miniatura|Una còpia original de la La historiografia de Suïssa, l'estudi de la seua història, comença al segle XV amb una sèrie de cròniques il·lustrades que expliquen la història de la fundació de la Confederació dels Tres Cantons com a aliança defensiva contra les potències europees, i continua fins al segle XX amb una ampliació dels temes abordats que s'allunyen a poc a poc d'una visió estrictament politicomilitar i estudien la història econòmica, social o jurídica de l'estat.
Història de la historiografia suïssa De l'edat mitjana a la formació de la confederació miniatura|El portal de l'abadia de Sant Maurici Els primers relats històrics del territori que més tard seria Suïssa els van escriure figures religioses i daten de l'alta edat mitjana, quan el país s'havia dividit entre els burgundis a l'oest i els alamans a l'est de l'Aar. En la cultura borgonyona, el bisbe Màrius d'Avenches es considera el "primer historiador suís" per la seua crònica que cobreix els esdeveniments entre el 455 i el 581.Disponible en internet en El segueixen els monjos de l'Abadia territorial de Saint-Maurice d'Agaunum, que escriuen, al segle VI, que descriu la vida del fundador de l'abadia, Segimon de Borgonya, i els primers abats; després per la ,L'obra, l'ha traduïda i comentada que data del mateix segle i descriu la instal·lació monàstica del "Pares del Jura", els dos germans sant Lupici i sant Romà, i després el seu successor, sant Oiant.
Pel que fa a l'alemany, els primers registres històrics daten del segle VIII i provenen de l'Abadia de Sankt Gallen i de la de Reichenau. Descriuen les vides d'alguns dels sants locals, com ara sant Gal en dues obres signades respectivament per Wettinus entre els anys 816 i 824, i després per Walafrid Estrabó entre el 833 i el 834, o de sant Otmar, el primer abat. A partir del 890, el monjo Ratpert començà a escriure un ,Traduït a l'alemany per una crònica que relata la història de l'abadia, que seria continuada per sis autors diferents fins al 1234, i representa un important testimoni històric sobre l'època carolíngia. Els monjos també van escriure vitae de figures no religioses, com és el cas de Notker el Tartamut de Sankt Gallen, que va escriure, a finals del segle IX, una sobre la vida de Carlemany.
Des del segle VIII, les abadies del territori van publicar "annals" que informen, a vegades diàriament, de fets contemporanis tal com els van veure monjos, sovint anònims. Després dels primers , compostos entre els anys 709 i 799 i que van continuar sota el nom d' a Sankt Gallen fins al 926, i a Reichenau fins al 939, cité par apareixen successivament al segle X els d'Einsiedeln anomenats , al segle XI els del capítol de Zúric i els del Convent d'Allerheiligen, anomenats ; després, a partir del segle XI, el d'Engelberg, anomenat , que continuen els iniciats a Saint-Blaise fins al 1546. Aquesta tradició també es reprén al costat borgonyó de la frontera, on el bisbat de Lausana ocupava, del segle IX al XI, els .
De la Confederació dels Tres Cantons a la Reforma protestant miniatura|El Llibre Blanc de Sarnen . Els fets que marquen la formació de la Confederació dels Tres Cantons se celebren àmpliament en cançons i poemes populars, com ara el Dont les paroles sont disponibles sur o el ,Dont les paroles sont disponibles sur anomenat en francés la Balada de Tell, que es transmeten oralment de generació en generació.
El 1468, Hans Schriber, assistit per clergues de la cancelleria d'Obwalden, recopilà els actes i tractats oficials signats entre els membres de l'antiga Confederació Suïssa en un volum enquadernat en pergamí blanc, que donaria nom al Llibre blanc de Sarnen, en referència al lloc on es preserva. A més de documents oficials, conté una crònica de la història del país i representa la font més antiga que relata els mites fundacionals de Suïssa, com ara les històries de Guillem Tell, el Jurament del Rütli i la destrucció dels castells fortificats dels bailiffs dels Habsburg.
Aquests fets, però, són poc explicats pels historiadors de l'època. Només de Rudolf von Radegg detalla l'atac i saqueig de l'Abadia d'Einsiedeln per part del cantó de Schwyz el 1314, un esdeveniment que duria a la batalla de Morgarten mesos més tard.Histoire de la Suisse pour les nuls, p. 77. Aquests mateixos fets, així com l'ascens al poder de Rudolf Brun a la ciutat de Zúric, també es descriuen en la Dont une version éditée et commentée (en allemand) par Friedrich Baethgen et Carl Brun est disponible sous le titre « Die Chronik Johanns von Winterthur (Chronica Iohannis Vitodurani) » dans la collection Scriptores rerum Germanicarum de la Monumenta Germaniae Historica. del frare franciscà Joan de Winterthur, que cobreix fets des del pontificat d'Innocenci II fins a l'any 1348. miniatura|La batalla de Sempach vista per Diebold Schilling A partir del segle XV van començar a aparéixer "cròniques" que relataven la història de les ciutats de Lucerna, Zúric i Berna, que s'anaven unint a poc a poc a la jove Confederació Suïssa. Aquestes obres, encarregades per ciutadans destacats, emfasitzaven els elements seculars, aprofitant el desenvolupament d'una forma primerenca de sentiment "nacional". En ordre cronològic, les cròniques més antigues que es conserven són la Berner ChronikDisponible en línia en format en (també anomenada Berner Schilling o Amtliche Chronik) de Konrad Justinger, l'original de la qual, escrit el 1423, s'ha perdut, però se'n conserva una còpia a Jena. Després, el 1470 i encara a Berna, Benedict Tschachtlan i Heinrich Dittlinger van acabar la seua Tschachtlanchronik (literalment Crònica de Tschachtlan, en homenatge al seu autor principal), que fou la primera il·lustrada amb 230 imatges, principalment representant escenes de batalla. A partir del 1483, el cronista Diebold Schilling (conegut com "el Vell" o "el Major") va publicar el seu Berner Schilling en tres volums, que cobrien el període des de la fundació de la ciutat de Berna fins a la Guerra de Borgonya del 1483. És la font directa més completa d'aquesta obra i la van censurar per motius polítics en la primera edició. A aquesta crònica la va seguir Spiezer Schilling. El seu nebot i homònim, mentrestant, va publicar el 1513 un Luzerner Schilling considerat "la millor crònica antiga de la Confederació Suïssa." El gènere es desenvoluparia encara més amb la Crònica federal en tres volums de Werner Schodoler de Bremgarten el 1514-1515, fortament inspirada en Schilling, per l'abat Christoph Silberysen el 1576, i finalment amb una recopilació de manuscrits i obres impreses, anomenada Wickiana, publicada entre els 1559 i 1587 pel canonge Johann Jakob Wick.. Aquestes cròniques, la producció de les quals es va concentrar gairebé exclusivament a les ciutats alamàniques de l'altiplà suís, presenten els esdeveniments polítics i militars cronològicament, alternant-los amb mites locals; les imatges, que en alguns casos se succeeixen a un ritme que permet explicar una història contínua, constitueixen una font important d'informació sobre guerres, vida política i diplomàcia, però també sobre activitats i objectes quotidians.
miniatura|"Marie Dentière" (en primer pla): inscripció afegida el 2002 al Mur de la Reforma de Ginebra En un text del 1536, Marie Dentière descriu els trenta anys que precediren l'alliberament de Ginebra per l'exèrcit de Berna de Savoia. El document romangué anònim molt de temps i es titula La guerra i l'alliberament de la ciutat de Ginebra... Aquest text fou atribuït durant molt de temps a Antoine Froment, però l'editor del 1881, Albert Rilliet, compara els estils de Froment i Dentière i arriba a la conclusió que l'autora n'és Marie Dentière, cosa que confirma Isabelle Graesslé, directora del Museu de la Reforma, el 2003..
També és del segle XV la Crònica dels Cànons de Neuchâtel, publicada el 1839 per Michaud i difosa a partir de la segona meitat del s. XVIII, que va gaudir d'un èxit de públic significatiu en el camp de la lexicografia.Vegeu en particular Aquesta obra, però, seria denunciada a mitjan segle XIX com a falsificació, tot i que encara es va explotar com a font primària durant molts anys.Comme monté dans
De la Reforma al Segle de les Llums miniatura|Aegidius Tschudi A començament del s. XVI, l'arribada de la impremta va permetre una distribució més àmplia de llibres. Així, la de Petermann Etterlin de Lucerna fou la primera obra històrica suïssa que es va imprimir el 1507. La va seguir Johannes Stumpf de Zuric, que publicà el 1548 escrita amb l'ajut d'historiadors de l'època i àmpliament il·lustrada i amb mapes topogràfics.Pàgina 10. Aquesta crònica, però, no es va aturar a les fronteres dels tretze cantons que aleshores formaven Suïssa, sinó que es va estendre als estats aliats, com ara Valais, al qual està dedicat el llibre XI de la crònica.
Va ser llavors Aegidius Tschudi de Glarus qui, el 1569, va escriure un Chronicon Helveticum compost per mil documents que ressegueixen la història del país des de l'antiguitat fins a la seua època. Aquesta obra, però, no es va imprimir fins al 1734, quasi 200 anys després de ser escrita. L'èxit d'aquestes obres fomentà la publicació d'històries cantonals o de ciutats, un renaixement de la tradició de les cròniques municipals en un període en què la noció de federalisme prevalia sobre la de país: Johann Heinrich Rahn a Zúric, Michael Stettler i Johann Jakob Lauffer a Berna, Christian Wurstisen a Basilea, Ulrich Campell a Graubünden (Grisons), Johann Jakob Rüeger a Schaffhausen, François Bonivard a Ginebra i Josias Simmler a Valais.
El 1576, el mateix Simmler, professor de teologia de Zúric, publicà l'any de la seua mort un en dos volums. Aquesta obra, presentada com un manual de dret constitucional de Suïssa i els seus cantons i que resumia la seua història, va gaudir d'un èxit considerable a l'estranger gràcies a tres traduccions simultànies a l'alemany, francés i neerlandés, cosa que va permetre la difusió de la història suïssa a l'estranger. La primera història nacional escrita en francés, Abrégé de l'histoire générale de la Suisse, va aparéixer el 1666 a Lausana, escrita per Jean-Baptiste Plantin, que defensava la idea de Vaud, aleshores un tema de Berna, com pertanyent a la història de Suïssa.
La Reforma protestant i la seua adopció per quasi totes les ciutats i pobles de l'altiplà suís van conduir a una reescriptura de certs passatges de la història del país. Això fou en especial cert per a Rudolf Wyssenbach, un impressor de Zúric que publicava poemes que relataven les principals batalles nacionals en pamflets destinats a un públic ampli. El 1601, edità una versió de la història de la batalla de Näfels que, a més d'afegir molts elements dramàtics, va transformar les oracions que feia la gent del cantó de Glarus.Al principi adreçades a sant Fridolí i sant Hilari, els sants patrons del país segons la versió anterior de Tschudi, ara només s'adrecen a Déu, cosa que fa que el text siga més adequat per al públic protestant de Zúric. Lluny de simplement reproduir les històries del passat, els impressors i editors les modifiquen i amplien segons les necessitats polítiques i els gustos del públic. miniatura|Johann Jakob Bodmer