Maria Madeleine Guimard (París, 27 de desembre de 1743 — íd., 4 de maig de 1816) va ser una ballarina francesa que va dominar els escenaris parisencs durant el regnat de Lluís XVI. Durant vint-i-cinc anys va ser l'estrella de l'Òpera de París. Sembla que també va ser guitarrista i arpista. Fou igualment una celebritat, pels seus afers amorosos, especialment per la seva llarga relació amb el príncep de Soubise, però també com a amant d'altres homes poderosos, amfitriona a casa seva, filantropa i mecenes de diversos artistes.

Biografia Era filla de Fabien Guimart i Anne Bernard, reconeguda tardanament pel seu pare, que només ho va fer 12 anys més tard i la va legitimar quan ja tenia vint-i-dos anys.

Ballarina miniatura|Mademoiselle Guimard com a Terpsicore (Jacques-Louis David, ca 1775)|496x496px Va ingressar com a ballarina al cos de ballet de la Comédie-Française, sota el patrocini de Monsieur d'Harnoncourt i del president de Saint-Lubin, quan tenia quinze anys. I hi va brillar, al costat de Marie Allard.

Després va ser contractada com a danseuse seule en double et figurant a l'Òpera de París (1761), on va debutar com a Terpsicore, la musa de la dansa, al ballet Les Fêtes grecques et romaines (1723), de Colin de Blamont, el 9 de maig de 1762, i aviat va ser vista ballant a la Cort. Al 1766 va ser ascendida a danseuse seule. Al llarg de la seva carrera i fins que es va jubilar, al 1789, va crear alguns papers molt destacatsː la jove i innocent Nicette a La Chercheuse d'Esprit (1778); el personatge de Ninette, a Ninette à la cour (1777); o la pastora Mélide, a Le premier navigateur, ou Le pouvoir de l'amour (1785) totes tres de Maximilien Gardel; brillà igualment a Castor et Pollux, de Jean-Philippe Rameau, així com en els ballets dramàtics de Jean-Georges Noverre, com Les Caprices de Galatée o Médée et Jason.

Coneguda per no arriscar-se amb els moviments més difícils que s'afegien al repertori professional del ballet, era reconeguda pels seus moviments aristocràtics perfectament compostos i fluids, la mímica i, sobretot, pel seu rostre expressivament somrient. Portava la faldilla sostinguda simplement per uns enagos de mussolina emmidonada, que revelaven fàcilment les faldilles interiors. La retratista Mme Vigée-Lebrun va dir: «el seu ball no era més que un esbós; només feia petits pas, passos simples, però amb moviments tan elegants que el públic la preferia a qualsevol altra ballarina». Altres ballarins, com Jean-Georges Noverre, la van elogiar amb entusiasme, però Sophie Arnould, que pensava que tenia més gestos elegants que veritable talent per ballar, va comentar, després que li caigués a sobre una peça de l'escenografia i li trenqués el braç el gener de 1766, i després que tot i així continués fent aparicions públiques amb valentia, amb el braç en cabestrellː «pobra Guimard!, si només s'hagués trencat una cama! això no li hauria impedit ballar».miniatura|Jean-Honoré Fragonard. Retrat de La Guimard à la guitare

Guitarrista i arpista Sembla que Madame Guimard va ser també guitarristaː a més del retrat de Fragonard, que mostra La Guimard à la guitare, s'ha trobat la seva signatura en algunes peces del seu arxiu musical. I també apareix el seu nom en alguns manuscrits com a instrumentista d'arpa.

Cortesana A més de la seva carrera com a ballarina, era cèlebre també per la seva vida amorosa i com a cortesana. Va ser mantinguda per un grup d'admiradors d'alt rang, entre els quals hi hagué el ballarí Jean Dauberval, el compositor Jean-Benjamin de La Borde, amb qui va tenir una filla l'abril de 1763, i que sempre va romandre al seu cercle, fins i tot després que finalment fos contractada per Charles de Rohan, príncep de Soubise, un mariscal de França i gran coneixedor de ballarins de ballet, que la va contractar, es deia, per 2000 escuts al mes.

Casa a Pantin En una carrera de luxe sense precedents, va comprar una magnífica casa prop de París, a Pantin, i hi va construir un petit teatre privat connectat, on es van representar el Partie de chasse de Henri IV, de Collé, que estava prohibit en públic,Una representació d'aquesta obra, però, havia inaugurat el Pavelló de Música de Louveciennes de la senyora du Barry's. la majoria dels Proverbis de Carmontelle i representacions licencioses similars per a delit de l'alta societat.miniatura|316x316px|Marie-Madeleine Guimard, retrat de Jean-Honoré Fragonard (ca.1770)A casa seva era l'amfitriona de tres sopars a la setmana, segons Edmond de Goncourtː un per als més grans senyors i els de la més alta consideració de la Cort; un segon ofert per a escriptors, artistes i convidats enginyosos que gairebé rivalitzaven amb el saló de Madame Geoffrin; i un tercer al qual eren convidades totes les joves més encantadores i procaces, segons les Mémoires secrets i anònimes atribuïdes a Louis Petit de Bachaumont. Aquestes descripcions, fora de les orgies, s'ajusten al que era el saló d'una gran dama del seu temps, però els comentaris lascius més aviat semblen fruit de la coneguda animadversió de Gouncourt contra les dones.

Al mateix temps, segons el baró Grimm, durant una onada de fred intens a París, al gener de 1768, va demanar la seva pensió en monedes i, tota sola, sense companyia, va pujar escales amunt a totes les golfes del seu barri de Pantin, donant bosses de diners, abrics i roba de llit calenta als veïns. Al llarg de la seva carrera, la seva generositat va desarmar els pamfletistes.

Entre els seus admiradors hi havia també Louis-Sextius de Jarente de La Bruyère, bisbe d'Orleans.

Hotel Guimard miniatura|328x328px|Hôtel Guimard, de Ledoux, dissenyat ca. 1766 A principis de la dècada de 1770, desafiant l'arquebisbe catòlic romà de París, va obrir el magnífic hôtel Guimard a la Chaussée d'Antin, dissenyat per Claude-Nicolas Ledoux amb el darrer gust neoclàssic, decorat amb pintures de Fragonard i amb un teatre amb capacitat per a cinc-cents espectadors. En aquest Temple de Terpsícore, com ella el va anomenar, tenien lloc les orgies més esbojarrades, segons els seus detractors. El 1786 es va veure obligada a desfer-se de la propietat.

Vida posterior Poc després de jubilar-se el 1789, es va casar amb Jean-Étienne Despréaux, ballarí, compositor i dramaturg.

Llegat miniatura|313x313px|Retrat de Marie-Madeleine Guimard, vers 1772, de Fragonard El 2009, el llit fet per a Guimard segons un disseny de Lluís XVI per l'arquitecte neoclàssic visionari francès Claude Nicolas Ledoux com «l'altar major del temple de l'amor», com va dir el galerista Alan Rubin, va ser posat a la venda per Pelham Galleries a la Fira Europea de Belles Arts de Maastricht.

A part del seu retrat al Museu del Louvre, es conserven diversos altres dibuixos de retrats de Fragonard al Museu de Belles Arts i Arqueologia de Besançon, així com un bust de Gaetano Merchi,Reportat per Everett Fahy a Francis Steegmuller (Steegmuller, A Woman, a Man, and Two Kingdoms: The Story ofMadame d'Épinay and the Abbé Galiani, (New York) 1991:258 note 2. que es troba al Museu de les Arts Decoratives de París.

Referències

Categoria:Ballarins francesos Categoria:Ballarins parisencs Categoria:Morts a París Categoria:Nascuts el 1743