
Després de la seua derrota, Qvarqvare III cercà refugi amb Bagrat II, el nou rei de Geòrgia occidental.. Aquest va permetre que el príncep deposat utilitzàs les seues tropes, i un exèrcit d'Imerècia va prendre Samtskhé a Jordi VIII aquell mateix any. Un cop més al poder a Akhaltsikhe, el príncep va decidir revenjar-se dels seus vassalls que s'havien posat del costat del govern central durant la invasió i, amb la benedicció de Bagrat II, feu una aliança amb el príncep Kakhaber II de Gúria.. Amb el suport de mercenaris d'Imerècia i Gúria, Qvarqvare III creuà Samtskhé i la província septentrional de Taik, i forçà la rendició de les fortaleses d'aquestes àrees. Mentre alguns nobles van jurar lleialtat al príncep, molts van ser executats i d'altres se n'anaren a l'exili, inclòs Zaza de Panskerthi, que es va convertir en assessor del rei Jordi VIII.. Com a mostra de gratitud, Kakheber de Gúria va rebre els territoris d'Adjària i Chanethi. miniatura|El llac Paravani és l'escenari d'una batalla entre Jordi VIII i Samtskhé El 1465, Jordi VIII va decidir fer una altra invasió sobre Samtskhé. Tenint l'avantatge militar sobre el príncep, oferí a Qvarqvare III un tractat de pau que garantia la supervivència de la família Djaqeli a canvi del retorn dels territoris rebels al regne.. Després de la negativa del príncep, Jordi VIII derrotà Qvarqvare en una batalla al llac Paravani, que dugué a una resistència final per part dels guàrdies del príncep, que van aconseguir derrotar el seguici reial i escapar, i prengueren Jordi VIII com a ostatge.
Sense un monarca, el comandament de les tropes recaigué en el príncep Constantí II Bagration, nebot del rei i hostil a la traïció dels Samtskhé.. Va ordenar la retirada de les tropes georgianes, perseguides per l'exèrcit de Qvarqvare III, fins a la província central de Kartli. Assetjat a Gori, Constantí i les seues tropes van abandonar la Geòrgia central i s'arreceraren a Kutaissi, la capital occidental, que aleshores era disputada per Bagrat II i les forces lleials a Jordi VIII.